El pianista Manel Camp escrivia ahir aquest article d’opinió al diari Regió 7, un article que és un clam de sensatesa i racionalitat. Camp diu que ell és músic i que no està acostumat a les paraules i, tanmateix, enfila un argumentari precís i directe que no té rèplica possible. Diu: ‘M’indigna veure les ciutats i els pobles plens de gent que no respecta les mesures mínimes que adoptaria qualsevol ment sense distorsió, sobretot davant els fets que hem patit aquests darrers mesos. Estem parlant de lògica, de seny, de responsabilitat amb un mateix, però sobretot amb els altres, i no de normes que una gran majoria rep com a pautes ridícules, que no van amb ells, i només serveixen d’al·licient per cercar maneres de saltar-se-les.’ I ho remata dient: ‘És hora de dir prou! No vull viure en una societat on el grup no compta, on els recursos de tots no compten, on el bé comú no és la referència, on no som sensibles amb el medi en el qual vivim, on en definitiva, una majoria mira només per ella mateixa a títol individual. La Covid-19 ha estat i és arrasadora, però a vegades l’estupidesa humana és letal.’

L’article del gran músic manresà és un clam clarivident per la societat, pel comú, per tot allò que és col·lectiu, que en un moment com l’actual i en una crisi com aquesta torna a evidenciar-se que és el marc on es desenvolupa la vida humana. Per més que el menystinguem.

Al març i a l’abril la nostra societat va reaccionar com va poder a una crisi inesperada. Observat amb perspectiva, ho havíem d’haver vist venir abans i havíem d’haver reaccionat abans, però les coses es van fer com es van fer i amb això l’impacte del coronavirus en les nostres vides, començant per les morts, ha estat únic: aquest 2020 el recordarem sempre com els nostres pares i avis recordaven els anys de la guerra. Com una cosa única i absolutament excepcional.

Però ara som a punt de tornar al mateix punt i un segon confinament sembla com més va més inevitable. I aquesta vegada ja no hi ha ningú que puga dir que no ens havien avisat o que no érem conscients de què ens venia al damunt. Aquesta vegada la nostra irresponsabilitat col·lectiva, aquest ‘el grup no compta’ que tan magníficament descriu Camp, en serà la causa. Tant de bo m’equivoque. I el menysteniment del col·lectiu cobrarà, doncs, un preu molt alt.

Tanmateix, també es posarà en relleu l’aspecte aclaridor de la pandèmia. Els mesos de març, abril i maig la por, la por de morir, va suscitar un seguit de reaccions. I he de confessar que m’ha sorprès molt de veure com desapareixien en un tres i no res tan bon punt s’allunyava aquella por. I que ara haurien de prendre una altra dimensió més sòlida.

L’aplaudiment als sanitaris tenia una part d’orquestració política, de legitimació de les accions polítiques, però era sobretot un agraïment emocionat a la gent que es jugava la vida, literalment, per nosaltres. I, tanmateix, de seguida que la por es va esvair i va semblar que podíem tornar a la vida normal, es va esvair alhora l’agraïment. Aquells mateixos sanitaris després han estat maltractats pels gestors i en molts casos pels pacients, no han estat compensats com es mereixien i ni tan sols els ha estat reconegut el dret de descansar després de l’extraordinari esforç que havien fet. Pedro Sánchez fins i tot es va permetre de retallar mil milions d’euros de la xifra que havia anunciat primer, i no va passar res. Ara els tornarem a necessitar, sabeu? Estic segur que faran allò que han de fer, perquè ho feien per la dignitat de la seua feina, però a mi em fa vergonya.

Com em fa vergonya, i em preocupa perquè revela una societat poc sòlida, que hagen desaparegut de seguida de l’escena pública les veus que enmig de la pandèmia i en els moments més difícils posaven sobre la taula que aquesta era la fi del sistema com l’hem conegut i que no podíem continuar vivint en aquest model de capitalisme obsessivament extractiu, que calia prendre accions contundents. Quan la por ha passat hem vist la corrupció farmacèutica esdevenir el cas més escandalós de negoci d’aquests darrers decennis. Gilead ha inventat un producte que als efectes reals no existeix, ha posat preu al no-res i li n’han comprat totes les existències inexistents a còpia de manipular i pervertir la informació que rebem els consumidors i de crear una imatge. Fa mesos vam publicar aquest article explicant com funciona tot açò; avui el faria molt més dur. I la pressa per a tornar a l’activitat econòmica, el decantament en favor de l’economia a risc de la salut, ens ha dut on som.

Diuen, diu el tòpic, que els humans som les úniques criatures que topem dues voltes amb la mateixa pedra. Anem pel camí de fer-ho i molt més de pressa que no esperàvem. I això no serà senzill, perquè plou sobre mullat. Però, vist què va passar en la primera tongada, he de dir que m’agradaria molt que quan isquem d’aquesta segona, la frivolitat amb què, passada la por, ens hem lliurat tots a l’individualisme més exagerat reste com una lliçó que hem d’aprendre i assumir. I que això servisca per a posar els fonaments seriosos que són necessaris per a superar completament una amenaça tan greu com la pandèmia de la covid-19, l’única cosa, d’ençà de la Segona Guerra Mundial, que ha aconseguit trastornar el món sencer. Des de la cuina de casa fins al palau més alt i imponent.