Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

10.10.2013

L'unionisme, nerviós

La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, efectivament estava molt nerviosa ahir al parlament. És cert que el president Mas potser va burxar en les seues circumstàncies una miqueta més d'allò que l'elegància parlamentària faria aconsellable. Però l'actuació de la dirigent del PP, el seu nerviosisme i en general el nerviosisme de tots els unionistes fa molt evident que no saben cap on tirar.


El problema que tenen, crec, i que els posa especialment nerviosos és de veure que no els funciona cap estratègia i que el sobiranisme no tan solament creix sinó que amplia constantment la base ciutadana i ideològica. En bona part, cal dir-ho, gràcies a episodis com el que ella mateixa ha viscut aquesta setmana: un estrident cop de porta a Madrid. Quanta gent s'ha fet independentista després de veure que ni a ella no l'escolten? Per més escarafalls que faça, aquesta és la pregunta i aquest és el fet.


Em va cridar l'atenció que ahir Miquel Iceta (que calla i calla molt) recomanàs des del seu compte de Twitter aquest apuntament de Jordi Casanova, que em sembla una aportació innovadora i molt interessant a l'anàlisi sobre per què l'independentisme creix i creix tant. 


La tesi que hi desenvolupa Casanova consisteix a dir que l'independentisme és la conseqüència lògica (i s'entén que inevitable) de la democràcia:


'Fins ara, el catalanisme majoritari creia que era possible un encaix de Catalunya a Espanya que assumís la realitat catalana; considerava que els obstacles que s'hi oposaven eren el resultat les mateixes forces que impedien que Espanya funcionés com una societat moderna i democràtica. El dia que aquestes forces fossin vençudes, que Espanya s'organitzés com una societat moderna i democràtica, aquests obstacles podrien desaparèixer. Alguns potser direu que era una hipòtesi ingènua o il·lusa. De totes maneres, ja en els primers escrits del catalanisme, i en especial del catalanisme progressista --penso en Valentí Almirall--, les propostes polítiques deixaven oberts camins alternatius per si aquesta hipòtesi resultava fallida.


»Aquesta hipòtesi, però, no s'havia pogut verificar mai. Mai no hi havia hagut un període democràtic prou llarg a Espanya. Ara, però, després de més de trenta anys de democràcia espanyola, sí. I hem pogut constatar que és possible una Espanya amb un funcionament raonablement homologable amb el de les altres societats europees i que, això no obstant, no accepta el reconeixement de Catalunya en les condicions en què la majoria dels catalans ho desitgem. Ara ja hem pogut verificar empíricament que aquella hipòtesi inicial del catalanisme no és certa. No és una qüestió de democràcia espanyola, és una qüestió de la pròpia concepció del país per part de la majoria de la societat espanyola.'


Us recomane molt el text de Jordi Casanova perquè explica que l'independentisme creix a còpia d'independentistes que mai no ho havien estat i que han acceptat el projecte 'perquè han hagut de descartar tots els altres'. Ho torne a dir perquè la precisió és remarcable: 'perquè han hagut de descartar tots els altres'. 


És aquesta 'fuga' que capten i constaten cada dia en el propi entorn els polítics unionistes. La que els posa nerviosos perquè saben que no la poden frenar de cap manera. Per què? Perquè reclamaria una actitud de Madrid que Madrid no tindrà mai. O Espanya trenca la seua mentalitat supremacista o Catalunya, i ves a saber qui més!, acabarà marxant. Perquè el problema, efectivament, està allà, creix per l'actitud d'allà i té com a solució un canvi de posició que allà ningú no vol adoptar; com la senyora Camacho ha viscut directament.


El problema dels unionistes és també Madrid. Normal, doncs, que es posen nerviosos...



L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en publiquem unes quantes.)


Joan Salabert: El que podríem anomenar "l'entorn PSC", al que pertany Iceta, quan pensa sobre l'independentisme, acostuma a oblidar en les seves reflexions l'experiència il·lusionant que va representar, per a una bona part de ciutadans de Catalunya, l'entrada al govern de la Generalitat de la coalició PSC, ERC i ICV. Les expectatives democràtiques que es van aixecar llavors van ser moltes i importants. I més encara quan al govern de Madrid hi va entrar a governar el PSOE després de la desfeta democràtica que va provocar l'era Aznar. El cops de porta que el govern del PSOE va donar, no sols a les aspiracions estrictament catalanistes, sinó també a les aspiracions que des de Catalunya es formulaven en termes de més democràcia, més llibertat, més justícia social i més, diguem-ne, "contemporaneïtat" a l'hora d'organitzar i tractar les qüestions públiques, van ser molt notables.


Crec que en tot aquest procés, a Catalunya hi va haver un aprenentatge col·lectiu que a molts ens va fer veure que a l'estat espanyol no era possible una política d'esquerres (o diguem-ne, si més no, socialdemòcrata conseqüent) de la manera com la que es plantejava des del Govern de Catalunya. L'estructura constitutiva de l'estat espanyol que es va forjar amb la restauració borbònica, va fer que un govern català, que es volia d'esquerres, naufragués també per l'aïllament provocat per un govern central que es deia d'esquerres. Ells en sabran els motius. La conseqüència va ser, sobretot des de la perspectiva catalana, que l'escenari espanyol va quedar del tot clarificat. I amb la crisi econòmica la corroboració va ser definitiva. El govern del PSOE havia estat un miratge, un accident. Podríem dir que, pels grans temes (polítiques econòmiques, industrials i agrícoles, d'organització de l'estat, d'infraestructures i serveis, ...), a Espanya, sociològicament, sempre han governat els del PP.


Marcel Pallejà: En els darrers cinc segles hi ha hagut almenys una guerra per segle entre Castella i Catalunya. Aquesta ha estat, lamentablement, la manera d'encaixar Catalunya a Espanya. Les paraules de l'Azaña, tot un president del govern, són tan terribles com il.lustradores.Amb la democràcia (encara que incipient en tants àmbits), la UE i l'OTAN, fins i tot, això ja no és possible: ja no poden treure els tancs. Ni bombardejar Barcelona. 


El projecte d'Hispania, això és, liderar Espanya, ha estat el projecte català durant segles, abans i tot que el catalanisme polític. Ha estat en va: no es pot canviar Castella. Que li ho expliquin a les nacions asturianes, aragoneses, gallegues. Sense violència, potser tal i com ja va vaticinar en Deulofeu, tot torna a la normalitat. No ha estat ràpid: tres segles són molts anys (i encara no ho tenim al sac, ni ben lligat, ni sabem si el tenim foradat, però pinta molt bé). La democràcia ha acabat de desemmascarar Castella i la seva visió del món i d'Espanya. Moltes etapes ja estan passades i ens hem carregat de raons, fins i tot entre tants i tants catalans que confiaven en aquest redreçament impossible. I sí, finalment, la independència esdevé la solució més lògica, més sana, més plausible. Per eliminació, potser. O simplement perquè la realitat és molt obstinada, i Spain is diferent. 


(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos.)

Mail Obert