08.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 09.05.2023 - 08:01
Le Monde publicava ahir un sorprenent article de tota una pàgina, concretament a l’onze de l’edició en paper, titulat “La república desafiada pels regionalismes”, en què feia un recompte jacobinament amargat de l’explosió del fenomen regionalista a l’hexàgon.
Alsacians, bretons i corsos hi desfilaven com a comparses en un text previsiblement alarmista i alarmat, en què experts de tota classe i pelatge avisaven els lectors del vespertí parisenc del “perill” que qualsevol mena de reivindicació lingüística o nacional pot significar per a la sacrosanta unitat de la república macroniana.
Però el cas és que, llegint-lo, a mi em va cridar l’atenció una afirmació de Vincent Laborderie, professor de la Universitat Catòlica de Lovaina, conegut pels seus estudis sobre el nacionalisme flamenc. Responent a la pregunta sobre si les reivindicacions regionalistes són un preludi de la demanda d’independència, Laborderie diu amb rotunditat a Le Monde que “Escòcia i Catalunya són casos aïllats i únics”. I afirma que, tret d’aquests dos moviments, “no hi ha realment independentistes a Europa. Hi ha una demanda d’autonomia, legítima i democràtica, com passa a Còrsega, al Regne Unit, a Espanya, a Itàlia o a Bèlgica, però això no porta a demandes d’independència”. Tret, hi insisteix, dels casos d’Escòcia i Catalunya.
Fa molts anys, el president Puigdemont, quan exercia de periodista i el seu pas a la política era impensable, va escriure un llibre que portava per títol Cataquè?. Parle de l’any 1994. En aquell volum, aquell periodista del Punt explicava com tractava la premsa internacional el cas català. En aquell temps, jo escrivia un article diari en la mateixa capçalera i per això parlàvem sovint. De manera que en el pròleg del llibre explica que, després de veure la cerimònia d’inauguració dels jocs del 92, jo vaig sentenciar –diu que “d’una banda com a constatació d’una certa derrota i de l’altra com a mal menor”– que “els catalans ja som escocesos”.
L’expressió l’explicava ell mateix en les pàgines següents, quan recordava que, així com no ens cal cap explicació suplementària per a situar Escòcia i els escocesos en el mapa, car tothom sap què són, independentment de si formen part del Regne Unit o no, així mateix els catalans “podem aspirar ja a evitar la inefable identificació de la nacionalitat que ens fan portar al passaport –espanyola o francesa– i a poder anar pel món sense haver de fer les explicacions a què al·ludia Vallverdú i que molts acostumem a donar quan algú ens interroga amb aquella angelical pregunta: ‘Cata…what?’”.
És obvi que el coneixement de Catalunya al món ha crescut exponencialment. Avui cal ser una persona molt indocumentada per a preguntar “Cata…what?” quan algú de nosaltres es presenta. I, entre el que seria la gent regularment informada, els qui llegeixen diaris i segueixen la política internacional, el fet català és una evidència incontestable. Arreu del món. Existim i tothom sap que hi ha un conflicte important amb Espanya. Cosa que el 1992 era un somni.
I no solament això: entre els experts, entre els entesos, entre els polítics, els politòlegs, els periodistes i tota la fauna que es mou entorn de la política a Europa, no hi ha cap mena de dubte que a Escòcia i a Catalunya, i tan sols a Escòcia i a Catalunya, hi ha un moviment independentista que presenta un envit seriós a sengles estats i al conjunt d’Europa. Un envit que caldrà resoldre, que no es pot esquivar. Ho diu, entre més experts, Laborderie en aquest article de Le Monde. Però ho diu també Francis Fukuyama quan explica en el seu darrer llibre que el Quebec, Escòcia i Catalunya són les societats occidentals que podrien constituir estats independents amb un grau alt de llibertat. O Timothy William Waters, que en el seu llibre Boxing Pandora alerta repetidament l’estat espanyol del greu error que ha comès fent servir la violència contra l’independentisme català i pensant-se que així frenarà el procés.
Durant la meua vida, ben sovint, veure com ens miren des de fora m’ha fet entendre millor què som i la magnitud de la revolució que duem a terme. Segurament perquè allunyant-nos del soroll que causen les petites misèries internes, la veu del país se sent alta i clara. Segurament perquè a fora la pressió abassegadora del nacionalisme espanyol disminueix. Però també, també, perquè el pas dels anys, encara que a nosaltres ens resulte dolorós i lent, als altres els fa veure que anem de debò. Que és per aquesta raó que després de cinc anys de violència i repressió Le Monde es troba obligat a explicar als seus lectors que a Europa hi ha dues nacions que són l’excepció i que estan disposades a fer la independència i no conformar-se amb l’autonomia: “L’Écosse et la Catalogne”…
PS1. Cada dimarts cal llegir amb atenció l’article de Marta Rojals. Aquesta setmana diu quatre coses molt sòlides sobre Veritas.
PS2. Una paradoxa més: Núria Parlon i Gabriel Rufian s’han enganxat a twitter. Parlon (PSC) parlant en català com fa habitualment a Santa Coloma i Rufian (ERC) parlant en castellà com fa habitualment a Santa Coloma. El debat, però, és divertit i la bufetada de Parlon antològica. Parlón a Rufián: “Si a 25 anys anaves a escola és que vas repetir moltes vegades”
Està bé que entre tots vagin /anem recordant a l’estat espanyol que ja no som un afer intern. Ni ho serem més.
Som una nació amb ganes d’esdevenir estat. I en termes judicials europeus un GOI.