Un raig de llum des del Pacífic, per a començar bé l’any

"Al Pacífic, per primera vegada, una part de la població històricament opressora sent la necessitat d'assumir personalment l'originalitat i el valor únic dels pobles oprimits per a poder construir-se a si mateixa"

Vicent Partal
05.01.2021 - 20:51
Actualització: 05.01.2021 - 20:57
VilaWeb
La ministra maori d'Afers Estrangers de Nova Zelanda, Nanaia Mahuta.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La primera decisió política de l’any 2021 ha sorprès. El govern australià va anunciar el dia de Cap d’Any mateix el canvi de la lletra de l’himne nacional per a reconèixer els pobles aborígens. El canvi implica que Austràlia ja no es definirà mai més com una “nació jove”, un concepte implícitament racista si es té en compte que fa mil·lennis que és habitada.

És un gest petit, però va en la línia de moltes coses que passen a la regió del Pacífic i crec que mereixen la nostra atenció. A redós de Nova Zelanda i de les petites nacions insulars de la zona, al Pacífic s’expressa una nova cultura de respecte a la identitat, de pluralitat i de superació del concepte d’estat nació que crec que marca una línia molt interessant de futur.

No cal que ens enganyem, tampoc: el racisme ha estat estructural en aquesta part del planeta, i en bona part encara ho és. Els aborígens australians, per exemple, viuen en una marginació intolerable. Els gests, fins i tot les decisions de pes, tenen un valor important però relatiu, al cap i a la fi, si no canvien radicalment la vida de les persones –i tenim el cas de Sud-àfrica que ens recorda aquests límits.

Ara, acceptant que la visió d’ací estant sempre serà més ideal que no pas la visió sobre el terreny, no crec que hàgem de menystenir algunes coses que ens poden confirmar que una part del món actual fa un tomb en una direcció contrària a la que voldrien mantenir els nacionalistes d’estat, sense anar més lluny el nacionalisme espanyol. I això, perquè s’esdevenen tres fenòmens molt interessants: el respecte a la diferència, l’assumpció de la diferència com a component personal –i aquest crec que és el gran canvi, que també el vam veure als Estats Units durant les protestes per l’assassinat de George Floyd– i l’exploració de noves vies d’organització social.

L’exemple de Nova Zelanda, que encapçala el canvi

En el cas australià, la decisió sobre l’himne és un primer gest, molt minso encara, que crec que rep molta influència de Nova Zelanda, on la identitat maori és assumida pel conjunt del país com un component identitari bàsic, més enllà de què siga cadascú personalment i del seu origen; i evidentment, com a reacció a la lluita del moviment aborigen –sense lluita no hi ha mai res a fer.

La celebració de l‘hakka pels equips esportius neozelandesos, una poderosa cerimònia ritual de desafiament a l’enemic, segurament va obrir el camí a aquest reconeixement identitari, perquè és profundament atractiva i perquè el món l’ha reconegut de seguida com una cosa única i pròpia. I no deixa de ser curiós que pocs dies abans de la decisió de canviar la lletra de l’himne australià, per primera vegada l’himne vell fos cantat oficialment en anglès i en una de les llengües aborígens, concretament en eora, al començament d’un partit de rugbi i amb els jugadors d’origen europeu cantant-lo en aquesta llengua.

El fet d’assumir allò que fa diferents els dominats com a tret identitari fonamental de la població dominant al Pacífic em crida molt l’atenció. Perquè em sembla que beu d’una font molt poderosa i assentada en la realitat global que, tanmateix, no s’havia volgut traspassar a la qüestió nacional per motius polítics.

La gent ha après que ser diferent i únic és un gran valor. Culturalment, no ho discuteix ningú des de fa més d’un segle, des de Stravinski, Picasso i Joyce, per dir només tres noms. Ser original, tenir singularitat és un valor que et fa ser útil al món. I d’ençà dels anys seixanta del segle passat, les ideologies que canvien realment la nostra vida són ideologies de mirada. Sobretot el feminisme, però també l’anticolonialisme, l’ecologisme i el veganisme, per dir-ne algunes de ben diferents. El nacionalisme, tanmateix, semblava haver restat al marge d’aquest gran canvi i per això encara avui és possible de veure gent compromesa en moltes causes tret del respecte a la diferència nacional pròpia. Gent que no es qüestiona el paper d’opressors –de ser i actuar com a espanyol al nostre país, per exemple–, sinó que el viu amb una naturalitat esfereïdora, contrària a tota la resta de la seua experiència vital.

I precisament és la possibilitat de ser així que em sembla que canvia al Pacífic. Perquè ja no és tan sols que es facen gests condescendents envers minories nacionals històricament maltractades. La diferència d’ara és que els membres de les comunitats històricament opressores comencen a sentir la necessitat d’assumir personalment les característiques de la minoria històricament oprimida, com a condició necessària per a la creació de la identitat personal pròpia.

Segurament, Nova Zelanda és el lloc del món on això passa amb més intensitat, en relació amb la identitat maori. Hi ha els gests simbòlics, que encara són importants, però també es fan passos que van més enllà. Heus ací, per exemple, el vídeo del moment en què la laborista Jacinta Ardern, d’origen familiar europeu, celebra la seua darrera victòria electoral. I ho fa parlant primer en maori, que cal recordar que és una llengua emprada per menys del 4% de la població. Imagineu-vos, per fer el contrast, que un polític espanyol, quan guanyàs les eleccions, fes a Madrid la primera part del discurs en èuscar com a reconeixement explícit de la seua identitat…

Lògicament, una part important dels maoris considera que això de moment només són gests i que han d’anar acompanyats de mesures reals que vagen més d’acord amb les seues necessitats i la seua cosmovisió. Ho entenc, és clar, i no voldria que em passàs a mi amb Ardern com passa a periodistes d’altres parts del món, que continuen fixats en la idea que Ada Colau és una veu original i progressista, per bé que ha quedat clar que no ho és. Tanmateix, amb aquesta prevenció constate que alguns d’aquests gests són decisiu, no em semblen anecdòtics. Com ara que cinc dels vint ministres del govern siguen maoris o que la ministra d’Afers Estrangers siga Nanaia Mahuta, una dirigent maori que té la cara decorada amb el tradicional Tā moko. Crec que des de l’altra punta del món ens hi hem de fixar, perquè podria ser un indici de canvi en la direcció de respectar l’originalitat com a patrimoni valuós dels pobles i de les persones. Cosa que podria fer tombar alguns debats viciats, sobretot els europeus.

El debat sobre el comú des d’una perspectiva diferent

A França, per exemple, ja hi ha gent que proposa l’abolició de la propietat privada, enmig de l’enorme crisi actual. Sense anar més lluny, el filòsof Pierre Crétois ha alçat una enorme polseguera aquests dies reclamant que el dret de propietat privada deixe de ser un dret fonamental.

El debat és interessant i necessari, però em fa l’efecte que la solució proposada és ben poc original –demana solament que l’estat faça una prohibició més, en la línia inaugurada precisament per la Revolució Francesa, prohibir, prohibir i prohibir, que és l’origen del fracàs col·lectiu en què vivim. És contra aquest pensament anquilosat que hi ha un contrast notable, un autèntic xoc cultural, al Pacífic. A Nova Zelanda, per exemple, hi ha hagut un debat sobre un bé comú que a Europa no hem entès i fins i tot hem ridiculitzat agosaradament: el reconeixement d’un riu com a ciutadà de ple dret. Però el cas és que aquesta decisió té més implicacions i més profundes que no sembla.

Fa pocs anys que el parlament de Nova Zelanda, a instàncies del poble maori, va atorgar al riu Whanganui els mateixos drets legals que a una persona. La cambra va declarar: “El riu i tots els seus elements físics i metafísics són un tot indivisible i viu que a partir d’ara té tots els drets, facultats, obligacions i personalitat d’una persona jurídica.” El Whanganui és un riu tradicionalment venerat pel poble maori, viscut pels maoris com un avantpassat seu, que gràcies a això ja no pot ser objecte de pràctiques que no serien admissibles en una persona. Un representant maori i un del govern n’han estat nomenats representants legals i tenen el dret de perseguir qualsevol agressió o violació de la personalitat del riu.

Entenc que aquest enfocament resulte xocant, a mi m’ho sembla, però alhora reconec que és extraordinàriament interessant i que concilia perfectament l’ecologisme, el respecte i el reconeixement de l’originalitat cultural i el gaudi dels drets col·lectius, del comú. I que a cap blanc europeu no se li hauria acudit ni tan sols d’imaginar –tot i que cal recordar que Albert Einstein ja va expressar la idea que aquesta presumpció dels humans que som una cosa separada de la natura “és una il·lusió òptica de la consciència” i una presó cultural.

Per unes relacions internacionals més enllà dels estats nació

Finalment, més enllà de la política interna, cal tenir present que aquesta visió que vull remarcar avui, original, nativa, de la relació de cadascú amb el món que l’envolta es va traslladant també del Pacífic a l’àmbit internacional amb iniciatives que qüestionen que l’estat nació reconegut per l’ONU siga l’únic representant legítim d’una població. És el cas, claríssim, de la creació de la Punta de Llança Melanèsia. Aquesta és una organització intergovernamental formada per quatre estats melanesis: Fiji, Papua Nova Guinea, les Illes Salomó i Vanuatu, i els independentistes canacs en pla d’igualtat. És una organització internacional que porta, doncs, el missatge explícit que la representació dels pobles no pot restar ni ha de restar en els estats nació i prou.

De la mateixa manera, Taiwan, que és un dels extrems de l’Austronèsia i viu sota l’amenaça constant de la Xina, també trau profit del seu reconeixement dels pobles aborígens de l’illa, cosa que li ha permès, per una banda, el suport diplomàtic de països com Tuvalu, Nauru, les illes Marshall i Palau i, per una altra, imaginar que es pot crear un grup de nacions sense reconeixement formal per l’ONU però que existeixen en la realitat –i l’acord diplomàtic tancat fa poc amb Somalilàndia és un model que especialment els catalans ja ens hauríem de mirar amb un gran interès.

Què vull dir amb tot plegat? Simplement, que mentre a la vella Europa creix la intransigència autoritària, a les perifèries del món –perquè això també passa entre els indígenes d’Amèrica i els afroamericans– va sorgint una manera d’entendre la relació entre les cultures i les nacions més igualitària i respectuosa amb la diversitat. Una relació que sembla que per primera vegada fa que una part de la població històricament opressora senta la necessitat d’assumir personalment l’originalitat i el valor únic dels pobles oprimits per a poder construir-se a si mateixa. I aquest és un tret sorprenent i cridaner que, si creix i es consolida, serà tota una lliçó per als nacionalismes d’estat com l’espanyol i el francès. I un raig de llum que ens pot arribar a tocar a tots, des del llunyà Oceà Pacífic.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
05.01.2021  ·  22:31

Ací encara estan en la “cultura” de la globalització. Però no hi ha dubte que la uniformitat acaba comportant rebuig. Tothom vol tindre algun tret original. Per això es busca en les arrels alguna diferència que ens permeta no ser el mateix que el veí. Tant és que l’arrel siga maori com aborigen australià. I abans o després, ser català. Espere.

Josep Gualló
Josep Gualló
05.01.2021  ·  22:43

AUSTRÀLIA NO ÉS NOVA ZELANDA

El canvi que han fet a l’himne, més que minso em sembla ridícul. Talment com si l’haguessin contractat a Ferrovial.

Es limita a canviar una sola paraula de la segona estrofa. On deia “Jove i Lliure” ara diu “Lliure i Unit”. Recorda quelcom d’España.

Una Grande i Libre. Almenys a mi si que mi fa pensar. A diferencia del que fan a Nova Zelanda, els aborigens son la purria.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
05.01.2021  ·  23:10

És extraordinàriament interessant però Madrid (concepte) mai no pot fer el mateix que fan Austràlia o Nova Zelanda.
Porqué Cataluña ha sido siempre parte de España desde la prehistória i los Romanos y siempre ha querido ser española. Sólo algunos enfermos son capaces de afirmar lo contrario. Tenemos TODOS la obligación de permanecer juntos y sin disputas identitarias segun quiere Diós.
Nuestra ética no nos permete hacer otra cosa que unir Y UNIRNOS MÁS cada dia

Jaume Riu
Jaume Riu
05.01.2021  ·  23:38

NATURALITAT ESFEREIDORA
Trobo encertadíssim el comentari sobre la g ent que no es qüestiona el paper d’opressors –de ser i actuar com a espanyol al nostre país, per exemple–, sinó que el viu amb una naturalitat esfereïdora, contrària a tota la resta de la seua experiència vital.
El nacionalisme opresor i irracional l’exerceix el regne d’Espanya amb naturalitat, com diuen: “por la gracia de Dios”

Joan Guasch
Joan Guasch
05.01.2021  ·  23:47

He llegit amb deler l’editorial perquè no deix de ser una visió esperançadora del futur i, malgrat tot, jo també em declaro optimista. El cas austral, però, parteix del reconeixement mutu de diferents identitats i l’interpreto com el naixement d’una mena de nova identitat col·lectiva que vol avançar cap el futur. El cas europeu l’interpreto com un conjunt de nacions, d’estats-nació, envellits i envilits incapaços de fer res més que agonitzar. I, pel mig, el cas català, entre altres similars. D’entrada ens falta recuperar aquella mena d’orgull de saber-nos potents, creatius i diferents, en el bon sentit, però gran part dels que ens han colonitzat mai no ens reconeixeran com a diferents i una part dels, diguem-ne nostres, han decidit de donar suport a l’estat colonial. L’u d’Octubre vam fer una cosa que va sorprendre a propis i estranys, un acte de dignitat i refermament com a poble. Ens vam guanyar el respecte necessari per ser reconeguts. Però la realitat posterior ens ha posat davant del mirall de la por i els possibles aliats se n’han tornat a casa. Encara han de passar moltes coses, a Europa, a Espanya i a Catalunya i segur que tindrem aquest moment que han començat a tenir els australs de fer néixer una estructura social nova. Però hem de continuar picant pedra.

Joan Guasch

Xavier Luna
Xavier Luna
06.01.2021  ·  00:24

Interessant camí per a trobar una via de “salvació” del Món d’avui, que va pel pedregar si segueix les pautes de comportament establertes: els estats intocables, el menyspreu pels altres (la “meva” pàtria és la millor del món), les idees colonials gravades amb foc en la ment de la gent de les nacions prepotents i dominants (si hem conquistat amb foc i sang mereixem que es reconegui la nostra superioritat; per a què hem guanyat una guerra?), la ignorància que s’acontenta de veure el líder gloriós i mostrant el seu poder (vegeu Trump)… Un riu és molt més respectable que un humà amb mentalitat nazi, o de Vox, o de Ciutadans, o borbònica, o poseu-hi tantes altres mentalitats (també les negacionistes que es manifesten emporrats i beguts per Gràcia dient que se’ls en fot que morin els vells).

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
06.01.2021  ·  00:56

Al Canadà també fem molts gestos d’aquests amb les primeres nacions, molts més, jo diria. Però és insuficient. Malgrat tot, sovint em xoca veure com funciona, per exemple, la immigració a Europa: de vegades, moltes, hi ha una discriminació i agresivitat que sembla treta de fa dos segles, i d’altres unes concesions absurdes. I moltes prohibicions a tothom, a Europa, em comptes de fer tot el possible per tenir una població civilitzada.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
06.01.2021  ·  05:25

A casa tenim l´atur disparat, dirigents repressaliats, amb toc de queda i boca ben tancada…, amb una engrescadora concentració del vot independentista a Jxcat per la República Catalana…, però resulta que la ministra maoni… A bon entenedor…

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
06.01.2021  ·  07:12

A PROPOSITO DE RAYOS DE LUZ

Tomo la ocasion del articulo, cuyo tema me parece particularmente pertinente, para informarle Sr. Partal que todavia no he recibido la llamada telefonica de parte de la redacción de Vilaweb, como ya pedí a su tiempo, para recibir disculpa de las censura a las cuales fueron sometidos mis comentarios relativos a dos articulos suyos.

Uno fue el comentario a su artículo “La pancarta de Laporta: l’ audacia que cal tambe en politica” y el otro mi comentario censurado fue relativo a un articulo siempre suyo precedente de unos pocos dias a lo de Laporta.

A parte de eso lo que pedia era las disculpas de Vilaweb por un hecho de extrema gravedad:

Lo de haber sido yo objeto de publica y muy vulgar vejación de parte de unos comentaristas por expresarme en mi comentarios no en catalan sino que en expañol.

Estos que siguen son las partes de dos de los comentarios en objeto:

Salvador Molins

“… La primera: veig amb molta preocupació la proliferació arreu, àdhuc a Vilaweb, d’anuncis en castellà, un de sol per a mi ja seria massa. És co si apartessim la llengua del comerç o de la ciència per exemple. Ens esteu fent empassar la llengua que col’lonitza la nostra. No ho podem acceptar, no puc normalitzar – ho i Vilaweb tampoc hauria de fer-ho… ”

Pep Agullo’

“… PS. El comentarista Umberto Ciotti que tant es prodiga en llargs comentaris en castellà, avui no en diu res del nostre català amenaçat de mort pel nacionalisme espanyol i tots els adjectius que ell hi posa… Curiós…”

Son agresiones estas hacia mi persona que considero intolerables en el ámbito de un diario que se profesa “progresista” y Antifascista.

Manifestan contra de mi que no hablo catalán por no conocerlo aquella misma repugnante intolerancia y odio de cierta España franquista contra quien en Catalunya se expresa en catalán.

Le confesaré, Sr. Partal, que no me voy a callar y a conformarme a aceptar la brutalidad fascista a la cual he sido sometido así como si nada, como si fuera algo que se tendria que aceptar con toda normalidad.

Nunca lo he hecho y no hace parte de la “cultura” en la cual me he sido criado.

Todo el opuesto Sr. Partal.

Son muchos años que estoy aquí y mi trabajo ha sido lo de llevar a España la cultura y la sensibilidad, que tanto muy desgraciadamente le falta, en la forma de la excelencia del “design” italiano.

Estoy convencido de encontrar en su declarada sensibilidad Antifascista su total e incondicionado apoyo.

Me quedo en espera de las escusas de Vilaweb. Estoy convencido también que no necesitaré volver a recordarselo.

La ocasión es para mis distintos saludos.

jaume alcacer
jaume alcacer
06.01.2021  ·  08:10

Bon dia Umberto , no t’ho prenguis malament , son pocs els que han retret el fet de l’idioma , ( amb bona fe) , i molts els que veiem a quin costat estas tu al respecte , es digui en el idioma que es digui.
Salut i bon any a tots.

Albert Miret
Albert Miret
06.01.2021  ·  08:26

Aquests d’aquí, encara que el món es posés a girar a l’inrevés, canviarien res. No és cap qüestió política, és la necessitat de seguir espoliant Catalunya per a mantenir un estat inviable econòmicament. No els cal modernitzar-lo, necessitaria un esforç immens per posar-se al dia en el nivell de coneixement actual, i si ho fessin, els gobiernos haurien  de tancar a l’armari el seu feixisme per no ser dilapidats l’endemà, i els caldria canviar radicalment d’això que en diuen “política”. És evident que és més fàcil robant a ma armada a un poble desarmat i impedir-ne per tots els mitjans el seu progrés, mantenint al seu poble en la sopa boba. Són els grans genocides del segle  XXI.

Joan Josep Ozcariz
Joan Josep Ozcariz
06.01.2021  ·  08:29

Umberto Ciotti,
Agraeixo la teva valentia en expressar els teus sentiments. Malauradament alguns, O molts catalans, s,han espanyolitzat sense adonar-se’n. Em disculpo en nom seu.
Dir-te que M,encanten els teus comentaris, sobre tot quan mostres O demostres que en gene els catalans som uns covards.
Tristament t,haig de donar la raó. Potser els valents van anar a l,exili O van morir a la guerra civil, i nosaltres som aquells descendents dels porucs.
La gran prova per mi és que ni tan savols parlem català davant una persona que s,adreça a nosaltres en castellà. O contestem el telèfon directament en castellà. Com volem ser independents si no respecten el nostre propi idioma?
Primer hem de conquerir l, ús de l,idioma propi, O sigui, la independència lingüística, i despres potser ja tenim la disciplina per guanyar la independència política.

M. Isabel Carreras
M. Isabel Carreras
06.01.2021  ·  09:07

Moltes gràcies per l’article, ens sembla que el món es redueix a Europa i Amèrica del nord però hi ha un món molt més gran divers i en marxa que no coneixem.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
06.01.2021  ·  09:30

Un editorial molt interessant, especialment la menció a un organisme internacional que vaja més enllà dels estats-nació i s’adrece a totes les nacions del món. Podria ser una eina d’alliberament nacional molt poderosa que, a hores d’ara, ningú dóna importància. A Europa els estats han intentat crear una cosa per mantenir l’opressió calmada amb l’Europa de les Regions. Però com crec que deia Fuster, el nom fa la cosa, i el cas és que les iniciatives que explica Vicent les prodriem alimentar i fer créixer, també potenciant accions com la de concedir drets als elements importants d’una cultura.
Recordem que el rebuig a l’estatut del 2006 va començar pel terme “nació”, una paraula que va arrossegar tot un Estat a una dèria boja: jucidial, política, mediàtica, econòmica, …
Tot allò que ajude a consolidar la posició democràtica del sobiranisme i, alhora, remogue les consciències de col.lectius acomodats en la repressió que ignoren davant els seus nassos, serà un pas més en el camí cap a la llibertat com a poble.

Pep Agulló
Pep Agulló
06.01.2021  ·  09:57

Editorial fresca i agraida, per parlar de gent, pobles, consciències… deixan de banda per una vegada els partits, i de la mirada llarga de veure el món fora la presó de l’Estat espanyol.

PS. Umberto Ciotti: Fas comentaris llargs i en castellà, pura evidència. No és el problema. El que sí m’estranya és que no fessis cap aportació al seu dia en defensa del català atacat per l’Estat espanyol.

Altrament les teves repetides generalitzacions respecte la covardia dels catalans sí que resulen insultants per tota la ciutadania, a banda d’ignorar la nostra història.

Josep Salart
Josep Salart
06.01.2021  ·  10:17

Lo més vergonyós d’una part de la humanitat es que encara fa “gestos” per emblanquinar la seva consciència. Mira tu, gestos…
Quan tu estàs davant d’un gambià o un senegalés, has d’entendre ipso facto que tu ets un paio de color igual que ell i, al cap d’una mil.léssima de segon has d’entendre que lo important és que tens una persona davant, o un animal, o una flor, arbre, riu o muntanya. El racisme sempre nes fa mirar les coses com rares. Molt encertat recordar una frase de l’Einstein, perquè també va dir que els normals són els anormals moltes vegades. Ho va dir anant a una festa sense mitxons i els “normals” només es fixaven amb tonteries…

Si aquella part geogràfica que ens parla l’editorial (tret de Filipines) hagués estat colonitzada per l’imperi castellà, ni maoris ni rastre de cap civilització per ferli “gestos”. Tots assassinats, robats, enmalaltits, això sí, por la gracia de Dios.

Parlant de gestos, nosaltres tením presos polítics i exiliats a Bèlgica i no fem cap “gest”, tret de dos sopars grocs i unes caramelles. Per tant, ens queda molta feina i una de les prioritàries es fotre fora per la via democràtica els botiflers i traïdors que tením dins el gueto, és a dir, els dirigents d’ERC.

ramon Feixas
ramon Feixas
06.01.2021  ·  11:02

El text indica que la cultura humanista , que es gesta en la diversitat ja provoca alguna innocent aventura. Ningú és tan ruc com per no adonar-se de l’obsolescència de l’organització humana per estats creats per la capacitat de violència i destrucció. Un bri d’esperança, doncs, hi és. Però no 18 mesos vista. Podem rebre noticies, al temps d’aquestes, que expliquen (poc) l’entrada en relacions entre estats on les armes , el diner i les interpretacions invertides dels drets humans estan molt inflades. La consciència social va fent el seu ritme, però, si recordem les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq just abans de començar-la, i com tot seguit es foradà la marmita, hom es pot fer una idea del que necessita un cargol per pujar d’un pou després de les successives caigudes. A Catalunya vivim aquest procés d’una particular. Però no deixa de ser, la voluntat d’avançar d ela vella forma de poder agressora i destructiva a l’alliberament de la cultura, en el sentit que li és prop (la cultura la desenvolupa tothom i en una societat culta, d’una manera inclusiva).

Salvador Aregall
Salvador Aregall
06.01.2021  ·  11:42

Espanya té una coartada perfecte per considerar-nos excloents, el nacional-socialisme. L’associació feixisme-independentisme/catalanisme és tan fàcil com efectiva i així veiem polítics -amb el nivell intel·lectual que se’ls hi suposa- que se senten tan culpables de ser nacionalistes com masclistes, per dir alguna cosa. Els catalans vivim immersos en aquesta paranòica contradicció, tan aviat canviem de llengua quan el nostre interlocutor -encara que ens entengui- ens parla amb castellà, com renunciem fàcilment a la nostre identitat quan qui ens oprimeix ens provoca dubtes. Sóc independentista però no sóc nacionalista, … Ho heu sentit això, oi?? Doncs ja m’enteneu.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
06.01.2021  ·  11:46

Viicent, cada dia sembla que et superes a tu mateix en cada editorial. La de huí n’és un botó de mostra. Aprofundir-hi es presta per a molt. Jo només vull comentar, pel que fa a la part “opressora” que esmentes, que en absolut pense que l’estat espanyol mai se sentirà interpel·lat, s’avindrà ni es prestarà a qüestionar-se a sí mateixel el que ha sigut i continua sent, com opressor, en la mesura que pot. Motiu important per a fer una crida contundent: Intel·lectuals, polítics, economistes, empresaris, sindicats obrers, de pagesos i ciutadans tots queconfigurem tot l’entramat socio-polític-econòmic i cultural de lPaís….. Prou ja de transferir-nos en tot el quesom a qui no ens accepta ni reconeix en nostra “origenialitat diferenciada”, amb l’objectiu únic de fer-nos desaparèixer sent assimilats per ells, en benefici propi. Vosaltres sou els cridats a bastir la societat valenciana d’autoestima, de sentit identitarii i de pertanyença al poble històricament esdevingut, mai acceptant ser dominat per la força ni colonitzats per altres.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
06.01.2021  ·  11:51

Jo he tingut la sort i el plaer de poder visitar New Zealand (2006) i Australia (2016), tots dos països amb uns paisatges i una natura espectaculars. Però hi vaig veure bastantes diferències amb les nacions autòctones d’ambdós països. A tots dos hi ha una estructura social formada per, per ordre de població, els “blancs” (majoritàriament europeus i principalment escocesos i anglesos), els “asiàtics” (des d’àrabs a japonesos, passant per perses, hindús, indonesis, vietnamites i xinesos) i els “primers” (aborígens a Austràlia i polinesis, maoris, a Nova Zelanda). A Nova Zelanda vaig apreciar que els maoris estaven plenament integrats, respectats i reconeguts pels “kiwis”, mantenint perfectament la seva llengua, cultura i tradicions maoris. A Austràlia, però, no vaig apreciar que els aborígens estiguessin ni integrats ni respectats pels “ausies” i viceversa. Potser els aborígens, sotmesos sense miraments pels “ausies” i en general alcoholitzats, no van poder o saber mantenir la dignitat de la seva ancestral cultura. Per contra, els maoris van lluitar contra els invasors blancs, vessant molta sang d’ambdós bàndols, fins que els blancs van haver de reconèixer-los els seus drets nacionals. No sé si pot servir per a la nació catalana: confrontació (maoris) o conformisme (aborígens).
Salut, bon any i Independència !!*!!

Jose Estela
Jose Estela
06.01.2021  ·  12:15

José Estela
Sr Partal: Salud.
L’opinió de Pierre Crétois reclamant que “El dret de la propietat privada deixi de ser un dret fonamental” la considero poc pensada en qui es dedica a ensenyar Filosofia al no valorar les conseqüències que tindria de ser aprovada, ja que a l’endemà mateix allí on viu podria ser envaïda per persona o grup de persones amb possessió d’un garrot més contundent que el que pugui tenir ell, ja que de cop s’hauria esmicolat la Llibertat i la Llei per les persones que no podessin respondre adequadament, al haver posar en mans de ganduls i malfactors sense cap mena de moral i per tant de ètica, les úniques “armes” que té al individu com a persona home o dona. Altra cosa és que la propietat estigui en poques mans, que és ací on s’ha de posar remei i no en privar la propietat a milions de persones que amb el seu esforç disposen de la “caseta i l’hortet” que deia el President Francesc Macià i Llussià.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
06.01.2021  ·  13:56

(per a l’Umberto Ciotti)

Veig que us adreceu a Vilaweb per a manifestar:

(A parte de eso lo que pedia era las disculpas de Vilaweb por un hecho de extrema gravedad:
Lo de haber sido yo objeto de publica y muy vulgar vejación de parte de unos comentaristas por expresarme en mi comentarios no en catalan sino que en expañol.
Estos que siguen son las partes de dos de los comentarios en objeto:
Salvador Molins
“… La primera: veig amb molta preocupació la proliferació arreu, àdhuc a Vilaweb, d’anuncis en castellà, un de sol per a mi ja seria massa. És co si apartessim la llengua del comerç o de la ciència per exemple. Ens esteu fent empassar la llengua que col’lonitza la nostra. No ho podem acceptar, no puc normalitzar – ho i Vilaweb tampoc hauria de fer-ho… ”
Pep Agullo’
“… PS. El comentarista Umberto Ciotti que tant es prodiga en llargs comentaris en castellà, avui no en diu res del nostre català amenaçat de mort pel nacionalisme espanyol i tots els adjectius que ell hi posa… Curiós…”
Son agresiones estas hacia mi persona que considero intolerables en el ámbito de un diario que se profesa “progresista” y Antifascista.
Manifestan contra de mi que no hablo catalán por no conocerlo aquella misma repugnante intolerancia y odio de cierta España franquista contra quien en Catalunya se expresa en catalán.)

No veig pas que enlloc ningú us tracti vexatòriament ni manifesti per vós cap mena d’intolerància ni odi:
En Salvador Molins només es queixa que Vilaweb inclogui anuncis en castellà, sense que amb això us esmenti per a res a vós ni directamente ni indirecta.
I en Pep Agulló només us retreu que en cap moment no us hàgiu solidaritzat amb els catalans pels mals tractes de part d’Espanya que pateix la nostra llengua.

Vós, en canvi, si repasseu la major part dels vostres escrits, veureu que manifesteu un altíssim grau de menyspreu pels espanyols —i darrerament també pels catalans.

Crec que faríeu bé de comparar la vostra manera d’expressar-vos i la dels dos comentaristes de Vilaweb que esmenteu, i sospeséssiu qui és el qui es passa i qui és el qui no.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
06.01.2021  ·  17:22

Gràcies Sr. Partal per tota la informació proporcionada avui.
I gràcies als companys i companyes de comentaris per les seves aportacions també, en especial al Sr. Gilaberte.
Salut per a totes i per a tots!

Joan Baptista Capó
Joan Baptista Capó
06.01.2021  ·  21:38

Podrien posar el nom del país en llengua maori. Rhodèsia va passar a dir-se Zimbàbue.

Ricard Aguerri
Ricard Aguerri
07.01.2021  ·  00:50

Umberto Ciotti eres un pesado. Quien tiene que pedir perdón eres tú por insultar a nuestra nación. Lo que deberías hacer es ir a predicar y sermonear por las Españas y luego volver a Catalunya con todo lo que hayas aprendido.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €