Rafel Nadal i Farreras (1954) s’ha dedicat durant mitja vida al periodisme. Director d’El Periódico de Catalunya de l’any 2006 al 2010, va començar la carrera literària amb Quan érem feliços (premi Josep Pla 2012), primer volum d’una saga que ara arriba al final. Quan s’esborren les paraules (Columna), centrat el deteriorament de la mare i la mort del pare i a la nova faceta d’avi, és un clam a favor de la memòria familiar.

Com es troba, la vostra mare?
—Físicament, està igual, desapareixent. Fa cinc anys que no pronuncia una paraula, que no et mira, que no reacciona… Però està ben cuidada, i no podem oblidar que hi ha cap a cent quaranta mil famílies catalanes que tenen l’alzheimer o la demència senil al seu entorn. De tota manera, espero no haver fet la impressió que dono molta importància a una vivència personal, perquè aquesta incomunicació de la mare tan sols és un símbol per a parlar del fil de la memòria.

Deu anys després de Quan érem feliços, hi ha hagut canvis en la vostra vida: el pare s’ha mort i la mare ha emmalaltit, s’ha mort el vostre germà Nando, us heu convertit en avi de tres criatures i alguns entrebancs físics us han donat peu a reflexionar sobre la vostra decrepitud.
—Volia viure la vida com el meu pare, que semblava etern. A noranta-tres anys encara tenia projectes i vivia com si hagués de viure sempre. Però tot això m’ha posat davant del mirall. També és veritat que m’ho he acabat agafant amb serenitat i amb una certa sensació de plenitud. És veritat que la vida és finita, però l’avantatge de la maduresa és que tot ho vius amb intensitat, perquè hi sumes tot allò que has viscut fins ara. També he de dir que aquesta tercera part no era prevista. Escrivia sobre els néts, d’una manera continuada, però menys transcendent. Pensava que potser faria un llibre sobre l’ofici d’avi. Però, la malaltia i el silenci de la mare, la mort del pare i d’en Nando i el meu accident m’han fet pensar, amb nostàlgia, en un temps que s’acaba i un temps que arriba, el que protagonitzaran els meus néts i que podré compartir amb ells.

Ara us trobeu entre generacions: la dels pares i la dels néts.
—Al llarg de la història hi ha hagut un munt de generacions pont entre un món que desapareix i un que arriba, i ara em toca a mi. I em toca en un moment d’una radicalitat enorme. El pagès que vaig conèixer a Aiguaviva als anys seixanta era més semblant als de l’època dels romans, que no pas als pagesos d’avui dia. I no descarto que els meus néts visquin canvis encara més radicals.

El silenci de la vostra mare, tota paraula i intel·lecte, dipòsit de la memòria familiar, us ha pres els vostres records.
—No hi estàs preparat. Venim d’una societat patriarcal en què les dones sempre hi eren, preocupant-se per tu i no tu per elles, i això t’agafa per sorpresa. Quan te n’adones, ja no pots tornar enrere. Ella era la meva memòria, la que em connectava amb els ancestres –com totes les dones de l’època, que transmetien també la memòria de la família del pare– i amb la meva infantesa. En el moment que calla i se li esborren les paraules, aquella part de la meva vida desapareix. Llavors, m’agafa el pànic i la necessitat d’escriure d’una manera compulsiva per mirar de fixar, com havia fet als llibres anteriors, la memòria, i transmetre-la als néts. Mentre algú ens recordi, continuarem vius, perquè he arribat a la conclusió que de totes les altres vides eternes, la més plausible és aquesta: intentar que els néts em recordin i em facin reviure.

Parleu del “poderós mecanisme de la memòria que ens relliga amb les generacions llunyanes”.
—Crec de veritat que la memòria és allò que ens manté lligats. Hi ha un fil invisible i poderosíssim. En Juan José López Burniol un dia m’explicava –i surt al llibre– que cada vegada que passa per la catedral entra a la capella del Crist de Lepant, perquè la seva àvia, quan baixava de Llavaneres a Barcelona, sempre hi passava. Seient allà revivia la seva àvia i connectava amb totes les generacions de la família. Quan descobreixes petits gests que fas d’una manera determinada, com feien generacions abans, et sents part d’un lligam. Aspiro, amb la memòria, que els meus néts un dia, quan ja no hi sigui, parlin de mi i em facin reviure. Voldria que el lector, a través d’aquest llibre, així com jo mantinc vius els meus, mantingués viva la memòria dels seus. Així com jo obro la caixa dels records familiars, voldria que el lector obrís la seva.

Dels primers símptomes que us van fer sospitar que a la mare li passava alguna cosa és quan, una dona tan religiosa com ella, es va negar a anar a missa.
—En aquell moment vam veure que alguna cosa s’havia trencat. Era incapaç de renunciar a la fe i a la pràctica religiosa, que per ella tenia una importància cabdal i que sempre va saber combinar amb uns valors que són els que jo també comparteixo, encara que no en comparteixi la part institucional de la religió.

Expliqueu que per ells devia ser dolorós que la llibertat que us van donar signifiqués que cap fill mantingués la fe.
—És el mèrit de la llibertat. Donar-la a qui coincideix amb tu és molt fàcil, però ha de ser molt dolorós veure que la llibertat que dónes als teus fills els porta cap a un camí molt allunyat d’allò que tu creus. Em vaig adonar que no podia jutjar-los segons la meva aproximació a la religió, sinó a través de la seva. Ells creuen que allò que facis a la vida tindrà conseqüències, però malgrat tot et donen una llibertat perquè triïs. La meva mare era una dona molt avançada, educada a l’Institut Tècnic Eulàlia, i un bon dia decideix per ella mateixa i lliurement de tenir una pràctica religiosa molt intensa, formar una família de dotze fills, ser molt fidel als valors tradicionals. Però, de la mateixa manera, no cau en el sectarisme de fer-nos passar a tots pel mateix filtre, sinó que vol que prenguem lliurement aquest camí.

Al llibre reflexioneu molt sobre la relació entre pares i fills. Tant la que vau tenir vós en una família de dotze germans, en què “els pares feien de pares i els fills feien de fills”; com la que vau tenir amb la vostra filla, marcada per uns anys de molta feina i una certa absència; i els pares d’avui, que a parer vostre cometen excessos. En tres generacions hi ha maneres molt diferents de ser pares.
—I de ser avis. És evident que els avis i els néts tenen una complicitat especial, però els meus avis no es rebolcaven per terra amb mi a jugar com faig amb els meus néts. Ni amb els pares, ni amb els avis no hi havia contacte ni tendresa física. La mare ens donava estimació tenint menjar a taula, la casa escalfada, la roba neta. Això mateix ara ho intento de fer pels meus néts. Provar d’aconseguir que seguem tots a taula, donant satisfacció a una necessitat, però també al plaer de ser tots junts. Dit això, la relació entre pares i fills ha canviat molt, exactament. Envejo la franquesa que tenen pares i fills, però això no m’impedeix de veure que hi ha excessos que no faran altra cosa que marejar la mainada.

Parleu també del fenomen dels avis que viuen amb un gran enyorament el fet d’estar separats dels seus néts.
—Som molts els qui hem convertit en professió això de fer d’avi. Ara tinc tres oficis: escriure, manar l’hort i fer d’avi. I fer d’avi crec que és fonamental, perquè té un temps concret, però és molt compatible amb escriure, tal com queda demostrat amb aquest llibre. És un tòpic, però és veritat, que ara tinc un temps que no tenia quan vaig ser pare, m’ho puc permetre, en tinc ganes i funciona. A més, sé que la responsabilitat d’educar és dels seus pares, i que sóc una mena de col·lega estrambòtic. Hi ha un moment que descobreixes que has d’escoltar més que no parlar, i que has de parlar quan et demanen que expliquis històries, perquè la part més important de la seva vida la viuen fora de la teva. A vegades voldria que els meus néts visquessin i coneguessin coses que jo he conegut, però escoltant-los veus que hi han arribat per si mateixos i això és molt gratificant.

La vostra dieu que és una família poc donada al sentimentalisme, però molt ritual. Llegint-vos, assistim a la necessitat de trobar-vos.
—Tenim la necessitat de fer coses junts, compartir lectures, discutir i barallar-nos apassionadament de política, de cultura o de gastronomia. És una manera d’estimar que necessita la companyia, però, en canvi, no som gens de la confidència, de la intimitat…. En ser dotze germans, la relació és molt diferent, t’has d’espavilar pel teu compte i crear-te el teu espai.

Una família de dotze germans us ha donat un material literari de primer ordre.
—La família la faig servir com a artefacte literari per a parlar de les passions i emocions humanes, del pas del temps i del fil de la memòria. No parlo d’ells, perquè si en parlés, hauria creat uns personatges amb una profunditat psicològica diferent, convertint-los en protagonistes d’aventures.

Als vostres llibres sobre la memòria familiar hi ha una geografia formada per Girona, Aiguaviva i la Fosca.
—Amb una derivada, més curta en el temps, però molt intensa, que és l’internat del Collell. Són cinc anys, dels nou als catorze, que són claus en la meva formació.

Hi experimenteu sentiments com l’enyorament.
—I la rebel·lia davant la disciplina dels capellans.

De tota manera, vau demanar d’anar-hi!
—M’havia quedat sol a Girona amb en Quim, amb qui ens portem vuit anys. Quan anava a veure els meus germans al Collell, veia tres-cents nanos i volia quedar-m’hi. Però solament amb cinc minuts vaig veure que l’havia cagat. Hi ha coses a la vida que no cal amagar i l’enyorament és una d’elles. Té la seva part positiva, a més. Així com la nostàlgia, que no amago. Tot i que dic que ara som més feliços que quan érem feliços i teníem tota la vida al davant, hi ha coses del passat que m’agradaria arrossegar al món d’avui.

Què enyoreu, d’aquell temps?
—Trobo a faltar la lentitud, per exemple. Hi ha coses de la litúrgia religiosa d’aquell temps que no hem sabut substituir. El fet d’anar cada dia missa durant cinc anys–o almenys una vegada a la setmana, a la majoria de gent de la meva edat–, et permetia de desentendre’t d’allò que passava i fer un exercici de repàs i de projecció cap al futur, reflexionar, badar, encantar-te, somiar despert… Potser els nanos d’avui, entre partida i partida de videojoc, també troben un moment per estar-se amb si mateixos. Aquest és el gran descobriment que fas quan arribes a la maduresa: que les emocions i les passions són les mateixes a totes les edats. Quan descobreixes això, t’ho mires tot amb uns altres ulls i penses que vols aportar a les noves generacions tot allò que tu has viscut perquè ho afegeixin a allò que viuran ells.

Les geografies de què parlàvem són fetes de petits espais: roques, camins, paratges que descrivíeu amb gran detall, amb la intenció de deixar-ne testimoni.
—Dono molta importància a les paraules perquè penso que les coses que no tenen nom no existeixen. Parlàvem de la mare, perquè la paraula ens acosta a la idea i tu pots pensar en la meva mare a través d’això que he escrit i pensar, alhora, en la teva pròpia mare. Sense la paraula, la mare no existiria més enllà d’on és, a casa mirant per la finestra cap a Sant Pere de Galligants. M’interessen les paraules, així com m’agrada que els nens aprenguin els noms de plantes, ocells o allò que sigui, amb la idea que a través del llenguatge faran viure les coses. I els detalls hi són perquè, com més explico la realitat amb tots els detalls, més possibilitats hi haurà que el lector trobi similituds en la seva vida. Tothom té un camí secret, una roca, un paisatge…

I, per més feliç o desgraciada que hagi estat la vida, tothom té un paradís perdut.
—Quan parlo de la Fosca, sóc conscient que no tothom tenia el privilegi de passar dos mesos a la platja, però potser hi anava una setmana o solament un dia. O bé anaven a casa d’un avi que era masover a pagès, on hi havia un microcosmos que tenien com a centre de l’univers els camps o l’era de l’avi. Com més vas al detall, més t’acostes a la cosa universal.

Parlant de la Fosca, els espais poden ser de felicitat i desgràcia. Allà va ser on els vostres pares es van conèixer i on es va morir el vostre germà Toni.
—Paradisos perduts, no pas per la desaparició física sinó per la pèrdua d’elements de la teva relació amb aquests espais. Efectivament, d’ençà de la mort d’en Toni, vam veure la Fosca d’una manera diferent, tot i que ara mirem de transmetre l’experiència a la mainada. Aquí és on la frustració serà més gran, perquè la vida no et permet de portar-los dos mesos. De tota manera, ara vaig una setmana a la Fosca amb els néts i suposo que tindran prou elements perquè el dia que siguin grans i em llegeixin entenguin de què parlo.

També els “adoctrineu” en la literatura i el cinema, si em permeteu l’expressió.
—Voldria adoctrinar-los amb el futbol –tots tres són de l’Atlètic de Madrid, com la seva família paterna–, però no me’n surto [riu]. Espero que un dia, per rebel·lia, acabin abraçant la fe culer, no pas perquè jo els prediqui. Però, amb les lectures i el cinema, la cosa més important és que et vegin gaudir dels llibres o que et sentin parlar d’allò que trobes als llibres, que no pas dir-los què han de llegir. Penso que amb la lectura infantil i juvenil cometem l’error terrible de recomanar coses infumables a unes edats equivocades. Entrarien molt més a la lectura si la descobrissin per si mateixos que no pas a través d’unes lectures obligatòries. A més, per transmetre un seguit de valors, recomanem uns llibres que prioritzen solament aquest valor i no pas la literatura.

Són catecismes laics?
—És clar! M’ho deia un nét: “Avi, enguany tots els llibres van del mateix tema.” És a dir, de les grans lluites col·lectives que tenim com a societat i de les quals els meus néts m’agrada que en siguin sensibles. Però els llibres en què la trama, l’argument, no és important, acaben convertint el tema en banal. La canalla ha d’arribar als llibres pel plaer de la literatura, i els valors ja els sabran trobar, sense ser-ne conscients, i de mica en mica. Si els deixéssim fer, arribarien allà mateix, d’una manera sorprenent i més madura.

La vostra generació es va rebel·lar contra la família, però ara us hi reconcilieu. A través de Nadal, per exemple.
—Forma part del nostre ADN. El dia que t’adones que el calendari religiós està sobreposat al calendari de la natura i relligat de tradicions i costums pagans, descobreixes el valor cultural de tot plegat. És fonamental d’entendre què significava la festa del solstici d’hivern, en un moment en què hi havia tan poques coses, amb un tros de fusta, el tió, que portava allò que havies acumulat aquell any. O la relació amb els difunts, de les diferents tradicions d’arreu del món. No té cap sentit que ens ho vulguem carregar perquè havia estat vinculat a certes interpretacions religioses. Les vull totes, les interpretacions, també la religiosa i la que pugui venir en el futur fruit de totes les aportacions que arriben a la nostra societat. Aquí no existia l’arbre de Nadal, que vam conèixer a casa per la nostra àvia francesa, i que va arrelar ràpidament. Halloween, que ens emprenya, al final t’adones que és una festa ancestral europea que torna dels Estats Units, i que hem de resignificar amb les nostres tradicions envers els morts, com allò que es feia fins fa poques dècades al Pirineu. M’agradaria, en aquest sentit, un acostament a la mort no tan dramàtic i tabú.

El vostre llibre està travessat per la pandèmia.
—Vaig pensar si n’havia parlat molt o poc i vaig decidir que, tot i que no volia convertir-la en subjecte de llibre, no podia obviar-la, perquè ha fet créixer les dificultats de comunicació amb la mare i la distància amb els néts. Hi ha gent que té els fills i els néts molt lluny, a l’altra banda de món, i això causa un buit important. Això de la família és cert que et pot fer conservador, perquè tens el desig de defensar-los, però hi ha una part que és pur instint animal.

Vós us sorpreneu pensant que mataríeu i us deixaríeu matar pels néts!
—He descobert que arriba un moment que tens una vida, una força, una edat, que fa que la teva funció natural sigui defensar els més petits i indefensos. Així com a Quan érem feliços deia que una de les grans satisfaccions a la vida és proveir les necessitats vitals, que són menjar, abrigar-se i aixoplugar-se, aquí encara ho veig més clar amb els néts.

Heu tancat la trilogia de la memòria familiar. Quins projectes teniu?
—Tanco la família com a argument, emprada com a eina literària per a explicar tot de coses, i continuaré parlant d’aquests temes de la memòria, tal com vaig fer a Mar d’estiu. Continuo escrivint sobre el pas del temps, les lectures, la família, els amics… Que és compatible amb la novel·la. No seria capaç de fer dues novel·les alhora, però mentre vaig escrivint-ne una, puc escriure coses sobre el dia a dia que potser agafaran forma com moltes idees van acabar essent aquest penúltim llibre. Per tant, escric una novel·la, que ja té moltes pàgines escrites en llibretes, que quan acabi les presentacions de Quan s’esborren les paraules començaré a passar a net. I, alhora, continuo escrivint aquestes pàgines més personals.

Però em fa la sensació que us heu retirat de l’anàlisi de l’actualitat política.
—Em sembla que ja he dit tot allò que havia de dir en aquest sentit. No tinc res més a dir que no sigui amb l’espai i el temps que em permet la literatura. A part, entenc molt poc on som i intento de contribuir-hi amb alguns aspectes sobre els quals he pensat molt. Però, en la política a curt termini, no entenc de què va i de què van. De tota manera, no em desentenc del destí col·lectiu i crec que la meva obligació és ser-ne sensible. Estic a disposició per treballar per moltes coses, però el meu primer objectiu és aportar al país allò que faig. Seria important que molta gent de molts sectors diferents es concentrés a fer bé la seva feina per enfortir i enriquir culturalment, econòmica i social. Si el país torna a ser fort, tornarà a tenir possibilitats de donar sortida a les seves ambicions més profundes. Mentre el país sigui dèbil, no hi haurà tàctica que funcioni. Quan es discuteix sobre quin camí s’ha de prendre per arribar als objectius que una bona part de la societat anhela, penso que amb cap d’elles no hi arribarem si prèviament el país no s’enforteix.

Ara sembla que la debilitat és màxima.
—Una vegada més és una qüestió de supervivència, però hi ha molta energia per sota que aquests darrers anys s’ha expressat i que existeix. Parlant de Barcelona, ciutat que sovint es titlla de decadent, solament cal recordar que quan es parlava del Titànic era en vigílies del seu moment de màxima esplendor! Quan llegeixes els diaris, escoltes la ràdio, mires les coses amb calma, veus que cada dia hi ha dues o tres coses relacionades amb gent que fa coses extraordinàries. La suma de totes, el dia que en siguem conscients, ens farà molt forts. Especialment el dia que algú ho dirigeixi políticament i marqui cap a on es vol anar. Però, primer cal tenir la fortalesa i ha de passar un cert temps per a tancar ferides. Perquè no és veritat que siguem un sol poble ni és veritat que hi hagi dues col·lectivitats enfrontades. I no oblidem que com més ric sigui el país, que vol dir especialment ric en l’àmbit cultural i lingüístic, més s’entendrà que allò que ens fa diferents és allò que ens fa forts.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.