15.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.10.2023 - 00:53
El govern de la Generalitat es reuneix avui per avaluar l’informe d’una comissió acadèmica sobre com podria ser un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Tal com vaig explicar l’altre dia, és un document grotesc, que proposa cinc opcions, però no n’hi ha cap que preveja de votar sobre la independència i tres consisteixen en votacions sobre el futur de Catalunya en què participaria el conjunt de ciutadans de l’estat espanyol, una ocurrència sense precedents.
Un referèndum d’autodeterminació no s’ha proposat mai així, enlloc del món. Però la casualitat ha volgut que a Austràlia dissabte, despús-ahir, hi hagués un referèndum que hi té alguns paral·lelismes, dels quals hem pogut extreure tres lliçons importants.
Austràlia no votava l’autodeterminació dels pobles aborígens i de les illes de l’estret de Torres, però sí un pas endavant històric: la creació d’uns ens parlamentari propi de les poblacions originals. Hom demanava als votants si autoritzaven a crear un ens assessor del parlament i el govern federal, que es diria la Veu de les Nacions Originals. Aquest organisme hauria de ser consultat per als afers generals que tinguessen una incidència en la població aborigen, però no tindria dret de vet ni seria un parlament, tot i que els membres serien triats en votació per les comunitats.
Cal recordar que, d’ençà del 1958 i especialment d’ençà de la declaració d’Uluru del 2017, els pobles aborígens d’Austràlia han lluitat intensament per ser reconeguts de manera específica en la constitució del país. La gravetat de la discriminació i el racisme de què eren víctimes s’explica tota sola quan recordem que no va ser fins el 1967 que una reforma constitucional els va considerar per primera vegada ciutadans d’Austràlia. Fins aleshores no comptaven per a res, sobretot perquè la població d’origen europeu creia que “allò” no eren éssers humans.
D’aleshores ençà, les coses han canviat, però no tant com a la veïna Nova Zelanda, on la comunitat d’origen europeu ha reconegut el poble maori com el primer poble de les illes, ha intentat de recuperar-se de segles de racisme i fins i tot ha propiciat i estimulat que bona part de la població blanca s’identifique amb la tradició, la llengua i la cultura dels maoris.
A les grans ciutats australianes hi ha hagut principalment un moviment d’emulació, que vol cloure ferides i reconèixer el valor i els drets dels pobles aborígens –pobles que viuen a Austràlia de fa desenes de milers d’anys, en contrast amb la població d’origen europeu, que va començar a instal·lar-se a Port Jackson el 1788.
És per mirar d’avançar en aquesta recuperació que es va convocar el referèndum de dissabte. El govern pensava que hi hauria un impuls al reconeixement dels pobles aborígens i que això seria un pas endavant molt positiu, tant per a la majoria com sobretot per als aborígens que constitueixen una minoria, el 3,8% de la població. Però el resultat ha estat catastròfic. I d’això en podem traure tres lliçons que serveixen per a la comissió de la claredat.
1. Posar en mans de la població d’origen europeu el futur de la població aborigen ha estat un greu error
La població aborigen ha treballat molt, de fa anys, per impulsar projectes com la Veu i per avançar políticament en una causa que no solament és justa, sinó que hauria de ser indiscutible. Però tots els seus esforços han estat inútils per una pura qüestió demogràfica, perquè són menys. Els afers de les minories no poden ser decidits per les majories.
2. La frustració creada és enorme, perquè el resultat de la votació és diametralment oposat
La líder aborigen Kuwarra Pini Tjalkatarra va respondre al resultat negatiu de la votació adreçant-se a la població d’origen europeu en aquests termes: “El dolor que ens heu causat avui és enorme, com si ens haguésseu clavat un ganivet al cor.” El resultat, lògicament, ha omplert de còlera i indignació els pobles indígenes, cosa que complica encara més la resolució del conflicte durant els anys vinents. Entre els aborígens, el 80% del total ha votat a favor de crear la Veu. En canvi, el resultat general ha estat d’un 60,6% de vots negatius.
i 3. El sistema de votació tan sols ha servit per a afavorir el racisme i la ignorància
Però la pitjor lliçó i conseqüència de tot això que ha passat amb aquest referèndum és constatar que solament ha servit per a traure a passejar un racisme i una ignorància que avergonyeixen bona part de la societat australiana.
La dada més important és que en aquelles comunitats on els aborígens són el 50% de la població, un 62% dels electors –pel cap baix– hi ha votat a favor. I això vol dir que allà on la població d’origen europeu coneix i conviu amb la població aborigen no hi ha hagut dubtes de la justícia de la proposta.
Les grans ciutats també hi han votat a favor, impulsades sobretot pel vot jove: 78% a favor a Melbourne, 71% a Sidney, 70% a Cànberra, 62% a Brisbane…
I qui ha votat que no, doncs? L’Austràlia ignorant, racista i supremacista. La que no conviu amb els aborígens i rarament els ha vists mai i que, per tant, cau més fàcilment en els estereotips, les campanyes de manipulació i la deshumanització de l’altre. No és difícil d’endevinar que molt probablement passaria igual si els espanyols poguessen votar en un referèndum d’autodeterminació de Catalunya.
Hi insistesc: a Austràlia la votació no era un referèndum d’autodeterminació, però sí que era una votació que volia resoldre una “qüestió nacional”. I en compte de servir per a fer avançar la societat i trobar una solució a un problema de segles, per l’error de deixar la decisió en mans de qui no l’hauria de tenir, ha acabat eixamplant més que mai la ferida i servint sols per a humiliar unes poblacions amb drets històrics que no poden ser discutits, sotmeses a un racisme que ningú no hauria de poder justificar de cap manera.
PS. VilaWeb segueix amb la màxima atenció els esdeveniments de Palestina i Israel. Tant amb els nostres mitjans com mitjançant els nostres col·legues de The Washington Post. Fa mesos que els dos diaris vam signar un acord de col·laboració que permet a VilaWeb de publicar en català el treball dels centenars de periodistes i corresponsals que el Post té a tot el món, peces excel·lents de periodisme honrat, seriós i elevat fins i tot en les circumstàncies més difícils, com les actuals.
En el món que vivim sembla inevitable que alguns lectors es deixen dur per l’apriorisme que es tracta d’un diari americà i vulguen veure-hi fantasmes en això. La meua resposta és que llisquen els textos que seleccionem per publicar i que ells escriuen. I que parlen, en tot cas, després d’haver-los llegit.
Per a VilaWeb aquest acord era essencial per a cobrir un flanc que teníem descobert, el de la informació de qualitat internacional feta sobre el terreny, a partir d’experiències personals, del contacte amb els qui les viuen i del relat d’uns ulls que veuen què passa allà on passa i quan passa.
Simplement, cap organització periodística catalana, i ben poques de mundials, poden competir a l’altura dels nostres col·legues; per a nosaltres era important que el millor periodisme internacional es pogués llegir en català directament, sense necessitat de canviar d’idioma. El català no ha de ser un idioma subaltern.
Evidentment, si tots podeu llegir aquestes notícies del Post és també gràcies als 25.000 lectors que ja s’han fet subscriptors de VilaWeb. Us demanem que, si no ho sou i ho podeu ser, ens ajudeu també.
