Fotografia: Plataforma per la Llengua

Fa unes quantes setmanes, la Plataforma per la Llengua va impulsar una campanya en què alertava de la situació del català. “Fins quan ignorarem l’emergència lingüística?”, es demanava. Alhora, va obrir la web emergencialinguistica.cat i va difondre aquest vídeo:

Que el català és una llengua minoritzada ja fa temps que ho sabem. Però durant anys no hi vam veure cap perill, ens semblava que resistiríem. Ara estudis i estatístiques de tota mena demostren que va perdent parlants, que cada vegada som menys els qui el fem servir de primera llengua.

I això, dissortadament, és tan sols una part del problema. Perquè la supervivència del català té dues cares: la quantitativa i la qualitativa.

Preocupar-se de no perdre parlants és essencial. L’estiu passat VilaWeb va donar veu a una trentena de professionals de la llengua que reflexionaven sobre el futur de la llengua, a partir de punts de vista diversos.

“El futur del català”: trenta-una mirades per a reflexionar-hi

Què es pot fer perquè el nombre de parlants no minvi? Sembla que el pinyol del problema ja l’hem localitzat: molta gent que sap parlar català, que hi té prou destresa per a comunicar-s’hi, no ho fa pas sempre, no aprofita totes les avinenteses per a mantenir la llengua viva. Hi ha qui deixa de parlar-lo al carrer, hi ha qui no en fa ús a la feina, hi ha qui hi renuncia a l’institut… És una actitud vital –o més aviat letal–, conscient o inconscient, voluntària o involuntària, que implica dimitir de llengua: “Jo sé castellà, l’altre no parla català –o no el parla amb fluïdesa, o no sé si el parla, però per si de cas–, doncs no em costa gens d’adaptar-m’hi perquè tots dos parlem igual. Així evito un distanciament innecessari.”

Sabem massa castellà

Al darrere d’aquesta actitud hi ha una submissió secular, un mecanisme psicològic heretat que empeny el catalanoparlant a confondre educació i renúncia. I al davant d’aquesta actitud, què hi ha? Hi ha una pèrdua constant de parlants, un degoteig que ens dessagna com a comunitat –com a nació– i que si no hi fem res ens menarà a l’estroncament de la transmissió generacional com a pas previ a l’extinció. Mentrestant, ningú no reïx a crear una oferta atractiva de lleure i cultura en la llengua del país –més cinema, més presència a internet, més entreteniment, més programació interessant als mitjans convencionals– perquè fora de casa ens puguem trobar envoltats –tant com sigui possible– d’un ambient “català”.

Probablement heu sentit parlar d’El futur del català depèn de tu, un llibre de Carme Junyent a partir de converses amb Bel Zaballa. Us recomano que el llegiu. En acabat, de segur que estareu convençuts de la urgència d’eixamplar la base de la llengua i tindreu eines per a actuar i exigir.

Carme Junyent: “El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva”

Però abans hem dit que el problema tenia dues cares. El català pot desaparèixer perquè la gent deixi de parlar-lo, però també perquè allò que parlem s’assembli cada vegada més al castellà, fins a convertir-se en una mena de patuès, un castellà amb un “accent” diferent. Com ja li passa de fa anys al gallec. És allò que alguns anomenem pèrdua de qualitat lingüística. I el català en perd com més va més.

Notaris o forenses?

Avui la interferència del castellà ja és aclaparadora en l’ús que en fa molta fent, fins al punt que segons qui barreja català i castellà d’una manera que a la primeria semblava ridícula i ara ja trobem ben natural. Però hi ha més.

Els mitjans de comunicació en català han malmès les singularitats dialectals bo i imposant el català de Barcelona (per un seguit, més castellanitzat que no el de la resta del país). I encara més.

Perdem cabassos de mots i expressions que deien els pares i avis, que nosaltres vam mamar i que ja no emprem ni, per tant, transmetem. Ja no sabem què és l’endemà, engolit per el dia següent; ja no reneguem, sinó que diem paraulotes; les coses ja no es fan malbé, sinó que sempre es destrossen… I això no s’acaba aquí.

Deu mots catalans intraduïbles

Perdem precisió. Qui sap diferenciar, avui, entre trencar, esbotzar, clivellar, esquerdar, escantonar, escantellar i escrostonar? Qui sap amb quin nom és més adient cadascun d’aquests verbs? En voleu més?

El català fila prim 

Doncs passa, també, que entre dos mots sinònims, triem –d’una manera com més va més evident– aquell que s’assembla al castellà i bandegem l’altre, que sovint és el que s’havia dit fins fa uns quants decennis. Pensem quant de temps fa que no diem estimar-se més (preferir), atrotinat (deteriorat), haver de menester (necessitar), péixer (donar menjar), girar cua (fer mitja volta)…

Salvarem els mots?

Passen aquestes coses i moltes més i no ens n’adonem. O ens n’adonem i ens acluquem d’ulls. Fins i tot s’acluquen d’ulls, sovint, els qui treballen encomiablement per combatre el primer problema, els qui malden perquè el català no perdi parlants. O, encara pitjor, de vegades hi intervenen per dir que això de la qualitat –de la pèrdua d’essència, de genuïnitat– és un problema menor. O fins i tot per dir que ens hi hem de resignar, que això és l’evolució. Com pot ésser que ens adonem d’aquell perill i no sapiguem veure aquest altre?

Hi ha molts llocs on es pot treballar a favor de la qualitat de la llengua: en una aula, en un programa de ràdio, a les xarxes socials… I no cal ésser cap lingüista reconegut (i encara menys haver cursat el grau de filologia!). Cal haver investigat, haver rebut formació i actuar amb criteri. Alhora, hi ha mètodes diversos: podem difondre models sòlidament genuïns, podem explicar lliçons de gramàtica, podem raonar i justificar l’origen forà d’un mot o expressió… I també, si hom ho considera oportú, pot fer correccions a gent que ho demani. Si tot això parteix d’un interès per la llengua, si serveix per a cridar l’atenció, no hauria d’ésser considerat dolent. Perquè altrament confondrem un aliat amb un adversari. El qui vol ajudar, educadament, a parlar o escriure millor no el podem considerar enemic de la llengua.

Si de debò creiem que la llengua també ens pot desaparèixer pel deteriorament intern, i no tan sols per la manca de parlants, hem de fer pinya. Si ens escarrassem, contra corrent, a parlar sempre en català, però deixem que se’ns esborrin mots i estructures, no ens en sortirem. De la mateixa manera que no ens en sortirem si vetllem per la genuïnitat, però abandonem la llengua quan davant hi tenim algú que –encara– no la parla.

No actuem com si el català fos una moneda d’una sola cara.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.