InformeCAT 2023: dades per a reflexionar

  • Les dades del darrer estudi de la Plataforma per la Llengua confirmen que l'ús del català es redueix a Catalunya, al País Valencià i a les Illes · A Andorra la situació millora notablement, tant a l'empresa com a la societat en general

VilaWeb
Jordi Badia i Pujol
08.07.2023 - 21:40
Actualització: 11.07.2023 - 11:52

Aquesta setmana la Plataforma per la Llengua ha publicat l’InformeCAT 2023, que, com cada any, radiografia la situació de la llengua als Països Catalans. En presenta les dades més destacades, amb l’objectiu que els ciutadans i els governs en prenguin consciència.

El document conté, explica i contextualitza cinquanta dades relatives a la salut de la llengua, distribuïdes en set àmbits: dades sociodemogràfiques, cultura i mitjans de comunicació, empresa i serveis, educació i cohesió social, justícia, oficialitat i reconeixement, i internet i noves tecnologies.

Què vol dir “parlar bé el català”?

El titular amb què s’ha difós el report d’enguany era aquest: “El 95% dels habitants de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears parlen bé el castellà, i només el 65,1% parlen bé el català”. El concepte “parlar bé” es presta a interpretacions diverses i, en aquest cas, no sembla gaire encertat. Per entendre què vol dir, cal tenir en compte, primerament, que són els interessats els qui responen la pregunta sobre si parlen bé o no i, segonament, que tenien tan sols tres opcions: no parlo “gens” la llengua, la parlo “amb dificultat” o la parlo “bé”. Per tant, ací “parlar bé” el català no vol dir parlar-lo sense barbarismes, ni amb bona fonètica, ni tan sols fent ús dels pronoms febles més elementals: vol dir fer-se entendre, no encallar-se, és a dir, veure’s capaç de parlar-lo.

És, doncs, una dada aparentment nova. Però, segurament, no és gaire diferent de la resposta tradicional de “parla català” (al costat de “l’entén”, “el llegeix” i “l’escriu”), tot i el matís –relativament important– de l’autopercepció de parlar-lo bé.

Del fet que tan sols el 65% dels habitants de Catalunya, el País Valencià i les Illes es vegin amb cor de parlar català –en contrast amb el 95% que es veuen capaços de parlar castellà–, la Plataforma en treu aquesta conclusió: “Aquest decalatge entre el coneixement de tots dos idiomes s’explica per dos factors: per la imposició legal del castellà a tots els ciutadans i per la tendència de molts catalanoparlants a canviar al castellà.”

Però anem a pams: d’aquests dos factors l’un és clar i l’altre no tant. L’actitud submisa de tants catalans que no mantenen la llengua davant un castellanoparlant, sens dubte, és nociva per moltes raons. Aquesta actitud explica que creixi el nombre de parlants que no es veuen amb cor de parlar català. Per una raó molt simple: una llengua s’aprèn, primer de tot, escoltant-la. Si aquells que te la podrien parlar te l’amaguen no l’aprendràs.

La imposició del castellà i la dimissió dels catalans

En canvi, l’altre factor, la “imposició legal del castellà”, és poc clara, si més no considerada aïlladament. Les dades d’ús de la llengua eren molt millors als anys cinquanta i seixanta del segle XX, quan, justament, la “imposició del català” era absoluta. Les lleis tenen molta importància, però els elements de més pes, els que expliquen sobretot la minorització progressiva del català, són la composició social dels Països Catalans i l’actitud lingüísticament dimitent dels catalanoparlants.

Durant decennis, alguns filòlegs i lingüistes han dit i repetit que per mantenir la llengua viva sobretot calia parlar-la, i que tant era si es parlava bé o malament. Sempre he pensat que era una contraposició fictícia o, dit d’una altra manera, que eren les dues cares de la mateixa moneda, i el resultat d’aquesta enquesta ho rebla: en el cas del català, si no tens consciència que el parles mínimament bé, no el parles. A diferència del castellà: molts immigrants xampurregen el castellà, no el saben parlar bé, però igualment s’hi atreveixen. I de mica en mica s’hi van sentint segurs.

Per què passa això en castellà i no en català? La raó d’aquesta diferència és molt simple i alhora és la clau: la percepció general és que, als Països Catalans, hi pots viure perfectament sense parlar català, però no sense parlar castellà. I això no és, tornem-hi, per la “imposició del castellà”: és perquè els catalans no fem que sigui necessari. I quan dic “catalans”, vull dir governs, empreses, associacions i, en darrera instància, ciutadans.

El castellà, doncs, és la llengua útil i necessària, la que s’ha de parlar tant sí com no. En canvi, el català hom l’aprèn tan sols si hi ha alguna motivació extra. Puc viure sense aprendre’l? Doncs probablement no l’aprendré. El dia que el català sigui útil a tot arreu i, encara més, el dia que sigui necessari l’aprendré.

I com es fa necessari? Aquesta és la pregunta que no sembla que ni el govern ni la societat s’hagin formulat. Perquè si el govern se l’hagués feta, l’administració exigiria a tots els treballadors públics que el sabessin parlar. I si se l’haguessin formulada els ciutadans catalanoparlants, si fossin conscients del seu paper per a fer que el català sigui necessari, el parlarien sempre, sigui quina sigui la llengua de l’interlocutor. Perquè el català sigui percebut com una llengua útil s’ha de fer present ambientalment. Això vol dir, per part de totes les instàncies, tractar-lo amb dignitat, és a dir, fer-lo servir en totes les situacions.

Mentre hi ha vida hi ha esperança

Deixant de banda el titular que hem comentat, l’InformeCAT ens dóna dades negatives i dades positives. Entre les primeres hi ha aquestes:

—“El català és la llengua habitual de només el 5,1% dels joves de Nou Barris i no arriba al 50% en cap dels districtes de Barcelona.” Si no hi ha un pla de xoc –començant per les ciutats–, l’ús del català acabarà essent residual.

—“Gairebé el 45,0 % dels catalanoparlants de Catalunya no utilitzen el català per fer cerques a llocs com Google i YouTube.” Heus ací una mostra de falta de lleialtat i autoestima: a l’hora de fer coses importants, no comptem amb el català, no el considerem una llengua útil.

—“L’ús del català en la missatgeria mòbil per als més joves de Catalunya retrocedeix 17 punts percentuals entre el 2017 i el 2021.” Els joves reprodueixen vicis i rutines. Cal capgirar aquesta tendència, perquè ací ens hi juguem el futur.

—“Només un dels cinc festivals de música més subvencionats per la Generalitat de Catalunya el 2022 té més d’un 30% de música en català.” Un govern independentista no pot fer això si vol protegir la llengua. Hi ha d’haver discriminació positiva.

—“El 76% dels treballadors de centres penitenciaris de Catalunya afirmen que les comunicacions per megafonia s’hi fan sempre o majoritàriament en castellà.” Qui estableix els criteris sobre la llengua que es fa servir en la megafonia de les presons? No és el Departament de Justícia d’un govern independentista?

Al costat d’aquestes dades que ens menen al pessimisme, n’hi ha que ens fan pensar en una actitud lingüísticament digna, en una societat amb autoestima lingüística. Vegem-ne:

—“El 32,1 % dels residents al País Valencià parlen valencià amb els fills, tot i que només el 22,2 % el parlen amb la parella.” És una dada de superació. Hi ha un 10% de catalanoparlants al País Valencià que, conscientment, vol capgirar la tendència.

—“Només 10 famílies de les Illes Balears demanen el 25% de castellà a les aules.” L’espanyolisme no se’n surt, a l’ensenyament.

—“El 81,8% dels habitants del País Valencià i el 67,6% dels de les Illes Balears creuen que els funcionaris de l’Estat que atenen el públic haurien de saber català.” Són percentatges alts, majoritaris.

—“Un 54,7 % dels habitants de Catalunya creuen que la presència del català al món digital és insuficient.” El món digital no és, objectivament, una àrea amb poca presència del català i, malgrat tot, la majoria de principatins encara n’hi volen més.

Mentre hi ha vida hi ha esperança: la transmissió generacional no s’ha interromput, els catalanoparlants encara parlem català als fills, majoritàriament, i fins i tot hi ha parelles castellanoparlants que prenen aquesta opció. I volem més presència del català a l’escola, a internet, a l’administració. Som una societat que vol i dol: volem la llengua viva, però no la tractem bé.

La gran esperança: la independència

Les dades més positives del report de la Plataforma per la Llengua són les referides a Andorra. Observar la situació de la llengua al Principat d’Andorra i, sobretot, valorar-ne l’evolució, ens ha de fer adonar que la millor manera d’afavorir el català és amb un estat al darrere.

Tenir un estat serveix, per exemple, per a reconèixer al català la condició de llengua oficial única. O bé perquè el govern signi un conveni amb els cinemes a fi de rebaixar el preu de les projeccions de dotze films en català cada any.

Però no pensem que aquesta política activa en favor de la llengua s’acaba amb l’acció del govern. La transformació s’encomana i arriba de ple al món de l’empresa. Per exemple, Seat i Cupra, tenen una web exclusivament en català (tot i que a Andorra hi viu tan sols el 0,6 % de la població del domini lingüístic).

I tot plegat acaba tenint repercussió en la societat. I això es veu en el fet que en el sector dels bancs, les assegurances i la gestoria, el 74,0 % dels andorrans hi parla només en català (per més que aquest percentatge és molt menor en els grans magatzems).

Però les dades més importants d’Andorra són les de transmissió generacional i les d’actitud dels catalanoparlants. En quatre anys, el percentatge d’andorrans que diu que la llengua en què van aprendre a parlar és el català ha augmentat de vuit punts i mig (del 35,7% al 44,1%). Feia gairebé trenta anys que aquesta dada no era tan positiva i, doncs, reflecteix una evolució molt esperançadora.

I la dada crucial –a hores d’ara– és la del comportament social: en quina llengua parlen els andorrans quan l’interlocutor no parla català? L’enquesta diu que a Catalunya tan sols el 12% manté el català; a les Illes Balears, el 9,4%; al País Valencià, el 5,5%; i a Andorra, el 20,6%.

Tenir un estat, sens dubte, pot canviar molt les coses.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any