26.02.2023 - 21:40
Feia temps que volia escriure amb profunditat sobre la llengua, i el Baròmetre de les Llengües del Món, presentat pel Ministeri de Cultura francès, m’ha semblat que era una avinentesa que no podia deixar passar de llarg. Per això aquesta setmana, si l’actualitat m’ho permet, miraré de fer una sèrie de tres articles: el d’avui dedicat al pessimisme; el segon, a la dissimulació del català; i el tercer, al retorn del vell discurs que encara avui sosté –i amb més fortuna que no sembla– que el català és una llengua pobletana i inútil.
Comence pel pessimisme, perquè aquesta setmana les reaccions al baròmetre francès m’han deixat astorat. Com sabeu, el govern francès ha encarregat a un lingüista de prestigi reconegut, Louis-Jean Calvet, de classificar les llengües del món per ordre d’importància. Ell ha establert un sistema innovador fonamentat en tretze paràmetres que responen a dades objectives i, en el recompte final, el resultat és que el català és l’idioma número dotze més important del món.
Les dades de l’estudi són públiques, la manera com han confegit el baròmetre –el mètode–, també, i és evident que el govern francès no pot ser acusat de parcialitat a favor del català. I, tanmateix, la reacció primera, en termes generals, ha estat de menysteniment, d’incredulitat, de befa i tot. Molts mitjans ni han considerat convenient de parlar-ne. Els polítics no n’han dit res. La intel·lectualitat s’ha mantingut ben callada. I fins i tot he vist gent dient coses com ara que Calvet és un cognom català i que això deu explicar per què el baròmetre ens dóna tan bon resultat.
Vejam si ens entenem: el senyor Calvet, que ara té vuitanta anys, va nàixer a Bizerta, Tunísia, i en la seua biografia no trobe cap connexió visible amb el català. Però sí que sé que és un sociolingüista reconegut arreu del món, amb llibres traduïts a més de vint llengües, professor en unes quantes universitats, premiat per l’Acadèmia francesa, introductor del concepte de “glotofàgia” per a descriure la mort de les llengües. Ras i curt, és una eminència. I ara es veu que una eminència mundial fa un estudi innovador en què classifica les llengües del món, situa el català en la dotzena més atractiva i els catalanoparlants se’n foten? Tan malament estem tots plegats?
El gran mèrit d’aquest baròmetre, no solament respecte del català, és que introdueix una visió del valor de les llengües adaptada al món d’avui. Per això Calvet defuig la vella idea que una llengua és més important com més parlants té en més continents, i explora una manera de classificar les llengües que pretén entendre quines estan més ben preparades per a sobreviure en la globalització, quines tenen més punts forts en el món d’avui, en definitiva.
Allò que resulta impressionant en el cas del català és que Calvet i el seu equip, a l’hora de bastir l’estudi, no bandegen gens ni mica les mancances i els problemes –no treballen a les palpentes. En el report hi ha clarament reflectida la submissió política, com un problema greu. La demografia, també. Fins i tot posa en relleu la poca presència del català a la universitat. I què ens explica, doncs, l’informe? Que, malgrat aquests enormes condicionants, el català és una de les llengües –concretament la que fa dotze– més capacitada, més ben preparada i més influent del planeta. I això és perquè la societat catalana és capaç de superar tots els entrebancs que li posen davant, que explota al màxim les oportunitats no condicionades políticament que té, com ara en els usos d’internet, o en l’obertura obsessiva cap a l’exterior, cap al món.
Riure’s d’aquesta constatació, desconfiar de nosaltres mateixos de la manera que tanta gent ho ha fet aquests dies, només s’explica, a parer meu, per dues raons. Un altre dia parlaré de la primera: fins a quin punt la regressió originada per les campanyes agressives del nacionalisme espanyol ha tornat a fer impacte en la nostra societat. Tornen a tractar-nos com si fóssem tots uns llauradors incultes, incapaços d’adaptar-nos a la modernitat. I nosaltres, com idiotes –i ja em disculpareu la paraula–, ens ho tornem a creure. Però la segona raó és molt més crua i tràgica: el nostre pessimisme sempitern.
Ja ho sé, que és molt complicat, de parlar en aquests termes psicològics del conjunt d’un país, però crec que el retrat que ens ofereix aquest cas és tan nítid que puc atrevir-me a fer-ho.
Els Països Catalans som, malgrat no haver-ho estat històricament, una terra que prefereix perdre a guanyar. Que se sent més còmoda en la derrota que no en la victòria. Que desconfia sempre de si mateixa. I això, aquest pessimisme, s’ha convertit cíclicament en la millor arma que haurien pogut somniar tenir aquells qui voldrien aniquilar-nos. No ens creiem a nosaltres mateixos, malgrat les coses tan extraordinàries que hem fet, que fem i que farem bé. Ens fa pudor reconèixer els nostres punts forts mentre ens rabegem en les nostres febleses. I és així que acabem enviant a la nostra societat un missatge desolador sobre nosaltres mateixos i les nostres capacitats.
Evidentment, això –que ja deveu haver notat que es podria aplicar perfectament a la política– no passa perquè sí. Hi ha segles de derrotes acumulades al darrere, hi ha molta por, hi ha desconcert i hi ha també molta ignorància. I no hi ha cap lideratge, sobretot no hi ha cap lideratge intel·lectual, capaç de marcar un camí. Però ací teniu una prova concreta i directa que no som cap deixalla: un estudi científic de primer nivell ens diu que som excepcionals i que ho som a partir d’allò que fa la gent i malgrat que la superstructura no funciona. Què més hem de menester per a creure en nosaltres mateixos?
En aquest debat hi ha una qüestió en què voldria aturar-me perquè crec que és important d’entendre-la, car és un peix que es mossega la cua.
Molta gent ha reaccionat a la publicació d’aquest baròmetre dient que no entén com pot explicar-nos el govern francès que estem tan bé si la realitat del carrer és que a Alacant, a Barcelona, a Perpinyà i fins i tot a Andorra el català ha passat en pocs anys a ser una llengua gairebé inaudible. Tots sabem que el gran problema del pessimisme és que fa que en compte de centrar-te en les oportunitats et dediques a veure amenaces pertot arreu. Però, així i tot, em sembla ben curiós, i significatiu, i molt trist, que aquesta constatació, que compartesc, no vaja acompanyada de la pregunta consegüent: i com és que passa això?
Si no passa res, demà miraré d’ocupar-me d’aquesta qüestió, perquè la clau d’això que vivim no té a veure primordialment ni amb els canvis demogràfics, ni amb l’emigració, ni amb la revolució tecnològica ni amb coses d’aquestes, sinó amb la dissimulació dels catalans. I amb aquest pessimisme que he explicat avui. Dues actituds de les quals tan sols nosaltres som responsables, però que al seu torn alimenten, contra tot allò que ens demostra el senyor Calvet, la idea que el supremacisme espanyol malda per imposar cada dia: que els catalanoparlants som uns éssers inferiors que parlem una llengua inútil. No us enganyeu, doncs: la culpa, la principal, la tenim nosaltres. El problema, en definitiva, som nosaltres.
PS1. Un exemple de com les coses es poden veure de manera ben diferent tan sols obrint-se una mica al món i fugint de la gàbia ibèrica. En aquest vídeo podeu veure al gran mestre d’escacs rus, Garry Kaspàrov, responent a una periodista letona que li demana què opina de la gent que als antics territoris soviètics “ha adoptat de manera conscient la decisió de no parlar el rus mai més, tot i saber-lo”. I Kaspàrov, amb tota naturalitat, diu que els entén i que creu que tenen raó, perquè les actuacions de Rússia tenen un preu que és lògic que el pague la cultura russa. Igual –diu– que després de la Segona Guerra Mundial l’alemany va perdre la condició de llengua de la ciència i la cultura. Observeu que Kaspàrov no es plany en cap moment ni vol defugir la resposta dient que és una pèrdua de coneixement. Ni fa servir termes moralitzadors sobre tot allò que les llengües són instruments i no tenen mai culpa de l’actitud dels humans. I la pregunta que em faig és com és que aquests debats es poden tenir a fora, amb tota la normalitat, i ningú no és capaç d’encetar-los ací?
PS2. Fa un any que el periodista basc Pablo González és tancat a Polònia, acusat absurdament d’espionatge en favor de Rússia. Avui el recordem amb aquest article que publiquem simultàniament en català i en polonès. Potser alguns heu notat que darrerament publiquem articles no tan sols en anglès, sinó en les llengües relacionades amb les notícies. És una manera, també, de ser presents en el món global sense intermediaris, de demostrar que un diari català, concretament VilaWeb, no té fronteres mentals ni es considera condemnat a veure les coses d’una manera subordinada.
PS3. I, encara, parlant de llengua, no us deixeu perdre aquesta entrevista de Jordi Badia i Assumpció Maresma al nostre gran lingüista Joan Veny: “Això del català és un vertader miracle”.
Breument: hi ha una altra característica, entre moltes més de possibles, que no ha estat objecte de gaire atenció: la de l’adaptabilitat del parlant de la llengua X a qualsevol altra; en aquest cas, per les seues característiques fonètiques, morfològiques i sintàctiques, el català no resulta tan flexible, adaptable o com en vulgueu dir, com llengües de la versatilitat de l’anglès o el grec; però el seu grau d’adaptabilitat és incomparablement més alt que el del castellà o fins i tot el francès. Incomparablement més alt. I a un món on la gent sol ser multilingüe, els catalanoparlants juguem amb avantatge. Això els ho hem de retreure als que pensen que amb el castellà van més lluny. I penseu també que l’adaptabilitat sol ésser bijectiva, ço és, també per al parlant de qualsevol altra llengua és més fàcil d’aprendre català que no pas, hi torno, castellà.