Vicenç Villatoro: “El procés va valer la pena. Ara, això no vol dir que tot es fes bé”

Urgell. La febre d’aigua (Proa) és el retorn de l’escriptor Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, 1957) a la novel·la monumental després d’haver publicat l’any 2022 el breu relat Tren a Matarea. I hi torna enfrontant-se literàriament a una de les epopeies catalanes més grans del segle XIX, la construcció del Canal d’Urgell, una de les obres d’enginyeria més ambicioses d’Europa. El somni de convertir l’anomenat Clot del Diable en una terra fèrtil va il·lusionar Ponent, en un moment marcat per les guerres carlines, gràcies a l’empenta de la família Girona. Villatoro, que va tancar el cicle de la història familiar amb La casa dels avis, relata aquesta història sobre el fracàs –perquè després, de fet, el canal va ser considerat durant dècades un error, fins que es va esdevenir l’èxit– a partir del punt de vista d’un avantpassat, Vicenç Lamolla, un calderer originari de l’antic regne de les Dues Silícies, instal·lat a Agramunt. I, alhora, no amaga que aquesta història sobre l’èxit i la derrota també és una metàfora d’uns altres fets més recents.

—L’abril de l’any passat la sequera va obligar a tancar per primera vegada el Canal d’Urgell. Llavors molta gent va descobrir que existia.
—En aquell moment vaig tenir la sensació que el país no era conscient de la importància i ambició del Canal d’Urgell. I que això, a més a més, era un retret que Ponent ens feia al conjunt del país: que els seus signes d’identitat no eren valorats. Al final, només la sequera aconsegueix aquest objectiu. La sequera, a més, em va ajudar com a escriptor. Perquè la raó del llibre era parlar del fracàs i del seu caràcter conjuntural. La sequera m’anava bé per recordar, també, el caràcter conjuntural del triomf. Podem dir que el canal va anar malament, però finalment va anar bé. Ara, en realitat, no hi ha “finalment”. La història no s’acaba i cíclicament podem anar bé, podem anar malament i així per sempre més. El lema del llibre podria haver estat aquell vers de l’“If” de Kipling, quan diu “el triomf i el fracàs, aquests dos grans impostors”.

—La que no ha estat conjuntural és que us dediquéssiu a novel·lar l’epopeia del Canal d’Urgell. Quant de temps fa que hi treballeu?
—Ho tinc documentat i m’hi poso el setembre del 2020. Hi ha una part d’atzar: començo a anar per allà a parlar del meu darrer llibre i em diuen, t’hem d’explicar la història del Canal d’Urgell, tu que ets periodista, perquè és una gran història. No va ser fins que no me la van relatar sencera que no vaig descobrir que la volia explicar. Tampoc no és conjuntural que això passi el 2020. El fracàs, la sensació d’haver-se equivocat en termes personals o col·lectius sempre m’ha interessat. L’he viscuda. Recordo que em va sacsejar molt la caiguda del mur de Berlín, perquè coneixia molts comunistes amb qui potser no compartia els ideals, però sí la seva benintencionada esperança. El 2020 era molt pròxima la vivència del procés. És evident que el procés m’interessa com a periodista i ciutadà, però com a novel·lista el que m’interessava era l’emoció humana de la gent que s’il·lusiona, hi posa el seu esforç, i finalment té la sensació que ha passat allò que no volia que passés. N’hi ha més exemples. La meva generació pensava que no veuria mai més els feixismes a Europa i pot ser que hàgim fracassat.

—Per aquesta novel·la heu recuperat un avantpassat que ja sortia lateralment a La casa dels avis, i us inventeu una vida al voltant del Canal d’Urgell.
—En la meva concepció de la literatura, que és tan discutible com la de qualsevol,
la novel·la es produeix com un procés químic, quan es troben una història que et sembla interessant, un motiu humà, personal, per a escriure, i un com. Podia haver explicat la història del canal en un reportatge, com a periodista, però volia fer-ne una novel·la. I la novel·la demana un personatge. Una novel·la és història encarnada. I aquí apareix un altre neguit, que és la relació entre ficció i realitat en la narrativa contemporània. Venia de fer llibres absolutament respectuosos amb allò que sabia. Pot ser que fos cert o no, però respectuosos. I tenia unes certes ganes d’entrar en aquest terreny entre la ficció i la realitat. Hi havia una idea que em venia d’Ian McEwan, que és que narrar pot ser redimir un personatge. Aquí tinc un personatge a la meva família del qual no sé res. D’entrada, li dono deu o quinze anys més de vida i li respecto el passat, a partir del començament de la novel·la, li dono un futur i, probablement, un gruix algun graó per sobre d’aquell que devia ser. Em faria molta angúnia fer parlar en una novel·la, en primera persona, un personatge del qual se’n sap tot, com Napoleó.

—En aquest cas, podríeu haver pres com a protagonistes els Girona, impulsors del canal.
—Prendre els Girona com a protagonistes seria una apropiació indeguda. Tinc dret d’agafar els Girona i fer-los fer coses que no van fer? Amb Vicenç Lamolla hi tinc dret, perquè és un parent meu, i, a més, el que li faig fer no substitueix una cosa que sabem que no va fer. És a dir, és construït sobre el buit. És un solar. I és escrit amb empatia per aquest personatge. Els fets novel·lescos que s’expliquen sobre ells són ficticis. Però això també forma part d’aquesta aposta pel com. Puc dir, he fet una novel·la sobre el canal, una novel·la sobre el canal parlant del fracàs, però parlem de literatura, hi falta el com.

—Aquest Vicenç Lamolla, que no és un gran empresari, ni és tan sols pagès, s’il·lusiona i aboca un gran entusiasme per aquesta obra, que pot semblar una quimera, però acaba essent real.
—Ell no en treu cap benefici, i quan arriba el fracàs del canal el viu com un fracàs personal. Els impactes vitals que em porten a escriure són fracassos col·lectius com el del comunisme o el relatiu del procés, i, d’aquests, els personatges que m’interessen fonamentalment són els anònims que s’hi apunten. No em fa gens de pena Stalin, però sí que me’n fa el meu amic que era comunista de veritat i, creient-s’ho, va veure que el seu món s’esfondrava. O el que ha anat a totes les manis per la independència i es pregunta, què he guanyat en tot això? Del canal m’interessa la il·lusió de l’anònim i, també una altra cosa, com és la visió de Vicenç Lamolla, que és de fora. Jo sóc de fora respecte del canal, no puc donar una mirada des d’allà. La meva mirada, amb tota la simpatia, és des de la distància. Des de dins, perquè sóc de Terrassa, no sóc pas de Geòrgia, però des de fora. A més, moltes de les tries literàries que fas són perquè t’agraden, però també perquè et convenen. Una vegada vaig entrevistar Borges i em va explicar que sabia com començava i acabava un conte, què passava cap al final. No obstant això, no decidia fins al final on i quan passaria, i ho decidia segons les necessitats del text.

—Aquesta història del canal passa en un moment convuls i de somni per tot el món. Feu servir expressions com la febre del temps, l’aire del segle… Aquella Europa vivia un canvi profund.
—Trio el Canal d’Urgell per molts motius: perquè la història és potent, perquè em va bé pel que vull parlar, perquè el que primer és un fracàs acaba essent un èxit, però també perquè és un somni regeneracionista fonamentat en la ciència, en la raó, i això és el XIX per mi. No és el segle de la Il·lustració, però és el segle en què l’ideal il·lustrat intenta de dur-se a terme. Per tant, per a mi mateix, voldria que el Vicenç Lamolla fos el Fabrizio del Dongo en petitó. Que en fos una versió local. I la Pelegrina Rodamilans, la seva dona, fos una heroïna romàntica del segle XIX. Els volia fills del seu temps, l’encarnació dels ideals del XIX.

—Un segle XIX en què conviu pràcticament el ferrocarril i la memòria recent de les bruixes.
—I, no només això, sinó que hi ha les guerres carlines pel mig. Aquestes dues coses no solament són successives, sinó que són simultànies. Simultànies, amb una barreja estranya, perquè el personatge ha lluitat amb els liberals isabelins, encara que fos com a mercenari, però aquests també representen l’estat uniformista que parla en castellà, la Guàrdia Civil. Els carlins són uns carques, però a la guerra dels matiners els fan costat els republicans. Steiner a En el castell d’en Barbablava parla del gran estiu del XIX, que comença amb les guerres napoleòniques i acaba el 1914, amb la guerra franco-prussiana pel mig. El XIX a Europa és un segle pacífic… Excepte a la península ibèrica, que és de guerres civils permanents. I el projecte il·lustrat dels Girona és concebut com una vacuna contra la guerra. Si la guerra és filla de la misèria, si hi posem fi, posarem fi a la guerra. Fins i tot hi ha la sospita que per fer el canal hi ha una treva espontània o patrocinada pels Girona.

—Aquest esperit liberal de fe en el progrés també l’homenatgeu en la tertúlia en què participa Vicenç Lamolla.
—A la tertúlia hi ha tots els matisos del món liberal, des del conservador que fa frontera amb el carlisme fins al més republicà i exaltat. És fantàstic, perquè m’he passat molts dies i moltes setmanes parlant amb amics, fent esmorzars de forquilla o prenent una cervesa i podia prendre notes de converses que anaven directes a les escenes de les tertúlies. Al llibre hi ha el món de la tertúlia i el món de la celebració. Són homenatges al passat que neixen d’experiències del present.

—En què un napolità com Vicenç Lamolla s’hi devia sentir com peix a l’aigua.
—A Ponent no són noucentistes. Potser només Màrius Torres. A la muntanya no són noucentistes i a l’Ebre, tampoc. Noucentistes ho són a Barcelona, a Girona i a Reus. Però ells són gent del llamp, com diu la dita de la gent del camp. Escric bona part del final de la novel·la a Tornabous, el poble del Noi del Sucre, vaig a dinar al Tarròs, el poble de Lluís Companys. És gent intensa com ho podia ser, no un milanès, sinó un napolità.

—Aquest vapor, aquest tren, aquest canal són coetanis de la Renaixença, oi?
—Comença una consciència de la catalanitat. Aribau va fer mesures del canal per compte de la diputació. I hi ha un poema que guanya els Jocs Florals que diu que Catalunya ha fet el Canal d’Urgell. I què és Catalunya? Doncs aquesta consciència de la catalanitat, encara pre-política i que és la intuïció que mou els Girona per a fer el tren de Manresa, a fer el canal… I aquí hi ha un subtema del llibre i dels meus interessos que és Barcelona. I la relació Barcelona-Lleida o Barcelona-Urgell. Perquè podem fer totes les conyes que vulguem els uns dels altres, però ens necessitem. El Canal d’Urgell és per a revitalitzar agràriament el Pla d’Urgell. I això és perquè hi ha un mercat barceloní. Barcelona creix, el Pla d’Urgell pot ser el graner de Catalunya, i qui menja més gra és Barcelona.

—Malgrat tot, els Girona explicaven que els havia motivat el vincle amb la comarca.
—Quan li retreien que essent tan llest i visionari hagués perdut bous i esquelles amb el canal, Manuel Girona es defensava dient que no ho havia fet per càlculs, sinó per motius sentimentals. Literalment, perquè el seu pare era d’allà. I, de fet, Ignasi Girona tenia un peu a Tàrrega i un a Barcelona. Però això forma part d’aquell moment, quan té la sensació que s’ha picat els dits, i com diu a les Corts, ningú farà un altre canal en vista de com els ha anat. Té la convicció que no ho tornarà a fer. Però hi torna.

—La sensació de fracàs va ser molt intensa. Al nivell de la il·lusió esmerçada?
—Tota novel·la agafa de la realitat allò que li convé i ho modula segons l’objectiu literari. Però no és un dramatisme que injecti per raons literàries. Hi ha texts d’època que diuen que el Canal d’Urgell ha estat un desastre, que s’han equivocat, que no s’ha comptat amb factors decisius i no es pot oblidar que va ser una concessió pública que s’havia d’acabar amb un temps determinat. I potser no es va fer tot amb prou cura.

—Parlàvem de Barcelona i Lleida, però aquí tampoc podem oblidar Madrid…
—Madrid no hi posa ni un duro, però mana. Hi ha un informe d’Obres Públiques que dedica unes poques línies al projecte i el titlla d’especulació per a regar quatre pobles. Perquè el que volia Madrid era un canal de navegació com tota gran capital europea, no un canal de reg per al Clot del Diable.

—Davant l’aparent fracàs del canal hi ha també aquest costum tan català del “jo ja ho deia” i de cercar-ne els culpables?
—Del meu pas pel Memorial Democràtic en recordo la idea que al camp de concentració de Bram els exiliats republicans no es parlen entre ells perquè uns creuen que la culpa de la derrota és dels anarquistes. O dels comunistes. O dels catalanistes. És a dir, aquesta gestió del fracàs que és la gestió de la culpa. Tot això no és una causa del fracàs, sinó un component del clima de fracàs. Una bel·licositat que no és explicable en termes racionals. Hi ha un impuls de confrontació que no és ni territorial ni de lluita de classes. És previ.

—La novel·la respon a la pregunta de si valia la pena?
—Les novel·les no responen preguntes. El meu amic i admirat Jaume Cabré diu que quan tinc una idea o una convicció faig un article de mil dos-cents setanta-cinc caràcters i quan tinc una pregunta, una novel·la de sis-centes pàgines. No obstant això, les novel·les no donen respostes a les preguntes. Sempre he tingut la sensació que construir novel·les per explicar tesis i, per tant, per donar respostes, és aprofitar malament, d’una manera incorrecta, l’instrument novel·lesc. A més, tu pots fer-ne una defensant qualsevol idea, però això normalment impedeix que en surti una de bona.

—Parlant amb el Villatoro articulista i ciutadà, el procés independentista valia la pena?
—Crec que valia la pena. I algunes de les llavors sembrades donaran fruit. Això no vol dir que s’hagi fet tot bé, ni que els resultats siguin immediats. Ni que el resultat sigui el que es volia al principi. El canal no va aconseguir tot el que en volien els impulsors, però va valer la pena. Penso que el procés, amb errors, equivocacions, amb costos, era inevitable, perquè és bàsicament reactiu. No proactiu davant la sensació que es tancaven totes les vies per continuar existint. I l’objectiu del catalanisme des d’aquesta època de la novel·la és continuar existint. El procés és una reacció a favor d’aquesta voluntat de continuar existint i ha posat llavors per a aquest objectiu.

—I podria revifar?
—Fins i tot en unes altres formulacions. Quan fan el canal, la idea és fer més blat. I ha anat bé, justament, quan ha deixat de fer blat i ha passat a fer panís, farratges, fruiters… És a dir, ha anat bé d’una manera diferent que no s’imaginaven els seus impulsors. De la mateixa manera, l’experiència comunista va acabar malament, però potser a l’Europa occidental vam tenir estat del benestar perquè hi havia comunisme allà. Potser va ser aquesta la llavor del comunisme. Penso que el catalanisme mantindrà el seu objectiu de ser, però pot agafar unes formes o unes altres. I algunes de sorprenents.

—Sempre heu tingut els clàssics com a referents. Hi he detectat un Cisco Tomeu, organista i caçador, que recorda molt Ciccio Tumeo del Gattopardo. Pot ser?
—He tingut de referents de fons Moby Dick, de Melville, la Terra erma, de T.S. Eliot o l’“If” de Kypling, però pel que fa al Gattopardo, he volgut mitificar la meva família gens aristocràtica com feia Lampedusa o Vilallonga a Bearn amb els seus nobles parents. He tractat els calderers com a prínceps. Pot ser que m’hagi quedat una obra més bona, més dolenta, més llegidora, menys llegidora, però he literaturitzat la gent de qui vinc, que és la del mig cap avall. I, per tant, els ecos del Gattopardo que surten en aquest llibre, o en uns altres, són per això. El que surt de cacera no és el príncep de Salina de Sicília, sinó el calderer Lamolla de Maratea, instal·lat a Agramunt. Una de les funcions de la literatura és mitificar trossos de realitat.