Tractar amb dignitat la llengua

Al barri de Gràcia de Barcelona, on el català encara no és del tot una llengua alienígena, consta la retolació següent a la façana d’una escola de disseny: “Un nou espai tecnohumanista amb la metodología del disseny en el centre”. No mireu d’entendre res, només acompanyeu-me en aquesta aventura. Quan ho he transcrit per a valtros, el corrector automàtic m’ha canviat “metodología” per “metodologia”, és clar, i l’he hagut de descorregir. De la mateixa manera, podem deduir el procés invers que ha donat lloc a l’esguerro: un text original en castellà –que hi figura a sota, juntament amb l’anglès– es passa pel traductor de Google i, un cop entrat tal com raja al programari corresponent, veu “esmenada” la “metodologia” per “metodología”, revelant-nos el seu idioma de configuració per defecte i el que regnava en cada baula d’aquesta cadena de treball.

Aplicat l’exemple a la vida, em vénen al cap les típiques excusacions de quan demanem un mínim de vergonya amb el català a l’espai públic: la mateixa vergonya, com a mínim, que es té amb l’anglès o el castellà. Aquest seria l’eco d’algunes: “És una escola de disseny, no de filologia”; “Encara gràcies que ho han fet en català”; “Acabareu aconseguint que només ho escriguin en castellà”. I, com si no, la clàssica justificació: “L’important és que ens entenguem.” Aquesta última em fa una gràcia especial, perquè si els implicats no sabéssim el castellà, no és cap certesa que ens poguéssim entendre: quan els nadius ens enfrontem a un text en català castellanopensat, molts encara ens trobem tirant enrere la cinta mental per tornar-nos-el a passar, rellegir-lo a poc a poc o traduir-lo a l’idioma del costat per a desxifrar què coi ens han volgut explicar.

En l’anàlisi imperdible InformeCAT 2023: dades per a reflexionar, el cap d’estil de VilaWeb i corrector d’aquestes ratlles, Jordi Badia, parla de “tractar” el català “amb dignitat”, una expressió que em va punyir i que li he manllevat a traïció per a titular aquesta peça. Perquè en aquest detall he trobat l’explicació del doloret d’entranya que sentim molts quan veiem rebregada alegrement la nostra llengua, com a part consubstancial d’allò que som. Aquest malestar és, doncs, la somatització del tracte indigne que se’ns dispensa a través de la llengua que ens fa ser. I aquest és, també, el principi que ens permet de distingir les errades per descuit, per un mal picatge o per bona voluntat, de les perpetrades per deixadesa, desinterès i, valgui la redundància, falta de respecte vers els seus parlants.

Del tracte indigne al català, que és el tracte indigne contra els seus parlants, en som objecte cada dia del món sense excepció, i pretendre que això no té cap efecte en l’autoestima del país és tenir-nos als catalans per sobrehumans. El patim com una gota malaia pel sol fet de caminar, conduir, distreure la vista, badar. En cartells, anuncis publicitaris, rètols comercials, se’ns presenta arrencat de mala gana de traductors automàtics, en textos fets i estrafets per obligació, picats de qualsevol manera –beh!– sense que ningú els cregui dignes de cap control de qualitat ni de cap diccionari. Lletres grosses que ressonen com bufetades –“Servei a domicil·li”; “Pren-te un i emporta’t un altre”; “No és un pa tumaca però també estic ric”–; lletres menudes que són com pessigades –“Sopa amb ensopegades”; “Servei d’acompanyament al duel”; “Departament d’Educació. Estem mantenint The System”. I ens en riem perquè a voltes semblen acudits, a voltes una variant de manual d’instruccions de basar, a voltes una broma de càmera oculta. Però ve a ser com el nano a qui fan bullying i que riu per dissociar-se de la burla.

“Oh, però és que això passa amb totes les llengües”, també ens hem de sentir dir, en una altra fogonada de llum de gas. Un argument que encara seria tal si totes les llengües estiguessin igualment salvades, si tots els seus parlants fossin tractats amb el mateix respecte, si totes les reaccions per a justificar-ne la desídia lingüística fossin simètriques: “A sobre que està en castellà, què més voleu?”, “A sobre que ho fem en anglès!” –imagineu-vos la fantasia–: “Acabareu aconseguint que tot es faci en català!”. I, és clar, si aquesta deixadesa posés en el mateix compromís el prestigi de l’anunciant, de l’establiment, de la institució de torn: en el cas de l’institut de disseny amb què encetàvem aquesta peça, sembla evident que no.

En resum, que amb totes les eines que avui tenim a l’abast, i amb tota la població activa que es declara competent amb aquestes eines, ja no hi ha excusa per al tracte indigne creixent, recurrent, de la nostra llengua. Hom podria dir que amoïnar-se per això, amb el català en perill d’extinció, és voler fer sonar el violí mentre s’enfonsa el Titànic. Jo penso el contrari: com més propens sigui el nostre entorn a deixar perdre la llengua –al carrer, a l’escola, al comerç, a les institucions–, amb més raó tenim dret d’exigir-li-ho lingüísticament tot.