19.01.2017 - 11:29
El Manuel té 53 anys i va néixer a Andalusia. Ha treballat de forner durant més de 30 anys a Barcelona. Està separat i té dos fills amb qui no manté relació. Fa uns anys, va perdre el seu pis a causa d’un gran deute provocat per la seva addicció al joc. En quedar-se sense llar, va haver de dormir en diferents caixers del centre de Barcelona, dutxar-se en fonts públiques, fumar de les burilles que trobava per terra i acudir a menjadors socials. Aquesta situació la pateixen aproximadament 900 persones a Barcelona, de les 3.000 que no tenen llar, segons la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar.
El sensellarisme es defineix com la situació que afecta les persones que no poden accedir a un habitatge digne. Per tant, no només inclou les persones sense sostre que dormen al carrer, sinó també les persones sense habitatge (que viuen en allotjaments temporals), les persones amb habitatge insegur (que no paguen el lloguer, viuen sota amenaça de desnonament o de violència per part de la família o parella) i les persones amb habitatge inadequat (que resideixen en estructures irregulars).
Així doncs, tot i que la problemàtica té una dimensió més àmplia, cal aclarir que aquest reportatge se centra en les persones sense sostre que dormen al carrer. Tot i que és incorrecte encasellar les persones en situació de sensellarisme dins un mateix perfil, o atribuir unes causes comunes a tots els casos, és cert que, per comprendre aquesta realitat, cal tenir en compte algunes dades objectives.
És necessari saber que segons Arrels Fundació, la majoria pateixen trastorns crònics físics o mentals i que la seva esperança de vida és de 58 anys, 25 menys que la mitjana general a Barcelona (de 83 anys).
Per què les dones no dormen al carrer?
Les dones representen una minoria de les persones que dormen al carrer, tan sols un 10% a Barcelona. Les principals hipòtesis per a explicar això són per una banda que les dones, a causa del seu paper social, mantenen els seus vincles familiars més forts, i d’altra banda que les dones pateixen un sentiment d’inseguretat més elevat que els homes, i que per tant accepten qualsevol refugi abans que dormir al carrer.
Les dones sense llar doncs, també tenen una major necessitat de buscar suport que no pas els homes per protegir la seva integritat física, a banda que també tenen major predisposició a acceptar suport institucional.
També és important destacar que mentre al carrer hi ha menys dones que homes, les estadístiques mostren que aquelles que hi arriben a dormir ho fan en pitjor situació. La majoria presenten una malaltia mental o una forta drogodependència, i això també les fa més vulnerables.
Com s’arriba a dormir al carrer?
Una persona no acaba al carrer d’un dia per l’altre, la seva situació es va deteriorant amb el temps. Tampoc no hi ha una única causa, sinó una successió de situacions; alguns motius depenen de la mateixa persona i d’altres tenen a veure amb la societat en què vivim.
Un dels altres aspectes que no comparteixen totes les persones que han dormit al carrer, i que és significatiu, és el temps que han estat sense llar. Segons el Centre d’Acollida ASSÍS, la mitjana d’anys que una persona sense llar viu al carrer és d’entre 1 a 5 anys, i fins a un 8% pateix més de 10 anys aquesta situació.
És destacable que allò que sí comparteixen tots és que no escullen viure al carrer de forma voluntària, ja que tan sols un 4% del total de les persones que dormen al carrer afirma que la seva situació és volguda, segons Joan Uribe al seu llibre Del carrer a la llar.
Quin és el paper de les entitats?
A l’Estat Espanyol hi ha aproximadament uns 620 centres públics i privats que ofereixen un lloc on dormir i cobrir algunes necessitats bàsiques a persones sense llar, així com ajuda psicològica. Però les persones en aquesta situació, sovint rebutgen l’ajuda quan un equip de voluntaris els l’ofereix per primera vegada. En alguns casos han trencat radicalment les relacions amb la família i els amics, i a moltes d’elles les han robat o pegat. Això els fa tenir desconfiança que les coses puguin millorar, sobretot si fa molts anys que dormen al carrer.
D’altra banda, acceptar l’ajuda de les entitats pot ser complicat per moltes de les persones que viuen el carrer. Sovint, es poden sentir infravalorades a l’acceptar la caritat i això provoca que prefereixin continuar vivint al carrer abans d’acudir a menjadors socials o acceptar pisos proporcionats per les entitats.
Les associacions els dirigeixen a diferents espais on anar a viure: en una pensió, on compartiran llar amb altres persones que vivien al carrer; en una habitació de “relloguer”, on compartiran pis amb una persona que els cedeix una habitació; a residències per a persones grans que han viscut al carrer i tenen la salut deteriorada; en pisos compartits entre diferents persones sense llar o en pisos individuals. A les associacions es tenen en compte les preferències de la persona, però no sempre és possible oferir-li l’opció desitjada per manca de recursos econòmics i de subvencions.
La majoria d’aquests centres tenen com a objectiu principal establir relació amb la persona i donar-li eines per tal que pugui sortir d’aquesta situació, ja que el procés l’han de fer ells. Tot i que aquesta atenció directa suposa una millora de les condicions de vida d’aquestes persones, el repte és més aviat a llarg termini, i els involucrats reclamen l’ajuda per part del govern.
Com s’implica l’Ajuntament de Barcelona?
En relació al paper de les administracions, l’Ajuntament de Barcelona va engegar l’anomenat model Housing First el passat mes d’octubre. Aquest centra l’atenció en les persones sense llar i implica l’habitatge individual, permanent i adequat per a millorar la vida d’aquestes persones. S’ofereixen fins a 60 pisos individuals a persones que viuen al carrer en situació de cronicitat, així com un seguiment professional continuat per part d’infermers, psiquiatres i persones que han viscut al carrer anteriorment.
Els qui hi viuen estan subjectes a una sèrie de normes: han d’aportar el 30% dels seus ingressos en concepte de lloguer, han d’acceptar una visita setmanal per part de l’equip d’ajuda i és imprescindible que respectin el descans dels veïns i segueixin les normes de convivència pròpies de qualsevol comunitat de veïns.
El sensellarisme preocupa o molesta?
Segons una enquesta d’Arrels Fundació, la majoria de ciutadans creu que el sensellarisme a Barcelona és un problema humanitari. Tot i això, la majoria de missatges que rep l’Ajuntament per part dels ciutadans en relació a persones dormint al carrer (un 70% del total d’alertes), són queixes. Així doncs, la ciutadania sembla conscient de la gravetat de la situació, però ho percep més aviat com una molèstia. És per això que des de les entitats es posa èmfasi en canviar l’actitud dels ciutadans, així com en donar veu a les persones sense llar.
