Núria Sales i la seva filla Maria Bohigas, propietàries del Fons Joan Sales, que han cedit a la Fundació Mercè Rodoreda del IEC (fotografia: Albert Salamé)

Ahir es va fer l’acte de signatura de cessió dels Fons Joan Sales a la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Van signar el document la filla, Núria Sales Folch, de vuitanta-quatre anys, i el president del IEC, Joandomènec Ros. Amb mirada atenta i somriure mig de satisfacció mig de trapelleria, Maria Bohigas, néta de Joan Sales i actual responsable de l’editorial que va fundar el seu avi, Club Editor, es mirava l’acte protocol·lari.

En acabat, el pensament sorneguer de Maria Bohigas se li escapava (o no) per les comissures dels llavis. Després d’argumentar que considerava que la Fundació Rodoreda era el lloc més adequat per a dipositar el fons, pel bon funcionament i per una qüestió d’afinitat, de trobar-se de costat Rodoreda i Sales, l’escriptora i el seu editor, i també apuntar que seria interessant de reunir-hi més fons, com el de Joan Oliver i Francesc Trabal, per dibuixar una generació i uns fets compartits i maneres d’afrontar-los plenes de contradiccions, Maria Bohigas, dèiem, va deixar anar: ‘També hi ha una certa malícia, en aquesta decisió, que els papers de Sales quedin dipositats al IEC.’

Malícia? I Maria Bohigas va aclarir: ‘Ho dic perquè el Joan Sales novel·lista i editor es prenia l’autoritat del IEC com una cosa relativa, diguem-ne. Això ha donat peu a la llegenda negra del Sales d’anar contra la llengua, cosa que no és certa. Sales tenia obsessió i sentia passió per la llengua. Això és evident. I dic malícia en el sentit que, que un home crític amb la norma trobi refugi en el “Vaticà de la llengua catalana” no deixa de tenir un punt de divertit.’

Contingut del fons
I què conté el Fons Joan Sales? Josep Massot i Muntaner, patró de la fundació, va dir: ‘Un fons tan important com el que rebem avui, que és el d’un gran escriptor i un gran editor, no l’havíem tingut mai.’ I va recordar que la Fundació Mercè Rodoreda acull, entre més, l’arxiu de Mèxic de Lluís Nicolau d’Olwer i també recentment els papers de Joaquim Molas.

Massot i Muntaner va esbossar les tres parts de què es compon el fons: una de situada a l’època de la República i la guerra del 1936-1939, on es destaca la correspondència familiar, sobretot les cartes que Sales escrivia als seus pares i a Núria Folch, la seva esposa, durant la guerra. També s’hi apleguen les cartes que va escriure a Mercè Figueras, amiga que compartia sanatori amb Màrius Torres. La segona part conté el fons de l’exili, entre el 1939 i el 1948. En aquest punt, Massot i Muntaner fou ben expressiu: ‘D’aquesta època trobem material divers, superinteressant: salconduits, permisos, la carta per a demanar de tornar; els quaderns de Coyoacán, que són uns manuals elaborats per Sales quan feia classes, amb dibuixos i tot. També els originals de les Poesies estonianes, en francès, que més endavant van esdevenir el llibre de poemes Viatge d’un moribund. Hi ha Cartes a Maria Planes (directora del sanatori de Puig d’Olena) i a Mercè Figueras sobre la publicació pòstuma de l’obra de Màrius Torres i algunes publicacions de l’època.’ I a la tercera part, que han anomenat ‘el retorn’, del 1948 fins a la seva mort, el 1983, hi trobem un seguit d’epistolaris: amb Llorenç Vllalonga, Xavier Benguerel (l’escriptor i soci fundador de Club Editor), Joan Fuster, Ferran de Pol, Bernard Lesfargues i David Rosenthal. I correspondències més breus amb escriptors com ara Carles Riba, Salvador Espriu, Maria Antònia Oliver i Jaume Vidal Alcover. També conté la documentació que Massot i Muntaner ha trobat més interessant, la que fa referència a l’escriptura i a diverses edicions i versions d’Incerta glòria en unes quantes llengües. A l’estat espanyol la novel·la estava asfixiada per la censura, però en la versió francesa, lliure de censures, la novel·la no feia sinó créixer. En aquesta part també es conserva la correspondència amb agents literaris i autors estrangers de Club Editor, la correspondència que va tenir amb Mercè Rodoreda, a l’abast del públic per a l’edició que en va fer fa pocs anys Club Editor, i tota la seva obra publicada.

Núria Sales signant. Al seu costat, Joandomènec Ros. Al fons, Josep Massot i Muntaner. Fotografia: Albert Salamé.

De falangista a gran escriptor de la literatura catalana
Sobre aquest fons, Maria Bohigas va comentar: ‘Tots aquests documents expressen bé una vida que conté tots els desastres del segle XX. Una vida europea, que mostra la quantitat d’obstacles que representa una guerra. I m’ha impressionat de veure els noms dels primers que van ajudar Joan Sales a França. Pels cognoms, eren jueus francesos. Hi ha molts papers que fan esborronar. Per això penso que val la pena que s’investiguin i es paeixin.’

També va parlar d’alguns epistolaris que conserva el fons. Per exemple, les cartes que Sales va escriure ab Llorenç Villalonga, un autor polèmic pel que va deixar escrit en l’esfera privada. Maria Bohigas es va limitar a dir que era una correspondència on es veia la construcció d’un escriptor i la construcció d’un editor. Sobre Villalonga, Massot i Muntaner va dir: ‘Un personatge sorprenent, que deia una cosa a uns i la contrària a uns altres.’ I Núria Folch tancava disparant contra Villalonga: ‘El meu pare va transformar un falangista en un gran escriptor.’

Per a Maria Bohigas hi ha més correspondències ben importants que tenen Sales d’interlocutor, per exemple la del seu company, l’escriptor Ferran de Pol, o la del traductor al francès de l’obra de Sales, Bernat Lesfargues. I destaca la correspondència amb Xavier Benguerel, per la minuciositat, que conté molt de sentit de l’humor: mentre Benguerel fa unes llargues estades a Xile, per tancar la seva empresa farmacèutica, Sales li explica totes les passes que fa amb l’editorial que acaben de fundar plegats. I així ens assabentem de les batalles que ha de lliurar per poder publicar el premi Sant Jordi o el treball de la doble edició (castellà-català) per a publicar en català els escriptors d’aquí que optaven pel castellà, com fou el cas de Joan Marsé.

Núria Folch, vídua de Joan Sales, va ordenar el fons i en va fer una primera classificació. Després de la seva mort, hi va haver una segona intervenció per part de Montserrat Casals, estudiosa de Rodoreda, i Núria Sales. Maria Bohigas va voler esmentar Montserrat Casals, per la importància que va tenir tant en l’estudi de la correspondència de Rodoreda i Sales, com en el treball fet a partir del Fons Joan Sales.

La cessió del Fons Sales es va fer efectiu ahir, 12 de novembre, trenta-cinc anys després, dia per dia, de la mort de l’escriptor d’Incerta glòria. Precisament amb motiu d’aquesta commemoració, Club Editor ha tornat a publicar una de les traduccions més determinants per a la cultura catalana que féu Joan Sales, la de la novel·la de Nikos Kazantzakis El Crist de nou crucificat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb