Notícies

Dilluns  10.05.2010  06:01

Celestine AkpoBari: 'Voldria veure la Shell ballar a pèl'

En aquest últim capítol de la sèrie 'La lluita al Delta del Níger' Xavier Montayà entrevista el coordinador de l'Ogoni Solidarity Forum. A la dreta també trobareu una entrevista en vídeo al dirigent Ogoni feta a Barcelona per Andreu Barnils.

Men?ame
 

Celestine AkpoBari és responsable de programes d’energia i mineria a Social Action, coordinador de l’Ogoni Solidarity Forum  i membre del comité executiu del Moviment contra la Corrupció a Nigèria. Tres setmanes després de la meva estada allà, el passat 5 d’abril, dilluns de pasqua, Celestine i dos companys seus van ser detinguts il·legalment i apallissats per la policia de Port Harcourt. Això succeïa dos dies abans que Celestine prengués l’avió per iniciar una gira de conferències per Europa, convidat per Amnistia Internacional, que va emetre un comunicat sobre l’agressió.

Una tarda de molta xafogor, a la seva oficina de Port Harcourt, entre pòsters de Ken Saro-Wiwa amb la inscripció 'Ogoni Aaken!' (Ogoni aixeca't!), vam conversar llargament.


Quines són les teves línies de treball fonamentals?
—Jo treballo en la línia de lluita i de sensibilització que va obrir Ken Saro-Wiwa els anys noranta. El govern nigerià i les companyies petrolieres proven d'esborrar el seu llegat. No en volen ni sentir parlar. Però nosaltres ens mobilitzem per exigir que el govern i les petrolieres acatin les demandes del poble ogoni establertes en l'Ogoni Bill of Rights.
És per això que va ser assassinat Ken Saro-Wiwa. La lluita no es va acabar l'any 1995, quan el van executar. I ell ha esdevingut un heroi.

Què vau aprendre de Ken Saro-Wiwa?
—A l'escola ja en sentíem parlar, perquè era un Comissioner for Education de l'estat de Rivers. Oferia totes les beques que podia als ogoni. Deia que educacionalment ens trobàvem en desavantatge. Gràcies a ell, molts ogoni van poder estudiar a l'estranger. Va recórrer les comunitats per explicar que feia trenta anys que s'extreia petroli de la nostra terra i que les companyies petrolieres i el govern havien de pagar-nos 'royalties' i el lloguer de les nostres terres, cosa que no feien. El total havia de ser d'uns trenta mil milions de dòlars durant trenta anys. Ell deia que això que feien era un robatori: s'enduien el petroli sense donar res en canvi. Ell en deia 'oil theft' o 'daylight robbery'. Va anar a Noruega i en uns quants llocs dels EUA per comprovar que les comunitats que tenen petroli viuen bé, que poden invertir fins i tot en el futur. Els ogoni no havíem de ser una excepció.  És per això que els ogoni, deia, ens havíem d'aixecar per reclamar els nostres drets. Va denunciar la forma bàrbara com s'explota el petroli aquí, que no s'ajusta als estàndards internacionals. Ens va explicar que als altres països no hi havia vessaments de petroli o que, si n'hi havia, es netejaven correctament. També va denunciar que aquí el 'gas flaring' es practiqués a prop dels nuclis habitats, vint-i-quatre hores el dia, des de fa dècades.

Personalment, de jove, com ho vivies?
—Se'm va encomanar la febre reivindicativa. Aleshores treballava en una plantació d'oli de palma. Cada cap de setmana anava a escoltar-lo, fos on fos. De nit, el somniava. A vegades em despertava i no podia dormir. M'asseia i pensava en totes les coses que ell deia. De fet, jo ja sabia que el matarien. Un dia anava cap a casa amb l'autobús públic. La gent parlava d'ell i de la lluita. Jo vaig dir: 'Em sap greu, però Ken morirà.' De poc que no em linxen. Els passatgers es van enfurismar. Deien que jo era l'ou del dimoni, que m'havien d'esclafar. Des d'aquell dia, vaig callar... També recordo que el 16 d'octubre de 1993 va morir el meu pare i em van demanar, com a fill gran, que anés a la ciutat a comprar un taüt. Hi vaig anar. Quan vaig saber que hi havia un míting de Ken Saro-Wiwa, em vaig oblidar del taüt completament. La família m'esperava, jo trigava massa. Aleshores un parent que sabia que hi havia un míting, em va venir a buscar, va prendre els diners i va fer l'encàrrec. M'havia oblidat del meu pare mort! Ho dic per explicar-te l'estat febril, apassionat, que m'inspiraven Ken Saro-Wiwa i el seu missatge.

Què va passar a Ogoniland el dia que Ken Saro-Wiwa va ser assassinat?
—Va ser un dia molt difícil per als ogoni. Jo no era a casa, però ho vaig notar. El temps era molt calmat, com si fos dia de pluja, però no va ploure. Quan ho vaig saber, vaig sortir de casa cap a un altre lloc. Vaig passar tres dies o quatre plorant, tancat, sense sortir al carrer. Sabia que el matarien, però no em podia pas pensar que seria tan aviat.

Què en sabíeu del procés? Com el vau viure?
—Fou sentenciat a mort el 21 d'octubre de 1995. Li van donar trenta dies per a apel·lar. Els advocats i la comunitat internacional es preparaven per a l'apel·lació. Però el van matar al cap de deu dies. El tenien empresonat a la caserna militar. Un matí van anar a trobar-lo i li van dir que era l'hora d'anar a la presó civil. Ken va saber que alguna cosa anava malament. El volien matar abans de la reunió de la Commonwealth, perquè ja no poguessin fer-hi res. Va saber que l'hora havia arribat. Quan li van dir que agafés les seves coses, va dir que no. Només va agafar la pipa i la cartera. Es va treure el rellotge perquè el donessin al seu pare. Quan el van dur a l'altra presó, hi havia una presència inusual d'agents de seguretat i de gossos. El van fer entrar. Van dir que li havien de trobar una cel·la. Però quan va ser a dins, el director li va llegir els càrrecs i la sentència. També hi havia un capellà. Van provar de penjar-lo, però la primera vegada no va morir. Ell va sortir i va dir als altres detinguts: 'És la forca!'. Tots es van posar a cridar. Encara va dir: 'Poden matar el missatger, però no poden matar el missatge. El missatge continuarà viu.'... Van ser uns dies quiets, calmats a Ogoniland. Ningú no sortia de casa. Va ser així molt de temps. Ningú mai no havia pensat que Ken podia ser assassinat.

La seva mort et devia motivar a implicar-te en la lluita, suposo.
—Al principi no sabia pas què fer, ni com. Tinc pocs estudis. N'hi ha que són grans intel·lectuals. Jo pensava i pensava què era que podia fer. I un dia vaig dir als meus amics: jo prosseguiré la lluita de Ken, però no passaré per la porta, entraré per la finestra.

Què volies dir?
—La porta és el MOSOP, que va fundar Ken. La finestra, l'Ogoni Solidarity Forum, que he fundat jo.

Quins projectes tens en marxa ara?
—La primera cosa és educar l'esperit dels ogoni. És important que la gent sàpiga la història de la lluita, allò que Ken Saro-Wiwa va dir, allò que va escriure. Vull que totes les coses que hi ha escrites sobre la lluita ogoni s'imprimeixin, negre sobre blanc, en llibre, en suport electrònic, en tots els formats possibles. He escrit un llibre sobre la història de la nostra lluita, i ara l'actualitzo. Vull obrir un banc d'informació perquè els ogoni puguin saber la seva història. La gent ha de saber què va passar fa quinze anys i per què som aquí avui. Vull obrir centres d'estudi a tot Ogoniland. Vull connectar la generació actual amb l'anterior, a través de la història, perquè, plegats, puguem treballar pel futur. La fita final és que cada paraula, cada lletra de l'Ogoni Bill of Rigths es compleixi.

Aquests dies, recorrent Ogoniland, un dels comentaris generals que m'ha fet tothom és que el govern i les companyies treballen de valent per tornar a la vostra terra. Però, si la Shell en va ser expulsada, no pot pas tornar-hi... o sí?
—Si tens una llicència per a operar, però no operes durant deu anys, la llicència caduca. El president Yar'Adua, l'any 2008, en un discurs al World Economic Forum de Sud-àfrica, va dir que la llicència de la Shell a Ogoniland havia expirat i que, tenint en compte el conflicte ogoni-Shell, la llicència s'havia anul·lat. Va dir-ho infravalorant el poder de la Shell, ignorant que és un gegant molt poderós. Quan va tornar a Nigèria, va ser durament criticat i atacat. L'home estava confós. Volien fer tornar la Shell per la porta del darrere, o potser crear un altre companyia, una 'joint venture' que permetés la Shell de tornar. Vam protestar molt seriosament. Vam fer una acció que consistia a enterrar el taüt de la Shell, per dir al món que la Shell era soterrada i que, per tant, no podia pas tornar a Ogoniland. La CNN va seguir la notícia.

Què hi ha del projecte de traslladar la caserna militar de Port Harcourt a Ogoniland?
—Als ogoni, ens fa por que no formi part de l'estratègia del retorn de la Shell.... És molt mal senyal. Els ogoni esperem justícia. No parlem únicament perquè tenim petroli. Parlem perquè alguna cosa va passar a la nostra terra. No demanem un trosset del pastís. Demanem allò que una altra gent de Nigèria tenen en abundància. Com que tenim petroli, van lluitar contra nosaltres, ens van assassinar. És una qüestió moral. Nigèria ha de reconèixer la seva responsabilitat en totes les coses que van passar a Ogoniland. Nigèria ha de reparar l'ofensa perquè Ken Saro-Wiwa no va cometre els crims pels quals el van jutjar i executar. Nigèria ha de demanar perdó pels mals infligits als ogoni. Aquests són els passos que ha de fer el govern nigerià, abans de provar d'extreure petroli de la nostra terra.

El 4 de gener, en la celebració de l'Ogoni Day, la policia va utilitzar la força contra els ogoni... Què va passar?
—El govern es pensa que som un país conquerit. L'Ogoni Day és el dia que recordem els nostres herois, mirem el nostre passat i pensem en el futur. Ells saben que la nostra joventut s'aixecarà, que no ho permetrà. Van venir i van instal·lar vehicles blindats pertot arreu. Com si fos una guerra. És un dia de ballar, de celebrar, no de disparar trets. Els joves van protestar i els agents del govern van pegar alguns dels nostres joves. Un hi va morir, va ser assassinat, Ndike Ndeemor, coordinador del partit i pare de sis fills. I molts van ser ferits. La llibertat és molt costosa. La llibertat no es guanya així com així. Calen molts sacrificis per a aconseguir la llibertat. No és fàcil.

A tu, han provat d'amenaçar-te, de fer-te callar?
—Unes quantes vegades. M'han enviat assassins a sou. Van venir i em van dir que venien a ‘reduir-me’. Jo els vaig demanar per què. Els vaig fer passar al despatx. Els vaig explicar què faig i per què. I els vaig dir que se n'haurien de donar vergonya perquè, essent homes ogoni, haurien de plorar de pensar que volien matar la persona que els vol aportar llum enmig de la foscor. Es van quedar tocats. I em van dir: 'Això que dius és cert, però avui el governador ve a Ogoniland i ens han dit que t'hem de matar perquè els teus joves volen espatllar la visita.' Els vaig donar diners per al transport i se'n van anar, però van avisar la policia que vingués a detenir-me. Van venir i també hi vaig parlar. No va passar res.

Ha estat l'única vegada que has estat en perill?
—No. Quan s'havia de celebrar el judici de la Shell als EUA, vaig organitzar una concentració a Ogoniland. El govern no ens va voler deixar cap lloc, però vam sortir al carrer a cantar i ballar. Vam demanar de d'anar fins a la tomba de Ken Saro-Wiwa, amb minibusos, cadascun de trenta persones. La policia va aturar cinc autobusos, en total cent cinquanta persones, i va dir que esperaven que arribés jo. Uns quatre-cents nois van venir amb mi, cantant cançons, fins a la policia. Quan ens van veure es van quedar parats. I no ens van fer res. Era difícil. Per a mi, com a persona. Tots els ulls es fixaven en mi. Jo era com un raig d'esperança. Vells i velles venien cap a mi a fer-se fotos. Em van donar molt de suport i de coratge.

No deu ser gens fàcil en un entorn tan violent, on la policia tortura i mata impunement, mantenir-se ferm i constant en la lluita.
—Si acceptés suborns del govern o de les companyies, trairia la meva gent i em moriria en menys d'una setmana. Res no em pot matar més que la meva consciència. El dia que traeixi la lluita per un plat de menjar, m'hauré matat. Hauré matat la meva generació. Hi ha alguna cosa que em diu que la llum de la meva generació és a les meves mans. Sóc com el custodi del llegat dels pares de la lluita. Jo normalment sóc una persona simple, tímida, però quan em dedico a la lluita em torno com un tigre o un lleó. És com si tingués dues vides. Normalment sóc com quan era un nen. El nen de la mare. Però quan em manifesto i lluito noto que tinc una força inusual. No puc trair això, perquè significaria trair Déu, que és qui m'ha donat la força. M'han volgut fer callar de moltes maneres, temptant-me, matant-me, comprant-me, però no podran.

L'estiu passat, la Shell, per tal d'evitar el judici als EUA, va pactar amb la família de Ken Saro-Wiwa i les dels altres vuit executats el 1995 una indemnització de quinze milions de dòlars. Què en penses, d'aquest acord?
—Va ser la pitjor cosa que podia passar a la nostra lluita. L'acord que van fer és tan dolent com l'execució de Ken Saro-Wiwa, perquè es va negar al món l’oportunitat de veure la Shell despullada en públic. Acceptar de pagar per darrere la porta, fora del tribunal, significa: 'Sí, som culpables'. Per què paguen, si no són culpables? Hauríem volgut veure la Shell davant el tribunal, però per culpa d'aquest acord, moltes coses s'han blocat i el món no pot arribar a saber realment què és la Shell. M'hauria agradat de veure la Shell ballar a pèl, despullada. M'hauria encantat. Jo condemno completament aquest acord perquè Ken Saro-Wiwa no va morir pel fet de ser pare de família, sinó pel de ser un heroi ogoni. Pertany a tots nosaltres.

—Un tema important aquests dies és l'aparent fracàs de l'amnistia als grups armats. La militància armada va tenir el seu origen en els polítics i la corrupció. Què en penses, d'aquest fenomen, avui?
—Sí. La militància armada, la van originar els polítics per poder guanyar les eleccions. Van contractar uns quants nois forts i els van armar per poder guanyar. Però, després de les eleccions, no van recuperar les armes i els nois no van cobrar. Els nois van decidir de fer servir les armes per guanyar-se la vida. Això que s'anomena 'oil bunkering', robatori de petroli per a vendre'l al mercat negre, existeix i el practiquen els militars de la cúpula. Els nois armats van començar a capturar-los els vaixells cisterna de petroli i a dir-los que allò era robat i que volien la seva part. Han sorgit molts grups i tenen molts campaments militars al delta. Es dediquen a cobrar peatges per portar en alta mar el petroli robat. El govern va crear un grup per exterminar-los, però no se'n va sortir, i els grups van proliferar. Després el govern va enviar-los l'exèrcit. I llavors els nois van dir que lluitaven pels problemes de la regió del delta del Níger, i van començar a cantar cançons ètniques, a parlar del control dels recursos, etc... Originàriament, mai no havien dit que lluitessin pel bé de la gent del delta, ni ho havien demostrat. Per què segresten la gent? Per diners. Mai no han aconseguit ni una sola millora per a la gent. Només per a ells i la seva butxaca. Què han aconseguit els homes armats amb la seva lluita, fins avui? Què han fet? Res. En canvi, els ogoni vam aconseguir que la Shell deixés d'operar a la nostra terra, pacíficament, sense disparar ni un sol tret. Tenim una Bill of Rights. El 4 de gener de 1993 vam dir amb manifestacions pacífiques que la Shell era persona non grata a Ogoniland. I així va ser: hi havia un objectiu a assolir, unes reivindicacions concretes, clares... Els ogoni poden dir que han tret la Shell. Ells què poden dir? Per mi, són criminals. Per això la lluita ogoni és un model en la lluita del delta del Níger.

Men?ame