Xarxes socials, targetes de crèdit i deutes: per què els joves d’avui són més infeliços

Com més va, els joves tenen menys motivació per a estalviar. El context de precarietat, la desocupació juvenil tan alta i el gran cost de l’habitatge i de la vida, per exemple, no són cap incentiu perquè els joves es preocupin per estalviar a mitjà o llarg termini. La manca d’educació financera –que també hi és entre els adults–, la invasió del consumisme per mitjà de les xarxes socials i el fet de viure en la cultura de la immediatesa també afavoreixen que aparegui l’estrès financer entre els més joves. I això acaba derivant en problemes d’ansietat.

“No penso que les generacions d’ara siguin més felices que les que no tenien xarxes. Al contrari, penso que són molt més infelices”, assegura Elisabet Ruiz Dotras, professora dels estudis d’economia i empresa de la UOC i investigadora del grup DigiBiz. “Abans, les coses no les teníem a l’instant i també érem feliços. No teníem xarxes socials i ens conformàvem amb menys coses. Ara volem cada vegada més i més, però més de què?”, afegeix. Avui els joves tenen més oportunitats, però el seu grau de felicitat no és tan gran.

Un dels culpables és la societat consumista, segons Ruiz, que utilitza estratègies de màrqueting basades en el consum ràpid. “Juguen amb el fet que pots ser feliç ara mateix, que no cal esperar a demà. Si ho compres ara, et farà la vida més feliç, estaràs molt guapo…”, diu. És un “ara o mai” constant que es distancia molt d’unes altres generacions més orientades a la cultura de l’estalvi. Les xarxes juguen amb les connexions emocionals, però no és l’únic factor que els ocasiona problemes.

Sense formació financera

La manca d’una formació financera ha estat un enemic directe per al jovent. Els resultats del darrer informe PISA en competència financera ja eren força desencoratjadors. Gairebé la meitat dels estudiants de quinze anys no sap interpretar una factura. La majoria –un 70%– sap què és un sou o un pressupost. I només dos de cada deu han après conceptes com “tipus de canvi” o “diversificació”.

Ruiz destaca que el mateix informe detalla que en els països on els nens tenen més contacte amb els diners també tenen més capacitació financera. Es refereix, per exemple, a donar una paga als fills. No de manera obligatòria ni la mateixa quantitat cada cert temps, sinó amb la intenció que sigui una manera amb què hagin de gestionar els diners, entrar a la banca en línia o fer servir la targeta. “El teu fill et costa uns diners, agradi o no. Els diners que et demanarà cada setmana, els hi pots donar en forma de paga. Tot això els aproxima a una realitat financera i els ajuda a desenvolupar aquestes competències”, diu.

Si bé l’experta defensa que a primària s’haurien d’introduir els primers conceptes financers, no tot el pes ha de recaure en el sistema educatiu. Per això, insisteix en el paper de les famílies, que han de continuar aquest camí i anar alineats amb les escoles. Però, perquè sigui possible, és important que els adults també disposin d’aquesta educació; si no, és un peix que es mossega la cua.

Atrapats dins un bucle

I què significa la manca d’educació financera? Primer, no es poden generar estalvis, ni pensar a llarg termini. Això es tradueix, segons Ruiz, en el fet de no tenir accés a un habitatge –sumant-hi, a més, el context actual d’encariment– o, fins i tot, a una jubilació. “Si no et planifiques, estaràs sempre atrapat dins un bucle que et generarà aquest estrès financer”, diu, perquè no es podran fer canvis a la vida, com canviar de feina o muntar una empresa, perquè requereixen tenir un coixí.

Per tant, la manca d’educació financera du a males decisions econòmiques. “També ets molt propens a les estafes o que el cost del deute sigui molt més gran”, diu, perquè “com més pobre, menys opcions; i com més ric, més poder de negociació”. De fet, alerta que aquesta poca capacitat d’estalvi acostuma a portar a demanar préstecs, generar deute i que et cobrin un interès com més va més alt: el perfil de risc també serà molt més alt, però tendràs menys marge de maniobra i necessitaràs el crèdit. “La manca d’educació financera et porta a quedar-te el pitjor”, subratlla.

El pagament en targeta, també enemic

Per als joves, pensar avui en diners en efectiu és pensar en diners de joguina. Però, malgrat que són una generació digital d’ençà que van néixer i haurien de tenir més per mà l’ús d’aplicacions com la banca en línia, no s’aturen a interpretar els comptes. “Quan treballes amb les coses físiques, saps què tens a la mà i quant has gastat. Si treies 100 euros per a la setmana, sabies que aquella setmana n’havies gastat 100”, diu Ruiz, i afegeix: “Ara vas passant la targeta i no saps què has gastat en una setmana. Se’n despreocupen, encara que tenen informació que els diu en què gasten cada euro.” Ruiz pensa que la pèrdua de consciència de quants diners gastem i quants ens en queden és un gran perill, perquè això forma part de tenir un bon pressupost.

Segons un estudi publicat a la revista Nature, les targetes de crèdit aprofiten aquests mecanismes neuronals de recompensa per fomentar l’augment de la despesa. És a dir, es redueix la sensibilitat al preu i s’activa la recompensa al cervell. És diferent del pagament en efectiu, en què l’activació neuronal varia segons el preu del producte.

El descontrol de fraccionar pagaments

A això se li afegeixen uns altres ingredients, com la possibilitat de fraccionar pagaments, que guanya popularitat entre els joves. Encara que abans es podien comprar coses a crèdit, sempre hi acostumava a haver un límit. “Ara és molt bèstia, perquè el sistema de fraccionament del pagament es comença a dispersar. Cada dia van arribant pagaments al compte corrent i hi ha un descontrol”, diu. Amb l’entrada d’elements com les targetes revolving – que permeten de tornar l’import de les compres a terminis amb interessos– l’embolic encara és més gran. Ruiz alerta: “No és un crèdit per a comprar un cotxe, per a estalviar, per a unes obres, sinó una línia per a disposar de diners. Et posa en una espiral de deute”, perquè acumula interessos que augmenten a mesura que el crèdit té menys garantia.

Un estudi de la Reserva Federal de Nova York ja alertava que un de cada set joves de la generació Z amb targeta de crèdit assolia el límit de solvència. Segons l’Enquesta Financera de les Famílies, la mitjana del deute és de mil euros a les llars, tot i que entre els inactius i els aturats –on abunden els joves–, encara és més alta.

La manca de responsabilitats financeres

La manca d’oportunitats genera una manca de responsabilitats financeres. Això també pot originar un problema tant en el present com en el futur, encara que varia molt a cada casa. Per exemple, l’edat d’emancipació dels joves catalans és de 29,8 anys, segons les darreres dades, quatre punts per damunt de la mitjana europea. A les Illes, han de destinar el 108% del sou per pagar un lloguer.

Per això, Ruiz proposa que els pares ajudin els joves a estalviar o a aportar a casa: “Els hem d’incentivar i fer entendre que els pares no els poden mantenir in aeternum”. Una mesura seria que una part dels diners que guanyen els joves l’haguessin de posar en un compte d’estalvi, si no tenen la capacitat econòmica per a emancipar-se. “Si no els ajudem a planificar, pressupostar i estalviar, es repengen d’aquesta situació. Molts viuen molt bé a casa dels pares, amb la roba neta, el dinar fet…”, argumenta.

Els consells que dóna Ruiz obliga a preguntar-se si, realment, allò que es compra és necessari, que hi hagi un control constant dels ingressos i les despeses, no gastar més del que es pot pagar i, en tot cas, liquidar el saldo cada mes per evitar interessos o evitar l’ús de crèdits per a despeses recurrents.