Aquest cap de setmana ha fet fortuna una crònica televisiva espanyola en què la, diguem-ne, periodista descriu la platja de la Barceloneta. La senyora en qüestió va explicant que és plena de gent, que la gent incompleix totes les normes, que es banya i que quin desastre més gran que és tot. Mentrestant, la càmera va movent-se i ensenyant una panoràmica on es veu la platja deserta. El vídeo ha circulat abundantment amb l’estupor de molta gent que no entén com es pot dissociar tant la narració de la imatge que es veu.

A mi, certament, m’ha sorprès la rotunditat de la, diguem-ne, col·lega. Jo no seria capaç de fer una cosa com aquesta, però haig d’entendre que, si un servei informatiu d’una gran cadena espanyola n’és capaç, això vol dir que el fet no deu pas ser considerat una actuació insultant per la seua clientela. El periodisme postmodern deu ser això: tant hi fa què vegen els ulls. Ja ho sé, que l’explicació oral sempre tendeix a ‘aclarir’ a l’espectador què veu i introdueix, per tant, una certa subjectivitat. Però això va molt més enllà. La càmera, d’entrada més objectiva que no la paraula, contradiu completament el discurs verbal. I això em fa pensar que, si ara és normal, em dec anar desfasant –gràcies a Déu, diria i tot, que per a un ateu és molt dir.

L’afer aquest de la Barceloneta és exagerat, caricaturesc, però fa pensar. Especialment fa pensar fins a quin punt com a societat ens deixem dur per les tècniques de desinformació més salvatges.

Fa temps que em preocupa profundament el fenomen i sobretot una variant particular. En la mesura que el partidisme, la política S.A., ha colonitzat la societat catalana, i força també l’europea, la capacitat crítica s’ha anat perdent. Al nostre país passa molt més que no als altres perquè, malgrat el mite que alimentem de manera pietosa, la realitat és que som un país molt dependent, massa dependent, de les institucions. En un pamflet sobre la guerra de Bòsnia, i en favor dels bosnians, Alain Finkielkraut deia que allò que defineix les nostres societats és l’espectacle, les esglésies, els mitjans, la literatura, les arts i la universitat.

Hi estic d’acord. I per això mateix em preocupa tant de quina manera les maquinàries de poder de la política ‒de l’economia també, però sobretot de la política‒, s’han llançat com llops a dominar aquests espais i han aconseguit que el carnet valga més que no les idees. Per poc que us mogueu per un d’aquests llocs, tindreu dotzenes d’anècdotes a l’abast només parant-hi l’orella. I en això, cal dir-ho, tant hi fa a quin partit ens referim perquè tots són iguals. Dissortadament.

I no aconsegueixen sinó deixar el país fet un desert intel·lectual. D’una banda perquè dicten decisions en l’exercici de la seua parcel·la de poder amb implicacions clares respecte de la visibilitat de cadascú. Censures, per exemple. Com ara qui ix per la irrecognoscible televisió pública o no hi ix. O qui és regat amb propaganda institucional. O quin pintacartells es troba d’avui per demà amb un sou d’escàndol reconvertit en assessor.

Amb tot plegat, i amb l’agressivitat contra la raó que s’ha instal·lat en forma d’insult constant i de desqualificació en la línia tan primitiva de l’amb mi o contra mi, els intel·lectuals independents, que en tenim i de gran altura, o es van replegant, per cansament i decepció, o tenen moltes més dificultats d’arribar al gran públic que no haurien de tenir atesa la seua vàlua. Durant el període 2014-2017, el de Junts pel Sí, vam viure una excepció gloriosa precisament perquè els partits manaven menys que mai i les veus independents no solament eren respectades, sinó que tenien una presència reconeguda, constant, i fins i tot en alguns casos seien al parlament.

I igual que em deixa parat la periodista que relata una platja inexistent, em deixen perplexos els debats, diguem-ne intel·lectuals, que ens posen davant, com perquè els discutim. Fa unes quantes setmanes ja vaig parlar, massa i tot, de l’absurda polèmica sobre si hem de deixar de ser nacionalistes. Aquests dies retorna el tema d’ampliar la base, arran de les sacsejades que es viuen a Madrid. I em trobe que es proposen al públic escenes que estan a l’altura de la descripció de la platja de la Barceloneta. Per exemple: una part de l’independentisme torna a insistir amb grans elucubracions en el fet que no s’ha de tenir pressa per a fer la independència, que cal acumular raó i força i arribar a ser no el 50%, sinó molt més fins a portar Espanya a un ‘inevitable’ referèndum d’autodeterminació.

Inevitable, diu? Però com es pot tenir tanta barra? L’estatut aprovat durant el mandat del president Maragall tenia el 90% i escaig del Parlament de Catalunya en favor. El noranta. I això no el va convertir pas en inevitable. El van destrossar igualment. No depèn, per tant, dels percentatges: Espanya no acceptarà mai cap referèndum d’autodeterminació. A què treu cap, doncs, de tornar a posicions de fa anys? L’única explicació que se m’acut és aquella de George Orwell, que deia que el llenguatge de la política era dissenyat per donar una aparença de solidesa a allò que no és sinó una bufada de vent. Els mateixos que van viure com Madrid feia cas omís del 90% del Parlament de Catalunya ara ens diuen que el problema no és l’essència autoritària d’Espanya sinó que nosaltres no som el 90%? Bah, home, bah.

Jo ja entenc que la repressió funciona. I entenc que alguna gent que ha pagat un preu molt alt en termes personals per l’anterior onada del procés ara ho veja tot d’una altra manera. Això és humà i totalment respectable, no en tinc cap dubte. Però no és honrat disfressar-ho per mantenir-se en la política. Ni provar d’enganyar el votant, d’una manera tan barroera que no resisteix el contrast d’un repàs mínim de l’hemeroteca.

I ací, en el combat contra tanta frivolitat, és on trobe a faltar el paper que una societat digna atorga als grans intel·lectuals i la seua veu crítica, el respecte que els mostra per damunt de qualsevol divisió partidista. Com la gent els escolta amb orelles netes. I és on trobe a faltar també la seua capacitat de fer sortir a la llum les trampes conceptuals, d’aportar solidesa al discurs, de crear l’argument destil·lat, indiscutible, que mai no podrem suplantar la gent que, a tot estirar, fem tebeos –per dir-ho seguint la jocosa expressió de Joan Fuster.

A VilaWeb fem tant com sabem per obrir finestres al pensament fort, per provar d’impedir que segresten intel·lectualment el país i el moviment independentista. Però jo no m’enganye i sóc conscient de la nostra excentricitat –nosaltres no som d’eixe món. I que lliurem, amb molt de gust i orgullosos de fer-ho, una batalla desigual, vists els incomparables recursos que drena el partidisme en la construcció del seu discurs tou, practicista, utilitari i interessat.

Però no em preocupa aquest diari que llegiu, que té la gran sort d’haver pogut bastir una potent comunitat de lectors que li fa de coixí. Em preocupa que un país sense intel·lectuals, sense gent capaç i transgressora en la primera fila mediàtica, cultural, i fins i tot política, perilla d’adormir-se. I aquesta somnolència es fa lamentablement habitual quan un país viu sota una dominació excessiva d’un sistema de partits polítics dopat per la manca de democràcia interna i la limitació de la democràcia electorat per les llistes electorals tancades.

I una característica clau, i extremadament perillosa, d’aquesta dominació és que capgira el mètode intel·lectual fent el discurs a l’inrevés que no tocaria: es fa tan sols amb la funció d’apuntalar, diguem-ne, de fer presentable, la voluntat prèvia del partit polític que mana a cada parcel·la. Amb la conseqüència que aquell partit esdevé cada vegada més un monstre que ja no és l’expressió pràctica i d’acció d’una anàlisi honrada sobre la societat, sinó tot un sindicat d’interessos. I, com tots els sindicats d’interessos, inevitablement, acaba trobant la raó de ser en la seua supervivència i no en el bé comú.

Que l’independentisme públic vaja tan perdut aquests mesos crec que té molt més a veure amb l’exacerbació d’això que he explicat que no pas amb la situació política i social objectiva i real. Per sort, el carrer continua fent cada dia més la seua i tinc la sensació que cada vegada són més els qui acumulen una irritació irrefrenable envers l’enorme i greu irresponsabilitat amb què actuen els ‘nostres’ partits polítics.

 

PS. Totes aquestes setmanes, a VilaWeb hem entrevistat una trentena d’intel·lectuals dels Països Catalans i d’arreu del món, per mirar d’aportar idees i visions sobre la crisi de la pandèmia i les conseqüències que tindrà a llarg termini, i també per alertar sobretot dels perills que pot tenir per un ús abusiu del poder, polític o econòmic. Ara les podeu trobar (i en podeu gaudir) totes juntes. Crec que és un bon exemple d’això que volem que siga VilaWeb25, d’aquesta visió autocentrada en el país, no subordinada a ningú, però alhora absolutament oberta a la globalitat, crítica i dura però elegant i constructiva de què parlàvem ara fa una setmana, quan celebràvem els vint-i-cinc anys del diari.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.