Un país d’anacoretes i espanyols

  • No són els abstencionistes els qui es desentenen de la democràcia: és el sistema polític espanyol que ha expulsat de si mateix els catalans

Ot Bou Costa
21.07.2023 - 21:40
Actualització: 22.07.2023 - 09:17
VilaWeb
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Votar Xavier Trias va ser una mena de ritual, conscient o inconscient, amb què molts independentistes van formalitzar que s’havien rendit. Després de la investidura de Jaume Collboni, un amic em va escriure: “Això és el que més em molesta a mi: sóc un català independentista que accepta la derrota i vota Trias, i resulta que no és prou humiliació, que mai no serà prou.” Estava molt enfadat, com es pot ben copsar. “Com a mínim, que no m’intentin fer creure que Trias és Waterloo”, em va dir. La candidatura de Trias significava obrir una porta per continuar votant candidats d’ERC o Junts obertament rendits després de les eleccions municipals. El suport ferri del president Puigdemont a Trias s’explica probablement per això: els sectors més durs de Junts volien explorar quin marge era obert a donar-los l’estat en cas de rendir-se de manera explícita. 

Després del 28 de maig, el cervell profund de l’estat espanyol s’ha dedicat a respondre a la pregunta que li va fer Junts per mitjà de Trias: “Si ens rendim, quin marge ens doneu?” La resposta ha estat rotunda: “Cap.” Rendició, rendició, rendició. “Vostès creen un mal ambient”, va dir Trias per retreure als socialistes i els comuns que no l’ajudessin a pacificar Catalunya. El mal ambient, que en realitat volia dir “conflicte”, s’ha concretat. El govern de les Illes Balears, del PP, eliminarà el requisit lingüístic per a treballar a l’administració sanitària. El govern del País Valencià, del PP i Vox, eliminarà el català de l’ensenyament a les comarques més castellanoparlants, després de la campanya simbòlica contra Cavall Fort a Borriana. Al Principat, el Tribunal Superior de Justícia ha imposat més castellà en tres escoles i, més important, ha dit que la immersió “només podria tenir viabilitat en un sistema binari”: per a uns, català, per a uns altres, castellà.

Després del desmantellament polític, ve la destrucció cultural, i l’espanyolisme ho escenifica amb la llengua. La qüestió és que, aquests darrers vuit anys, votar els partits que són a l’altra banda –Més, Compromís, ERC, Junts, fins i tot els socialistes balears i valencians– no ha servit ni de bon tros per a contrarestar res, ans al contrari. El PSIB de Francina Armengol va acceptar el requisit lingüístic a la sanitat a contracor, a l’últim minut, després de set anys d’impedir-lo, i per por que es trenqués el govern. Al País Valencià, ni reciprocitat ni requisit. La Conselleria d’Educació dirigida per Compromís ha implementat una llei de plurilingüisme que redueix les hores de català. En paraules del president d’Escola Valenciana, Natxo Badenes, “s’assembla molt a la llei que Ciutadans volia per a Catalunya”. Al Principat, les darreres sentències per a arraconar el català es basen en la darrera llei aprovada per ERC, Junts, el PSC i els comuns, que acceptava l’ús curricular del castellà.

L’acorralament judicial contra el català no és nou, però ara pren una força diferent, més decidida, més obertament agressiva. Madrid sent que ja no hi ha contrapesos defensius que puguin generar inestabilitat. A poc a poc ens han anat perdent la por i nosaltres, fins ara, ens hem demostrat inhàbils a l’hora de defensar-nos. La llengua ja perillava, ara simplement han vist que poden prémer l’accelerador. Hi ha un desacomplexament de l’assimilacionisme, que ha agafat embranzida gràcies a la inacció i la impotència d’aquests darrers vuit anys, en què teòricament hi ha hagut governs amb una certa sensibilitat catalanista. La lliçó és clara: ni amb governs a favor no heu pogut blindar el català, ni encara menys fer-lo créixer. Ara l’estat envia un missatge conscient i planificat als catalans de tot el país: només podreu participar en la democràcia espanyola com a espanyols. 

No és un missatge exclusiu del PP i Vox, ni tan sols del PP, Vox i el PSOE. És un missatge del sistema polític espanyol, integralment. L’absorció que Sumar ha fet de Compromís i Més, aquesta homogeneïtzació absoluta dels marcs i els discursos, respon al mateix procés argumental. Yolanda Díaz se’n vantava i tot: “Sumar és la primera formació estatal, i dic estatal perquè abans, tot i que unes quantes formacions anàvem juntes, eren formacions de caràcter autonòmic i amb altres peculiaritats. Aquí no. És un projecte estatal.” No cal ni fer contorsions lèxiques: és una política d’estat. La narrativa que en aquestes eleccions hi ha en joc drets i llibertats i qüestions materials importants serveix per a legitimar aquest canvi de paradigma, aquest pas endavant en l’espanyolització definitiva del joc democràtic dins l’estat. Totes les fórmules polítiques catalanes han perdut l’eficàcia. Ja només es pot fer política espanyola. 

És veritat que podem retrocedir; és veritat que el PP i Vox són més autoritaris que el PSOE i Sumar; és veritat que es poden endurir les condicions de vida, que hi ha drets que poden tremolar. Però a Catalunya s’ha desposseït el vot de la seva capacitat de tenir efecte. No es qüestiona que les coses puguin empitjorar: es qüestiona que puguin millorar amb la política espanyola. Impedint la democràcia a Catalunya, l’estat ha empès els catalans a triar entre ser espanyols o ser uns anacoretes polítics i cívics, uns eremites desvinculats de la vida pública del país, sense cap aspiració de transformació, com defensava abans-d’ahir Alfons López Tena. Espanya, amb els partits independentistes dins, ha decidit de funcionar sense donar cap més opció als catalans que l’assimilació o la marginalitat. No són els abstencionistes els qui es desentenen de la democràcia: és el sistema polític espanyol que ha expulsat de si mateix els catalans. 


Perdó per parlar aragonès a l’Aragó

Pueyo (dreta) amb Laura Vergara, la número 2 de la candidatura, en un acte contra el transvasament de l’Ebre (fotografia: Javier Cebollada).

L’espanyolització que promou Sumar no és accidental. Una prova una mica depriment és el cas de Jorge Pueyo, candidat de la formació per Saragossa. Abans de guanyar les primàries, Pueyo, fill d’un ex-candidat de la Chunta Aragonesista, es va fer famós pel seu activisme a favor de la llengua aragonesa. Feia vídeos de notícies de l’Aragó en què mai no parlava d’Espanya perquè cercava “un marc propi”. Col·laborava en l’únic programa de la televisió pública que es feia en aragonès; després van arribar-li a donar un late show, també en aragonès. La seva llengua, que no és oficial a l’estat, és perfectament comprensible per a qualsevol parlant de castellà amb mig dit de front, no cal dir. Per a l’entrevista que vam fer-li a VilaWeb fa més de dos anys, la conversa va ser en català i en aragonès, sense cap mena de problema. A YouTube hi ha disponible una conferència seva a l’Ateneu Barcelonès, tota en aragonès, tota ben fàcil d’entendre. 

Heus ací la sorpresa: d’ençà que va començar la campanya electoral, Pueyo ha fet totes les aparicions públiques en castellà –llevat de tres o quatre vídeos que ha penjat al seu perfil personal de Twitter. El balanç: es perd un actiu –gairebé l’únic actiu– mediàtic per a la revitalització d’una llengua i, tal com s’integra el partit genuïnament nacionalista aragonès dins de Sumar, el candidat fa immersió al castellà. El dia que va guanyar les primàries, en la primera conferència de premsa davant els mitjans, gairebé va demanar perdó. “Cal fer valdre la llengua tant en la vida privada com en la pública, però això, vaja, sense imposicions, o sigui que si em demaneu que parli en castellà, cap problema”, va dir. Semblava una caricatura.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any