Ara, darrere els vidres que no s’han crollat hi ha una llum negra semblant a la de les Vanitas del segle XVII que evoca l’amenaça atòmica i una possible fi del món.

Som un ésser fugitiu, habitat per una espècie d’infinit.

Que pensament i memòria, pensament i reconeixement, pensament i sensació, meditin plegats

Aquesta llum efímera podria ser com la dels pelegrins d’Emmaús que descobriren Jesús ressuscitat quan va esbocinar el pa

L’home que ja comença a vellejar i que ara escriu Closcadelletra, conta setmana darrere setmana què és la seva vida?

Som en uns instants de vellut que em corsequen, en què cada hora és una aventura de la immunitat

Pots escriure: don narracionera a les meves idees perquè ressonin. Pot ser més poderosa l’encarnació dels pensaments que la seva expressió

Cal llegir això com si ho escrivís un tanoca, un babau, un recaragolat, la nit de la gran tempesta des de dins un bassiot amb les retxes de la pluja

M’agradaria escriure: estic trist pel meu país, i fer una llista de raons i desraons per fonamentar aquesta afirmació tan vertadera

Et cantaré un vou-verivou com si fos una mare que et colga mentre t'ensenya a viure i a morir, a saber que la fossa té una pedra damunt, i basta

No vull atrapar res, sur a la deriva entre el desig que anima la meva mà i la cortesia que és el permís discret donat a qualsevol forma de captura

Com sabia que l’amor era una intel·ligència única que s’engendra sens fi?

Tu, que ets un enamorat del fragment literari escoltaràs avui Zoe, un alumne inspirat que broda els fragments musicals

El silenci de la mar ens ha engolit com un teló que cau lentament

Puc contar un dels més grans plers de lectura que he sentit mai, no faig res més, i encara llegesc

No oblidis el toc furtiu, la carícia empresonada, l’escrit en moviment...

Res no m’emociona tant com el miracle de llegir

Tot quadra: escriure és picar pedra a tomba oberta

No contis mai allò que et guia: la literatura s’escriu en la mortalla

Com puc celebrar les noces del verb i la carn intrigants, enigmàtiques i tumultuoses?

Cap esdeveniment és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa profundament sentit, per no afectar tota la condició humana.

No separaré immanència i transcendència, realitat i representació, no forçaré cap a un costat o cap a l’altre

Hem perdut el gust de sentir, de témer-nos del caràcter d’una superfície, la singularitat d’una matèria, de les carícies de la llum, del tacte d’una pell

Potser escriure és això: sentir en totes direccions i molt de temps alguna cosa, i després escriure-la per recordar-la, per entendre-la, per desxifrar-la, per tremolar-la

Cal tenir-ho ben present: feim els nostres signes, els nostres escrits, les nostres demandes des d’aquest lloc, des d’aquests temps, des d’aquesta atmosfera: el final de la vida i el començament de la supervivència

Em digueres: com és que t’agrada llegir en veu alta els teus quadres de mots?

Tantes de frases que no expliquen res, acostaments cap a la lleugeresa dins l’atmosfera d’un temps feixuc

Un concentrat de silenci em diu: pensa en el que et queda, en lloc del que ja no tens!

El foli s’amara de la inspiració més lliure que fa que tot sigui possible

La vida per la literatura pren una tonalitat no nihilista

La mà dóna el consentiment i el desig negre fa que s’esbuquin els caminois d’una ingenuïtat de feres

Que el silenci sonor incessant faci emergir la forma d’un encontre que vindrà

Trob en la veu faulkneriana una vibració essencial, un treball i un esforç que comporta un plaer superior a tots els altres, un èxtasi que puc anomenar deure i també repòs

Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.

L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar

El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta

Per escriure això partesc d’una foto que no ha fet ningú, d’un text que no fou mai escrit, d’una contemplació errada