Adrià Carrasco ha pogut tornar a casa després de dos anys i mig d’exili forçat. Ens explica com ha estat la tornada i com encara el futur. És feliç de tornar a trepitjar els carrers d’Esplugues de Llobregat, però confessa que l’arxivament de la causa ha estat una altra sotragada inesperada a la seva vida. A l’Adri ara li agrada aquella vida que es va trobar obligat a reconstruir ara fa quasi tres anys. Per sort, ara és lliure i pot decidir què farà a partir d’ara. Una cosa sí que veu clara: la lluita no s’acaba aquí.

Tornar deu ser un cop emocionalment molt fort. Com esteu?
—Estic molt bé. Encoratja molt tornar i veure en primera persona allò que havia viscut a la distància. Veure aquest suport incondicional de la meva gent, o de gent que no em coneixia, és impressionant. Tot plegat encara em dóna més força a l’hora d’anar endavant. Perquè encara que el meu cas s’hagi acabat, hi ha molta gent represaliada, en processos judicials completament injustos i que necessiten el nostre suport i el nostre escalf.

Què us passa pel cap quan us diuen que s’ha acabat i que podeu tornar?
—El cap va a mil, em passen moltes coses. D’entrada, és un cop. Ara que ja m’havia acostumat a Brussel·les, m’havia construït una vida… M’havia costat tant d’aconseguir-ho! Per una banda és un embolic obrir aquesta porta una altra vegada. La tenia més aviat tancada. Intentava no pensar-hi. Però un cop he posat els peus aquí, he tingut la sensació que no me n’havia anat mai. La gent continua al lloc on era, continua essent qui era. Fins i tot diria que són millors. És molt gratificant poder veure la família i els amics. O anar al Pirineu. És una ximpleria, però trobava a faltar les muntanyes. Fins que no ho perds, no te n’adones.

Com va ser aquest viatge de tornada? Com el recordeu?
—Amb molts nervis, però sobretot amb molta alegria que tot hagués arribat a bon port. També amb un cert… No ho sé, jo m’havia fet una vida a Brussel·les i ara deixar-ho tot de cop… Ha estat un altre cop com un 10 d’abril. Aquesta vegada voluntari. M’ha tornat a canviar la vida de dalt a baix, de cop, d’un dia per un altre. Per això no veig clar què faré, no he pres cap decisió. En tot cas el fet important és que ara sóc lliure de triar què vull fer amb la meva vida.

Com és la vida d’Adrià Carrasco a Brussel·les, dos anys i mig després?
—Hi estic molt a gust ara mateix. I precisament això em fa pensar què he de fer. Ara que tinc l’oportunitat de tornar, no sé si he d’anar a remolc de les decisions que pren la justícia espanyola una altra vegada. Hi ha un punt de “ara no ho vull”. Em van enfonsar la vida d’avui per demà, però ara hi estic bé, a Brussel·les. En definitiva, han intentat enfonsar-me del tot, però no ho han aconseguit. I per tant penso: ara que la justícia espanyola ha decidit que ja no els serveixo com a estratègia de la por, ara que ja han aconseguit el que volien, no sé si toca tornar.

L’altre dia la vostra mare deia: “Que ara no em diguin que s’ha fet justícia…”
—Amb l’arxivament no ens han fet cap favor. Simplement es demostra que des de bon començament el cas no tenia cap fonament jurídic vàlid per a fer allò que feien, i acusar-nos de terrorisme i sedició. Això no és justícia, és simplement que ara ja no els servim per a la seva estratègia de la por. L’únic objectiu que tenien amb l’operació era aixafar i aturar totes les lluites que hi havia en aquell moment.

Us han fet malbé la vida, però no han aconseguit acusar-vos de res. La societat catalana no es va creure les acusacions de terrorisme. Hi ha casos com el d’Altsasu o el 23-S que han anat molt més lluny. Que és diferent en el vostre cas?
—Tant amb nosaltres, com amb el 23-S, tothom qui qüestiona mínimament el règim establert, es va veure que això no tenia cap ni peus. Sabíem que era teatre pur… Ara ja els costa molt que aquesta mena de muntatges quallin a la societat.

Però abans que vosaltres hi havia hagut casos en què la societat no s’havia revoltat.
—Hi ha un factor clau, i és el fet que me’n vaig anar a l’exili. Quan saben que sóc a Brussel·les, la justícia espanyola es troba obligada a rebaixar els càrrecs. És absurd que Espanya tingui coneixença d’on és una persona que acusa de terrorisme i no enviï cap euroordre. En aquell moment, el conflicte deixava de ser un afer domèstic i es va convertir en un afer europeu. En aquest punt, el meu exili pren bastant de sentit. Es troben obligats a retirar els càrrecs per terrorisme. Si no, ens haurien pogut tenir tancats a mi i a la Tamara tranquil·lament, i aquí no hauria passat res. Ja ha passat en desenes i desenes de muntatges policials al País Basc. O fins i tot a Catalunya, amb l’operació Pandora, orquestrada per la Generalitat i tirada endavant amb els Mossos d’Esquadra.

Per tant creieu que va ser clau que poguéssiu fugir de la policia aquell 10 d’abril? 
—Sí, però no és per tirar-me floretes. Va tenir un impacte important que va fer que l’Audiència Nacional al final s’hagués d’inhibir del cas. Els va sortir malament, i se’ls en va anar de les mans.

A partir d’aquell moment, amb Tamara Carrasco, us convertiu en un símbol. Com s’encaixa això? 
—Com es pot. Ho hem fet tan dignament com ha estat possible. Sóc conscient que això ha estat un malson, però a la vegada ens ha donat l’oportunitat de fer d’altaveu i posar sobre la taula un discurs que sovint no es veu als mitjans generalistes. Moltes vegades m’hauria agradat desaparèixer i ser una persona normal, sense l’atenció mediàtica. Però a la vegada era conscient que calia aprofitar-ho i explicar com ho veiem tot plegat. Al final crec que ho hem fet amb prou dignitat.

Per tant, a partir d’ara desapareixereu de la vida mediàtica?
—No ho sé, perquè no depèn només de mi, sinó de l’atenció que ens vulguin donar els mitjans. I a vegades no és fàcil. Normalment donen més altaveu a una persona amb un càrrec polític o una autoritat mediàtica, que a algú que surt del no-res. Però, evidentment, si en tenim l’oportunitat estem disposats a intentar fer el màxim, perquè el nostre discurs arribi a la gent. En definitiva la lluita antirepressiva està molt bé, però darrere hi ha unes inquietuds polítiques més extenses.

Ara estudieu dret…
—Sí, acabo de fer el segon trimestre de segon curs. El dret és un aspecte de la vida que és molt present i no tenim en compte. Tot i les limitacions que té el dret espanyol actual, es poden fer molts avenços. Tots aquests muntatges i històries manquen de fonament jurídic per dur-los a terme. Per tant, encara hi ha molt camí per recórrer. A més, com a agents del canvi, que en algun moment ens proposem de destruir aquest sistema, hem de conèixer amb profunditat tots els seus mecanismes de defensa per poder-los derrocar i construir un sistema més just per a tots, on les desigualtats no tinguin cabuda.

Això d’estudiar dret, neix del que heu viscut aquests últims anys o ja teníeu aquesta idea?
—Neix a partir del cas. És una motivació que m’ha donat un impuls impressionant. I que d’alguna manera m’ha ajudat a tirar endavant. Hi haurà molta gent que es trobarà en situació com la meva en un futur, i els vull ajudar. Mentre l’Audiència Nacional no es dissolgui i la Guàrdia Civil no lliuri les armes, això no s’acabarà. Queden molts processos oberts i els que s’obriran… Malgrat que ens costi d’acceptar-ho, la repressió sempre hi serà present mentre hi hagi un combat contra el règim. Hem d’estar preparats per a assumir-la i anar endavant.

Suposo que després de tot això que heu viscut, enteneu la importància dels advocats.
—Hi ha molta gent que dedica les seves hores i la seva energia a la causa de defensar els dissidents i les lluites legítimes dels pobles. Però sí, el món del dret és molt conservador i calen idees revolucionàries en tot aquest sistema judicial. D’alguna manera, en el futur, sí que m’imagino defensant represaliats. La repressió no cessa. Sembla mentida que de vegades parlem de Turquia o de països on els drets fonamentals es troben pitjor que Espanya, però és una només una façana. Perquè ens posem les mans al cap per coses que passen en aquests països, però que també passen aquí. Sentim: hi ha no sé quants cantants reprimits per les seves lletres a Turquia! O: van contra els advocats perquè no puguin defensar cap represaliat. Aquí també passa, tot això. I no tan sols a Catalunya; fa molts anys que passa al País Basc. Però ara a nosaltres ens ha tocat de molt de prop, i molts hem obert els ulls. Això no és pas un estat de dret, com reivindiquen alguns.

Creieu que la repressió pot tornar a trucar a la porta?
—Sí, de fet a gent del meu entorn li toca ara. Sembla que a Esplugues no en sortim i ens fiquem en un altre merder. Ara mateix hi ha dues persones acusades d’atemptat contra l’autoritat per l’ajuntament i la policia local. Tot va passar durant la festa major d’Esplugues. La policia es va presentar amb molta violència en un acte, tot i que en realitat només s’hi feia un sopar de carmanyola. Aquestes dues persones ara són acusades d’atemptat contra l’autoritat, per unes suposades lesions als agents que són inexistents. La repressió no s’atura ni en l’àmbit local. Dilluns que ve a les 12.00 els dos companys són citats a declarar al jutjat d’Esplugues. Per tant, aprofito per convocar i animar a tothom a donar-hi suport.

Per tant, teniu la sensació que us pot tornar a passar? 
—Sí, pot passar a qualsevol. El lema “demà pots ser tu” és més present que mai. Per això ens hem de protegir més que mai en xarxes de seguretat. Tot plegat no vol dir que hàgim de deixar de fer la lluita que creiem correcta i legítima. Si ens rendim hauran guanyat ells. És molt necessari tenir clar que la repressió no ens pot aturar. Jo m’ho he aplicat, i d’ençà que vaig arribar a Bèlgica he decidit militar en diverses causes. Tinc clar que la millor victòria contra la repressió és continuar en l’activitat política.

Tornaríeu a l’acció directa? No dic concretament a aixecar els peatges d’Abertis, però sí a fer accions al carrer. Ho faríeu malgrat les conseqüències que pogués tenir en la vostra vida?
—Sí, el condicional aquest no hi té cabuda, en la meva vida. Tornaré al carrer.

No sé si heu parlat amb la resta d’exiliats. Aquests dies hem vist piulets seus i els seus familiars, molt contents. Sou el primer que torna. És una esperança per a tots? 
—De moment, hem parlat molt de pressa. Bàsicament, els he informat de la meva situació actual. Però sí que és veritat que a l’exili últimament tot són victòries. Fa poc Lluís Puig ha guanyat el seu procés d’extradició. Cada vegada es fa més palès que la justícia espanyola, tot i reivindicar-se d’un estat de dret, en el fons és una continuació d’un règim feixista que no ha estat mai depurat. Cada vegada es fa més evident, i els costa més d’amagar-ho. Sobretot quan la posem davant la justícia europea. Evidentment aquesta també té molts defectes, però així i tot es nota que Espanya va molt endarrerida quant a drets fonamentals.

Costa deixar-los allà, i tornar?
—No, al final defensem la mateixa causa i el fet de retornar no resta. Seria absurd de culpabilitzar-nos per això. En cap moment no m’he sentit culpable. Simplement continuaré lluitant perquè ells puguin fer allò que jo he fet ara. Igual que lluitaré per tots els represaliats. Quan demanem l’amnistia total, no ens limitem simplement a demanar l’alliberament dels presos polítics i socials de l’estat espanyol. Això també implica el retorn dels exiliats i acabar les altres causes de repressió. És el que vam explicar a la conferència de premsa.

Amnistia total. Ho veieu possible? 
—Evidentment, amb organització i poder popular. És important que aquesta amnistia vagi més enllà de l’alliberament dels presos, perquè si no la repressió s’anirà repetint amb el temps.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.