La tertúlia proscrita

Que la vida els aprovi

  • El record que deixen els professors universitaris als seus alumnes depèn, com sempre, de l’època i les circumstàncies; ara, el desig que tenim tots els qui ens hi posem és que aprenguin i que nosaltres aprenguem amb ells

VilaWeb
Alumnes de la Universitat de Barcelona durant la Segona República espanyola.
Joan Safont Plumed
04.04.2024 - 21:40
Actualització: 05.04.2024 - 16:34

Sempre recordo l’anècdota i qui me la va explicar. Va ser el polític Miquel Roca i Junyent, a qui em va tocar d’entrevistar per a un documentari. Vaig aprofitar els minuts previs a l’enregistrament per recordar-li que havia estat antic alumne seu als meus estudis de dret, i va fer memòria d’una facècia d’un dels seus mestres, el catedràtic de dret administratiu Josep Maria Pi Sunyer. Del doctor Pi Sunyer se n’ha escrit a bastament, perquè era un senyor de Barcelona proverbialment capacitat per a protagonitzar situacions paradoxals. Plançó de la nissaga de Roses dels Pi i dels Sunyer, era nét per part de mare del metge Francesc Sunyer i Capdevila, el metge republicà radical amic de Narcís Monturiol que va declarar la guerra a Déu a la tribuna del congrés espanyol durant el Sexenni, va protagonitzar amb el seu amic Francesc Caimó l’aixecament empordanès del 1869 i arribaria a ministre d’Ultramar de la Primera República espanyola. De tot plegat, en parla la darrera novel·la de Sebastià Alzamora, El Federal.

Embolica que fa fort, Sunyer dit el gran –tenia un germà homònim anomenat “el petit”– va casar dues de les seves filles amb sengles nebots seus, amb els quals la descendència del patriarca federal es va disseminar amb el cognom històric de Pi Sunyer, entre el nostre home –nascut a San Nicolás de los Arroyos, a l’Argentina– i els seus cosins Carles, Jaume i August, que farien, com ell, una notable carrera. Resulta que havent trencat el destí mèdic, el jove que havia començat com a mecanògraf a la diputació va arribar a ser secretari municipal de Barcelona quan el seu cosí n’era batlle. I així arribem a l’anècdota que em va relatar, tot murri, Miquel Roca. Resulta que el 6 d’octubre de 1934, quan els militars van entrar armats fins a les dents i bomba en mà a l’ajuntament i van haver detingut tot el consistorial, s’hi van trobar el doctor Pi Sunyer. Un dels militars el va apuntar i li va dir que n’havia estat alumne a la universitat. Mort de por, el professor va preguntar si l’havia aprovat. Quan el soldat va baixar l’arma i va dir que havia obtingut un notable, Pi Sunyer tenir una revelació. “Em vaig jurar a mi mateix que no suspendria mai ningú. Un aprovat et pot salvar la vida”, explicava del llit estant, a noranta-cinc anys acabats de fer, a la malaguanyada periodista Montserrat Casals, en un perfil que li va dedicar. “Ja els suspendrà la vida”, recordaven centenars dels seus alumnes.

Acte de commemoració del cinquè aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola. D’esquerra a dreta: Pompeu Fabra, president del Patronat de la Universitat Autònoma; Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Carles Pi i Sunyer, batlle de Barcelona, i Pere Bosch Gimpera, rector de la Universitat de Barcelona. 17 d’abril de 1936 (fotografia: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

La universitat tancada per la grip i uns professors bacallaners

El cert és que la memòria dels antics professors no és tan grata com ho va ser la dels alumnes del vell doctor Pi Sunyer. Com que tractant-se del meu Mirador, no podia faltar l’obligada cita planiana, no em puc estar de recordar de quina manera evoca els seus anys d’estudi l’escriptor als seus llibres. És cert que, per sempre més, la Universitat de Barcelona formarà part d’una de les arrencades literàries més cèlebres de les lletres catalanes –“Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”–, però el retrat del seu claustre és demolidor. Tots els lectors del Quadern gris deuen recordar el retrat que dedica al catedràtic de lògica fonamental Josep Daurella i Rull i comerciant a l’engròs de bacallà del barri de Ribera: “Era, a més a més, tomista de mentalitat. Seria potser una mica arriscat d’afirmar que el doctor Daurella explicava el tomisme. No. No n’hi havia pas per a tant. Explicava els ossos del tomisme –i encara els més pelats i escurats–, el tomisme momificat. Però això sí: érem feliços, intensament feliços, i mai no us podríeu figurar el gust que dóna viure transportat a l’època anterior a Galileu, a Newton i a Descartes. Quin benestar! Quina cucanya! Sí. Jo puc dir que he estat feliç, que la meva felicitat durà un curs acadèmic –un trist curs acadèmic!– i que de llavors ençà la meva vida ha transcorregut dins una buidor irreparable. Si alguna cosa pogué només enterbolir la meva felicitat fou pensar que aquell impressionant senyor em podia a fi de curs suspendre d’una manera absolutament fonamental amb les seves delirants explicacions.” El seu col·lega Agustí Calvet, Gaziel, que també el va tenir d’alumne, recordava la contradicció entre el modus vivendi principal de qui arribaria a degà, vice-rector i senador del regne, i la seva dedicació acadèmica: “Probablement es tractava d’una d’aquelles deixies de la incerta joventut, quan l’home cerca fortuna i malda per situar-se a la vida. Potser influïa també, en un tan gran bacallaner com ell, el prestigi de ser catedràtic, per esborrar així, amb un perfum d’espiritualitat, la fortor salada del peix en conserva.” Fos com fos, a Gaziel, les classes del doctor Daurella li van fer perdre la fe en la universitat barcelonina. Pla ja es va procurar una educació a l’Ateneu Barcelonès.

El mite del creuer universitari per la Mediterrània

Quan Pla i Gaziel eren pàrvuls, s’havien creat els Estudis Universitaris Catalans, com a resposta a la negativa del rector Rafael Rodríguez –pare de qui seria el fundador del RCD Espanyol– a acollir el primer Congrés Universitari Català. Tot just en aquella època en què els homenots eren tot just homenets, la diputació de Prat de la Riba primer i, posteriorment, la Mancomunitat, maldaven per formar nous professors universitaris al marge del sistema universitari centralitzat, que fins ben entrat el segle va fer que generacions de doctorands haguessin de passar per Madrid per llegir les seves tesis. No seria fins a l’arribada de la Segona República espanyola i la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona que arribarien a les aules universitàries personalitats com ara Pompeu Fabra, Carles Riba, Jordi Rubió i Balaguer, Ferran Soldevila, Josep Trueta, Alexandre Galí i Lluís Nicolau d’Olwer, que fins llavors no havien tingut accés als centres universitaris.

Vicens, Sobrequés, Díaz-Plaja i Valentí, a bord del Marqués de Comillas (fotografia: Fons Guillem Díaz-Plaja).

El record dels alumnes de les facultats de la primavera republicana és tan dolç i efímer com fou aquell període, i no se m’acut cap imatge més gràfica que el mitificat creuer universitari per la Mediterrània del 1933, a bord del vaixell Ciutat de Cadis de la companyia Transatlàntica, que va acollir uns joves Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola, Joan Maluquer de Motes, Julián Marías, Antonio Tovar i una parelleta que es formaria llavors, Jaume Vicens Vives i Roser Rahola. Menys conegut és el creuer a Amèrica de l’any següent, on va tenir un paper destacat el joveníssim professor Guillem Díaz-Plaja, que ja havia viatjat en l’anterior edició mediterrània, i on, a banda de Vicens, també s’hi afegirien Eduard Valentí Fiol i Santiago Sobrequés. S’havien previst més viatges, com el que es va fer l’any següent a l’Extrem Orient, però, com tantes coses més, tot s’esfondrà el juliol del 1936. Abans que el braç potent de les fúries aterrés la ciutat d’ideals que volíem bastir, a l’edifici central de la Universitat de Barcelona encara van tenir temps de casar-s’hi Vicens i Rahola davant el rector i conseller Pere Bosch i Gimpera, i de llegir-hi, sota les bombes, la seva tesi sobre Nausicaa el poeta Carles Riba.

Alumnes mestres i mestres alumnes

Amb mig professorat mort, a l’exili o depurat, la universitat va trigar a reconnectar alumnes i mestres. Eren els temps eixorcs que es va trobar aquella alumna de l’Institut Escola anomenada Maria Aurèlia Capmany quan va aterrar a les aules universitàries, on es guardava buida la cadira de l’Estudiante Caído. Però els alumnes no van deixar de ser-ho, i van convertir les facultats en espai de democràcia, de compromís, de lluita, però també d’amistat, companyonia, d’enamorament, sempre que els grisos els ho permetessin. Tancades al paranimf, assalts al rectorat, retrats de Franco voladors, convertien els estudiants en un enemic més del règim, i els professors més implicats i solidaris amb els seus alumnes eren destituïts o dimitits. El règim ho va voler resoldre creant una universitat a l’extraradi de Barcelona, però no va preveure que fins i tot a les taules del bar El Mesón de Sant Cugat es podien congriar mestratges memorables, com ara els de Gabriel Ferrater.

Una aula presidida pel crucifix i, al costat, els dos “lladres” (fotografia: Arxiu de la Universitat de Barcelona).

Pensava en tot plegat ara que em toca a mi de començar a fer de professor universitari a les aules de la Universitat Pompeu Fabra, davant un auditori de joveníssims estudiants –en què elles són majoria–, que s’obren camí tímidament, però amb tota l’energia dels divuit anys. No sé pas si el dia de demà recordaran alguna cosa del que els vaig ensenyar. No aspiro a tant. Ni tan sols aspiro al fet que em recordin per un acudit o l’altre sense gràcia que els hagi pogut explicar. Només m’agradaria que, tot aprenent a ser-los mestre, els pogués ajudar a fer que, en el futur, la vida no solament no els suspengués, com creia fatalista el doctor Pi Sunyer, sinó que els aprovés… i, si pogués ser, amb excel·lència. Perquè, com em deia Josep Maria Esquirol fa pocs dies quan el vaig entrevistar a propòsit del llibre L’escola de l’ànima, “quan les coses van bé, la figura del mestre i l’alumne coincideixen. L’alumne és qui va creixent –literalment, que es va elevant–, i com que la maduresa no s’acaba d’assolir mai del tot, el bon mestre sempre és alumne i l’alumne, si madura bé, esdevé mestre per als altres”.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any