L’últim Nadal de Ceaușescu

El dia que van matar Nicolae Ceaușescu la Veronica va matar un porc. Era el dia de Nadal, i era al poble. “No vaig romandre a la ciutat perquè sabia que passaria alguna cosa, vaig preferir anar-me’n; i quan vaig tornar a Bucarest, a la televisió parlaven de la mort del dictador. Que qui el va matar? Iliescu i la seva tropa.” Cristina Cileacu, periodista del canal Digi 24, tenia tretze anys. El 25 de desembre de 1989 era a casa de la seva àvia a l’est de Romania, que feia frontera amb allò que encara era la Unió Soviètica. Va veure la transmissió a casa d’uns veïns que tenien televisió. “Cridàvem ‘llibertat, llibertat’, però no teníem ni idea de què era. Quan m’he fet gran ho heu sabut. El règim era terrible, com el de Corea del Nord: els nens estàvem contents quan per Nadal podíem menjar plàtans i taronges, perquè això era tot el que hi podia arribar a haver als prestatges de les botigues en aquestes dates.”

La Veronica tenia vint-i-un anys i encara en mancaven quasi vint perquè emigrés a Saragossa, on treballa d’auxiliar d’infermeria. “Vaig tenir una mica de por. N’estàvem farts, ja no el volia ningú, Ceaușescu. Perquè si et volies comprar alguna cosa havies de fer cues interminables, i hi havia moltes restriccions. Per tenir alguna cosa especial havies de pagar a algú. A la meva ciutat hi va haver foc creuat entre militars, però va ser molt més tranquil que a Bucarest: els qui tenien més por eren els qui treballaven de policia.”

Hi ha moltes teories sobre el final del règim de Ceaușescu i els seus continuadors, gairebé tantes com romanesos. No hi ha una versió oficial dels fets, ni s’ha jutjat els culpables de les morts just abans de la caiguda del dictador Ceaușescu. Els romanesos pròxims a l’antiga Securitate, la policia secreta, que tenia mig milió d’informadors a tot el país, parlen d’interferència estrangera. Aquesta era la versió de Ceaușescu mateix en l’últim discurs abans no l’exterminessin. Parlava dels fanàtics de Timișoara, la ciutat on va començar tot, la més pròxima a occident, a tocar de la frontera hongaresa. A Timișoara, el capellà baptista d’ètnia hongaresa László Tőkés es va negar a seguir les ordres de la Securitate d’abandonar la ciutat i va convertir-se en l’espurna que faria caure el règim, gairebé per accident. Uns altres romanesos parlen d’un cop d’estat intern i planificat fruit de la guerra entre comunistes d’ala dura i reformistes dins el partit encarnada pel victoriós Iliescu, l’home de la transició lenta al capitalisme i el pare del PSD, que encara governa Romania.

El cas romanès és excepcional, perquè dos mesos abans de la fi de la Segona Guerra Mundial Romania van canviar de bàndol. El 5 de març de 1945, els diaris del país tenien preparades dues portades: una que donava suport a Hitler i una altra que donava suport a Stalin. Va guanyar la segona, per disgust de bona part de la població: molts dels pagesos del país eren contraris a la col·lectivització, i els intel·lectuals (Emil Cioran, Mircea Eliade, etcètera) d’entreguerres havien tendit més a la dreta que no pas a l’esquerra. Nicolae Ceaușescu era un camperol reconvertit en lumpen obrer. Comunista de línia estalinista, també era un nacionalista de pedra picada. La primera vegada que el van empresonar tenia tretze anys. Va governar del 1965 fins tres dies abans de Nadal del 1989.

La caiguda de Ceaușescu va durar deu dies i va començar el 15 de desembre a Timișoara. L’aniversari de la revolta anem fins al Memorial de Timișoara per parlar amb l’historiador i director del memorial, Rado Gino, i amb el capellà László Tőkés, l’home per qui va començar tot. Tots dos són hongaresos. El memorial és allunyat del centre de la ciutat i és infrafinançat, es veu a primer cop d’ull. Rado Gino ens acompanya en la cronologia que va de Timișoara a Târgoviște, on el dictador Ceaușescu va passar els últims tres dies.

“Tőkés era un bon capellà, i tenia coratge per parlar als parroquians. A Timișoara som moltes nacionalitats, i Tőkés parlava de com era la vida a Timișoara i a Romania. En defensa de Tőkés es va dir per primera vegada: ‘Avall el comunisme i mori Ceaușescu’”, explica Rado Gino.

Tőkés era coratjós i ja era conegut a Budapest, perquè l’estiu del 1989 s’havia deixat entrevistar a la ràdio hongaresa. Els seus sermons a l’església baptista hongaresa tenien èxit entre els assistents, i el bisbe, vinculat a la policia secreta romanesa, la Securitate, volia enviar-lo fora de la ciutat. Ceaușescu havia restringit molt l’ús de l’hongarès a Romania. Ara és un home gran, parla lentament.

“De vegades passa que David guanya Goliat: va ser així. Jo era un simple ministre de Déu. Els meus companys de l’església i jo provàvem d’introduir reformes a la vida de l’església; lluitàvem pels drets de reforma eclesiàstics, pels drets dels creients, la llibertat d’expressió i de religió. Després es va ampliar i va passar a ser nacional, cívica i política. Em van agafar mania quan vaig oposar-me a la sistematització, el pla que tenia Ceaușescu d’esborrar set mil pobles del mapa i desplaçar la població a centres de treball.”

Quan van citar-lo per primera vegada, Tőkés no en va fer cabal. La seva parròquia li donava suport. Fins que el 10 de desembre de 1989 va rebre l’últim avís abans de traslladar-lo a un poble remot. Abans que la Securitate arribés per endur-se’l a primera hora del dia 15, va arribar a Timișoara una periodista nord-americana d’origen jueu. I Petro Pele, dirigent dels serveis secrets va trucar a Ceaușescu per dir-li que hi havia una periodista estrangera i per saber què calia fer. Bucarest va respondre que no hi intervingués.

“Aquell diumenge vaig dir als parroquians que la meva expulsió de la parròquia era prevista per al 15 de desembre. Els vaig demanar que vinguessin i es manifestessin pacíficament; i el matí del dia 15 van venir i van envoltar l’església. Tots els meus parroquians eren hongaresos, però a la tarda del 15 de desembre la majoria eren ciutadans d’ètnia romanesa que s’havien afegit a la protesta. A la nit, davant l’església hi havia milers de persones, i l’endemà la protesta es va convertir en una revolta anticomunista. Van fer fora la policia secreta i l’exèrcit, i van aturar l’expulsió. Jo estava tancat a la parròquia, la meva responsabilitat era enorme. No volia fer la revolució. No podia imaginar-me que Ceaușescu cauria, tan sols estava preocupat per la meva comunitat.”

Ceaușescu estava obsessionat a mantenir una bona imatge, i ja era en hores baixes, però encara somiava de rebre el Nobel. Per això era més tou amb els dissidents pròxims a accident que no pas amb la resta, a qui sovint tancava a hospitals psiquiàtrics o empresonava sota el pretext de crims comuns. El dia 16, la plaça de Maria de Timișoara es va omplir encara més, i la Securitate va detenir més de mil manifestants, entre els quals, cent cinquanta criatures, però no hi va haver cap mort. El diumenge 17 de desembre, l’exèrcit va omplir Timișoara i es van endur László Tőkés i la seva dona a la presó: els interrogarien durant cinc dies.

Aquell 17 de desembre encara més manifestants van sortir als carrers de Timișoara, 300 ferits van anar a l’hospital i 400 més es van guarir a casa per por que els amonestessin. Hi va haver 73 morts. Les dades dels ferits no són oficials, i la Securitate volia assegurar-se que tampoc no ho fossin les dels morts. Rado Gino diu que el 18 desembre oficials de la Securitate van robar 45 cadàvers del dipòsit de cadàvers de Timișoara:

“Els van cremar a Bucarest i van llençar les seves cendres al riu Dâmbovița. Les autoritats van enterrar els cadàvers de trenta manifestants més i els van enterrar en una fossa comuna; van dir que era gent que s’havia volgut escapar del país. Entre el 18 i el 19, la Securitate va anar a tots els hospitals de Timișoara i va cremar els papers dels ferits.”

Igual que Tőkés, Ceaușescu tampoc no s’esperava allò que vindria: el 18 de desembre, tres dies després del començament de la revolta de Timișoara, va viatjar a l’Iran, i en lloc de romandre-hi quan Elena Ceaușescu, la seva dona, li va donar la notícia per telèfon, el dictador va tornar a Romania. Tenia por dels altres membres del partit i de l’exèrcit, però no es va adonar fins al final que el poble no l’estimava. Els darrers temps, malalt i afeblit per la diabetis, s’havia recolzat molt en Elena, i diuen que qui governava era ella.

El 19 de desembre es va declarar una vaga general a Timișoara, i l’endemà, el 20 de desembre, Ceaușescu va ordenar als soldats d’obrir foc contra milers de ciutadans. Els militars s’hi van negar, i la ciutat va ser la primera a declarar-se lliure del comunisme. “Azi în Timișoara, mâine-n toată ţara!”, aquest era el lema: “Primer a Timișoara, després a tot el país.” La notícia va córrer per la via d’un ambaixador d’allò que aleshores era Iugoslàvia, i Free Radio Europe va difondre de l’estranger estant que la ciutat més occidental de Romania s’havia alliberat del règim. La premsa nacional no podia fer-ho, estava tota venuda al dictador: tampoc no es podia sortir de la ciutat, envoltada per l’exèrcit. La revolta es va estendre a Lugoj, Arad, Sibiu, per tota Transsilvània, i l’endemà va arribar a Bucarest. Ceaușescu va convocar les masses, els autobusos recollien els treballadors de les fàbriques per escoltar el que seria el darrer discurs del mandatari, transmès en directe. Era el 21 de desembre de 1989 i l’exèrcit tenia ordre de disparar a les cames.

El 22 de desembre de 1989, en Narcis, un taxista de seixanta anys, era a casa amb la seva mare i la seva germana. “La televisió era encesa, la revolució es transmetia en directe. La mare cridava i plorava, em deia, ‘et dispararan’. Ella i ma germana estaven tirades per terra, espantades. Jo vaig dir-los: ‘Res, res, me’n vaig a la guerra’, i jo i el meu amic Dan vam baixar al carrer. Hi havia tancs i piquets i cotxes amb banderoles de Romania. Els cotxes et paraven i deien, ‘cap a on vas?’, i els responies, ‘cap a la revolució!’. Al Palau del parlament tot eren tancs, l’un al costat de l’altre. Algú cridava, ‘terrorista!’.”

En Narcis està convençut que la revolució no va ser tal cosa, sinó un cop d’estat d’Iliescu. Em diu: “Jo volia fer fora Ceaușescu, volia que caigués; en canvi, ara voldria que tornés: en aquesta vida és millor ser pobre que ser un esclau.” La Veronica també ho creu, em diu: “Ara podem comprar de tot, però no podem pagar res, Romania està endeutada. Ceaușescu havia pagat tot el deute.” Tots dos coincideixen amb el perfil de molts dels nostàlgics del comunisme al país, que han passat a ser quasi el cinquanta per cent aquests darrers deu anys.

El 22 de desembre va passar a Bucarest allò que dos dies abans havia passat a Timișoara: l’exèrcit va abaixar les armes. A les dotze del migdia, acorralats al Comitè Central de Bucarest, Nicolae i Elena Ceaușescu van fugir de la capital en helicòpter. El dictador va trucar un per un als caps regionals de la Securitate. Els va demanar: “Esteu amb mi?” Tots van dir-li que sí, però ja l’havien abandonat. La idea de Ceaușescu era vendre la teoria de la interferència estrangera, “terroristes” que volien desestabilitzar el país. L’exèrcit va amenaçar de disparar l’helicòpter, i la parella va provar de fugir per carretera. El conductor del Dacia vermell els va conduir fins a una base militar a Târgoviște, i aquest va ser el seu final.

La parella va passar els últims tres dies sense parlar amb ningú, tancats dins una habitació fosca. A Bucarest es va fer un buit de poder, i va morir més gent entre el 22 i el 25 de desembre que cap dia abans o després: així es va coure l’ascens al poder del comunista liberal Iliescu, que governaria Romania durant els quinze anys següents. El dia de Nadal del 1989 al migdia, set soldats i representants del nou govern van presentar-se a l’habitació. Van improvisar un tribunal i van declarar la parella Ceaușescu culpable. Moments abans no li disparessin, Nicolae Ceaușescu es va posar a cantar “La Internacional”.