20.09.2020 - 21:50
El diari La Vanguardia publicava ahir d’una manera molt destacada un article de Lola Garcia titulat ‘El govern vol moure fitxa amb els presos de l’1-O abans de les eleccions’. En els ambients polítics i periodístics de Barcelona tothom té coll avall que aquesta periodista té una relació excel·lent amb la Moncloa i per això les seues informacions es consideren una mena de globus sonda, especialment quan tenen el fons i els detalls d’aquesta. Per això ahir alguns polítics espanyols ja van posar el crit al cel.
Abans d’explicar què hi diu cal fer un advertiment: el relat, pel que jo sé, és molt optimista, massa i tot. Tinc la sensació que fa veure que al pa hi ha més formatge que no hi ha en realitat. Però, dit això, és cert que el text conté alguns aspectes reveladors. Com a símptoma, doncs, però només com a símptoma, l’independentisme ho hauria d’apreciar i fer valer.
Segons Garcia, Sánchez ha decidit d’impulsar ràpidament una reforma del codi penal que canviaria la tipificació del delicte de sedició, cosa que permetria d’excarcerar els presos polítics. Diu que ho volen fer abans de les eleccions catalanes per evitar que ‘JxCat faça bandera electoral de la repressió’ (i no sé per què suposa que ERC i la CUP no en faran) i obtenir el suport parlamentari d’ERC al pressupost, després de constatar que els acords amb el PP sobre la renovació del poder judicial són impossibles –aquesta qüestió és d’una gravetat especial i explotarà definitivament el dia 30.
Segons l’article, la revisió del delicte de sedició, ‘que no s’ha tocat des de fa dos-cents anys’, és necessària. Diu que temps enrere el govern espanyol ja ho va entendre perquè ‘les rebolcades jurídiques en més països, especialment la que va impedir d’extradir Puigdemont des d’Alemanya, eren un senyal evident que la tipificació d’aquesta figura resultava inexacta i excessiva a la vista d’algunes altres instàncies europees’. Però, malgrat això, la voluntat de fer canvis es va frenar perquè Sánchez pensava que podia pactar amb el PP la renovació del Consell General del Poder Judicial, cosa que ja veu que és impossible. De manera que ara, segons La Vanguardia, de pressa i corrents, intentaran per la via parlamentària de fer un tomb radical.
Aquest tomb sembla que es basaria en la feina que fa temps que duu a terme el diputat Jaume Asens, d’En Comú Podem, de qui ningú no pot posar en dubte el compromís total en la defensa dels presos i dels exiliats. La cosa consistiria a canviar el codi penal obligant que el delicte de sedició reclamàs violència armada. Amb això, segons l’article, les penes als presos polítics serien reduïdes automàticament, fins al punt que s’insinua que els permetria d’eixir en llibertat i tot. I, alerta amb el detallet, diu que la mesura es podria aplicar també als ‘expatriats’, és a dir als exiliats, que de sobte han deixat de ser tractats de ‘fugits’. És evident que aquesta crisi no acabarà fins que el president Puigdemont no puga tornar com a tal, però, sincerament, no m’esperava de veure La Vanguardia tan prompte sospirant pel seu retorn…
L’article és molt ambigu, especialment en aquest darrer aspecte sobre els exiliats. Però, llegint-lo entre línies, conté aquests detalls interessants que m’agradaria d’enumerar. Perquè, tres anys després, algunes de les coses que ha sostingut l’independentisme sembla, potser, que algú les comença a entendre a Madrid. I també perquè demostra que la fermesa del moviment independentista, malgrat el pessimisme exagerat i malgrat aquest mal humor i tensió de nivells gairebé indecents que gastem, dóna fruits.
El primer detall és les conseqüències nefastes del pendent ferroviari. Just al final de l’article es diu: ‘El govern espanyol admet en privat que el control dels fiscals no és tan fort com presumeixen’, de manera que l’única possibilitat de resoldre l’embolic que ells mateixos van crear seria traure’l de la via judicial i tornar-lo a la via política. Doncs que conste que des d’aquesta banda ja els vam advertir fa molt de temps que posar un conflicte polític en mans de la justícia, i d’una justícia evidentment reaccionària, per no dir franquista encara, era col·locar el tren de la governabilitat en un pendent ferroviari que menava a la catàstrofe. I que no ho van voler veure.
El segon és la constatació, una vegada més, que no es pot governar Espanya contra Catalunya. Mentre nosaltres continuem dins l’estat espanyol i votant com votem, l’esquerra no podrà governar mai a Espanya si governa contra Catalunya. De fet, si governa contra les minories nacionals. Al congrés de Madrid, el bloc diguem-ne postfranquista té 154 diputats contra 196 de la resta. Hi ha una diferència de 42 diputats. D’aquests 42, 30 vénen del Principat, on els postfranquistes obtenen 6 diputats contra 36 de la resta. I si hi sumem el País Basc, el resultat és d’escàndol: un sol diputat postfranquista contra 17 dels altres. Entre el Principat i el País Basc parlem, doncs, d’una diferència de 7 diputats postfranquistes contra 53 dels altres. 11 més dels necessaris. Les xifres són ben rotundes i obliguen l’esquerra espanyola a pensar què vol fer. Que conste també que quan el PSOE va decidir d’abandonar les files demòcrates i arrenglerar-se amb el postfranquisme durant l’octubre republicà també vam avisar de què li passaria. I ací en té el resultat ara, ben visible: els postfranquistes no l’accepten com a postfranquista, i alienant com aliena les minories nacionals, simplement no pot governar, no li quadren els comptes. És ben bé que ha fet el negoci de Robert amb les cabres…
Però el tercer detall i el més important és constatar que la maniobra d’acudir a l’espai de llibertat i justícia europeu és la que trinxa el règim. Per l’excepcionalitat, que és la clau de volta de tot allò que passa de fa deu anys. Lluitar a partir de l’espai jurídic europeu, esquivant la justícia espanyola i acollint-se a l’europea, demostra amb fets i sentències que l’actual estat espanyol no és homologable a les democràcies de la Unió. I això sí que té conseqüències monumentals a llarg termini. Ara ja en veiem unes quantes, però resten per veure, que arribaran, les principals.
Fins ací he explicat allò que m’ha semblat significatiu del globus sonda llançat –insistesc que em pareix que amb massa optimisme– pel diari barceloní. I ara punxem-lo.
Jo diria que aquesta reforma del codi penal, encara que prosperàs al congrés espanyol, no faria efecte per una raó molt simple: el concurs medial. Que és la situació que es crea quan el tribunal entén que un delicte és necessari per a poder-ne fer un altre. I cal recordar que els presos polítics estan condemnats, per exemple en el cas de Junqueras, a tretze anys de presó per un concurs medial dels delictes de sedició i malversació. Això vol dir que tots dos delictes van associats, i l’un desemboca en l’altre. Per això, precisament per això, no es van imposar dues penes separades, una per a cada delicte, sinó una de sola. De manera que, encara que es reforme la pena de sedició, el resultat de la sentència, que l’ha d’aplicar el Suprem, no n’eixirà afectat perquè el delicte de malversació continuarà vigent exactament igual. Sí, aquell delicte ridícul que fins i tot el govern de Rajoy deia que no existia però que els jutges es van encabotar a incloure-hi com fos, i ara ja sabeu per què.
Perquè quan et deixen donar un colp d’estat, i cada dia és més evident l’existència d’aquest colp d’estat judicial a Espanya, si saps què fas i controles les argúcies legals, simplement no deixes res a la improvisació.
Sembla que Sánchez vol fer bo el qualificatiu que s’ha guanyat de “tros de quòniam”. Ara ja veu que no té eixida. Que, tal i com van les coses, ha de continuar dalt del vagó que continua en pendent ferroviari amb la locomotora tripulada per una judicatura clarament franquista. Cal mantindre la fermesa. I més ara, que ells comencen a donar mostres (poques) de feblesa.