14.01.2015 - 06:00
L’atemptat al setmanari satíric Charlie Hebdo, on van morir nou treballadors, no ha frenat la resta de la redacció que, instal·lada a la seu de Libération, ha preparat un nou número que arriba avui al quiosc. La tirada ha passat dels tres milions d’exemplars als cinc, per l’enorme demanda. Serà a vint-i-cinc estats i es publicarà en francès, anglès, àrab i turc. Els responsables de Charlie van presentar ahir la portada d’aquest número 1.178, signada per Luz, i on apareix el profeta Mahoma. Abans de la conferència de premsa, el dibuixant va explicar al diari Libération quin havia estat el procés fins a arribar a aquesta portada. Des de la ràbia i la catarsi al plor i a la rialla.
La portada és una referència a la portada que Charlie Hebdo va publicar el 2011, arran d’un atemptat que va rebre la revista per uns dibuixos sobre Mahoma. ‘Aquella vegada no hi va haver morts. Amb aquesta portada hem volgut mostrar que tothom té el dret de fer qualsevol cosa i de fer servir els personatges com vulguin’, diu el dibuixant Luz.
Aquest va ser el procés que van viure des de dijous a la nit fins dilluns, explicat per l’autor del dibuix de la portada:
«Va ser molt dur. Vaig fer un primer dibuix dijous a la nit, però era més aviat sobre l’atac. Es podia veure el cul dels nostres amics per terra, amb el text: ‘La llibertat d’expressió, el meu cul!’ Crec que va ser un dibuix catàrtic. Vaig dibuixar allò que havia vist a la redacció de Charlie dimecres. Perquè el primer que vaig veure va ser això: culs a terra, cossos estirats a terra. Això és el que havia de treure. Un dibuix catàrtic per a desblocar la meva capacitat de dibuixar. Francament, hi va haver un moment que vaig pensar que no seria capaç de fer-ho. Després d’això, vaig poder començar a dibuixar.
Tenia idees en bucle fins dilluns a la nit. Per exemple: tenia dos gihadistes que arribaven al cel i es demanaven: ‘Bah, on són les setanta verges?’ Però Catherine [Meurisse, il·lustradora de la revista] va dir que no volia gihadistes a Charlie. Tenia tota la raó, hauria estat un honor per a ells. En vam pensar un altre, amb les cares dels amics desapareguts i unes pancartes amb el missatge ‘Som Déu’, un missatge per als fanàtics. Vaig continuar fent esbossos… És la nostra feina, fer ninots, fer gargots. Vaig fer-ne una vintena, n’hi havia per a parar boig. Vaig decidir d’aparcar-ho i convocar la inspiració de tots plegats. Anaven sortint idees fins que ens vam posar d’acord. Buscàvem la inspiració, el dibuix. On era el dibuix de Cabu sobre el qual jo pogués descansar? On eren els dibuixos de Charb, i els d’Honoré, Tignous, Wolinski? Pensava en tot això, i era una bogeria. No en teníem ni un.
Jo encara tenia una idea reposant: dibuixar el meu personatge de Mahoma, que tant havia fet parlar. I li faria aguantar una pancarta que digués ‘Je suis Charlie’. Allò em va fer riure. Era la meva última carta. Així que vaig fer un petit dibuix, i aleshores vaig veure la seva cara, que em mirava, i em va fer riure. Vaig veure aquest personatge, que ha estat utilitzat malgrat ell mateix per tarats a qui no importa el foc, pels terroristes. Evidentment que tot és perdonat, el meu vell Mahoma. Tot això es pot superar perquè he estat capaç de dibuixar-te. Vaig ensenyar el dibuix a Richard [Malka] i a Gérard [Biard], i ens vam posar a plorar. Perquè ell era el que ens semblava, i no es veia com el món i els símbols que se’ns imposen aquests últims dies. No és una portada plena de forats de bala, és una portada que ens fa riure.»
