Primer pla de Daniel Osácar a les portes de la Ciutat de la Justícia

De les tantes coses estupefaents sentides aquests dies a la Ciutat de la Justícia, megalòman edifici construït amb un gavadal de diners entre els quals cal comptar les corresponents comissions (del 3%, del 4%?) derivades cap al partit del govern llavors, segons que es desprèn de les declaracions dels espoliadors del Palau de la Música (Catalana, per descomptat), m’han saltat a les orelles i em reboten pertot les paraules de l’ex-tresorer convergent, Daniel Osàcar, sobre la sectorial de Cultura de Convergència Democràtica (de Catalunya, per descomptat). La Sectorial de Cultura de CDC, deixeu-m’ho escriure així.

És tan significatiu, té tanta importància en tot plegat, que ho poso amb lletra majúscula: Sectorial de Cultura. Segons les sentides explicacions, molt arrelades, gairebé íntimes, del llavors tresorer convergent, els caps pensants de la Sectorial de Cultura feien política cultural pel territori, cosa que, podem deduir, consideraven que no feia prou la conselleria del ram tot i ser de Convergència. El partit trobava escaient que els seus convenis amb l’Orfeó (Català, per descomptat) i el Palau, a través de la Fundació Trias Fargas (pobret), una part fos destinada a ‘influir’ sobre els ajuntaments controlats per Convergència –uns 600, va reblar Osàcar– perquè contractessin en les festes majors i ocasions d’upa  ‘música catalana’. Va afegir ‘i no música andalusa’, que aviat va acompanyar de ‘ni música moderna’, no fos cas que l’arravatament nostrat li anés a la contra. No hi ha factures, no hi ha documentació, no es pot demostrar res… Naturalment.

En aquesta hora obscura de l’ànima (catalana, per descomptat) convé, trobo, i molt, parar atenció al paper que durant dècades Convergència ha fet fer a la cultura i l’empremta deixada. Com tots els governs des de la guerra freda ençà, sí, en efecte, però també: cadascun a la seva manera. I ara parlem de la (catalana, per descomptat) manera de CDC. Tot sovint enraono amb la bona gent –amistats, col·legues, familiars– del caràcter decisiu de la política cultural en la nostra vida, l’analitzo i critico en els articles. Ho faria més sovint, però la qüestió té poc predicament. Aquest és el gran èxit de la política cultural: ens resignem que ens la imposin, sense donar-hi importància ni menys encara pensar què significa cada política cultural, que n’hi ha i n’hi ha d’haver moltes, segons el moment i els signes dels governs. La política cultural és tan important com la sanitària o l’educativa, per dir-ne dues que estem encara d’acord que han de ser públiques. Per a moltes persones cultivades i políticament conscients, però, l’expressió ‘política cultural’ és una extravagància. Doncs així anem. Ara va i resulta, segons que podem desprendre d’Osàcar, que tant del que CDC ha fet ha estat per les colles sardanistes, els esbarts, les corals, etc. etc., per la cultura catalana, que és això i prou. Si fos de la bona gent d’aquest partit o votant seu, se’m regirarien encara més les tripes.

Anem a les llengües del judici. El fiscal Ulled parla català. No sols l’entén, el parla. Els espoliadors del Palau han preferit fer les seves declaracions en espanyol, ells sabran el perquè. El tresorer Osàcar l’ha feta en català (per descomptat). Em va fer gràcia que l’interrogatori fos bilingüe en un primer moment, l’encausat en català, el fiscal en espanyol. Bé. Un gir del guió interessant. I encara ho va ser més quan Ulled va passar-se al català. Un èxit del comptable convergent, de la Sectorial de Cultura (per descomptat). Com tantes vegades passa en la vida diària, no pas en les institucions ni en ràdios ni teles, si no ho deixem estar, si seguim parlant en català a la Catalunya de la immersió lingüística (que no sembla haver estat de l’interès de la Sectorial de Cultura, si més no per a Osàcar), l’altre finalment es decideix a desrovellar la catalana llengua apresa, que naturalment que sí que coneix. Ho deixo aquí.

I la filla. En el Dia de les Dones, la filla Montull plora i apel·la a la condició de filla per no contradir el pare en res ni menys encara per revoltar-s’hi. Ja sé que és un judici i que són estratègies de defensa, no esperava pas que anés contra el pare. Només que em va fer pensar en aquesta relació pare-filla, en aquest home que durant el judici somriu tant com pot i fa brometa, i que sembla haver tingut en la filla una esclava. Ara diuen que la vol salvar tant com es pugui de la presó. Au, bah. Una mica més de precisió, si us plau. Satiritzava l’altre dia la Moliner en un dels seus formidables esquetxos a ‘Els matins’ que també hem de tenir dones a la cúpula de la corrupció, que ja n’hi ha prou que totes les encausades, una rere l’altra, en tots els judicis d’aquest hivern estrany, s’agafin a la femenina manera de dir ‘ai, d’això jo no en sé res de res, pobreta de mi’ i a plorar si convé. A mi m’agradaria, en aquesta pel·li de gàngsters, que la Montull fos, perquè també ens calen, la versió, ni que sigui catalanufa, de la Faye Dunaway no dels Oscars d’enguany sinó de Chinatown. Pare i filla.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]