Xavier Fornos: “El nou VINSEUM ha d’entrar en la categoria de museu d’interès nacional”

El nou Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, a Vilafranca, amb cinc mil metres quadrats de superfície útil, és previst que s’inauguri a principi de l’any vinent · En parlem amb el seu director, Xavier Fornos

VilaWeb
El nou VINSEUM, entre el palau reial i la capella de Sant Pelegrí.
Montserrat Serra
26.03.2022 - 20:31

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hem anat a Vilafranca del Penedès per visitar l’edifici de nova planta que ha d’acollir el nou VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, que és previst que s’inauguri el primer trimestre del 2023. Un edifici amb la façana de color aram, que és obra de l’arquitecte Santi Vives. Actualment, ja es poden visitar totes sis plantes (comptant el soterrani i la planta baixa), amb espais diàfans, parets d’un color crema suau, amable. Unes sales que s’ompliran amb un relat dedicat a les cultures del vi que hereta una història de noranta anys, però amb voluntat de ser un museu del segle XXI. Signa el projecte museològic i museogràfic un altre arquitecte i interiorista, Dani Freixes, del despatx Varis Arquitectes.

Ens trobem amb el director del museu, l’historiador de l’art Xavier Fornos, que ens l’ensenya i mitjançant l’entrevista ens permet entrar en les interioritats de les grans línies de treball d’aquest equipament cultural i vinícola únic al país, que disposa en total de cinc mil metres quadrats de superfície útil i que es concep amb la complexitat i diversitat d’espais i usos. D’entrada, una exposició permanent que ens parla del procés de la vinya i el vi, la pagesia, la importància de la masia, els paisatges de la vinya, evolució dels cellers del punt de vista tecnològic amb unes premses impressionants, l’arquitectura dels cellers, el cooperativisme, el xampany català, la comunicació i el consum del vi, les sobretaules, la taula dels déus, l’ebrietat, el vi de tothom i per a tothom… El museu també disposa d’un espai d’exposicions temporals, un espai gastronòmic i de tast, un àmbit dedicat a la història del Penedès, un altre als diferents territoris vinícoles de Catalunya i un programa d’activitats divers i ric en propostes.

A l’entrada del nou VINSEUM, construït sobre una necròpolis medieval generada arran de la pesta negra del segle XIV, podem veure les restes d’un celler soterrat del segle XIX. Un celler familiar i humil, que es converteix en un element simbòlic molt potent a l’hora de donar la benvinguda al visitant, a qui permet de retrocedir en el temps per imaginar-se què era la producció de vi artesanal i familiar. És un testimoni històric de la cultura popular del vi.

Xavier Fornos, el director del VINSEUM, explica que aquestes restes van fer que l’arquitecte modifiqués la façana del nou edifici i hi creés una mena de vitrina perquè el visitant pogués apreciar aquests vestigis de fora estant, encara que el museu estigués tancat. A més, l’arquitecte ha recreat un corraló, com els típics de l’època medieval a Vilafranca, que interconnectaven les illes de cases del nucli urbà. D’aquesta manera es crea un passatge d’entrada cap al vestíbul del museu.

Xavier Fornos, director del museu, en el corraló, entre la capella i el nou edifici.

És al futur nou vestíbul del VINSEUM que Xavier Fornos, a peu dret, comença a explicar el projecte de nou museu:

—Som al nou VINSEUM, situat a la plaça de Jaume I. És un edifici de nova planta col·locat entre dos elements històrics: la capella de Sant Pelegrí, que fem servir per a exposicions temporals i el palau reial, que és la seu històrica del museu. Aquest edifici de nova planta adossat a la paret mitgera del palau reial té uns 3.500 metres quadrats de superfície útil, repartits en sis plantes. S’ofereixen dues zones expositives, una al soterrani, que parla sobre el Penedès, i tres plantes a sobre que parlen sobre les cultures del vi i que són l’exposició principal. A més, al nou edifici també hi haurà una darrera planta que imaginem com un laboratori gastronòmic i vínic, on es podrà fer tota la programació de tasts del museu, maridatges i experiències gastronòmiques. Pensem que pot ser també un espai culinari, per complementar l’exposició permanent, que no acaba d’explicitar gaire la relació del vi amb la cuina, perquè se centra en la cultura del vi i potser parla poc de gastronomia.

L’entrada al museu és diàfana.
—Perquè la idea és gaudir d’aquest centre on passaran moltes més coses a banda de l’exposició permanent. La planta baixa contindrà la botiga, un espai de record per als fundadors del primer museu, aquells que el van fundar fa gairebé noranta anys; un espai sobre la realitat del vi català a dia d’avui, amb la presència de totes les denominacions d’origen; un espai homenatge a la viticultura catalana; i un espai que connecta amb l’edifici del palau reial per on accediràs tant a l’auditori com a la taverna [un espai de tast a peu de carrer, on s’hi pot anar independentment del museu, però que en depèn]. De manera que la persona que entri al museu podrà visitar tots aquests espais sense necessitat de comprar l’entrada. Més de mil metres quadrats. Perquè entenem la planta baixa com una gran plaça pública a cobert. Aquest és l’esperit.

Quin any es va fundar el Museu del Vi de Vilafranca?
—El museu es va fundar el 1935, just abans de la guerra. En aquell temps ja hi havia una presa de consciència sobre un patrimoni comú que s’havia de preservar i divulgar. Valors molt arrelats a l’època de la República. Amb la guerra es va tancar i el 1940 es va reobrir.

I quan va passar a ser el VINSEUM?
—L’any 2000 el museu va passar de ser una associació privada a ser una fundació i aquí va començar també un canvi de rumb que desembocaria al VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya. En aquell moment, hi havia dos organismes que sostenien i governaven el museu: Caixa Penedès i l’Ajuntament de Vilafranca. El 2000 ja es van crear les condicions per a l’ampliació, a partir del projecte museogràfic que va redactar la Montse Iniesta, primera directora que va tenir el VINSEUM. Però, de fet, fins al 2007 el museu no va prendre el nom de VINSEUM. El canvi de rumb també marcava que el museu s’encaminava cap a la promoció de les cultures del vi del país.

El nou museu s’ha pogut fer gràcies als fons europeus FEDER.
—Sí, un Fons Europeu de Desenvolupament Regional, que paga el 50% de l’edifici. La construcció de l’edifici té un cost de quatre milions d’euros, dels quals Europa n’aporta dos, la Diputació de Barcelona un i l’Ajuntament de Vilafranca un altre.

Xavier Fornos, director del VINSEUM.

La Generalitat quin paper té?
—La Generalitat ha anat fent aportacions que llueixen poc, però que han estat molt eficaces. Per exemple, en un moment molt important i crític de desconstrucció de l’edifici antic, va aportar recursos per poder generar prou equip per a fer l’operació de trasllat, moviment de peces etc. I en aquesta última fase, ha aportat 750.000 euros per a totes les operacions que van lligades a la museografia, però que no ho són estrictament. Per exemple, la recuperació, trasllat i muntatge de les premses de vi i el muntatge d’un espai de reserves centralitzat en un antic celler històric, les Naus de Cal Berger, que és una mica una joia de la corona del museu.

En aquesta nova etapa del museu, no és el moment que la Generalitat prengui més compromís amb aquest equipament?
—La Generalitat ha manifestat confiança amb el projecte del VINSEUM, però també ha dit clarament que la seva línia de feina no és d’adherir-se a projectes sinó més aviat al revés, la de desadherir-se de certes institucions en què era present, formant part dels seus patronats. De manera que és molt complicat que nosaltres puguem comptar amb la Generalitat dins el patronat del museu. Tot i que és una reivindicació també d’alcaldia, que si som un museu de referència nacional, la Generalitat hi hauria d’estar d’una manera molt més evident, en l’entramat de la institució. Però la Generalitat ens diu que no pot formar part d’un patronat en què no aporti més del 50% dels recursos.

Quin és el pressupost del VINSEUM?
—Tenim un pressupost anual per al funcionament ordinari al voltant d’un milió cent mil euros. La Generalitat ens dóna suport mitjançant ajuts que no solament són de recursos econòmics sinó també a escala tècnica. Hi ha plena predisposició perquè aquest museu funcioni. En el seu discurs, diuen que és un museu de primera divisió, que no n’hi ha cap d’igual en tot Catalunya per a una població de quaranta mil habitants com és Vilafranca. Per tant, la Generalitat entén que s’hi ha de posar una atenció especial. Pensem que d’una manera orgànica entrarem en la categoria de museu d’interès nacional, que genera aquest Pla de Museus 2030. És la categoria per sota dels quatre museus nacionals. És la tipologia a la qual hem d’aspirar quan posem en funcionament aquest nou equipament.

El Pla de Museus actual en quin lloc situa el VINSEUM?
—Des del 2014, és dins una de les xarxes temàtiques, la de museus d’etnologia de Catalunya, de la qual n’és capdavanter el Museu d’Història de Catalunya. I territorialment som dins la xarxa de museus locals de la Diputació de Barcelona.

Tenia entès que volíeu trencar el concepte de “museu etnològic”.
—Sí. De fet, som una anomalia dins el llistat de museus d’etnologia, que tots són centres que respecto moltíssim, amb uns tècnics al darrere que fan una feina brutal. Però no deixem de ser una anomalia perquè no som representants d’un territori concret, sinó que representem un fenomen cultural que és la cultura del vi que abasta tot Catalunya.

Com a museu també treballeu perquè el món de l’art contemporani formi part d’aquest discurs.
—És clar. L’altra anomalia és que dins els museus del vi (a Catalunya no n’hi ha cap més, però a l’estat espanyol sí), no som un museu específic de la ciència del vi ni de la viticultura, sinó que entenem la cultura de vi com un fenomen transversal, que afecta la vida de les persones des del vessant social, cultural, històric i antropològic.

El nou edifici, amb la façana de color aram.

La darrera peça que heu incorporat és una obra de l’artista contemporània Eulàlia Valldosera, que fa que la col·lecció permanent també estigui connectada a la contemporaneïtat.
—Aquesta idea de no ser solament un museu del passat, en Dani Freixes la incorpora al discurs. Per exemple, el canvi climàtic, una qüestió de tendència mundial i inajornable, clau i hi serà al final del discurs.

Del punt de vista del museu, tenir artistes que generen una obra que reflexioni sobre aquests conceptes és molt contemporani també. És una opció?
—L’art contemporani apareix en l’àmbit en què expliquem que el vi ha tingut la capacitat d’influir en les diferents manifestacions artístiques. Aquí mostrem els artistes d’avui, que són vius. L’Eulàlia Valldosera n’és una, però no serà l’única. Ara, amb l’Eulàlia s’ajuntaven moltes coses, perquè és vilafranquina, penedesenca, la més internacional que ha tingut mai aquest territori, a més que és una artista molt reivindicativa… Ens encaixava a la perfecció.

Per construir el projecte museogràfic, comptareu solament amb el vostre fons?
—Som una institució que treballa en clau de país i en xarxa, per això estem en contacte amb diferents museus per detectar peces que puguin completar el nostre discurs museogràfic. A partir d’una tria molt quirúrgica i de dipòsits, completarem l’exposició amb peces que identifiquen uns territoris determinats.

Respecte de la part discursiva, com ens mostra que és un museu del vi del segle XXI?
—És un discurs que connecta la història amb el present, en la justa mesura, i amb diferents instruments: es mostra la col·lecció, però també un programa d’activitats que anirà a la recerca de desenvolupar continguts contemporanis, que estirin els fils temàtics de l’exposició permanent. L’exposició que mostrem és hereva d’aquella que es mostrava al palau reial i la traslladem cap a una nova mirada. És una exposició en què han de ressonar els principals debats que posa sobre la taula la famosa agenda 2030. Per exemple, la dona hi apareix d’una manera nova, es fa visible, perquè hi ha una revisió de la història de la vinya i del vi i del Penedès amb perspectiva de gènere. D’un punt de vista estratègic, el visitant tindrà la sensació d’estar en un museu que parla de Catalunya, de la història del vi al nostre país, que té tres mil anys i no s’explica solament al Penedès i el Priorat. No pots explicar aquesta història sense parlar de l’Ebre, sense parlar d’Empúries i de Tarraco, sense parlar de l’aparició del cooperativisme a la Conca de Barberà… Cadascun dels episodis ha de cridar un territori d’una manera explícita. En Toni Orensanz, que és el guionista de l’exposició, diu que la història del vi és comuna a tot arreu però amb certes singularitats. Hem de detectar el pes específic de cada territori vinícola per fer-lo emergir. I tot això també ho connectem més enllà de la frontera política actual, perquè formem part d’una realitat més gran, la Mediterrània, i som hereus d’una tradició i d’una cultura que neix fa vuit mil anys al Llevant.

Diu el sommelier Josep Roca, del Celler de Can Roca, que el vi és la beguda més intel·lectual que hi ha, alhora que és lligada històricament a la cultura i les arts.
—Els primers testimonis et diuen que ja formava part d’uns rituals religiosos, místics, que atorgaven una gran transcendència a aquesta beguda. Hi ha un moment de l’exposició, a la tercera planta, en què parlem de l’ebrietat. I allà expliquem que si no hagués tingut aquesta característica, segurament l’església no n’hagués volgut portar el control i no hagués tingut la popularitat que ha tingut al llarg de la història. Evidentment, també ha estat un aliment, però aquesta capacitat que dóna per poder socialitzar, alterar una mica l’estat de la consciència per poder desinhibir-te, essent una persona més positiva… i, evidentment, sense negar el desastre que pot causar-ne l’excés. No som cecs a aquesta situació però no criminalitzem el vi. Els pensadors grecs ja defensaven que en els simpòsiums no podies parlar de certs afers elevats si no havies begut una mica de vi per superar aquest primer estadi de la consciència. Això el fa especial i no parlar-ne seria un eufemisme.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes