Si Juan Carlos creu que pot ser cosa de dos mesos…

«Per més tombs jurídics que fem a qualsevol situació concreta, al final les relacions internacionals no fan sinó una cosa: certificar allò que la realitat proclama»

Vicent Partal
Vicent Partal
05.05.2017 - 11:51
Actualització: 05.05.2017 - 13:51
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir es va originar una certa polèmica amb un telegrama de l’ambaixada dels Estats Units que ha emergit ara a la llum pública. Relata una conversa de Juan Carlos amb el senador Ed Muskie, enviat personal de Jimmy Carter. En la conversa, de l’any 1979, el rei d’Espanya, tres anys i mig després de la Marxa Verda, proposa de tornar Melilla al Marroc ‘perquè hi viuen pocs espanyols’ i convertir Ceuta en una zona internacional com ho havia estat Tànger. Evidentment, Juan Carlos temia que la pressió marroquina conduís Espanya a un enfrontament que no podia guanyar i per això s’avançava fent dues propostes que són ben contradictòries amb l’esperit i la lletra del nacionalisme i la constitució espanyoles. Com volia fer quadrar això amb el famós article 2 de la constitució és una incògnita, però resulta significatiu que Juan Carlos mateix digués que l’exèrcit no seria cap problema. Segons ell, ‘l’exercit protestaria un parell de mesos i ja està’.

La frase, la conversa i la proposta resulten estridents, però no són tan cíniques com sembla. Juan Carlos, en una reunió privada i teòricament secreta amb l’enviat especial dels Estats Units, no fa propaganda, parla seriosament, entre més coses perquè està convençut que el que diga no eixirà d’allí. I si no ha de fer propaganda, perquè amb propaganda no impressionarà l’interlocutor, pensa amb realisme. Aguantar els presidios sota sobirania espanyola és massa difícil; val més cercar una solució i de segur que l’escàndol durarà dos mesos i prou.

Al final no va passar res d’això. Bàsicament, perquè fins avui al Marroc no li ha interessat. Però el comportament del monarca i allò que diu que hauria passat en realitat si els fets s’haguessen acomplert, ara ens resulta molt interessant a nosaltres.

En primer lloc, perquè demostra, una vegada més, que una cosa és la propaganda exaltada i una altra la realitat. Una cosa és l’ús que ells fan de la propaganda per als seus interessos concrets i una altra la visió que ells tenen de la realitat. N’hem vist una mostra no fa gaire. Eh que us ha sorprès la reacció arran de la picossada de milions que el PNB s’ha endut en canvi de votar el pressupost de Rajoy? La Razón –i La Razón deu ser més nacionalista espanyola que l’exèrcit i tot– ahir titulava encantada: ‘El PNB va negociar els 1.400 milions del pressupost sense parlar d’autogovern ni de presos d’ETA.’ Ai, caram. ‘Barat, barat!’, que deia l’Àlex Gutiérrez en el seu comentari al diari Ara. Què és ‘l’extorsió nacionalista’ si el beneficiat de l’extorsió és el PP? Doncs mira, no res. La propaganda exaltada es pot modular tant per incitar les masses com per calmar-les. Depèn.

Segona cosa que demostra l’afer. Que tot té solució i que a més la solució sol ser ràpida. En diuen realpolitik i ho practica tothom. Siguem sincers: qui creu de debò que seria més senzill per a Espanya tornar Ceuta i Melilla al Marroc que no pas conformar-se amb la independència del Principat, si s’hi arriba després d’un procés democràtic multitudinari? És obvi que molestaria i desfermaria protestes. Però si tornar dues ciutats plenes de militars a un règim no democràtic només implicaria dos mesos de protestes intenses i després tot es podria gestionar, ara no em digueu que seria ingestionable l’existència d’una Catalunya independent.

Sobretot perquè, en el fons –i és la tercera cosa interessant d’aquest afer–, ells mateixos s’adonen de la insignificança de tot allò que diuen els papers. La constitució espanyola no prohibeix tant la independència de Catalunya com el retorn de Ceuta i Melilla al Marroc? Com pot ser, doncs, que Juan Carlos parlàs així? Doncs perquè, per més tombs jurídics que fem a qualsevol situació concreta, al final les relacions internacionals no fan sinó una cosa: certificar allò que la realitat proclama. Després del referèndum, si es guanya amb claredat i s’exerceix la sobirania sense ombra de dubte, el reconeixement internacional només és cosa del temps. Perquè la realitat és més tossuda que la constitució, que ells saben que poden passar per alt si els convé; però sobretot perquè ningú no aspira a deixar podrir situacions si hi ha en joc, per exemple, una cosa globalment tan important com la ciutat de Barcelona. O com Ceuta, Melilla i l’estret, per a tornar a l’origen d’aquest paper.


[Bon Dia] –Atenció a les primàries del PSOE. Després de totes les maniobres brutes en contra, resulta que Pedro Sánchez gairebé ha atrapat Susana Díaz en nombre d’avals. Diuen que això significa que podria guanyar unes primàries que s’han construït perquè les guanye, com siga, la líder andalusa. Molt interessants, per cert, els resultats als Països Catalans. A les Illes 976 avals per a Sánchez, 450 per a Patxi López, que va rebre el suport de la presidenta Armengol, i només 350 per a Susana Díaz, que queda tercera. Al País Valencià 8.105 signatures per a Sánchez contra 5.300 de Susana Díaz. I al Principat, 6.058 avals per a Sánchez i només, només, 974 per a Susana Díaz. Sumat: 23.244 avals per a Pedro Sánchez contra 6.624 per a Susana Díaz. Molt significatiu.

–El govern català va activar ahir la contractació per a adquirir les vuit mil urnes que han de servir per a votar en el referèndum d’autodeterminació del setembre. I sembla ser que seran urnes de metacrilat. Em sap greu. Sóc dels qui creuen que votar, com en el 9-N, en un urna de cartó austera, discreta, barata, útil i humil era un missatge poderós.

–Ahir vam fer a Palma la quarta sessió –i última, enguany– de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. En les assemblees fetes a Perpinyà, Barcelona, València i Palma, hem explicat als subscriptors com ha anat l’any i els hem anunciat les novetats que arribaran durant les setmanes vinents. A Palma, ahir, vam estar durant prop de tres hores discutint de tot, de què fem bé i de què fem malament. I naturalment també de política. Aprofite l’avinentesa per a donar les gràcies a tots els participants en les quatre sessions i als subscriptors, que són la base indispensable d’aquest diari que és VilaWeb. Si no en sou encara avui us en podeu fer clicant ací.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
04.05.2017  ·  22:36

A més a més del fet inqüestionable que la realitat és la que és, ells tenen un problema afegit. Han convençut a les seues masses de la seua pròpia propaganda. I ara, en el poc temps que els resta, no tindran temps de canviar la seua opinió pública. Aquells que es veuen la realitat, ja fa temps que són apartats. Com el propi Margallo. I el partit ja fa temps que es juga fora, no a Madrid. No es pot afluixar, ara. cal continuar enavant, que ja només resten 148 dies. Ni cinc mesos.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
05.05.2017  ·  00:31

Estic d’acord amb què la realpolitik ha d’imperar. Potser el que no tinc tan clar són dues coses: 1) Juan Carlos no té pas fama de fiable, i a més no és tampoc una ment brillant, em temo, pel que jo entenc el que va dir com una opinió personal, no necessàriament compartida per un exèrcit que a dia d’avui només pot ser descrit com a esverat; i 2) fins i tot si l’anàlisi de Juan Carlos hagués estat vàlida, hi ha una diferència fonamental amb el nostre cas: mentre Ceuta i Melilla són dues relíquies del passat colonial espanyol, cares de mantenir i de difícil defensa si el Marroc declarés la guerra a Espanya (una guerra que Espanya perdria, i aquí els val més perdre 3 o 4 quilòmetres quadrats si amb això preserven la resta del “territorio nacional”), resulta que Catalunya, és a dir nosaltres, és la mamella que els permet viure per sobre de les seves possibilitats i l’ase dels cops que els permet divertir-se fent mal. Totes dues coses, crucials per ells. Si Catalunya se’n va, la mateixa existència a llarg plaç d’Espanya es veu greument compromesa i la seva desaparició fins i tot pot ser una realitat a no més de quinze anys vista. Per tant, mentre a nosaltres ens convé fotre el camp d’Espanya i amb la independència podrem bastir un país just i pròsper on viure tranquils i en pau, per a ells la debacle serà tan dramàtica que es passaran tota la resta de la seva existència com a estat obsedits amb reconquerir-nos, com també estan estúpidament obsedits amb conquerir Gibraltar. Una altra cosa és que efectivament puguin fer-ho, i aquí hem de recordar des de la ineficàcia del seu exèrcit per a res que no sigui la repressió interior fins a l’enorme deute econòmic que tenen. I, en resum, els que realment estan capacitats per a fer realpolitik són la resta de països d’Occident, més qui s’hi vulgui apuntar de la resta del món. I la faran. Tots, menys una Espanya immersa en els seus deliris d’imperi caduc i entossudit amb una violència que ja no està en condicions d’aplicar. Reconec que serà apassionant seguir com s’esfondren i queden reduïts a un conjunt de regnes de taifes corruptes i completament arruïnats.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
05.05.2017  ·  00:32

És evident que el govern espanyol, com qualsevol altre govern que tingui dos dits de front, té previst què farà abans del referèndum i què farà si resulta al referèndum el guanya el sí. Segur que està pensat i debatut i ja estan aplicant la primera part que ja veurem on arriba. Amb tot si resulta que al final, si fem el referèndum sense pactar i el guanyem, l’estat aplicarà el segon punt per tal de gestionar aquest resultat i posar-se a negociar d’estat a estat, és a dir, plenament bilateralment i reconeixent que Catalunya s’ha independitzat i que cal conviure amb aquesta realitat. També saben que la realitat és la que és per molt que no els hi agradi i ara encara ens vulguin fer agafar por endebades. Tot això ho faran perquè el pitjor que pot fer un polític és negar l’evidència ja que si primer és possible que s’aguanti, si s’entossudeix a no es reconeix-la, et pot explotar a la cara i això segur que encara és pitjor.

Davant d’aquest panorama nosaltres hem de seguir treballant i informant els indecisos per tal de fer més partidaris de l’alliberament de Catalunya tot fent veure que ara tindrem l’oportunitat de decidir com volem el nostre futur i que el podrem construir tot plegats. Només per això ja hi hauria suficients motius per voler-ho i com tothom que tingui els ulls oberts sap, n’hi hauria un grapat més. Per citar-ne només un d’actual, resulta que amb la independència no hauríem de pagar el sobre cost del gas per pagar el muntatge de Florentino al cas Castor ni el sobrecost de les autopistes de Madrid buides, ja que són casos espanyols i els catalans no hi hem tingut res a veure a banda d’obligar-nos a pagar. També hem de donar tot el suport a l’actual govern català i a la majoria independentista del Parlament que s’estan jugant el seu futur per nosaltres. Per això hem de ser dilluns amb la nostra presidenta del Parlament davant del TSJC i en tots els altres casos que aniran venint sense que ens tremolin les cames, amb valentia i dignitat perquè estem convençuts els qui volem votar som els demòcrates, i els que no volen que votem, els antidemòcrates.

Ramon Perera
Ramon Perera
05.05.2017  ·  00:33

Jo no sé si lo que pensa Juan Carlos és representatiu de lo que pensa Espanya. Probablement ho és només d’una part. En qualsevol cas, dos matisos: a) totes les pèrdues de territoris extrapeninsulars, Espanya les ha hagut d’acceptar per la força. No recordo cap cas ni poc ni molt negociat, b) A Ceuta i Melilla Espanya hi ha de posar calers, de Catalunya n’obté, i no pocs.

Josep Maria Camps
Josep Maria Camps
05.05.2017  ·  00:33

Realpolitik. Aquesta és, al final, l’única realitat. Ara caldrà veure si l’anunci que el govern posarà en marxa de manera imminent la compra d’urnes de metacrilat és, finalment, autèntica realpolitik o és només més propaganda. I ho sabrem quan reaccionin les institucions centrals espanyoles i, sobretot, com hi respon el govern català. Perquè del que es tracta, a fi de comptes, és d’exercir el dret d’autodeterminació, i això implica no arrugar-se davant les dificultats, sinó exercir i mostrar determinació fins a les últimes conseqüències. I fins i tot quan vagin molt mal dades, hi haurà molt marge d’acció i moltes eines disponibles, aquí podeu llegir el relat d’una que pot ser molt útil arribat el cas: http://bit.ly/2m9q23j
@SensePresident

Empar Solera
Empar Solera
05.05.2017  ·  00:35

La gestió del temps ho és tot. De què ens val avui saber que Juan Carlos opinava això si no ho vam saber quan efectivament podia tenir conseqüències reals? Què sabrem d’ací quaranta anys del que està passant aquests dies al nostre país? Ser amos del temps és ser poderosos.

Albert Miret
Albert Miret
05.05.2017  ·  08:08

Jo no crec que el “gobiern”o tingui res preparat, almenys res de positiu, perquè perden tant de temps insultant i preparant mentides (sempre increïbles), que no els en queda per a fer res intel·ligent. Els que segur que tenen preparada una estratègia son els bancs, que son els que manen de debò i aquests s’ho juguen tot. Saben perfectament que perdre la maquineta de fer diners que és Catalunya, els pot suposar com a mínim un sotrac molt important, i faran totes les putades que puguin fins que ho vegin impossible d’aturar. Després adoptaran el paper dels “apolítics”, i finalment, quan vegin segur que no te tornada, ens estimaran molt i molt i explicaran fluix que ells sempre hi han estat a favor.
De fet, ara que ho penso, potser a la fase dels “apolítics” ja hi som, perquè fa temps que allò de que se n’aniran de Catalunya i de que tot plegat és una utopia ja no se sent per enlloc. Si de veritat hem convençut als bancs, als “mandaos” del gobierno els queda poc temps per canviar d’estratègia i començar-nos a estimar des de sempre. Potser començarem a negociar d’aqui a poc temps “porque siempre lo hemos pedido”… No es pot pas dir que avui no m’he llevat optimista! Bon dia a tothom!

jaume vall
jaume vall
05.05.2017  ·  08:23

Si obtenim la independència / Quan obtinguem la independència, hi haurà un pensament que ens vindrà al cap : “Com vam tardar tant a tenir coratge? , tot era més fàcil del que semblava !
Ara bé, després que ha passat una cosa, quan no hi ha l’incertesa, tot sembla més senzill. Però fer “que passin coses” abans de saber com anirà, és a dir, la realitat present, genera més dubtes, naturalment.

Pep Agulló
Pep Agulló
05.05.2017  ·  08:54

Avui molts polítics i demés confeccionen la realitat oficial en base a la mentida, això té nom. La incoherència és l’adaptació a la pròpìa realitat del aconteixements. I no passa pas res. P. e. Poden dir NO a l’Otan i després SI. Malfiem-nos doncs dels discursos ideològics monolítics, en un moment la realpolitik ho pot canviar tot.

Aquestes alçades del procés m’esgarrifa que encara hi pugui haver comentaris com el d’en Josep M. Camps que s’interrogui de si la compra d’urnes pot ser només pura propaganda. (?) Des de la ciutadania tenim l’obligació els independentistes de fer costat al parlament en aquest moments tan complicats. Deixem-nos de dubtes infundats que a hores d’ara són ofenses.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
05.05.2017  ·  10:12

A totes les institucions del nostre bàndol i els dirigents es palpa que estem amb plena moral de victòria i molt disposats a actuar com calgui; al contrari que els nostres enemics, que van erràtics. Amb tot, estem tots amb molta tensió emocional, hipersensibilitats. I no es per a menys, ens ho veiem ja de debò a tocar; estem fent història, amb majúscules, de la bona, a casa nostra. Malgrat les inoportunes emocions tot sovint: ens movem contínuament entre la il•lusió de guanyadors i la temor, el “ay, ay, ay… que potser alguna cosa ens sortirà malament”.

El bàndol contrari esta mal ferit, però, no mort… Que ens pot fer? Ho ha provat tot i res li ha donat resultat contra nosaltres; el mateix Garcia Albiol –qui ho havia de dir- afirma que: “els separatistes han apel•lat a la fibra sentimental de la gent i els ha sortit be”. Jo no diria només fibra sentimental, que també, sinó el dir a la gent la veritat de les coses i que Catalunya no pot esperar d’Espanya gran cosa bona, sinó tot el contrari.

Jo mateix intento analitzar les coses amb la màxima fredor intel•lectiva possible, i em costa un xic, ho reconec: I les incerteses –maleïdes siguin- i els imprevistos que sempre hi ha en tot. L’angoixa que nosaltres patim ningú ens la treu de sobre.

Crec que els contraris tenen molta por de fer-nos accions massa fortes perquè els respondríem amb una immediata proclamació i això els terroritza. I a nosaltres també ens fa vertigen. Els nostres directrius son copia de nosaltres mateixos, tenen més ampla informació, però, tothom esta amb moltes inquietuds: res no és segur.

Mentre tant, el millor remei sol ser fer alguna cosa positiva per a la nostra causa. Repetim-ho una vegada més: cercar els indecisos, sense parar…

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
05.05.2017  ·  14:17

Les amenaces fan que hi hagi molts indecisos de gent poc informada.
La nostra obligació és la de fer-los veure que un País lliure val la pena i que Castella sempre, sempre ha amenaçat. També depèn dels indecisos amb por que un dia siguem independents.
Cal fer-los veure que aquesta vegada les amenaces, per primera vegada, no es compliran i que depèn de tots. També dels indecisos o esporuguits.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
05.05.2017  ·  15:08

Siguin del material que siguin, estic molt contenta de l’adquisició de les urnes, perquè una vegada siguem lliures les utilitzarem molt.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies