El fenomen de l’ocultació política no és nou. S’ha practicat durant segles amb més o menys èxit i de fet hi ha un terme i tot, ‘mort civil’, que el defineix. O que el descriu, per a ser més exactes. Consisteix a fer veure que una persona no existeix, confiant que d’aquesta manera deixarà d’existir, efectivament, en la vida social. Condemnada pel silenci. Això és el que, des de molts punts, molta gent diversa vol que passe al president Puigdemont.

La coalició d’interessos que convergeixen en aquest objectiu és evidentment molt ampla. I la gestió del silenci, molt treballada. Goethe va afirmar, en un dels seus texts més emotius, que on més foscor hi ha és on més esclata la llum, una imatge vàlida encara avui. Però la Cort de Weimar de final del segle XVIII, tot i ser complexa, tenia un nivell de complexitat ínfim comparat amb el dels nostres barris, viles i ciutats d’avui. Ara tenim més informació que mai i aparentment hi ha més veus i més plurals que mai. Però també hi ha molta més gent maldant per llevar valor a les coses que passen, per denigrar la realitat. És un símbol de l’època que vivim que les grans empreses de manipulació pagada, en compte de lluitar per tancar les pàgines web que no els interessen, lluiten amb els algoritmes de Google per enviar la web molesta unes quantes pàgines de cerca més endins, allà on costa d’arribar i on ja ningú no mira.

Aquesta tècnica seria una bona definició de la reacció de bona part dels mitjans catalans i espanyols respecte de la victòria del 130è president a les eleccions europees de diumenge. Molts tot just si publicaven la notícia, com si no hagués passat. I quan era impossible, perquè no dir-ne res hauria estat massa estrany, es decantaven per interpretar-la en compte d’explicar-la. I per interpretar-la molt. Fins al punt de deformar-la constantment, com si jugassen amb l’algoritme de Google.

Per entendre aquest comportament hi ha claus que no sé si són prou conegudes. Per exemple, que hi ha capçaleres mediàtiques que s’identifiquen amb partits polítics fins a l’extrem de confondre-s’hi. O que la Corporació Catalana de Mitjans convida sovint, no sempre, periodistes en la condició de representants, informals, de partits. Esperant –ho diré suaument– que la seua opinió siga coincident amb la del partit –partit que ben sovint indica, a més, qui hi ha d’anar i qui cal vetar, també. Aquest fet implica inevitablement que sovint ja sàpigues què diran aquests col·legues i que s’apartaran ben poc de l’ortodòxia partidista. Però a voltes això també fa que la reacció que tenen arran dels fets resulte literalment còmica. Dilluns era molt instructiu de seguir alguns d’aquests debats i observar la constant destil·lació de missatges negatius cap a Puigdemont, classificant-los per capçalera.

Alguns de vosaltres ja sabeu que el partidisme i la frivolitat m’irriten. I també que no m’agrada escriure quan estic irritat, ni crec que siga prudent de fer-ho. De manera que m’he estimat més de deixar passar un temps prudencial, i un parell d’editorials, abans de posar sobre la taula quatre dades que com a periodista i com a ciutadà em semblen irrefutables i que, en veient-les, no crec correcte que es vulga bastir un projecte de mort civil.

Parlem de xifres, ja que els experts diuen que les dades són un antídot necessari en aquest temps de fets-ficció.

Primera xifra. El 21 de desembre de 2017, en les infaustes eleccions convocades pel govern de Mariano Rajoy, la llista de Carles Puigdemont va aconseguir el 21,5% dels vots i l’independentisme en conjunt, prop del 48%. I ara, un any i mig després, la llista de Carles Puigdemont ha aconseguit el 28,5% dels vots i l’independentisme en conjunt prop del 50%. Açò significa un augment de vot per a Puigdemont de set punts en un any i mig. Set.

Segona xifra. Aquests darrers set anys, tret del cas excepcional de Junts pel Sí, cap partit no havia aconseguit en cap elecció al Principat d’arribar al 26% dels vots i ell ha arribat al 28,5%.

–A les municipals del mateix dia, ERC es va imposar amb el 23,5% (cinc punts menys).
–A les eleccions espanyoles d’aquest mateix any, ERC es va imposar amb un 24,5% (quatre punts menys).
–A les catalanes del 2017, Ciutadans va guanyar amb el 25,3% (tres punts menys).
–A les espanyoles del 2016, En Comú-Podem es va imposar amb un 24,5% (quatre punts menys).
–A les espanyoles del 2015, En Comú-Podem es va imposar amb el 24,7% (quatre punts menys).
–A les municipals del 2015, Convergència i Unió va guanyar amb el 21,4% (set punts menys).
–I a les eleccions al Parlament Europeu del 2014, ERC va guanyar amb el 23,6% (cinc punts menys).

Cal anar fins a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012, quan això era tot un altre país, per a trobar una xifra equivalent: el 30,7% dels vots obtinguts per Artur Mas.

Tercera xifra. Diumenge es feien eleccions municipals i eleccions europees. Les primeres les va guanyar clarament Esquerra Republicana, amb un 23,5% dels vots i això ha estat remarcat com una fita històrica per tothom, amb grans titulars. Perquè ho és, evidentment. Però com es pot justificar que es considere històric un 23,5% i no es considere històric un 28,5% aconseguit a l’urna del costat?

Quarta xifra, sobre el conjunt de l’independentisme, per a situar les dades en el context exacte on són.

–Vot independentista a les eleccions europees: 1.042.000 el 2014 i 1.720.000 el 2019 (uns 700.000 més).
–Vot independentista a les eleccions municipals: 1.400.000 vots el 2015 i 1.500.000 vots el 2019 (uns 100.000 més).
–Vot independentista a les eleccions espanyoles: 1.100.000 vots el 2016 i 1.600.000 el 2019 (uns 500.000 més).
–Vot independentista a les eleccions catalanes: 1.960.000 vots el 2015 i 2.080.000 el 2017 (uns 100.000 més).

En conseqüència, a parer meu, el resum objectiu, periodístic, de tot plegat hauria de tenir en compte necessàriament tres dades:

–D’ençà del 2014, l’augment dels vots independentistes en totes les eleccions és constant i fa possible que l’independentisme les guanye totes.
–A les eleccions europees de diumenge la llista del govern a l’exili, de la qual formaven part Puigdemont, Comín i Ponsatí, va atènyer el percentatge de vots més alt aconseguit per cap partit polític al Principat aquests darrers set anys.
–I el president Puigdemont ha augmentat d’un 31% (set punts percentuals) els vots rebuts, comparant-los amb l’última vegada que es va presentar a les urnes.

Em sembla impossible de discutir, tot això, però quan encara no havien passat ni minuts de la publicació del resultat ja es podia observar com molta gent començava l’operació d’abocar aigua al vi. Els uns per interès partidista, alguns per un excés malaltís d’ideologia, els altres per interès diguem-ne patriòtic –espanyol, és clar– i els de més enllà per la molèstia que sembla que senten per un personatge que ningú no pot negar que ha trasbalsat la vida política catalana més que no s’hauria arribat a pensar mai ningú.

La realitat és molt més complicada que no les xifres, ja ho sé. I jo no crec poder incidir-hi molt com a individu, sincerament, més enllà del meu vot. Però, com a periodista, i sobretot com a director de VilaWeb, sí que em sembla que tinc no tan sols el dret sinó també l’obligació d’advertir els lectors contra els intents de deformar-la. I això faig avui.

Especialment perquè qualsevol cosa que fem ja assenta les bases de l’estat independent. I com que no vull que la república acabe essent una còpia en petit d’allò que no m’agrada d’Espanya, em preocupa molt de veure com creix i es consolida un cert periodisme que s’acosta perillosament a la pràctica de la professió que es fa allà. Igual com em preocupa de comprovar que una part del govern català assumeix de manera desimbolta que les pràctiques tan poc edificants que han dut a construir allà això que en diuen la caverna mediàtica ara es puguen reproduir ací, pels interessos concrets i immediats d’unes altres sigles. Em trobe gent que em diu que cada dia es reconeix menys en els nostres mitjans i això m’alarma.

Per deformar la realitat es pot intentar qualsevol cosa, però això que passa al nostre país demostra també que no és tan fàcil. La persecució per terra, mar i aire contra el president Puigdemont ve de fa anys. I tanmateix és fàcil de comprovar que, malgrat això i malgrat tots els entrebancs logístics posats a la seua candidatura, diumenge el govern a l’exili va aconseguir una victòria històrica a tot el Principat, va incidir fort en la resta dels Països Catalans i va dur l’independentisme per primera vegada a poques centèsimes de la majoria absoluta també del vot popular.

En vista d’aquest fet, em sembla que tot l’independentisme hauria de reflexionar sobre això que passat, per demanar-se si és responsable i lògic de minimitzar victòries tan importants com la del president Puigdemont a les europees de diumenge. Perquè jo crec que és un luxe que no ens el podem permetre. Encara que, dit això, també he de dir que em sent molt tranquil i serè, després de comprovar quina solidesa política i emocional, mai vista, té la famosa muralla humana de Marchena. És a dir, vosaltres mateixos.

 

PS. Posats a fer, si us plau, observeu aquests mapes tan impressionants: Independentisme o espanyolisme: els territoris on se supera el 50%. Hi ha una altra dada demolidora més. L’independentisme ha guanyat amb majoria absoluta de vots les tres darreres eleccions a 746 municipis del Principat i l’espanyolisme només ha pogut guanyar a 58. La realitat és difícil d’amagar, així.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb