El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Amb poc temps de diferència han arribat i arribaran a les llibreries un nombre d’obres significatives de Natalia Ginzburg al català: Edicions de la Ela Geminada n’editarà les primeres novel·les, en traducció d’Alba Dedeu. Ja ha aparegut El camí que porta a ciutat; Club Editor ha publicat la novel·la de maduresa La ciutat i la casa, traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba; i Àtic dels Llibres ha editat el volum dels articles, Les petites virtuts. Llibreters com Isabel Sucunza, de la llibreria Calders, en parlen i animen a llegir-la i descobrir-la, sobretot entre les lectores i fans de Ferrante; prescriptors culturals com Xavier Antich, Eva Piquer i Carles Capdevila la citen, en els seus articles sobre la construcció de valors en el món d’avui. Escriptores com Jenn Díaz la reivindiquen com a model.

No es pot parlar de descoberta de Natalia Ginzburg al català, sinó de redescoberta. Segons la base de dades de l’ISBN, Eumo havia traduït La ciutat i la casa el 1990, un any abans de la mort de l’escriptora; Columna Edicions, l’any 1999, va publicar Les veus del vespre; i el primer volum traduït al català, Vocabulari familiar, data del 1989, a Enciclopèdia Catalana. I encara trobem un altre títol, Estimat Michele, publicat a Edicions 62 l’any 2008. Tanmateix, és ara que l’escriptura de Ginzburg revifa en català i sembla que troba el seu públic.

La vida de Natalia Ginzburg va tenir una dimensió tràgica i una actitud compromesa de resistència i combat, de cultura i compromís polític: havia nascut a Palerm el 1916, tot i que la seva família es va traslladar a Torí. No va anar a escola, sinó que s’educà en el si de la seva família, una família jueva il·lustrada. El feixisme i la Segona Guerra Mundial van marcar la seva vida. El seu primer marit, l’editor Leone Ginzburg, cap de l’organització clandestina Justícia i Llibertat, va morir torturat per la Gestapo el 1944. Amb ell havia tingut tres fills. Natalia Ginzburg també va ser una persona compromesa amb la resistència clandestina contra el feixisme. El matrimoni havia format part del grup d’intel·lectuals que havia fundat l’editorial Einaudi (amb Pavese i Calvino), en la qual ella treballà. Temps després, es va tornar a casar amb Gabriele Baldini, amb qui va tenir dos fills més. Va ser traductora de Proust, Maupassant i Flaubert. A la dècada dels vuitanta va tornar a la militància activa, al Partit Comunista, i va arribar a ser diputada. Es va morir a Roma el 1991.

Una mica abans del centenari del seu naixement, l’octubre del 2015, Àtic dels Llibres publicava els seus articles aplegats a Petites virtuts, que ja compta d’una segona edició publicada el desembre passat. En aquestes proses, hi descobrim la seva manera d’escriure, els seus valors, els patiments. Són textos de forta intensitat literària.

Diu Ginzburg: «El meu univers, on afloren cadències i imatges, aïllades l’una de l’altra i no lligades per cap trama, a no ser que sigui secreta, desconeguda i invisible per a mi, és àrid i melancòlic.» I també: «El meu ordre, i el meu desordre, són plens de pena, de remordiments, de sentiments complexos.»

L’editora Claudia Casanova explica que Àtic dels Llibres vol ocupar-se de bastir una ‘biblioteca d’imprescindibles’, de títols i autors encara no traduïts al català. En aquest context s’inscriu Les petites virtuts, que segons l’editora, és el volum que va motivar aquest petit gran ‘terratrèmol Ginzburg’, que s’ha produït en català. ‘Pel que fa a l’èxit –explica–, és un cas de feliç alquímia editorial: Les petites virtuts és un llibre profundament savi, escrit amb sensibilitat, que ha trobat el seu públic, com passa amb els bons llibres. Els lectors han convertit el llibre en el fenomen de vendes: dues edicions al mercat català no és poc (i les tirades d’Àtic oscil·len entre 1.500 i 2.000 exemplars). Naturalment, ha estat gràcies als primers lectors, els llibreters: tots a l’una han sabut reconèixer el valor d’un text que es passeja entre la ficció i l’autobiografia, que és literari i despullat de tot artifici, que parla de les grans veritats de la vida, que són comunes a tots nosaltres. Sense els llibreters, que han recomanat el llibre, no hauríem tingut tanta repercussió comercial, això és indiscutible.’

I l’èxit els ha animat a continuar: ‘Tenim previst de publicar a l’abril Lèxic familiar, el gran llibre pel qual és coneguda Natalia Ginzburg. Les petites virtuts és una porta d’entrada al seu univers literari i el Lèxic familiar és la festa grossa. També tenim quatre llibres més contractats, que es publicaran entre el 2017 i el 2019. L’ordre de publicació encara no l’hem determinat, però les traduccions ja són encarregades.’

Mesos després de Les petites virtuts, el setembre passat, apareixia la primera novel·la que Ginzburg va escriure, El camí que porta a ciutat, a Edicions de la Ela Geminada. D’aquest llibre VilaWeb en va oferir un avançament, en què l’editor, Oriol Ponsatí-Murlà, informava: ‘Coincidint amb el centenari del seu naixement (1916-2016), Edicions de la Ela Geminada ha adquirit els drets de les cinc novel·les breus d’aquesta autora italiana: La strada che va in città, È stato cosí, Valentino, Sagittario i Le voci della sera. Publicarem totes cinc novel·les de manera espaiada durant el 2016 i el 2017.’ La traducció, Ponsatí-Murlà va encarregar-la a Alba Dedeu.

Per a l’editor, Natalia Ginzburg és un dels narradors europeus més importants del segle XX. ‘El camí que porta a ciutat és la primera novel·la publicada per Natalia Ginzburg, escrita durant la Segona Guerra Mundial, la tardor del 1941, mentre vivia confinada amb el seu marit en el petit poble de Pizzoli (als Abruços). Tot i ser la primera obra, alguns dels temes que caracteritzaran la producció literària de Natalia Ginzburg ja hi apareixen perfectament definits: la distància entre el desig i la realitat, la solitud que persegueix els personatges, la innocència de la protagonista davant una societat carregada de prejudicis, l’intent de revolta frustrat…’

De les seves primeres novel·les, Natalia Ginzburg havia escrit: ‘Durant l’època en què escrivia els relats breus, m’aturava sempre en persones i en coses grises i miserables, buscava una realitat menyspreable i sense glòria. En aquell gust que tenia llavors per trobar minuts especials hi havia una maldat per part meva, un interès àvid i mesquí per les coses petites, petites com puces.’

El mes passat va sortir en català l’última novel·la de Ginzburg va, La ciutat i la casa, a Club Editor. Hem demanat a l’editora, Maria Bohigas, per què s’ha decidit a publicar-lo. I diu: ‘La idea de publicar la Ginzburg me la va inocular la Meritxell Cucurella-Jorba, que és poeta amb obra pròpia i que també tradueix algunes de les obres que l’han marcada –la Clínica de l’abandó de la Merini, La ciutat i la casa de la Ginzburg. Va ser rebre trenta pàgines traduïdes per ella i prendre immediatament la decisió. Qui hagi llegit aquesta novel·la de la Ginzburg (amb un personatge com la Lucrezia, que té cinc fills i viu en una casa al mig dels camps i es posa a odiar el camp i a desitjar la ciutat) i explori l’obra de la Meritxell Cucurella (que té tres fills i viu al camp i organitza recitals al ras, però adora les ciutats), comprendrà que La ciutat i la casa, en català, és el resultat d’una conjunció perfecta. Tot hi és viu i expressiu, com en italià.’

Té més obres contractades? Explica Maria Bohigas: ‘No tinc més obres contractades de la Ginzburg, ara per ara, perquè som diversos els editors que la publiquem (i algun llibre que m’hauria agradat fer ja havia estat contractat). Però en el fons això és bo, perquè és un símptoma: hi ha hagut un tomb, un redescobriment de la seva obra. Si en busco les causes, se m’acudeixen factors que potser sí que creen un clima favorable (el protagonisme creixent de la literatura escrita per dones, l’interès de la nova edició independent pels ‘clàssics contemporanis’, el tema central que és la família dins l’obra de la Ginzburg…). Però el clima no explica el fet. I el fet és que l’obra de la Ginzburg té un extraordinari sentit de l’hospitalitat. Passes el llindar de qualsevol llibre d’ella i t’acull a la primera paraula.’

Continua Bohigas: ‘Meritxell Cucurella té un bloc on escriu comentaris sobre literatura. Hi ha publicat aquestes frases, que crec que diuen molt bé la màgia de la Ginzburg: “Hi ha una mena de tristesa lleu però constant que recorre La ciutat i la casa de dalt a baix. Una mena de tristesa lleu amerada, amb tot, d’optimisme. L’optimisme dels qui no es rendeixen mai, encara que siguin els oblidats, els menystinguts, els del marge, els qui la vida no sempre els ha somrigut. L’optimisme dels soldats de la batalla quotidiana.”‘

En un epíleg de la novel·la, a tall de cloenda, Cucurella-Jorba escriu: ‘Per l’aparent senzillesa de l’estil narratiu de Natalia Ginzburg, se’ns fa gran la complexitat estructural d’aquesta novel·la. […] Rere la falsa simplicitat s’hi amaga una complexitat que només pot ser obra d’una autora que ha crescut i ha viscut per a la literatura des de la literatura.’

L’escriptora i traductora Alba Dedeu coincideix en aquesta idea de complexitat que no ho sembla: ‘És una senzillesa aparent, que amaga molta feina. Si parlem de les seves primeres novel·les, com El camí que porta a ciutat o Ha anat així, el seu ritme, amb una puntuació mínima que les fa àgils i trepidants; el vocabulari i els diàlegs, que traspuen quotidianitat i vivesa; la manera com els personatges cobren realment vida amb un reguitzell d’actes mínims que Ginzburg destaca perquè sap que són els més importants; tot plegat es basa en un treball constant de depuració i de contenció: cal dir únicament l’essencial i quan toca, trobar les paraules justes que en una sola frase puguin plasmar perfectament tota una escena o un personatge. Al final, resulta que no tan sols es diu tot, així, sinó que se sol dir de la millor manera possible, evitant la prolixitat i les distraccions.’

I apunta, encara, Alba Dedeu: ‘Aquesta complexitat que d’entrada passa desapercebuda, però que és justament el que dóna tanta profunditat a les seves obres, fa que els seus personatges siguin tan memorables. Traduir-la suposa molta feina, però també és molt emocionant. En una autora com Ginzburg és especialment important conservar aquesta veu tan especial que té i tots els matisos: de vegades és espontània, vivaç i animada; de vegades s’eleva plena de lirisme; de vegades és eixuta, tallant, gairebé brusca…’

Acabem amb paraules seves, sobre el fet d’escriure:

«De vegades he pensat que la meva vida no ha estat tan desgraciada, i sóc injusta quan acuso el destí i li nego qualsevol benevolència amb mi, perquè m’ha donat tres fills i el meu ofici. D’altra banda, no podria ni tan sols imaginar-me la meva vida sense aquest ofici.  Hi ha estat sempre, no m’ha abandonat ni un sol moment, i quan creia que s’havia adormit, el seu ull vigilant i esplendent continuava mirant-me.»

 

També podeu llegir:

L’orgull segons Ginzburg (Mail Obert de Tina Vallès, 21-7-2016)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.