Valtònyc, en el primer acte a Catalunya després de l’exili: “No som independents per culpa dels polítics”

Plena de gom a gom, la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès ha rebut amb una ovació Josep Miquel Arenas, conegut per Valtònyc, en el primer gran acte a Catalunya d’ençà que tornà d’un exili de gairebé sis anys. Ha estat aquest vespre, en una conversa amb Txell Partal, periodista de VilaWeb, en què també ha respost a les preguntes dels subscriptors.

Però l’acte comença enmig d’un silenci escrupolós. A la pantalla s’hi reprodueix el vídeo del retorn de Valtònyc als Països Catalans. Els records l’amaren. “Ara que ho he vist, toc més de peus a terra. En aquell moment era molt difícil de processar el que passava”, assegura. Recorda què era la primera cosa que volia fer en arribar a casa. “Veure la meva família, veure la serra de Tramuntana. Però no ho tenia pensat detall a detall, perquè és impossible”, diu. L’exili, explica, no tan sols l’ha afectat a ell, sinó també la seva família. “Si una cosa té la repressió és que no només és física, també és psicològica. Això també ho ha patit molt la meva família, des de la meva germana fins a la meva mare, que va morir i desgraciadament no va poder veure’m tornar a casa”, diu.

Quant a l’exili i el retorn, explica: “L’exili l’entenia com una manera de fer política, i em vaig adonar que l’únic que feia era sobreviure. Vaig dir: ‘Vull fer política, i no en puc fer tot sol.’ Estava molt desgastat personalment, no podia més. No trobava la manera de treure’n rèdit, de l’exili”, explica. “Record quan vaig dir a l’ANC que acceptaria d’anar a presó. Em van dir: ‘Vols que fem una manifestació davant els jutjats?’ Òmnium em va dir: ‘Farem cartells amb tu’, i el Consell per la República em va dir que en faria un tweet. El 2018 veia que podia fer política des de l’exili, ara ja no.”

Arenas s’adreça a la sala amb confiança i un to irònic que arrenca somriures esporàdics, però no pot evitar d’emocionar-se quan rememora alguns dels moments més durs de l’exili. Que li ha fet canviar d’idees, demana un subscriptor?. “Sí, però per empitjorar-les. Que sigui amic de Puigdemont o de Lluís Puig no significa que m’estimi més els polítics. He estat molt en contacte amb la política, i puc dir que l’odiï: no hi entraré mai. Si no som independents, és per culpa dels polítics”, assegura.

En relació amb això, reivindica els centenars de persones anònimes que li han donat un cop de mà durant aquests anys. “Si digués que m’he sentit acompanyat mentiria, però si digués que ningú no m’ha ajudat faltaria al respecte a molta gent”, assegura. “Si una cosa té bona Catalunya és la solidaritat de la gent”, afegeix. “La meva caixa de resistència va permetre pagar els advocats que van fer derogar la llei d’injúries a la corona a Bèlgica i van fer de Bèlgica un lloc millor. Hem de deixar les qüestions personals de banda: la solidaritat és la millor arma que tenim, i és el que ha fet anar el país endavant des de la guerra civil”, diu.

Valtònyc també se centra les figures de Carles Puigdemont i Lluís Puig, que considera centrals en el seu exili. “Tots dos han fet de pare, però han estat tipus de pares diferents. Puigdemont és el pare que et cuida des de la distància, que et dóna llibres. En Lluís Puig era un pare més proper”, diu.

Però no tothom –assegura– ha estat tan solidari amb ell. Ha trobat a faltar l’ajuda d’algú, en el seu exili? “A mi sempre m’ha agradat més pensar en els que no esperava i van aparèixer. Però els músics, sobretot els més reivindicatius, els he trobat a faltar”, diu. I apunta, en concret, contra Pablo Iglesias, qui li encarregà la cançó que l’acabà duent a l’exili: “Ell em va ficar en aquest embolic, i en sis anys no em va dir res”, lamenta. I explica que, fa poc, l’entorn d’Iglesias s’hi va posar en contacte per temptejar si volia que en demanessin l’indult. “Em va semblar estrany, i després vaig veure que Sumar també el volia demanar. Ell només volia avançar-s’hi”, diu.

Com l’ha viscut, aquest silenci? Arenas esbufega. “La solidaritat no la pots demanar. S’és solidari o no se n’és”, diu. “Pots ser solidari amb moltes coses que són lluny, però amb les que hi ha més a prop és més difícil.” I afegeix, en al·lusió al cas de Pablo Hasel: “I a sobre, l’esquerra espanyola ens fa servir com a consigna per a reivindicar les seves lluites. Som un tweet, som consignes buides que no van enlloc”, lamenta.

En relació amb el cas de Hasel, retreu una manca de solidaritat, també, dels polítics catalans. “Ara potser perdré algun amic. No entenc per què en Pablo Hasel no és tractat com un pres polític si ho és clarament. Si a en Jordi Cuixart li haguessin fet fer una colonoscòpia emmanillat, hauríem cremat el país”, assevera. “En Pere Aragonès té temps d’anar a Xile i reivindicar la figura de Víctor Jara, però per a Pablo Hasel no en té”, afegeix. “L’únic músic empresonat a Europa per les seves cançons és a Catalunya. A la Generalitat li hauria de caure la cara de vergonya”, recorda.

Valtònyc fa poc ha aparegut al documentari No callarem amb Hasel i Àlex Elegio. “TV3 no l’ha volgut difondre al 30 minuts, perquè diu que no compleix els criteris de pluralitat. Si la nostra televisió no ho emet qui ho emetrà? Canal Sur?”, rebla.

L’acte acaba amb una pregunta sobre l’amnistia: què en pensa, de la llei? Fixa la vista a terra i esbufega uns quants segons. “És injust que opini sobre l’amnistia perquè té implicacions emocionals en gent que estimo: vull que tornin, però també sé que l’amnistia és una merda amb patates”, diu. I afegeix: “Però sí que crec que ha d’incloure tothom. Si no, és només un caprici del PSOE i d’Esquerra.”

“No m’agrada on ens han portat: hem adoptat el seu discurs. Abans lluitàvem per l’amnistia, ara lluitem per si som terroristes o no. Diuen que Pere Aragonès és el líder dels CDR. I què passa si ho és?”, es pregunta. “Vull l’amnistia, sí, però no vull que n’amnistiïn només quatre. Si ens donen una amnistia, que sigui per a apropar-nos a l’objectiu de la independència, no per a allunyar-nos-en. Si a Puigdemont li donen una amnistia, serà perquè digui que ell no ho tornarà a fer. I això, ell, no ho farà, de manera que ja veurem què passarà“, acaba dient.