Manifestació unitària contra la sentència al carrer Marina de Barcelona.

Poc després del Primer d’Octubre, però ja en plena època del 155 i amb la repressió sobrevolant-ho tot, em van convidar a participar en un acte públic a Barcelona, a la plaça que hi ha al davant del mercat de Sant Antoni. No recorde bé ara mateix qui més hi parlava, però sí que recorde que hi va haver un debat molt viu, vivíssim, en el qual cap dels intervinents, però tampoc la gent del públic que va parlar, no ens vam guardar res al pap. Eren, com avui, moments de molta confusió i la gent volia fer-se preguntes en veu alta, conscient que el moviment i el país necessitaven reflexionar molt per a saber per on tirar.

Aquell dia, per casualitat, un amic nord-americà, professor universitari, era a Barcelona. I el vaig convidar a veure amb els seus ulls allò que el moviment independentista havia estat capaç de crear. Quan vam acabar l’acte, se’m va acostar i em va dir que allò que acabava de veure era únic. Que no coneixia cap altre lloc del món on passàs res semblant, on la gent no tingués gens de por ni cap prevenció a debatre amb aquella duresa en públic, d’una manera tan directa i sense límits. El seu comentari em va impressionar molt per aquella capacitat que sempre té un ull estranger de veure-hi amb claredat allà on tot, per a tu, és confusió momentània. Li vaig demanar per què pensava que a Catalunya passava aquell fenomen que ell, viatger i estudiós atent del planeta sencer, trobava tan sorprenent. I amb la resposta em desarmà: “No teniu por.”

Aquella “por” a què es referia, ho vaig entendre de seguida, no era la por concreta i individual de la repressió que s’abat sobre el nostre poble. Em deia que no teníem por, com a societat, de qüestionar-ho tot i que el procés d’independència precisament és màgic per això: perquè tenim un full en blanc on podem proposar canvis per a tot i per a cada cosa. Un full en blanc on aquest vertigen conservador que atrapa els assaltacels de tot el planeta no pot existir. Perquè ací no hi ha res a conservar. O perquè hi ha tan poca cosa a conservar que és insignificant.

D’aleshores ençà, evidentment, han passat moltes coses. Una de les més notables, i tristes, que una part de l’independentisme oficial ha renunciat a crear un país nou sembla que, si més no –i faig broma per no encendre’m en flames–, abans del 2030. I mentrestant es conforma intentant de gestionar, o fent veure que gestiona, aquesta ruïna institucional i social en què ha esdevingut la Generalitat de Catalunya.

De fora estant, molts ens ho mirem esbalaïts. Però, i aquesta és la cosa per a mi significativa, al meu voltant veig molta gent que no n’està disposada a girar full. Ni de la independència ni, encara menys, de fer el país nou. Quants són, jo no ho sé. Però sé que me’ls vaig trobant per ací i per allà. Que me’ls trobe en molts dels correus que m’arriben o, sortosament, en els sempre tan exigents i durs comentaris dels lectors a aquest editorial mateix. Com me’ls trobe de vegades en actes, fa uns dies a Palamós, per exemple. I allà gent de qui no sé els noms ni els cognoms s’obren i m’insisteixen una vegada i una altra que cal empènyer, que se senten enganyats i ho qüestionen tot, sense reserves de cap mena. Com passava aquell dia a Sant Antoni. Exactament igual.

Els del govern, els qui han decidit de dedicar-se al mentrestant, entenc perfectament que no vulguen soroll. Ells han recuperat la por. Perquè si el seu projecte es limita a anar estirant el xiclet amb aquesta ensarronada del diàleg és normal que tinguen por de parlar, por de debatre, por d’escoltar, por de proposar res, por que els retraguen allò que fan, por de pensar i tot. Per a ells el futur ja tan sols és fer girar la roda, si pot ser amb els mínims ensurts i durant el màxim temps. Però no ens demaneu als altres, als qui ens neguem a continuar essent espanyols i no podem acceptar que l’aspiració de Catalunya siga la de ser una trista Espanyeta en petit, que siguem com ells.

Per això aquesta part de l’independentisme, la part que no renuncia a res ni calla res pot semblar més sorollosa, més radical en les formes, més preocupada pel detall, més explosiva, més disposada a barallar-se per tot. Perquè em fa la sensació que no està disposada a deixar que els xiclets vagen expandint-se i ocupen pacientment fins i tot els espais de la nova institucionalitat republicana, el més important dels quals i sens dubte el més valuós de tots és el Consell per la República.

Jo entenc que, vist del punt de vista dels partidaris del mentrestant, els tocs d’atenció, els colps de puny sobre la taula o les explicacions i respostes siguen vistes com una cosa horrorosa i ells facen bromes i caricatures i s’ho passen bé. I comprenc, també, que a alguna gent les crítiques dures, l’exigència o la reclamació pesada del rigor li puguen causar una decepció sincera i honrada. I tristesa o cansament, o ganes d’anar-se’n a casa. Però, si m’ho permeteu, avui a mi m’agradaria de recordar que des del 2009 totes les coses importants que hem fet, i mira que n’hem arribat a fer, les hem fetes així: volcànicament, pressionant sense cap prevenció ni reserva, empenyent sempre des de baix, marcant el rumb i avisant insistentment, a crits si calia i a qui fos, quan la ruta sembla perduda. Sense tenir por. I era aquesta, en definitiva, la manera de fer catalana que causava tanta admiració en aquell professor americà. I és aquesta la manera de fer que em fa confiar que la Catalunya independent no serà una Espanya en petit.

 

PS: Ahir al vespre van desaparèixer els peatges de la AP-7 entre Salou i la Jonquera. Per això us expliquem en una nova Història de VilaWeb què s’amaga, políticament, rere els canvis de traçat de l’autopista i del TGV espanyol: La AP-7: el carrer Major que fa por a Espanya.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.