Som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables

«Cada vegada són més els qui acumulen una irritació irrefrenable envers l'enorme i greu irresponsabilitat amb què actuen els 'nostres' partits polítics»

Vicent Partal
25.05.2020 - 05:27
Actualització: 25.05.2020 - 07:27
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquest cap de setmana ha fet fortuna una crònica televisiva espanyola en què la, diguem-ne, periodista descriu la platja de la Barceloneta. La senyora en qüestió va explicant que és plena de gent, que la gent incompleix totes les normes, que es banya i que quin desastre més gran que és tot. Mentrestant, la càmera va movent-se i ensenyant una panoràmica on es veu la platja deserta. El vídeo ha circulat abundantment amb l’estupor de molta gent que no entén com es pot dissociar tant la narració de la imatge que es veu.

A mi, certament, m’ha sorprès la rotunditat de la, diguem-ne, col·lega. Jo no seria capaç de fer una cosa com aquesta, però haig d’entendre que, si un servei informatiu d’una gran cadena espanyola n’és capaç, això vol dir que el fet no deu pas ser considerat una actuació insultant per la seua clientela. El periodisme postmodern deu ser això: tant hi fa què vegen els ulls. Ja ho sé, que l’explicació oral sempre tendeix a ‘aclarir’ a l’espectador què veu i introdueix, per tant, una certa subjectivitat. Però això va molt més enllà. La càmera, d’entrada més objectiva que no la paraula, contradiu completament el discurs verbal. I això em fa pensar que, si ara és normal, em dec anar desfasant –gràcies a Déu, diria i tot, que per a un ateu és molt dir.

L’afer aquest de la Barceloneta és exagerat, caricaturesc, però fa pensar. Especialment fa pensar fins a quin punt com a societat ens deixem dur per les tècniques de desinformació més salvatges.

Fa temps que em preocupa profundament el fenomen i sobretot una variant particular. En la mesura que el partidisme, la política S.A., ha colonitzat la societat catalana, i força també l’europea, la capacitat crítica s’ha anat perdent. Al nostre país passa molt més que no als altres perquè, malgrat el mite que alimentem de manera pietosa, la realitat és que som un país molt dependent, massa dependent, de les institucions. En un pamflet sobre la guerra de Bòsnia, i en favor dels bosnians, Alain Finkielkraut deia que allò que defineix les nostres societats és l’espectacle, les esglésies, els mitjans, la literatura, les arts i la universitat.

Hi estic d’acord. I per això mateix em preocupa tant de quina manera les maquinàries de poder de la política ‒de l’economia també, però sobretot de la política‒, s’han llançat com llops a dominar aquests espais i han aconseguit que el carnet valga més que no les idees. Per poc que us mogueu per un d’aquests llocs, tindreu dotzenes d’anècdotes a l’abast només parant-hi l’orella. I en això, cal dir-ho, tant hi fa a quin partit ens referim perquè tots són iguals. Dissortadament.

I no aconsegueixen sinó deixar el país fet un desert intel·lectual. D’una banda perquè dicten decisions en l’exercici de la seua parcel·la de poder amb implicacions clares respecte de la visibilitat de cadascú. Censures, per exemple. Com ara qui ix per la irrecognoscible televisió pública o no hi ix. O qui és regat amb propaganda institucional. O quin pintacartells es troba d’avui per demà amb un sou d’escàndol reconvertit en assessor.

Amb tot plegat, i amb l’agressivitat contra la raó que s’ha instal·lat en forma d’insult constant i de desqualificació en la línia tan primitiva de l’amb mi o contra mi, els intel·lectuals independents, que en tenim i de gran altura, o es van replegant, per cansament i decepció, o tenen moltes més dificultats d’arribar al gran públic que no haurien de tenir atesa la seua vàlua. Durant el període 2014-2017, el de Junts pel Sí, vam viure una excepció gloriosa precisament perquè els partits manaven menys que mai i les veus independents no solament eren respectades, sinó que tenien una presència reconeguda, constant, i fins i tot en alguns casos seien al parlament.

I igual que em deixa parat la periodista que relata una platja inexistent, em deixen perplexos els debats, diguem-ne intel·lectuals, que ens posen davant, com perquè els discutim. Fa unes quantes setmanes ja vaig parlar, massa i tot, de l’absurda polèmica sobre si hem de deixar de ser nacionalistes. Aquests dies retorna el tema d’ampliar la base, arran de les sacsejades que es viuen a Madrid. I em trobe que es proposen al públic escenes que estan a l’altura de la descripció de la platja de la Barceloneta. Per exemple: una part de l’independentisme torna a insistir amb grans elucubracions en el fet que no s’ha de tenir pressa per a fer la independència, que cal acumular raó i força i arribar a ser no el 50%, sinó molt més fins a portar Espanya a un ‘inevitable’ referèndum d’autodeterminació.

Inevitable, diu? Però com es pot tenir tanta barra? L’estatut aprovat durant el mandat del president Maragall tenia el 90% i escaig del Parlament de Catalunya en favor. El noranta. I això no el va convertir pas en inevitable. El van destrossar igualment. No depèn, per tant, dels percentatges: Espanya no acceptarà mai cap referèndum d’autodeterminació. A què treu cap, doncs, de tornar a posicions de fa anys? L’única explicació que se m’acut és aquella de George Orwell, que deia que el llenguatge de la política era dissenyat per donar una aparença de solidesa a allò que no és sinó una bufada de vent. Els mateixos que van viure com Madrid feia cas omís del 90% del Parlament de Catalunya ara ens diuen que el problema no és l’essència autoritària d’Espanya sinó que nosaltres no som el 90%? Bah, home, bah.

Jo ja entenc que la repressió funciona. I entenc que alguna gent que ha pagat un preu molt alt en termes personals per l’anterior onada del procés ara ho veja tot d’una altra manera. Això és humà i totalment respectable, no en tinc cap dubte. Però no és honrat disfressar-ho per mantenir-se en la política. Ni provar d’enganyar el votant, d’una manera tan barroera que no resisteix el contrast d’un repàs mínim de l’hemeroteca.

I ací, en el combat contra tanta frivolitat, és on trobe a faltar el paper que una societat digna atorga als grans intel·lectuals i la seua veu crítica, el respecte que els mostra per damunt de qualsevol divisió partidista. Com la gent els escolta amb orelles netes. I és on trobe a faltar també la seua capacitat de fer sortir a la llum les trampes conceptuals, d’aportar solidesa al discurs, de crear l’argument destil·lat, indiscutible, que mai no podrem suplantar la gent que, a tot estirar, fem tebeos –per dir-ho seguint la jocosa expressió de Joan Fuster.

A VilaWeb fem tant com sabem per obrir finestres al pensament fort, per provar d’impedir que segresten intel·lectualment el país i el moviment independentista. Però jo no m’enganye i sóc conscient de la nostra excentricitat –nosaltres no som d’eixe món. I que lliurem, amb molt de gust i orgullosos de fer-ho, una batalla desigual, vists els incomparables recursos que drena el partidisme en la construcció del seu discurs tou, practicista, utilitari i interessat.

Però no em preocupa aquest diari que llegiu, que té la gran sort d’haver pogut bastir una potent comunitat de lectors que li fa de coixí. Em preocupa que un país sense intel·lectuals, sense gent capaç i transgressora en la primera fila mediàtica, cultural, i fins i tot política, perilla d’adormir-se. I aquesta somnolència es fa lamentablement habitual quan un país viu sota una dominació excessiva d’un sistema de partits polítics dopat per la manca de democràcia interna i la limitació de la democràcia electorat per les llistes electorals tancades.

I una característica clau, i extremadament perillosa, d’aquesta dominació és que capgira el mètode intel·lectual fent el discurs a l’inrevés que no tocaria: es fa tan sols amb la funció d’apuntalar, diguem-ne, de fer presentable, la voluntat prèvia del partit polític que mana a cada parcel·la. Amb la conseqüència que aquell partit esdevé cada vegada més un monstre que ja no és l’expressió pràctica i d’acció d’una anàlisi honrada sobre la societat, sinó tot un sindicat d’interessos. I, com tots els sindicats d’interessos, inevitablement, acaba trobant la raó de ser en la seua supervivència i no en el bé comú.

Que l’independentisme públic vaja tan perdut aquests mesos crec que té molt més a veure amb l’exacerbació d’això que he explicat que no pas amb la situació política i social objectiva i real. Per sort, el carrer continua fent cada dia més la seua i tinc la sensació que cada vegada són més els qui acumulen una irritació irrefrenable envers l’enorme i greu irresponsabilitat amb què actuen els ‘nostres’ partits polítics.

 

PS. Totes aquestes setmanes, a VilaWeb hem entrevistat una trentena d’intel·lectuals dels Països Catalans i d’arreu del món, per mirar d’aportar idees i visions sobre la crisi de la pandèmia i les conseqüències que tindrà a llarg termini, i també per alertar sobretot dels perills que pot tenir per un ús abusiu del poder, polític o econòmic. Ara les podeu trobar (i en podeu gaudir) totes juntes. Crec que és un bon exemple d’això que volem que siga VilaWeb25, d’aquesta visió autocentrada en el país, no subordinada a ningú, però alhora absolutament oberta a la globalitat, crítica i dura però elegant i constructiva de què parlàvem ara fa una setmana, quan celebràvem els vint-i-cinc anys del diari.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
24.05.2020  ·  22:29

Hi ha molta gent que descriu realitats fictícies. En tots els àmbits i des de fa molt temps. I passa perquè per a tothom és més senzill creure una presumpta solució que no serveix de res però que és simple que tractar d’entendre quina és la situació. Tractar d’entendre sempre suposa un esforç. És allò que s’ha de fer quan s’és estudiant. Però fa molts anys que ens volen vendre que hi ha dreceres que permeten entendre-ho tot sense aquest esforç. I aquesta mentida és, en bona mesura, la que repeteixen els aparells dels partits i els mitjans de propaganda oficial, si cal amanida amb els discursos dels intel·lectuals orgànics (a sou). Aquesta és, en bona mesura, la gràcia que li trobe jo a VilaWeb. Que qualsevol podem escriure allò que ens sembla millor. I després, en veure les opinions (o les crítiques) dels altres, sovint modifiques la pròpia. Però la major part de gent, s’empassa sense més allò que diuen a la tele o al diari de torn. I així els va.

Joan Fontcuberta
Joan Fontcuberta
24.05.2020  ·  22:33

Totalment d’acord amb en Josep Usó. I encara hi afegiria (fent referència també a l’editorial): Hi ha societats en què els mitjans (en general) ajuden a entendre (com fa Vilaweb), no a confondre ni a donar dosis mastegades d’interpretacions. En aquesta societat somiem. Per aquesta lluitem. Viure lliures, viure millor, també és això.

Joan Benet
Joan Benet
24.05.2020  ·  22:37

Ara que sembla que això de les eleccions va per llarg, potser que comencem a bastir una alternativa. Jo, abans que cap dels que forma part de l’actual govern i parlament, voto la mòmia de la Cicciolina

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
24.05.2020  ·  22:47

Jo també crec que una majoria dels nostres polítics no estan a l’alçada del moment en què vivim. Si estàs a la política és per aconseguir millorar la situació dels ciutadans i si no ho fas millor plegar i deixar pas a uns altres que estiguin disposats a fer-ho. Prou escalfar cadira en benefici propi i del partit.

Mª Teresa Brasó
Mª Teresa Brasó
24.05.2020  ·  23:06

Sembla que moltes persones no vegin ni escoltin. Com es pot creura res del que ve de Madrid amb els cops que ens arriven a donar, jo me,n sento molt.
Sento pena de molts dels nostres politics, com permeten segons quines preguntes a les rodes de prensa? perque canvien d,idioma a demanda de un perodista?
Sento pena del respecte cap a Mdrid i el poc respecte cap a ells mateixos i cap a nosaltres com electors, per part d,alguns politics.
Em sento molt defraudada, i desorientada cap on anem?
Sr. Partal molt agraida a Voste i al seu diari llegint-los no em sento tant sola, gracies

Ramon Àngel Quetgles
Ramon Àngel Quetgles
24.05.2020  ·  23:09

Els partits no són la solució, tampoc el problema. Són un entrebanc més en el camí. Tampoc abans no eren la locomotora, la locomotora va ser la societat civil i els partits en veure-ho es van posar a remolc fent veure que lideraven i estiraven tot el tren, però qui realment té el carbó i tota l’energia per tirar això endavant una altra vegada és la societat civil. Això sí, aquest cop, una societat civil experimentada que ja no toca pagar la novatada.

Matilde Font
Matilde Font
24.05.2020  ·  23:13

Gran editorial avui, Vicent.
Res més a afegir. Tan sols, que nosaltres continuarem estirant fins arribar al país lliure que volem des que tenim us de raó. Gràcies.

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
24.05.2020  ·  23:33

Excel.lent editorial, Vicent. Un de més. Tot el que dius és tan cert i tan encertat… Pero la teva modèstia et fa parlar de “fer tebeos” quan, en realitat, tu (pero no només : en Pere Marti, en Barnils, en Joan Ramon Resina, na Marta Rojals, la Bel Zaballa, n’Oriol Izquierdo, en Cardus. etc.) ets un d’aquests intel·lectuals imprescindibles que dius trobar a faltar. Cert : si n’hi hauessin molts més, millor. Pero deu n’hi do els que escriuen al VilaWeb… A mi, m’ajudeu molt a analitzar correctament els esdeveniments del dia a dia. Gràcies !

GUILLEM BOSCH
GUILLEM BOSCH
24.05.2020  ·  23:36

Tens molta raó Vicent, però personalment opino (i ho opino sobretot arran dels resultats de les diferents tongades electorals que hi ha hagut de fa un any ençà, que permeten un dibuix prou nítid del parer de la gent pel què fa a la qüestió política post octubre del 17) que la creença que “el mal” o, si ho prefereixes, “la debilitat”, prové dels partits i les seves cúpules i adlàters o, posem pel cas, dels periodistes o dels intel·lectuals, no explica prou el pou on honestament crec que som. A parer meu, la veritable causa del drama és que no hi ha país, o que almenys no hi ha prou país. Que no hi ha un gruix mínim de gent amb idees nacionals clares. No hi és, ho crec fermament, i lamento dir que ho constato massa sovint i no només a cada comtesa electoral (que també). I sense això es poden fer moltes coses, però mai una independència d’Espanya. És duríssim dir-ho, però més dur va ser assumir-ho. Això no vol dir que ens hagim de rendir. Això no passarà mai. Però crec modestament que al teu anàlisi hi falta afrontar aquesta qüestió dolorosa però essencial per entendre el nostre país avui.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
24.05.2020  ·  23:42

Tard o d’hora, la independència la farem, malgrat els nostres propis polítics.

Josep Anton Cuscó
Josep Anton Cuscó
24.05.2020  ·  23:51

No cal arribar a trobar a faltar reflexions sobre conceptes gaire sofisticats: no hi ha diners per a material sanitari i sí que n’hi ha (més de dos mil milions) per a p material militar …mori la intel·ligència. I a callar.

Francesc Xavier Gómez
Francesc Xavier Gómez
25.05.2020  ·  00:11

Avui trobaran els lectors de Vilaweb un reportatge commemoratiu del vuitantè aniversari de la invasió alemanya de França. S’hi esmenten els testimonis d’exiliats catalans com Mercè Rodoreda i Josep Peiró, fill del dirigent anarcosindicalista Joan Peiró, lliurat el 1940 a Espanya per les autoritats de la França ocupada.

Joan Peiró morí assassinat per un escamot falangista a la presó de Paterna el 1942. Així ho explica Pere Foix a ‘Apòstols i Mercaders’, una obra reeditada a finals de l’any passat, del tot recomanable per a qui vulgui conèixer la trajectòria vital dels líders sindicalistes catalans de les primeries del segle XX. Els editors, Antoni Estradé i Ariadna Fitó, en la seva introducció a l’obra, escriuen el següent paràgraf: ” Els anarquistes, entossudits amb la idea de vincular sempre educació i emancipació, van dedicar molts esforços a construir uns espais propis on cultivar les relacions i la formació mútua (…) La veneració pel coneixement i l’admirable perseverança d’aquests autodidactes generaren una nombrosa producció cultural.”

Aquest era l’entorn del moviment obrer hegemònic a Catalunya fins a l’ensulsiada de la República Espanyola: Coneixement com a eina d’alliberament. La comparació amb el sindicalisme orgànic que tenim avui a casa nostra fa feredat.

Transcric ara un fragment de la contraportada de ‘Apòstols i Mercaders’: “Els apòstols són (…) Àngel Pestaña, Salvador Seguí, Joan Peiró (…). De mercaders el llibre n’està ple: confidents, pistolers, falsos idealistes i governants assassins que, a més, cerquen el poder per enriquir-se”.

En Pere Foix va escriure la seva obra a l’exili mexicà cap al 1954. Si l’hagués escrita avui mateix, la seva descripció no hauria pas canviat gaire: Tenim uns quants apòstols, homes i dones pacífics i compromesos amb les seves idees, a la presó i a l’exili; i tenim, també, una trepa d’aprofitats de la Política sense escrúpols.

Aprofitats, tant se val les sigles que els identifiquin, les tertúlies televisives on participin o els diaris en què escriguin, que faran tot allò que puguin i més per a evitar que res canviï substancialment.

Amb la connivència, malauradament, d’un gruix considerable de la nostra societat, apàtic i indolent.

Gemma R.
Gemma R.
25.05.2020  ·  00:12

Gràcies Vicent, és així, és aquesta maquinària irresponsable i indigesta que ens té a tots irritats i blocats. Ens ofega romandre a un Estat autoritàri q malmet esforços i recursos en fer-nos mal perquè deixem de ser com sóm. Perquè ser independentista no és ser d’ esquerra o de dreta o del mig. És estar fermament compromès amb l’ alliberament nacional de Catalunya d’ un Estat repressor, demofòbic i autoritàri, que l’ únic projecte que té és engreixar al règim del 78. Esforços inútils per altre banda. Però més ens ofega aquest desert intel.lectual, amb el que ens castiguen per a ofegar-nos més si això és possible, traient-nos el dret a respirar, encara que sigui uns minuts al día, o a la setmana. O al més si m’ apretes!. Però tret de Vilaweb i 4 articulistes independents que vas descobrint si busques a digitals o blogs que ningú coneix per manca de recursos, que es troben amagats enmig del bosc de matolls i males herbes que és l’ univers informatiu d’ internet, res de res. I de la Teletres, com ja se’ n diu per les xarxes, en clara al.lusió a com s’ ha anat convertint en una espècie de magazine per a tiets i tietes aburrides de mena, ja no en parlem. I no parlo de cap edat en qüestió, jo els conec de 40 amb un desitg intel.lectual x sota de 0, i en conec de 80 amb una fam inacabable de coneixaments, amb una llum als ulls que ja pagaría. Amb una curiositat equiparable als més menuts. Gent viva. I la Teletres ja no la fan per a gent viva, ni per re-viure als que afluixen, i molt menys per despertar ningú. I la classe política senyor meu?. És un insult constant en si mateixa. Uns més que altres, s’ han apropiat del cinisme per fer-ne bandera, i encara et rènyen si no t’ hi conformes, si crides que parin que et fan mal. Que no ho veuen tots aquests poca-vergonyes que no podem més? Que no enténen que una societat que es va aixecar i es va conjurar a sortir de la seva zona de confort per a canviar-ho tot, és una societat viva? Perquè s’ entesten en matar-la? Perquè si no volem ésser morts? Volem saber i saber. Perquè el saber ens fa més lliures. I avui sabem més que ahir, com a mínim jo, i Vilaweb n’ és molt responsable d’ haver-me provocat una irrefrenable fam per a comprendre la societat política, quan abans només em preocupava la banda més psicològica de l’ ésser humà. Però no pots comprendre una sense l’ altre. Quan de mal fan les decisions polítiques al benestar emocional de les persones! I no hi ha manera que sàpiguen la gran responsabilitat que ténen en tots nosaltres. Ans al contrari, sembla que el despreci és cada vegada més gran. Com no volen que els insultem alguna vegada, quan et ténen agafat amb el cap sóta l’ aigüa i rient-se de tu? O es tanquen, s’ asseuen i es conjuren en respectar-nos, o aquí prendrem mal tots. Perquè tothom té un límit, i si jugues a buscar-lo, qui segur que rebrà primer éts tú.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
25.05.2020  ·  00:36

Dieu i dieu bé que: “Durant el període 2014-2017, el de Junts pel Sí, vam viure una excepció gloriosa precisament perquè els partits manaven menys que mai i les veus independents no solament eren respectades, sinó que tenien una presència reconeguda, constant, i fins i tot en alguns casos seien al parlament.”
La cosa ara és que aquestes veus més rellevants ja no seuen al parlament. Van marxar i ens aniria bé analitzar perquè van marxar.
En la meva opinió, massa “jugades mestres” dels espavilats i ben pagats polítics “professionals” habituals. I tant de bo fossin professionals perquè tindríem nivell, cosa que no tenim. I sense un bon nivell tècnic i moral no ens cal preocupar per la independència. És com voler construir un gran edifici amb una capsa de plastelina.

Anna Linares
Anna Linares
25.05.2020  ·  00:53

En aquets moments que estem vivint és molt fàcil confondre a la societat, els mitjans de conunicació estan al servei del poder, però tenen molta influencia en la gent, i llavors hi ha qui se sent desconcertat pel que estem veient i busca altres maneres de informar-se
I a les xarxes socials i pots trobar de tot desde grups conspiranoides , a talibans dels partits i és molt difícil per molts triar el blat de la palla.

Antoni López
Antoni López
25.05.2020  ·  00:53

L’actitut i tussoderia dels que esperen la “benevolencia” d’Espanya fa sospitar,es un dir, que l’únic que NO els interessa es l Independencia.

Joan Ortí
Joan Ortí
25.05.2020  ·  02:51

El partidisme s’ha edificat tant en la societat espanyola com la catalana a partir d’una descarada i corrupte transició. El camí per edificar un alt nivell democràtic desprès de la dictadura, sempre ha estat un miratge.
El nuclis dels patits han manipulat els mitjans de comunicació, la cúpula de justícia, els consells d’administració i han col·locat a tota la família i amics a dins del sistema.
La majoria de joves sobre tot d’Espanya estan estudiant oposicions com la gran meravella per assegurar-se un futur còmode i tranquil; que el futur no ens faci pensar gaire i amb el mínim esforç pugui anar vivint.
La política i els seus partits esdevenen un camí trampós i fals perquè no cal complir les promeses electorals i no tens de donar explicacions si poses ma a la caixa perquè els jutges estan comprats.
Amb aquesta dinàmica s’ha anat segrestant i empresonant a la societat civil en un teixit opac i enganxifós, provocant la mes gran contradicció del sistema, que la societat civil no funcioni i sigui l’estat el garant del benestar i en aquesta falsa dinàmica estem entrant en un procés en que l’estat explosionarà per no poder cobrir totes les necessitats, quant aquestes haguessin tingut de ser cobertes i tractades per la societat civil.
El govern i els seus partits volen un poble submís e ignorant per tal de que les diferents famílies de la oligarquia pugui anar vivint en pau i tranquil·litat.
Com venim dient des de fa tres mesos a Vilaweb, cal un canvi radical del sistema polític i econòmic. Nomes cal que ens mobilitzem i defensem els valors ètics i humans, morals i d’esperit cooperador.
El sistema democràtic s’ha d’enfortir a partir dels nostres actes i actituds, hem de saber trencar amb les inèrcies del camí fàcil; la política ha de deixar de ser un camí de corrupció.
Crec que el poble català te prou intel·lectualitat i cultura per edificar una nova manera de fer política.

Albert Ventura
Albert Ventura
25.05.2020  ·  03:36

Te molta rao, pero caldria sospesar la abundancia d’algun transtorn psiquiatric entre la poblacio votant. Per exemple, jo vaig fer el campament de la mili a Cordova i vaig xerrar amb un caporal primer que em va dir que ell era votant de Fuerza Nueva, naturalment vaig quedar aturat que un caporal primer d’ofici, no de reemplac, votes a un tio que guanyava en una hora el mateix que ell cobrava en tres mesos. Li vaig preguntar que en pensava del Julio Anguita, per aquell temps alcalde de la ciutat, la resposta fou que el trovaba un tio collonut i que l’havia votat dos cops a les municipals. Un podria creure que el tio aquest anava torrat, pero es que despres constato que el PP i altres reaccionaris treuen mes del 20% dels vots, eleccio rere eleccio, a, diguem, Santa Coloma. Que podria impulsar a un fulano que viu a Santa Coloma a votar aitals voltors?. Son una mena de jueus nazis o negres del Ku Klux Klan?. No crec que hi hagi una resposta facil, pero crec que no tot es deu als partits politics.

Josefina Julià
Josefina Julià
25.05.2020  ·  03:39

Gràcies Vicent Partal, llegí-te m’ajuda a aclarir les idees i em fa pensar que potser ens en sortirem amb la independència.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
25.05.2020  ·  05:08

Enviem-los a casa. El discurs de què els hem de votar per a “comptar-nos” no té sentit, és regalar-los uns escons i una autoritat que no mereixen.

Salvador Molins
Salvador Molins
25.05.2020  ·  05:59

“Ens cal gent capaç i trencadora en primera fila”

Cert que hi ha censura a Catalunya, sempre i molta! Persones com Santiago Espot i com Graupera l’han patida, i ells i molts altres encara la pateixen. TV3 i ja no diguem altres emissores abans de donar-els visibilitat a ells ho fan a terribles impresentables de Ciutadans i Vox per dir alguna cosa. Així fan un gran mal al nostre Poble.

“Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la. Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.”

————

Preludi de la Independència. Carles Muñoz Espinalt, 1992
“A tots els qui, amb fe i fermesa, Han cridat: Visca Catalunya Lliure !”
C.M.E.

https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=7849526527563486323#editor/target=post;postID=8191484976756192077;onPublishedMenu=allposts;onClosedMenu=allposts;postNum=40;src=postname

Núria Florensa
Núria Florensa
25.05.2020  ·  06:57

Un cop més Sr. V. Partal ens ha regalat una editorial que seguin la moda: “sí em representa”. En cap cas vos no està passat. Ho està la política orgànica que viu de la seva connivència € amb l’estat espanyol. Per tant, molta gent menja i menjarà bé del seu carnet del partit. Sí, som moltes que ens hem sentit enganyades, estem més cansades, perquè som més granadetes. Amb tot, fins el darrer alè els cridarem ” no era això, companys no era això”. Ho farem fins al darrer alè, perquè som els independentistes irreductibles, sense carnet, “sense esperar cap llei de recompença”. Només treballant com podem per a una Catalunya lliure, sense miratges d’esperar cap base àmplia perquè l’estat espanyol a la seva història i com hem patit en present “sólo enviste”. Anirem resistint, avançant quan poguem i denunciant sempre l’abús que fa segles patim perque ens han convertit en una minoria nacional. Que lluitarà per sobreviure. Gràcies, en Partal, com sempre, a mi m’il. lumina.

enric llopis
enric llopis
25.05.2020  ·  07:13

Jo cada vegada que llegeixo que en la intenció de vot guanyaria ERC no puc evitar enfadar-me. Però la gent és tonta? Com no tenim un partit català que ens representi de veritat? La gent continuaria votant aquesta colla de botiflers vist com actuen dia a dia? Estic molt desanimat.

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
25.05.2020  ·  07:29

Completament d’acord amb l’editorial, i una menció molt especial al comentari d’En Albert Ventura, que hi posa el dit a la nafra quan diu “negre del Ku-Klus-Klan”. És problema dels espanyols, no poden, ni volent-ho, reconciliar la idea que tenen i senten del seu país, amb el que son realment a nivell social. Espanya és una construcció per a oprimir altres nacions i això no lliga intel·lectualment amb l’alliberament de classe, o amb qualsevol altra lluita emancipadora, perquè no es pot ser a l’hora víctima i botxí. I aquesta disjuntiva els porta una vegada i a altra al fracas com a poble.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
25.05.2020  ·  08:06

D’Intelectuals n’hi ha. Són els partits que els exclouen i veten segons els seus interesos per exemple a TV3 (Cotarelo…)

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
25.05.2020  ·  08:13

I aquí, diari amb moltes possibilitats; seguim el joc de la dictadura:bla, bla i bla.Propostes clares i concretes , i deixeu als veïns que facin. Llopis, tranqui que ho manipulen tot, ERC ( antiga CIU), ja sap el seu futur. Necessitem un Front Comú, qui pot…, vinga endavant!

Jordi Torruella
Jordi Torruella
25.05.2020  ·  08:22

Subscric el 100% del text.
Ja fa temps que mal parlo dels polítics pq no hi ha res de bo que surti d’ells. Tots ells una colla de mercenaris.
Vicent, veure que el teu pensament s’alinea amb el que tinc des de fa temps em tranquil·litza pq cada vegada som més els que veiem la mediocritat de la realitat i això fa que la seva possible fi estigui més a prop.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
25.05.2020  ·  08:50

Benvolgut Director, estant bastant d’acord amb l’Editorial, malauradament com diu Guillem Bosch (23:36): “no hi ha país, o que almenys no hi ha prou país”. Personalment encara em fa molt més mal el constatar la quantitat de botiflers per milió d’habitants que som capaços de generar. I com continua dient en Guillem Bosch: “al teu anàlisi hi falta afrontar aquesta qüestió dolorosa però essencial per entendre el nostre país avui”. Salut.

Albert Miret
Albert Miret
25.05.2020  ·  09:09

Si mentint passes endavant dels enredats, si mentint obtens molts més beneficis que sense fer-ho, té una certa lògica la seva pràctica per a aquells que han abandonat l’ètica i entenen la vida com a acumulació de coses i no de coneixement. Tot, però, té beneficis i perjudicis, i el mentider acaba rebent desconfiança. És espectacular el comportament dels països del Nord, que es neguen rotundament a continuar mantenint la diària fiesta nacional (no només de braus sinó de les persones). Aquest és el gran problema de la mentida. Els amics deixen de ser-ho i passen a desconfiar d’aquell que menteix, i vèncer la desconfiança d’una persona és molt més difícil que el seu desconeixement. Em costa de creure que ningú d’espanya s’adoni que tot el seu país viu de la poca vergonya i de pidolar -quan no robar- als països rics. Per això penso que el problema dels poders espanyols serà -i crec que ja està sent-, la desconfiança del seu mateix poble. Els espanyols han d’haver vist l’engany evident d’aquesta pseudoperiodista.
Els vells potser sí, perquè van passar molta misèria, però no crec que als joves madrilenys els agradi gaire ser considerats uns “mantenios” de la resta de pobles i veure com Europa els diu que ja s’ha acabat la moma, que ja estan farts de demanar als seus que treballin mentre aquí dilapiden els seus diners jugant a trenets elèctrics que no van enlloc i a d’altres xorrades semblants.
Hom es pot autoenganyar, però també acaba desconfiant d’ell mateix.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
25.05.2020  ·  09:11

Sí, mireu què ha passat amb els de La Sotana. Eren d’una trangressió insuportable pels estàndards carrinclons del nostre país. Vivien independents en la precarietat econòmica i llibertat de pensament dels marges, però ara que estan a sou de la Corpo i del Conde són molt més mesurats en segons quines coses. La Nadala de Bartomeu d’un any a l’altre n’és un exemple.

Guillem Bosch, molt d’acord. Des que he començat a comentar aquí que porto dient que limitar el diagnòstic del problema als polítics i mitificar el poble no ens fa bé. És la solució fàcil, un pegat que a llarg termini acaba desgastat.

“Bah, home, bah.” Porto 2 anys i mig així.

Pep Agulló
Pep Agulló
25.05.2020  ·  09:16

¿SOM TAMBÉ RESPONSABLES DE LA IRRESPONSABILITAT?

1/ Hi ha com una llei no escrita però que està impregnada d’esperit constitucional, que no concep que els poders autonòmics, ni les institucions (de la colònia) tinguin una forma de governar diferent, més civilitzat, d’un règim corrupte, autoritari, violent, antidemocràtic i ineficaç com l’espanyol (la metròpoli).

Exemples a pilons. Espanya no ha tolerat i ho fa pagar car: l’èxit d’eficàcia dels mossos quan l’atemptat; la resposta democràtica dels mossos en gestionar el referèndum de l’1-O; les iniciatives socials del govern català (tema dependents, refugiats,etc.) més enllà de les lleis espanyoles; la gestió de la crisi sanitària, etc. Hong Kong seria l’exemple paradigmàtic d’aquesta situació. Un país, una nació. I prou.

2/ En conseqüència, gran part de la societat catalana (també independentista) s’ha instal·lat en el victimisme que s’alimenta de la baixa autoestima respecte a les seves potencialitats com a motor dels canvis. N’ha fet de la queixa el vincle amb el poder, a qui, per altra part se li exigeix que ho solucioni tot, i per altra ningú hi confia.

¿A quina societat madura i responsable li han de dictar tantes normes com la nostra. P.ex. en la crisi sanitària, que per altra part molta gent incompleix irresponsablement perquè no se la fa seva?

Aquesta relació paternalista amb el poder és incompatible amb el sentit social crític amb voluntat d’avançar i no quedar-nos en el lament enfront al…

3/ … Paradigma dels poderosos, de que la realitat és la que ells volen que sigui i ens la volen imposar. El paper indigne del Partit S.A. que parlem…

Blanca Anguera
Blanca Anguera
25.05.2020  ·  09:37

Sí, el problema dels partits. També dels seus votants, que sovint donen més importància a les coses fútils, oportunistes, en definitiva, a les aparences, a la publicitat. Això no exigeix el treball de pensar. Però te l’alt preu de fer perdre el contacte amb els sentiments, inclús amb la seva vergonya, i es comencen a justificar.

Eduard Serradell
Eduard Serradell
25.05.2020  ·  09:46

En aquella sèrie d’articles

Carles Serra
Carles Serra
25.05.2020  ·  10:02

Gràcies Vicent, més clar i contundent no es pot ser.
Qualsevol país no democràtic, el control dels mitjans de comunicació és una eina bàsica per adiestrar la societat; l’exemple mes clar més recent són els 15 milions € que el govern progressista i d’esquerres PSO€-UP ha donat en els mitjans de comunicació privats.
La majoria d’entitats com Creu Roja o Caritas mal viuen de les subvencions del sistema, també els sindicats com CCOO i UGT, que també tenen un bon exercit dintre del sistema o així Vicent la llista és llarguíssima i tot controlat per el sistema.
Tenim molt mala peça en el taler Vicent, si la casta i sistema com denunciaven els Podemitas i Comuns tenien que fer la revolució a en aquesta EspaÑa Franquiste i el ER també a Catalunya, ja veus com han acabat, sent sistema i casta franquista

JAUME REGÀS
JAUME REGÀS
25.05.2020  ·  10:18

Imprescindible visionar el documental “Frente a la gran Mentira”
Disponible a Youtube.
Em sembla molt encertat el mot “abstencionario”

David Mascarella
David Mascarella
25.05.2020  ·  10:47

Quan Partal parla dels “nostres partits”, deixa algú fora o hi és tothom? . Alimentar aquest concepte és populisme, que acaba derivant cap a posicions extremes que reclamen solucions dràstiques. I opino que no es pot justificar amb l’autobombo del “jo no sóc d’eixe món” : hi ha algú més?.

“Hi ha moltes coses a aprendre de les nostres pròpies forces i de les febleses de l’adversari, que potser no coneixem prou (…) Perquè puguem arribar al dia que superem la paret amb èxit, haurem hagut de treballar molts anys i mesos abans, i ho haurem preparat adequadament.”

Qui parla de treballar molts anys? Oriol Junqueras, l’home de mirada llarga? No, Carles Puigdemont, entrevista de Vilaweb del dijous 21 passat

L’única explicació que se m’acut és aquella de George Orwell, que deia que el llenguatge de la política era dissenyat per donar una aparença de solidesa a allò que no és sinó una bufada de vent.

Qui diu això? Vicent Partal

Per sort, el carrer continua fent cada dia més la seua i tinc la sensació que cada vegada són més els qui acumulen una irritació irrefrenable envers l’enorme i greu irresponsabilitat amb què actuen els ‘nostres’ partits polítics . (També V. Partal) L’Aznar endevi?

Em permeto la llicència d’enganxar i copiar el què diu Guillem Bosch (23:36):

“opino…. que que la creença que “el mal” o, si ho prefereixes, “la debilitat”, prové dels partits i les seves cúpules i adlàters o, posem pel cas, dels periodistes o dels intel·lectuals, no explica prou el pou on honestament crec que som. A parer meu, la veritable causa del drama és que no hi ha país, o que almenys no hi ha prou país. Que no hi ha un gruix mínim de gent amb idees nacionals clares. No hi és, ho crec fermament, i lamento dir que ho constato massa sovint i no només a cada comtesa electoral (que també). I sense això es poden fer moltes coses, però mai una independència d’Espanya.”

Jaume Gras
Jaume Gras
25.05.2020  ·  11:10

El Cercle Català de Negocis ens informa (¿) que a l’Ajuntament de Barcelona estan passant coses molt estranyes durant els dies de confinament. Resulta molt estrany que en una democràcia hagi de ser una entitat dedicada als negocis, i algun particular, i no els mitjans de comunicació, qui ens informin de fets tan sorprenents. Que ens està passant? Fins on arriba la taca infecta de la corrupció? Fins on arribar la col·laboració? Es pot contrastar la mala nova de que s’estan regalant diners a doixo a la capital? Salut i sort.

Joan Pagès
Joan Pagès
25.05.2020  ·  11:16

El fet que si l’independentisme sobreviu, ho haurà de fer al marge dels partits, crec que ja ningú no el posa en dubte. El concepte de partit polític entès com a conglomerat d’interessos d’agrupacions de ciutadans que miren d’obrir pas a la seva “carrera” amb el pretext de governar el país i solucionar problemes de la societat no ens durà enlloc. Els partits, millor obviar-los.

Ara bé, és molt interessant el debat que plantegen Guillem Bosch i David Mascarella (cadascú per la seva banda): ¿realment hi ha país? ¿Som suficients ciutadans disposats a mobilitzar-nos fins al final? Jo també em temo que no. Potser és una percepció subjectiva, però la meva experiència arran de tot el “procés” em diu que hi ha un gruix de gent disposada a fer-se fotos espectaculars en manifestacions multitudinàries, però a l’hora de picar pedra aquesta massa desapareix. Ι és la mateixa massa que repeteix un cop i un altre els mateixos resultats electorals. Hem d’entendre, doncs, que hi ha una massa suficient com per a perpetuar la situació en què ens trobem: independentisme retòric sense cronograma definit ni objectiu a la vista, i qui dia passa, any empeny.

jaume vall
jaume vall
25.05.2020  ·  11:19

Perdoneu per la llargada del text, i per si em desfogo, però és el que hi ha.

Diu Tatxo Benet que lamenta que no hi hagi hagut reaccions més contundents a la monitorització de “les xarxes per minimitzar el clima contra el govern. Però què és, això? Això sí que ho trobo greu. Vol dir que els mitjans, i la població, ja no ho troben tan greu. Accepten que hi hagi un grau de control i restricció a les llibertats. Ho pagarem”

I diu David Cirici “Gent jove, i molts adolescents que hauríem d’estar educant perquè siguin solidaris. Perquè pensin en els altres més que en ells. Des d’aleshores [del primer dia en que es podia sortir a fer exercici] , he tornat a sortir, buscant sempre racons i itineraris una mica marginals. Crec que hem fracassat a l’hora d’explicar als més joves que això és seriós. Aquesta pandemia ha posat a prova, entre tantes altres coses, la nostra solidaritat de grup. Crec que suspenem.”

I diu un amic meu del Maresme : “El nostre ajuntament ha perdut l’oportunitat d’educar en la responsabilitat, quan és momento d’oci. A la festa major del poble, el consistori d’esquerres no només permet , sinó que incentiva (hi ha diners en joc i una postura “cool” per a futurs votants) que la disbauxa excepcional d’una nit d’estiu en que es beu i es balla fins a les 5 de la matinada, es repeteixi tres nits seguides. Malgrat la constatació que a partir de les 3, comencen els problemas d’ordre public. El missatge : ¡! quan “vosaltres” teniu festa, tranquils, feu gresca sense pensar en ningú més, aneu a dormir a les 6 del matí, i perdeu tres dies sencers amb la cronobiología canviada , que l’autoritat ho permet ¡!
De veritat pensem que amb aquests vímets en sortiran uns altres cistells ?
Hi ha raons per a la il•lusionant esperança de fer una república més cívica, a la manera dels països europeus més cívics. Però hi ha motius per a l’escepticisme, massa.

Tant de bo siguem un païs intel·lectualment en mans d’una colla d’irresponsables. Massa sovint penso que som un país intel·lectualment compost per una colla d’irresponsables : la majoria d’entre nosaltres. Perdoneu, “el poble” no és tan innocent, pobrissó, per tenir els dirigents que té. Els incívics ens rodegen, els sectaris, també entre ANC, CxR, ERC, CUP, JxCat, són entre nosaltres. Què va ser primer, l’ou o la gallina? Que serà primer, una societat cívica, per tant que obtindrà la república, o l’obtenció de la república, per tant l’adveniment d’una societat cívica?

Carles Amela
Carles Amela
25.05.2020  ·  11:30

I què passaria si existissin les llistes obertes?
Podria ser aquest un camí a recórrer?

Agnès Buscart
Agnès Buscart
25.05.2020  ·  11:41

Gràcies Vicent per explicar-ho tan bé i de manera amplia…i segur que encara hi ha més.
Aquest matí caminant he sentit una vergonya immensa de casa nostra…primer pels pobres científics intel·lectuals que tenen una mirada unidireccional i no pas quàntica.
També per tanta ignorància expressada per tot. com ens poden predir el futur…juliol i agost vacances i viatges…però alerta que a l’octubre tots tancats…vergonya per tots els que es creuen que saben i ho diuen…vergonya…
I un dolor vergonyós més gran per la nostra incapacitat de parar el país quan els nostres presos polítics són tancats a la presó injustament.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
25.05.2020  ·  11:43

Bravo Partal! Un cop més, gràcies! Vilaweb és una veu del tot necessària a Catalunya, malauradament. Malauradament perquè n’hi haurien d’haver moltes més, i no hi són. “sindicats de interessos”, expressió genial i exacte per descriure els partits politics. I notícies fake arreu. El que dius sobre eixamplar la base és completament cert: ni amb un 90% n’hi haurà prou!. Eixamplar la base té sentit en un país democràtic i un estat de dret. Però España no és ni una cosa ni l’altre, evidentment. Els fets ho expliquen molt bé. Per tant ampliar la base no serveix pràcticament de res, si no és fomentar el victimisme més ranci. Aquí els vots no valen per a res, segons a qui votes. Tots , tots, els politics que he votat des de ja fa temps, o són a la presó, o a l’exili, i en el millor dels casos estan encausats pel que calgui…I tot això passa a un país que lluny de sentir vergonya, sent indignació perquè no s’el comprén. I així ho practiquen tots, esquerres, dretes i centre. Necessitem crítica rogorosa i independent.

Joan Xuriach
Joan Xuriach
25.05.2020  ·  12:15

Jo també estic irritat i cada cop, més irrefrenablement. En alguns dels anteriors comentaris s’han esmentat uns quants intel•lectuals encapçalats per en Vicent Partal, Andreu Barnils, Marta Rojals, Sara Sánchez, Jordi Galves, Ramón Cotarelo, Bel Olid, Salvador Cardús, Àngels Martínez, Xavier Sala i Martín, David Fernández… potser ha arribat l’hora de demanar-los que s’impliquin i demanar-nos implicació en el projecte de bastir una agrupació electoral amb un sol objectiu: República Catalana. 50%+1 dels vots proclamació i defensa al carrer fins quan calgui. Si en les properes eleccions no pot ser (tinguem en compte que patiríem el boicot de tots els mitjans d’informació subvencionats i atemorits, només visibilitat al carrer, porta a porta, pocs diners, molta implicació, mínim un any de temps per ser visibles) començar a treballar per les que vinguin. En aquest cas, si no hi ha una proposta clara en clau independentista dels partits actuals, doncs no votar, començar a escarmentar-los i si em dieu: hem de salvar el que queda jo us contesto: és què queda quelcom?

ANNA MARIA CARBONELL
ANNA MARIA CARBONELL
25.05.2020  ·  12:29

Gran editorial Vicent, ets el meu periodista de capçalera, no sé que faria sense els teus articles. Saps tb a qui trobo molt a faltar? Al Ramon Cotarelo, penso q ja fa temps que els mitjans públics i privats del nostre país li fan boicot. Trobo que és una injusticia flagrant! M’alimentaven molt les seves paraules! 😢

Rosa MONTSERRAT
Rosa MONTSERRAT
25.05.2020  ·  12:32

Nosaltres no som d’eixe món, com diu en Raimon i la seva Paola, que, quan va fer el concert de comiat al Liceu es va lamentar de l’absència de les autoritats….
Si no som d’aquest món, on som? on hem de ser? a l’altre? Aixó és el que molts voldrien. Va, home, va!
Gràcies senyor Partal.

Víctor Gurri
Víctor Gurri
25.05.2020  ·  12:38

Parlant d’irresponsables, també n’hi han que no sé si ens segresten intel·lectualment però sí que ho fan físicament. Barcelona, a hores d’ara la única ciutat confinada, no solament de l’estat espanyol sinó de tota Europa. Des de que es va demanar que la unitat territorial a considerar fos la regió sanitària ja se sabia que hi hauria aquest problema, però encara necessiten una setmana més per rumiar-s-ho. Això no és prudència és incompetència.

Joaquim Rúbies
Joaquim Rúbies
25.05.2020  ·  12:39

Cada cop són més necessaris mitjans com Vilaweb.
Per molts anys!
Via fora Catalans!

Joan Salabert
Joan Salabert
25.05.2020  ·  13:08

En David Fernàndez té una provada capacitat per posar en l’imaginari informatiu metàfores que aclareixen el terreny de joc. La darrera que he li he sentit, i que m’ha agradat, és la que distingeix entre la gestió de l’epidèmia i la gestió de «l’epidèrmia». Trobo que és una imatge potent que va més enllà del moment concret on ens trobem.
Es podria dir que tenim tota la política aparent dedicada a aquesta gestió de l’epidèrmia. Fins i tot hi ha decisions de gestió que responen sols a aquesta lògica. I la major part dels mitjans informatius és al que es dediquen i al que responen. Per tant, la qüestió no és si hi ha intel·lectuals o no. La qüestió és que es vol fer aparèixer aquests intel·lectuals quan la seva opinió convé. Però quan no, no. I la derivada ens afecta quan hi ha persones sabies que ja no es volen prestar a aquest joc. En saben les regles i (intel·lectualment) no els interessa participar. De fet, valgui la redundància, és un desprestigi intel·lectual fer-ho. Recordeu allò dels «intel·lectuals orgànics». Ara sona a oxímoron. En canvi, quan se’ls convoca per tractar temes que impliquen elaboració de programes, lleis o polítiques en general, des dels governs locals o des del governs i parlaments autonòmics, sí que hi acudeixen, més o menys de grat. Un altra tema és si se’ls convoca prou a aquest «intel·lectuals», o “científics”, o “pensadors”. I en qualitat de què. Ja que aquest nostre país, que mai ha tingut una capacitat de poder real, no té tampoc ben resolt com tractar la relació entre coneixement, pensament i política efectiva.

Montserrat Puig
Montserrat Puig
25.05.2020  ·  13:28

Gràcies Sr. Partal per mantenir-nos alerta i pel seu optimisme que, m’apaigava l’ira.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
25.05.2020  ·  14:07

Anna Maria Carbonell i Joan Cusco, jo també crec que l’aillament d’en Cotarelo és molt injust. I ciclicament he demanat a Vilaweb che el convidi a col.laborar en el diari o che l’intervisti regularment.
Però ja veig que també Vilaweb participa d’aquesta censura.
Perché Vilaweb té el gran defecte català de tenir molta cura per l’estètica. I en Cotarelo no ofereix cap estètica. Amb en Cotarelo tindrem atact furibunds contra ERC (especialment) i contra els Comuns. I, és clar, no “queda bé” dins un diari que es ven com obert a totes les opcions, però sempre expressades “elegantment”. De manera “estètica”, ès a dir, alla catalana. Que ningú es pugui ofendre. Ens agrada fardar de “fairplay”.
I en Cotarelo, com tots els castellans honestos i appassionats, no tè ni un bri d’estètica. Però tè una clarividència excepcional, una visió de les potencialitats malignes de l’enemic que ens cal MOLT. Està indignat per la nostra ingenuitat. S’ha volcat en la nostra causa amb tot el cor, l’anima i ha arrossegat amb ell tota la familia.
I els catalans estetes responem amb l’aillament. No amb l’agraiment.

jordi Rovira
jordi Rovira
25.05.2020  ·  15:15

A mi em sembla que l’article editorial d’avui té bona part de la seva raó de ser manllevada a la sèrie d’entrevistes que aquest digital ha fet a diversos pensadors. Entre ells uns de nacionals, altres de forasters; tots plegats ben universals. Sovint, gent amb criteri i capacitat d’anàlisi. De fet la mateixa editorial ja en fa esment. I amb això, encara que d’una manera al·ludida, es fa referència als canvis possibles que haurem de començar a deixar donar passada des d’un “discurs altre”. I aquesta al·lusió l’hem de buscar en una línia editorial que fa molt que dura, a la que es correspon la sèrie d’articles d’opinió abans recordats des de la preocupació de l’anàlisi seriós, profund i atent del què està passant de fons. La preocupació per la política S.A. es torna així en una preocupació sistèmica. No només estem parlant ara d’opinió política; sinó d’episteme, de coneixement i cultura social en el sentit més ample del terme. També i per això, de la nova política. I és clar del tot que la seva aplicació particular a la manera de fer nacional, presenta moltes mancances que cal plantejar.
Així doncs, em sento mogut a no només dirigir la mirada contra els partits polítics. Em sembla massa fàcil. Tampoc voldria tenir una mena de “ase dels cops” a on remetre tot el meu desacord. I sí en canvi, penso que és hora de fer atenció a l’exercici del que els anglosaxons anomenen “mainstream”. Cal revisar les societats que estan tan avesades a la simplificació, com a la seguretat d’un pensament únic o unificat. simplement, tot el que té de suposadament pràctic a curt termini, té de castrador i poc eficient a mitjà termini. I de directament inútil per a una humanitat que contempla envits del gruix que tenim en el nostre present.

Roser Caminals
Roser Caminals
25.05.2020  ·  16:41

L’editorial descriu l’objectiu de les fakenews i la censura als mitjans amb un llenguatge idoni: dopar, narcotitzar, adormir. L’arma més efectiva contra aquest dopatge és una societat civil desperta i carregada d’energia.
A mi també em preocupa molt l’estat anímic d’aquesta societat que lamenten Guillem Bosch, Lluís Castillo, i altres. Però no crec que sigui irreversible. Si hi ha país, hi haurà partits. O, preferentment, un moviment que els aglutini i el superi.

Jordi Camprubí
Jordi Camprubí
25.05.2020  ·  16:58

Acabo de llegir l’article del Resina i penso que es complementa perfectament amb aquest editorial.

Oriol Roig
Oriol Roig
25.05.2020  ·  17:00

Trobo que en Quetgles (23:09) ho resumeix força bé. Els partits no són ni el problema, ni la solució. Com ens ho fem per tornar a una situació més propera a la del 2014-17, no ho sé del cert, però cal fer que els partits siguin menys entrebanc.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
25.05.2020  ·  19:16

Acabe d’obrir VilaWeb i llegir el teu article, Vicent. Estalvie elogis. Parles de manipulacó informativa dels mitjans espanyols… o espanyolitzats. D’ara i de sempre. No és la primera vegada que em reafirme: Som la granota inconscient que es fia de l’escorpí i es presta a portar-lo a l’altra banda del riu. No es tracta tant d’estar contra Espanya com d’adonarnos-en que és ella qui està contra nosaltres. Prou d’anar amb el lliri a la ma. Pacíficament prou. Són els seus gens els que, a més percentatges de vots, menys ens toleren. Sí, prou d’anar amb el lliri a la ma … confiant.

joan guinarda
joan guinarda
25.05.2020  ·  23:04

Veig que d’altres comentaristes ja han parlat de Ramón Cotarelo. Només dir que al llegir en Partal ha estat el primer que m’ha vingut al cap i he pensat que també aquest diari fa allò que critica als altres…

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes