19.11.2023 - 16:03
|
Actualització: 19.11.2023 - 20:49
La Marta (nom fictici) va rebre una agressió sexual d’una persona de l’entorn proper i, després d’uns dos anys de tractament psicològic i alguns mesos també de farmacològic, ha recuperat la vida: “No veia la sortida, però ara puc dir que hi és.” Ha estat atesa al Programa de prevenció i tractament de les seqüeles psíquiques en dones víctimes d’agressió sexual de l’Hospital Clínic.
El programa va rebre el 2022 unes 540 sol·licituds del Servei d’Urgències de l’hospital. Els impactes més freqüents que pateixen aquestes dones són l’estrès posttraumàtic, problemes per a dormir i un sentiment de vergonya i culpa, ja que moltes vegades s’enfronten a un triple judici: personal, judicial i social.
La Marta, de vint-i-un anys, decideix d’explicar la seva història per a visibilitzar el camí de recuperació que ha fet durant prop de dos anys, per si pot ajudar més noies que hagin estat violades. “La meva vida es va enfonsar, però ha passat el temps, he anat a teràpia i me n’he sortit”, diu.
Quan va arribar al Servei d’Urgències del Clínic, que és el centre de referència a Barcelona per a atendre persones majors de setze anys víctimes de violència sexual, estava molt espantada. “Estava nerviosa. No havia viscut mai res similar i no tenia ningú proper que hagués passat per això. A l’hospital, en tot moment em vaig sentir protegida i em van ajudar, em van atendre molt bé”, recorda.
Els primers mesos els descriu com a horribles: “No podia dormir, em costava menjar, em costava relacionar-me. Vaig perdre la meva vida.” També sentia molta vergonya i, sobretot, molta culpa. Entendre que no era culpa seva és el que més li va costar d’assimilar.
“Moltes dones se senten culpables del que van fer abans; si van beure, per què hi van anar, per què van obrir la porta, per què van confiar en aquella persona. Es qüestionen elles mateixes i al final es culpen de l’agressió”, assenyala la psicòloga clínica Olga Puig, doctora en Medicina i coordinadora del programa de prevenció i tractament de les seqüeles psíquiques en dones víctimes d’agressió sexual del Clínic.
Andrea Mallorquí, infermera especialista en salut mental, explica que intenten de facilitar tant com poden la vinculació de les víctimes al programa, amb una primera cita com més aviat millor. Fins i tot intenten de contactar amb dones que es trobaven de pas a Catalunya, de viatge o fent un Erasmus, per indicar-los que intentin dirigir-se al sistema de salut del seu país.
Unes quaranta-cinc sol·licituds el mes
Actualment, unes set-centes persones, la gran majoria dones, reben tractament dins el programa contra les seqüeles. Cada mes, el programa rep unes quaranta-cinc sol·licituds del Servei d’Urgències. Al cap de l’any, són mig miler de derivacions automàtiques, però no totes les dones s’acabaran vinculant al programa. L’any passat, ho van fer una mica més de la meitat.
Segons dades del 2022, la meitat de les persones ateses a Urgències i al programa tenen entre setze anys i vint-i-cinc, però també hi ha dones de més de vuitanta anys. La gran majoria són dones i tots els agressors, homes. “A partir d’aquí, no hi ha més perfil”, indica la doctora Puig. Una altra dada que any rere any es repeteix és que gairebé la meitat dels agressors són de l’entorn: familiars, parella, ex-parella, companys de pis, de feina, amics o amics d’amics.
En el programa treballen tres psicòlogues clíniques –una especialitzada en atenció a infants i adolescents–, una psiquiatra, una infermera especialista en salut mental i una treballadora social sanitària. Treballen de manera coordinada amb la Xarxa d’atenció a la violència masclista i la Xarxa d’atenció a la salut mental. La situació de vulnerabilitat de les dones de vegades és molt important, sobretot quan l’agressor és la parella o ex-parella.
Hi ha dones que es queden embarassades de l’agressor i, tot i que no és una situació freqüent, sí que és extremament complexa. “Cal facilitar al màxim a la dona què vol fer amb l’embaràs i coordinar una resposta ràpida amb els dispositius que calguin”, indiquen les responsables del programa.
Els impactes de la violència sexual en la salut
En molts casos, els trastorns derivats de la violència sexual no es poden prevenir i caldrà que les dones rebin tractament. És eminentment psicològic, però també pot ser farmacològic en cas que la persona el pugui necessitar.
Aquest és el cas de la Marta, que ha estat seguint tractament psicològic durant prop de dos anys i també farmacològic durant uns mesos, tot i les reticències inicials: “No havia necessitat mai tractament psicològic ni psiquiàtric i al principi em va costar molt. Vaig negar-me a prendre els fàrmacs; em feia por ‘d’enganxar-m’hi’ i acabar depenent de les pastilles. Però no tirava endavant i em van acabar ajudant molt en el procés de recuperació.”
El tractament psicològic es va centrar al principi a recuperar el dia a dia; poder menjar, poder dormir. Durant les primeres setmanes, amb la psicòloga, va parlar i va plorar. També va treballar molt el sentiment de culpa, fins que va entendre que l’agressió que havia rebut no era culpa seva.
La Marta creu que els fàrmacs la van ajudar a encarar aquelles visites: “Sortia bastant fotuda, se’t remou tot, perquè toques el pitjor record que tens. Però un cop vaig processar la imatge més dura, penses en aquelles que no et fan tant de mal i les vas encadenant. Processar és recordar un moment traumàtic i portar-lo a avui per entendre que va ser molt dur, però que ara ja no et fa patir.”
Després d’un camí personal dur, en què ha tingut el suport de la família i amigues, la Marta assegura que ha recuperat la vida: “Torno a gaudir del que gaudia abans i em sento més forta i preparada.”
A una altra noia que estigui travessant una situació similar, li voldria fer arribar aquest missatge: “Per molt que estiguis enfonsada, apagada, que no hi vegis sortida, n’hi ha. Jo estava completament segura que no me’n sortiria, fins i tot vaig pensar que no estar aquí seria millor. Vaig tenir pensaments molt negatius. Però se’n surt. Passa el temps, considera anar a teràpia si cal, perquè tornaràs a estar bé. Hi ha sortida”.
Acompanyar no sempre és suficient, també cal tractar
La coordinadora del programa assenyala que cal que totes les víctimes tinguin accés àgil a tractaments clínics i especialitzats per a abordar les seqüeles. “Acompanyar no sempre és suficient, cal tractar”, diu la doctora Puig. “Com a societat, com a sistema públic de salut, els ho devem perquè puguin recuperar la salut i la vida.”
Les responsables del programa consideren que el moviment feminista contribueix a poc a poc que les dones no normalitzin la violència sexual, que és una part de la violència masclista, i a ser conscients que aquestes agressions impacten en la salut.
Tot i això, la infermera especialista en salut mental observa que “queda camí per recórrer”. “Vivim en una societat masclista”, recalca. “Al programa treballem molt la perspectiva de gènere, ja que no és tan fàcil reconèixer una situació de violència quan s’ha viscut en primera persona”, diu Mallorquí.
Amb tot, la psicòloga clínica apunta que hi ha poblacions específiques per a qui encara cal treballar molt: els infants i adolescents i les persones amb discapacitat: “Triguen més a demanar ajuda i no sempre troben la que necessiten. Com a societat, hem de millorar la detecció i l’atenció que donem a infants, adolescents i persones amb discapacitats.”
