Les tres falsedats essencials sobre la nova llei de llengua

ERC, Junts, PSC i comuns han acordat una proposició de llei per a respondre a la imposició del 25% de castellà del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). S’hi han oposat frontalment unes quantes associacions i entitats educatives, com ara l’ANC, USTEC, SEPC, la Plataforma per la Llengua i la Intersindical, a més de la CUP. Expliquem tot seguit les tres falsedats essencials que més s’han estès sobre el text.

1. “La sentència es pot aprofitar per a fer el 75% de català”

D’ençà que el TSJC dictà que almenys el 25% d’hores lectives en l’ensenyament al Principat hauran de ser en castellà, s’ha escampat un argument que diu que cal aprofitar-ho per exigir que els centres apliquin un 75% de català. La xifra no se sosté si es fa una lectura jurídica acurada del text. La sentència no parla tan sols del castellà, sinó que rebaixa també el català, i ordena que l’ús vehicular normal de totes dues llengües “no podrà ser inferior al 25% en un i altre cas”.

El 75% hipotètic de català, per tant, és un miratge. Primer, per una obvietat: les hores d’anglès ocupen una part del 75% disponible. En alguns centres del País Valencià que ja apliquen el 25% de castellà, les hores de català no passen del 60% precisament per aquest motiu. A més, sobretot a secundària, cal sumar-hi sovint l’ensenyament opcional de més llengües, com l’alemany i el francès, que no va en detriment de les hores d’anglès. I en segon lloc, perquè el 75% no apareix en cap sentència, ni en cap resolució, ni cap llei, ni enlloc.

Cal afegir-hi que, amb el canvi de model pedagògic que acaba de consolidar la LOMLOE –la llei Celáa–, la lliçó parlada del mestre té cada vegada menys pes a l’aula, i en canvi hi tenen més pes els treballs en grup i les activitats i projectes dels estudiants. El secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, es va referir ahir a aquest canvi per dir que la presència més gran de castellà no necessàriament s’ha de plasmar en la llengua que parla el professor, sinó –per exemple– en la recerca que fan els alumnes.

Si bé aquesta situació pot servir de subterfugi perquè el mestre no canviï de llengua, devalua també la importància de la llengua del mestre. Això encara dificulta més que la llengua “normalment” emprada a l’aula depengui d’allò que estipula la normativa, més que no pas de les dinàmiques sociolingüístiques que ja tenen adquirides els alumnes.

2. “Curricular no vol dir vehicular”

La nova llei diu que el català serà “la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge”, tal com ja diu l’estatut d’autonomia de Catalunya en l’article l’article 35.1. A la famosa sentència de l’estiu del 2010 que esbudellava l’estatut, el Tribunal Constitucional espanyol va dir que no n’anul·lava aquests punts perquè considerava que “no impedien l’exercici lliure i eficaç del dret de rebre l’ensenyament en castellà com a llengua vehicular i d’aprenentatge”. D’aquesta manera, el tribunal no reconeixia exactament que el català tingués el dret de ser l’única llengua vehicular, sinó que deia que la condició de “vehicular” per al català no l’exclou per al castellà, cosa que ja havia insinuat abans.

A la pràctica fou una rebaixa semàntica i, per tant, política, del significat de la vehicularitat, que facilitava el camí perquè més tard es pogués legislar concedint l’etiqueta també al castellà. Fins ara imperava la llei d’educació de Catalunya, del juliol del 2009, que deia això al punt 11.2: “Les activitats educatives, tant les orals com les escrites, el material didàctic i els llibres de text, i també les activitats d’avaluació de les àrees, les matèries i els mòduls del currículum, han d’ésser normalment en català, excepte en el cas de les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera”. La nova llei que impulsen ERC, Junts, el PSC i els comuns prevaldrà damunt d’aquesta, perquè és posterior.

Avui, el text nou diu que el castellà haurà de tenir garantit un “ús curricular i educatiu”, com també diu del català. El govern sosté que així es manté el català com a llengua vehicular –cosa que no és incompatible amb la vehicularitat del castellà, com acabem de veure– i defuig de concretar què vol dir ben bé “ús curricular i educatiu”. Tanmateix, el secretari de Política Lingüística ha admès avui que a partir d’ara es faran continguts en castellà en matèries que no siguin de llengua –al marge que en molts llocs ja se’n fessin, ara serà avalat pel parlament. I el PSC, signant de l’acord, ha dit públicament que considera que “curricular” és una manera de dir “vehicular i d’aprenentatge”, i que això es traduirà en l’ensenyament de més matèries en castellà. Tal com demanava el TSJC.

A més a més, a la sentència del 2020, el TSJC diu que el Ministeri d’Educació espanyol també és una administració educativa a Catalunya i que “no hi pot haver dubte sobre la seva competència en matèria d’ensenyament en general” i “específicament en allò que es refereix a la utilització vehicular de les llengües oficials”. La llei Celáa diu això, a l’article 6.5: “Les administracions educatives establiran el currículum dels diferents ensenyaments regulats en la llei present.” També diu: “Les administracions educatives determinaran el percentatge dels horaris escolars de què disposaran els centres docents per a garantir el desenvolupament integrat de totes les competències de l’etapa i la incorporació dels continguts de caràcter transversal en totes les àrees, matèries i àmbits”.

3. “La nova llei protegeix les direccions dels centres”

El conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, va dir ahir que l’acord serveix per a “protegir jurídicament les direccions i els mestres” enfront de la sentència. No és cert. L’acord es limita a dir que el castellà serà una llengua “d’ús curricular i educatiu”, com també diu del català, però no defineix en quins percentatges, tot i que legalment és el Departament d’Educació –no pas cap direcció– que té competència per a fixar-los. Ho pot fer amb una instrucció als centres que tan sols tindria marge o bé per a acatar més explícitament la sentència, o bé per a desobeir-la.

En canvi, el text de la nova llei diu: “El castellà és emprat en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre.” Els projectes són programacions elaborades pels equips directius d’acord amb un seguit de criteris que fixa la llei, com ara el domini de les dues llengües, la situació de l’entorn o els objectius de normalització lingüística. El text encara aprofundeix en la responsabilitat de les direccions. Diu: “L’abast d’aquesta presència s’ha de determinar exclusivament amb criteris pedagògics i de manera singularitzada per cada un dels centres educatius”.

És cert que el punt 2.4 de la llei estipula que el departament verificarà que els programes lingüístics “s’adeqüen a la normativa vigent”, però no especifica res més. I el govern insisteix que el pacte supera el marc dels percentatges, però la sentència del desembre del 2020 és evidentment vinculant. Si Educació validés cap programa lingüístic que no respectés el 25% de castellà, incompliria la sentència tant com si fixés uns percentatges que la incomplissin explícitament. En canvi, si el departament no estableix cap criteri, l’exposició dels equips directius a les pressions dels pares creix.

Encara més: en la interlocutòria que va enviar fa quinze dies el TSJC al conseller, ja li deia que els projectes lingüístics “són instruments merament programàtics”. Amb aquest precedent a la mà, és difícil de pensar que el tribunal en tindrà prou amb la nova llei per a considerar que s’ha complert la sentència, si ja va dir que Educació no podia deixar-ho tot a les mans dels centres.