Segurament ha estat una casualitat, però així i tot no costa gens tampoc de fer-se’n ressò: hores abans de la vista que es farà avui a Gant pel cas Valtònyc, el Tribunal Suprem espanyol ha agafat el dossier sobre la possible corrupció del TGV espanyol a l’Aràbia Saudita, dossier en què tot apunta que la figura de Juan Carlos de Borbó és el personatge central de la trama.

No és que jo tinga cap confiança en la justícia espanyola –encara menys en un cas que implica la monarquia. No n’hi tinc gens ni mica. Però la coincidència dels dos fets, de les revelacions que van apareixent i fins i tot del programa emès diumenge al vespre a la televisió basca posen en evidència una cosa que avui val la pena de dir: que en aquests dos anys que han passat d’ençà de l’exili de Valtònyc i encara més en els prop de vuit de la seua detenció, el cercle que plana sobre els negocis de la monarquia es va estrenyent. Tant, que als poders de l’estat ja se’ls fa difícil fins i tot de fer l’orni.

La monarquia espanyola ha tingut la sort, si es pot dir així, del coronavirus. L’inici de la crisi sanitària va tapar la publicació per The Telegraph de l’existència d’una fundació a Panamà de la qual no solament es nodreix Juan Carlos sinó que passarà a mans de Felipe mateix quan son pare morirà. Diners opacs relacionats amb l’actual ocupant del tron, un escàndol majúscul. La reacció gens creïble i atropellada de l’actual gestor de la corona familiar s’eclipsà tan sols per la lluita contra la covid-19, que va passar davant de tot.

Amb tot i això ja s’ha vist clar que als borbons el serà ben difícil d’aguantar el sacseig i el deteriorament de la seua imatge. I quant a això és paradigmàtica, i molt ben travada, la descripció que fa de la família el programa d’Euskal Telebista –programa que TV3 també emetrà, però que cap televisió espanyola no vol oferir.

I ho és perquè, vist en conjunt, ja no parlem de cap anècdota ni de cap rumor marginal, sinó d’una estructura, d’un sistema. El programa no presenta moltes novetats que puguen alterar substancialment allò que ja se sabia, però consolida i puntua molt bé les dades conegudes, i amb això afina un poc més la visió de la trama corrupta, ara posant noms i tot a possibles testimonis.

Per exemple, em va resultar especialment instructiu el relat de Roberto Centeno, ex-conseller delegat de Campsa, que va posar preu a la famosa comissió del petroli que des dels anys setanta cobra la monarquia espanyola: els borbons es queden fins a cinc milions de dòlars de comissió per cada vaixell petrolier que entra a l’estat espanyol. I no tan sols això. Centeno també va explicar que el ministre socialista Francisco Fernández Ordóñez el va advertir personalment que no posàs entrebancs als negocis de Juan Carlos, una vegada que, sense adonar-se de què feia, va frenar un poc el riu de diners que inundava el palau de la Zarzuela.

Aquest peatge sobre el petroli del golf que va a parar a les butxaques de la família és la base de la seua immensa i il·legal fortuna i per això fa anys i panys que se’n parla, sempre sense proves però sempre amb la consciència que en aquest robatori hi ha la complicitat de l’estat. Que se sàpiguen xifres i noms és important. Paco Ordóñez és mort, però en un país normal, després d’una revelació com aquesta, el govern obriria un expedient informatiu per a saber si la hisenda pública ha cobert les espatlles del monarca, tot garantint una activitat no tan sols il·legal sinó costosa per al conjunt de la societat, que és al final qui paga el regal, cada volta que posa benzina.

Dit tot això, i solament és un poc de tot allò que es podria dir, la denúncia del que passarà avui a Gant és més necessària encara. És possible que l’afer no s’acabe encara i que això d’avui siga tan sols un pas més en la batalla de Valtònyc per la llibertat d’expressió i per la veritat. Però els fets d’aquests darrers dies remarquen d’una manera molt escandalosa la monstruositat que significa que avui un jove raper mallorquí siga obligat a defensar-se en un tribunal europeu només per haver cantat i per haver cantat veritats.