Primer d’Octubre: tots els vostres esforços tenen sentit avui

L'acceleració del final dependrà molt de si sabem aplicar això que ja hem après aquests anys

Vicent Partal
Vicent Partal
01.10.2021 - 08:48
Actualització: 01.10.2021 - 10:48
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“El passat s’explica molt bé des del futur.” La frase, un poc rebregada però molt encertada, ens recorda que quan ets enmig d’un procés històric el problema principal és saber en quin lloc et trobes exactament. Saber quant de camí has fet i quant te’n queda.

No aniré fins al 1707 ni al 1931 per a descriure el camí que avui seguim els catalans. Ni tan sols al 1975. Bàsicament, perquè tot esclata amb la mutilació de l’estatut del 2006, al parlament espanyol i, sobretot, al Tribunal Constitucional. I perquè aquest esclat té fases, autèntiques pujades de nivell, que, l’una rere l’altra, enlairen el problema català a una altura cada volta més visible.

Entre el 2010 i el 2014 la classe política encara prova d’arribar a acords amb l’estat espanyol que puguen reconduir el trencament. Però d’ençà del 2012 la forta pressió del carrer ja fa que la societat adopte la independència com a objectiu. La peça central de tot, com és sabut, és el dret de decidir. El respecte a la voluntat democràtica. I per això entre el 2010 i el 2017 s’intenta reiteradament la via negociada. Catalunya ho intentarà divuit vegades. Sempre inútilment.

Què significa, aleshores, i en aquest context, el Primer d’Octubre? El referèndum d’autodeterminació és una mostra d’unilateralitat i sobirania com cap altra que haja fet mai el poble català. I el dia fundacional de la República Catalana. Però també és, si més no, una altra cosa: el vot del Primer d’Octubre és la palanca que liquida el filibusterisme espanyol, amb l’immobilisme intencionat, i que obliga el règim a moure’s. Sense el Primer d’Octubre avui encara seríem on érem –allà on sembla que una part dels nostres polítics actuals estarien ben contents de tornar. Però gràcies al Primer d’Octubre i a les conseqüències que té cada dia, el terreny s’ha mogut sota els peus d’Espanya. El regne dels veïns estava molt tranquil, instal·lat en l’afer intern i en el no a tot, i això se li ha acabat per sempre.

Propose, per tant, d’entendre també el Primer d’Octubre com aquesta palanca que aconsegueix de fer moure finalment l’Espanya que no es volia moure. Com el colp que l’obliga a eixir de la cova. I que força Espanya, incapaç de reaccionar com un país democràtic, a recórrer a la violència per frenar el moviment democràtic català. I a desafiar, doncs, el dret europeu i particularment els drets personals dels ciutadans de la Unió Europea que encara vivim en territori espanyol.

Aquest és un desafiament que d’entrada no es fa visible, perquè la primera reacció política, la primera que arriba, resta completament condicionada per la importància i la influència dels espanyols, socialistes i populars, a Brussel·les.  Però avui, quan el conflicte ja ha avançat tant i origina sentències judicials i decisions polítiques de pes, tot comença a prendre una forma molt diferent. I passa, per exemple, que l’estat que va violentar totes les normes imaginables per a poder condemnar a dotze anys una part del govern català no pot, en canvi, retenir els seus presoners més de quatre anys tancats a la presó. Es mostra completament impotent.

Encara més: l’exili, amb la seua lluita, demostra una vegada i una altra que hi ha un camí claríssim per a guanyar, que és la confrontació permanent i constant, anar-hi sempre, i la reclamació dels drets que tenim com a europeus. Un camí que el jurista Javier Pérez Royo definia magníficament en un article que va publicar ahir: “La terrible conclusió de la comparació d’aquesta doble estratègia de defensa [la de Junqueras per un costat i la de Puigdemont per un altre] és que un ciutadà pot exercir el seu dret de defensa si estableix la residència fora d’Espanya mentre que aquest dret es redueix a una simple formalitat si es queda en territori espanyol.”

Aquest és el punt en què tot plegat fa un tomb, el lloc on cada vegada és més evident que som. Els catalans que vivim al Principat tenim encara la ciutadania espanyola, però també tenim ja la ciutadana europea. I com s’ha fet ben palès amb les dues estratègies divergents contra la repressió, no és igual comportar-se com una cosa que com una altra. Si ens comportem com a espanyols no hi tenim res a fer, tot serà un formalisme. Però si actuem com a europeus podem derrotar-los. Perquè són ells i no nosaltres que han violentat les lleis. Perquè nosaltres no vam fer res il·legal, però ells sí, moltes coses. I perquè Espanya ja no és ama del seu destí, ni tan sols dins les seues, sempre provisionals, fronteres.

Tot això que explique no serviria de res, evidentment, si no fos per la resistència. Perquè la repressió era pensada per a impedir d’arribar on ja som avui, esborrant el moviment tan de pressa com fos possible. Però no se n’han sortit, gràcies a aquesta gent extraordinària que no falla mai i que tampoc no fallarà en les mobilitzacions d’aquest cap de setmana.

Ara, tinguem-ho clar: els passos següents i l’acceleració del final dependran molt de si sabem aplicar això que ja hem après aquests anys. I per això avui m’importa destacar que des del futur, des d’aquell temps que explica tan bé el passat, el pas implacable de les fases és visible fins i tot si mires amb poca atenció. I que tot allò que es va construir avui fa quatre anys té conseqüències directes i immediates en el nostre present i és allò que ens mou. Tot l’esforç que vàreu fer fent córrer les urnes. Tot l’esforç d’allotjar-les i imprimir butlletes. Tot l’esforç de crear programes informàtics. L’esforç de votar les lleis que tocava al parlament. La defensa dels col·legis, cada vot ficat en una urna. Tot, absolutament tot, té sentit perquè si avui passen coses importants és precisament perquè ho vàrem fer.

De manera que, tot i que jo, com el mestre Fuster, sóc un poc al·lèrgic als visques, avui deixeu-me acabar amb un visca el Primer d’Octubre. Amb un visca la llibertat.

 

PS. Cerquem periodistes per a treballar a VilaWeb. Si us interessa podeu trobar-ne tota la informació ací.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Carles Serra
Carles Serra
30.09.2021  ·  22:17

Gràcies Vicent per l’editorial i per els ànims que ens donés; però jo no veig aquesta valentia de defensar l’1-O per aquest govern que alguns li diuen govern republicà, veig TRAÏDORS
T’escric aquest comentari des de Illa de Cerdanya, per demà 1-O agraïr els germans de la Catalunya nord el seu recolzament.

Josep Usó
Josep Usó
30.09.2021  ·  22:22

Quatre anys. Tant de temps i, a la vegada, tan poc. Perquè fa només quaranta-set mesos, semblava que tot estava perdut. I ara es veu la impotència de l’Espanya real, que ja només és capaç de dir barbaritats per boca dels seus més insignes membres. Però saben que han fracassat. El més important és que nosaltres també en siguem conscients: de la seua derrota i de la nostra victòria. Visca, el primer d’octubre, la data fundacional de la República.

Núria Coma
Núria Coma
30.09.2021  ·  22:36

Visca !!*!!
Malgrat els què s’entesten a empetitir-lo, trasgiversar-lo, ignorar-lo o substiuir-lo.
L’1-O el vam fer i el vam guanyar!

joan rovira
joan rovira
30.09.2021  ·  22:58

Mentre el president Puigdemont reivindica el mandat del Primer d’Octubre el Parlament institucional aprova que tan sols un referèndum pactat pot substituir l’1-O.

¿La pregunta és qui són (74) diputats per a; primer, proposar i finalment, aprovar aquest substituir, quatre anys després, un procés votat i guanyat per (2.044.038)?

La planificació predictiva abans del referèndum desplega, quatre anys després, mitjançant l’independentisme institucional català, l’agressió original tapada.

PS.
1. Dades concretes:
* Referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre del 2017: Votants del SÍ (2.044.038)
* Eleccions 14-2-2021: Votants a partits suposadament independentistes (1.448.901)
* Diputats suposadament independentistes: ERC (33), JxCat (32) i CUP 89). Total (74)

2. Anomeno independentisme institucional a les cúpules d’ERC, JxCat i la CUP; quan els secretaris generals Junqueras i Sánchez són espanyols abans que catalans, la qual cosa no vol dir que no estimen Catalunya; sinó que ja els va bé subordinada; com segurament al secretari de la CUP; atès que en cap moment ho denuncia. És un eufemisme que cal treballar-hi.

3. El poder que mana, estableix la planificació predictiva, als partits espanyols – PP abans i ara PSOE- amb les cúpules dels partits col•laboracionistes catalans per tal de repetir una generació més la subordinació de Catalunya, d’una altra manera, a l’espanyolitat o, constructe per controlar unes quantes famílies de l’altiplà i de la perifèria les nacions sotmeses per la força.

4. La constatació d’aquest guió és que fins i tot avui ha sortit a parlar-ne de les bondats del diàleg, reduït a monòleg, Mariano Rajoy, com no podia ser de cap altra manera; perquè l’espanyolitat o negoci d’uns quants perilla a condició que no s’apliqui a la força, l’engany de la dissonància cognitiva i la mentalitat retributiva, simultàniament. Com al 76 i 31 del segle passat.

Belén Solé
Belén Solé
30.09.2021  ·  22:59

Sí, visca l’1 d’octubre! El dia que vam tastar la llibertat.

jaume vall
jaume vall
30.09.2021  ·  23:24

Que visqui la llibertat, benvolgut Director!!! Gràcies per la feina.

Ara, que malvisquin els qui ens enganyen aparentant el que no són, malbaratant el triomf -parcial, però incontestable- de l’1O, menyspreant la sang, la suor i la determinació dels 2,0 M de votants, abaratint el somni de llibertat plena pel nostre país.

Mercè ariza
Mercè ariza
30.09.2021  ·  23:25

Crec que lo del referendum” pactat” no pot ser realitat, no es fara i nosaltres reivendicarem sempre l´1 de Octubre.!Visca Catalunya LLiure!

Carles Barcons
Carles Barcons
30.09.2021  ·  23:26

Res a dir, més que Visca Catalunya i els Països Catalans lliures!

Jaume Bonet
Jaume Bonet
30.09.2021  ·  23:43

Declaració civil d’independencia https://twitter.com/PerePeries/status/1443528430897795073?s=20

Només l’he pogut trobar per Twitter i no sé com fer-ho per imprimir-la. Si teniu accés a twitter crec que vos agradarà. Crec que seria bo que Vilawweb la publicàs de forma més “assequible” a la seua distribució. Salut.

Albert Alcántara
Albert Alcántara
30.09.2021  ·  23:47

Doncs, som-hi! Seguim sense defallir!
Accelerem la conquesta del nostre futur, com més va, en el dia a dia del nostre present!

Ramon Perera
Ramon Perera
30.09.2021  ·  23:49

Mentre a l’exterior estem veient novetats que ens són favorables, a l’interior es troba a faltar alguna cosa.

Entre altres accions, arribar a la independència requerirà “plantar cara”. Per exemple, activitats que siguin dutes a terme per per una majoria prou gran de catalans arreu del territori. Millor activitats d’una duració predeterminada quan la duració sigui un aspecte rellevant de l’activitat, condició que no exclou la repetició de l’activitat quan convingui a nivell tàctic.

L’estratègia mencionada no és incompatible amb el CxR sinó al contrari. L’àmbit d’actuació del CxR és l’internacional i el que comento és l’àmbit interior. Són complementaris.

Per diverses raons, aquesta estratègia no la poden dirigir els partits polítics, ens cal algun tipus d’organització que pugui fer-ho [i que pugui superar lo escaldats que vam quedar amb el Tsunami].

I visca el Primer d’Octubre. La força hi és, entrarà en acció quan es manifesti una iniciativa sòlida, coherent i ben dirigida.

Jaume Riu
Jaume Riu
01.10.2021  ·  00:02

SENSE PLEITESIA
Llegir l’editorial després d’escoltar el discurs institucional de Carles Puigdemont m’fet l’efecte que estan en plena sintonia i parlen del mateix, per això trobo que l’un i l’altre són oportuns en la mateixa direcció i el discurs del president és significatiu també si s’escolta des del punt de de vista del regne d’Espanya, del rrei espanyol, del PSOE i de Comuns.
Avui 30 de setembre, just abans de l’aniversari de l’1-O, ningú no s’esperava aquesta intervenció clarificadora i, sobretot, ells menys encara perquè hauran de païr aquests quatre punts:
1. L’1-O és una victòria nostra consolidada i indiscutible.
2. Tenim un camí de victòria a seguir, i el seguirem.
3. El Consell per la República és el testimoni més potent de la voluntat de fer de Catalunya un estat independent en forma de república.
4. Carles Puigdemont és un president enérgic i està en actiu.
Jo hi afegeixo que totes les monarquies, fins i tot les monarquies de ficció, tenen la seva essència dipositada en la pleitesia dels ciutadans, i avui hem tornat a comprovar que a Catalunya, el rei Felip VI ja no obté la pleitesia indispensable per seguir sent rei, perquè Catalunya no té rei.
Després de sentir el discurs institucional de Puigdemont, i després de la rebuda que li han fet al rei espanyol a Barcelona, torno a dir que pot abdicar en qualsevol moment.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
01.10.2021  ·  00:14

M’emociono quan penso tot el que vam viure aquell 1 d’octubre. Pell de gallina. Sí és el moment fundacional de la República Catalana. I per això tants esforços perquè ho oblidem.

Xavier Zarza
Xavier Zarza
01.10.2021  ·  00:19

Ningú nega la voluntat de la gent per fer la independència. El problema és que s’hi oposen en major o menor grau de vehemència la majoria dels representants polítics, funcionaris, cossos policials, militars, jutges, bancs, grans empreses, i la mateixa UE. El problema, en el fons, recau en qui s’atribueix les quotes de poder.

Si bé l’1-O va ser un acte revolucionari en tant que aquest poder, durant 3 dies, va canviar de mans, la gent va retornar-lo voluntariament el 27-O al marxar a casa. Cada vegada que aquest poder ha intentat canviar de propietari (Urquinaona, Aeroport, La Jonquera), ha sigut novament retornat, voluntàriament, al cap d’unes quantes hores. Ensenyem la poteta i l’amaguem, no sigui que algú s’enfadi i ens renyi.

Fora bo preguntar-se quina intencionalitat tenien aquelles veus que convidaven la gent a marxar a casa, o a passar el cap de setmana al sofà per carregar energies despres d’una declaració d’independència (i que la gent ho faci i li sembli tant normal!). Ah, espera, si encara els tenim com a referents a aquests! Quina mena de procés d’emancipació nacional és aquell que conquereix quotes de poder i les retorna obedientment quan els hi arriba qualsevol consigna o amenaça? Ningú al Món entén això. Quina classe de poble és aquest tan poc arriscat? Normalment, el que s’arrisca és directament proporcional a les ganes (o necessitat) d’aconseguir allò que es vol. El problema, en el fons, segueix sent que la majoria del poble català segueix posant el focus, les expectatives i les decisions sobre el nostre destí en mans dels representants politics, que per activa i per passiva han repetit que l’1-O anaven de farol. El problema, és que no som un problema ni ho volem ser.

Per quan un procés d’autocrítica? No cap al polítics, no cap als aparells de l’Estat, sinó cap als catalans que diuen voler la independència. Quan arribarà el moment en que decidirem ser suficientment adults com per prendre i mantenir el poder fins a forçar una intervenció internacional, que es l’únic que farà negociar a Espanya un referèndum?

Potser podriem començar per preguntar-nos per què marxem tots a casa quan ens ho demanen.

Potser, un dia, ens creurem les victòries i serem capaços de defensar-les.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
01.10.2021  ·  00:44

Gràcies Sr. Vicent per les seves reflexions però jo actualment no veig cap partit polític que vulgui implamentar la independència. Moltes paraules i cap fet.

Enric Roca
Enric Roca
01.10.2021  ·  00:54

Visca!

josep soler
josep soler
01.10.2021  ·  01:12

Doncs arribat aquest punt, el més honest i digne és donar per acabada la legislatura i tornar a fer eleccions. I per a les eleccions que han de venir per acabar amb un govern inútil, a veure si som capasos de refundar un nou JuntsXSí. Obviament ERC i Òmnium no hi seran aquesta vegada però com a mínim els independetistes tindrem a qui votar i ERC haurà de disputar-se els vots amb els Colaus i el PSOE.

No hi ha res més corrosiu per la dignitat del pais que tenir un govern “regional” incompetent, covard i botifler. No són insults, per vergonya són fets documentats.

En la “taula de rendició” que defensa ERC, perquè no sap com disimular que no té cap projecte: un nou govern valent i independentista hi ha de posar el puny sobre la taula per posar-hi condicions i data. I quan el règim franquista digui que no, donar la taula per morta davant el món i tornar el tren a la única via que hi ha: la DUI.

Si fa falta anem a eleccions cada tres mesos abans de fer govern amb els botiflers d’ERC. A veure qui es cansa abans d’anar a votar: els INDEpendentistes o el DEpendentistes. Potser serà la única manera de guanyar la indepèndencia si un dia els DEpendentistes no van a votar. Tindrem tots els diputats INDEpendentistes perquè nosaltres NO ENS CANSEM DE VOTAR.

Carles Blas
Carles Blas
01.10.2021  ·  05:05

Les manifestacions de Brussel·les i Estrasburg són de les més grans que es recorden a aquestes ciutats. Jo vaig ser a les dues.

Des de fa molt de temps ja he expressat a aquesta secció d’opinió que el problema és Europa, i que la frase no és meva sinó de Romeva, exactament de l’acte que va fer al parlament europeu el gener 2017. (“Això no és un problema de autodeterminació, sinó de democràcia”)

Europa té un greu problema de democràcia, i el que passa a Catalunya ho fa palès. Quan una persona hongaresa té limitats els seu drets per la seva orientació sexual, o una persona alemanya es discriminada pel seu color de pell, o una persona catalana té els seus drets fonamentals perquè vol una república independent de l’estat espanyol, la Comissió Europea no pot fer veure que no passa res. Perquè està abandonant la seva funció de protegir els tractats.

Deixem de fer el ruc, i comencem adreçar-nos com a ciutadans europeus, a aquells que paguem perquè protegeixin els nostres drets.

Joan López
Joan López
01.10.2021  ·  05:23

Ahir a Barcelona,i vaig veure mes esteladas als balcons(novas) una petita o grand senyal que la gent no oblida la gran victoria moral que va ser el 1/10/17. Seguim !!!
Visca Catalunya Lliure !!*!!

Josep Pericas
Josep Pericas
01.10.2021  ·  06:15

Hauríem d’acostumar-nos a parlar de l’estatut de Miravet, com de l’estatut de Sau i de Núria. Molt necessari recordar que el 2010 el Constitucional va retallar un estatut ja retallat pel Congrés el 2006 (incomplint la promesa de Zapatero de donar suport al que decidís el Parlament de Catalunya).

L’estatut de Miravet es pot anomenar del 2005 també, però mai del 2006, ja que l’estatut del 2006 és un esguerro producte de la no acceptació espanyola de la voluntat catalana (o sigui, de la voluntat espanyola de tenir-nos lligats curt). Així per exemple a l’estatut del 2006 no teníem control dels aeroports (això va ser la gota que va fer vessar el got i ERC va votar-hi en contra).

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
01.10.2021  ·  06:18

1-O ens marca el camí, posar contra la paret el corrupte estat espanyol. Sabem també que el govern a l´exili porta una victòria rere una altra. Tenim la DUI feta.
Tothom preparat pel moment que arribarà aviat quan el MHP Puigdemont i la resta puguin passejar-se per Catalunya.

Agustí Delgado
Agustí Delgado
01.10.2021  ·  07:03

Perspectiva, paciència i perseverança.

Albert Miret
Albert Miret
01.10.2021  ·  07:09

Tots els nostres esforços tindran sentit quan els nostres “governants” siguin dignes i entenguin que governar no és tornar al passat, sinó cercar incansablement el futur pels que venen a darrere.
Em fa gràcia i pena quan dia darrere dia haig de sentir per tots els mitjans publicitaris comprats, incloses la TV3 i Catalunya radio, com ER de Convergència s’inventa circumloquis complicadíssims per demostrar que la independència s’aconsegueix tornant-se més dependents de la moncloaca que mai. Sant Oriol, el Sant vivent, aquell que es creu el més bo del món, es posa vermell per la TV intentant explicar que la traïció al poble és el camí cap a la independència. Esperem que aquest poble babau s’esforci una mica més en les pròximes eleccions, i esperem que “Junts” es desperti i planti a aquesta banda de botiflers.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
01.10.2021  ·  07:16

Fa quatre anys, sis del matí “armada” de paraigües i un coixí de fer puntes ple d’agulles. Carmanyola, aigua i bombons amb tot aquest “arsenal” em vaig plantar a l’escola de la vila disposada al que fos. I fins a la cloenda del local. Helicòpters fantasma volant molt vaig. I també por, molta por. Que ningú tingui la gosadia de voler volatitzar aquella diada. Hem de conservar-la i estimar-la en la memòria. VISCA EL PRIMER D’OCTUBRE. VISCA EL C×R. VISCA CATALUNYA LLIURE. VISCA LA GENT QUE SE LA JUGA. Bon dia i bona hora. ☮️

Vicen Maupoey
Vicen Maupoey
01.10.2021  ·  07:23

Visca l’1 d’Octubre !!

Seguim, seguirem !

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
01.10.2021  ·  09:01

D’acord amb Joan Rovira i Josep Soler

Espanya no ha guanyat sempre. Espanya ni es eterna, ni immortal, ni universal, ni el que pretenen els espanyols.

Espanya no té res més a oferir que violència policial, violència judicial i menyspreu i aniquilació a qui no combregui amb les seves rodes de molí, sigui qui sigui. I aquesta praxis es secular.

Espanya es rebuda cada dia amb més reticència i fredament a Europa.

Haurem de fer com l’heroi amb la Hidra : emmirallar-la . Fer-li veure la seva MONSTRUOSITAT.

Som ciutadans europeus amb uns drets que hem de fer valdre a Europa si o si.
Tots i cada un de nosaltres hem d’obrir a Europa una via de reconeixement dels nostres drets i si ha de ser jurídicament doncs així ho haurem de fer, no tan sols el perseguits fins avui si no tots. Individualment o en grups. Perquè tots som perseguits . Inundar les diverses instàncies e institucions europees siguin o no tribunals de sol.licituds i reclamacions dels nostres drets. Inundar-los documentalment del que està passant en la negació ,repressió i persecució dels nostres rets com a ciutadans d’Europa. Des de tots el àmbits dirigir-nos a qui a Europa coneix l’assumpte.
Els altres ciutadans europeus han de coneixer. L’àmbit dels polítics es limitat i condicionat. El poble es qui mostra qui es , no els polítics .

Ja fa temps que s’avança en que Europa ha de ser l’Europa dels pobles i no les Estats o no serà. El nostres cas, el cas de Catalunya es una evidència.

Joan Begue
Joan Begue
01.10.2021  ·  09:05

Visca el primer d’octubre Sempre més

Pep Agulló
Pep Agulló
01.10.2021  ·  09:26

PARAULES

La paraula referèndum pronunciada en aquest Estat només té sentit emancipador en el calor d’una revolta que el garanteixi i defensi, com va ser l’1-O.

Ara ho veiem. Des del futur veiem el passat. Les mil iniciatives que confluïren en l’acció de preparar el camí de la independència ens mostra el calat de l’embat, com explica la magnífica editorial. Ara sabem el que vol dir revolta triomfant…

I també sabem, per tant, que la paraula referèndum, ara, en boca dels parlamentaris no és més que una forma d’erosionar-se entre els, en teoria, aliats.

És una consigna buida perquè l’instrument del referèndum proposat no té contingut, no té objectiu, no el pot tenir. Allò a decidir ja està decidit! Només cal implementar-ho…

FETS…(Per la ruptura)

Per tant l’instrument, ara, és encetar un munt de focs de desobediència, en cada nivell de la societat catalana: institucional, polític, social… Tant en el terreny social com nacional, coordinats i dirigits pel front exterior, amb l’actiu que és Puigdemont guanyant legalitats a Europa, del CxR lliure de repressió. Un caliu que en augmentar la flamarada irà concretant allò que tant ens desconcerta…

¿Què hem de fer per activar aquell 1-O? La resposta està en el vent… del que fem, de la nostra lluita…

No cal que la classe política ens fixi un calendari autonòmic trampós i sense contingut. La ciutadania és prou sobirana.

PS. Tots-es inscrits i preparats per votar l’Assemblea del CxR , el parlament que ens representa ?

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
01.10.2021  ·  09:37

Les revolucions es fan, i es guanyen o es perden.

La Revolució Francesa va triomfar en un primer moment, per degenerar després en l’imperi i acabar finalment amb la restauració borbònica amb Lluís XVIII. La Revolució Americana va triomfar totalment, com les sudamericanes, i varen infantar nous estats.

Tant en el cas de la francesa- fracassada inicialment- com en el cas de les americanes- reixides, l’efecte a llarg termini ha estat l’establiment d’un nou ordre.

Podem ja dir que malgrat l’heroïsme puntual dels ciutadans, la Revolució Catalana (perquè el viscut entre el 2012 i el 2017 va ser una revolució, es digui com es digui, i no precisament la dels tòtils de la CUUUUP, sinó una bona revolució democràtica burgesa) ha fracassat ara. Ha fracassat perquè no es va intentar implementar allò que la ciutadania volia. Sigui perquè els nostres polítics no s’ho creien, per ingenuïtat, mala fe, inexperiència o covardia. Quan tots hauríem acudit a defensar el parlament, quan una sola paraula hauria servit per tal que la gent ocupés el port, tallés les carreteres i formés muralles humanes davant les institucions de la República, es va demanar a la ciutadania de tornar a casa. Per tant, si, hem fracassat- de moment.

Però és que l’1O va ser el que el professor Grossfogel anomena un “esdeveniment”: la gent pren consciència d’una nova realitat i canvia el paradigma. I una hora o altra es converteix en un moviment polític i social que canvia definitivament el panorama. Ningú que fos independentista el 2017 s’ha tornar unionista. Potser la llengua i la cultura acabin trinxades i la independència la faci una generació que tingui el català com un record llunyà, tal i com va passar amb els irlandesos, però la consciència que “ja no ens alimenten molles” hi és, i per molt que facin no l’esborraran.

Ara, amb els partits actuals i els dirigents actuals no assolirem ni la república ni tan sols una mínima dignitat. Se n’hauran d’anar i el moviment polític i social que finalment capgirara les coses és possible que encara no hagi nascut.

Paciència, perseverància i treball. I felicitem-nos tots per la nostra lluita democratica.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
01.10.2021  ·  09:51

Anar-hi, anar-hi, anar-hi.
#NoSurrender

Francesc Gruartmoner
Francesc Gruartmoner
01.10.2021  ·  09:52

Crec haver participat a tots els esdeveniments politics i socials que s’han produït en aquest país de finals dels seixanta ençà. Sempre de la banda dels “burrus”. L’únic que considero veritablement revolucionari, en el sentit de voler canviar les coses, va ser l’1O….

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
01.10.2021  ·  10:00

Visca l’1 d’octubre! Ni oblit ni perdó. Jo era a Sant Cugat. Vaig venir des de Itàlia per acompanyar el meu pare a votar.
Jo, com molts residents a fora, ja havia votat per correu!!! I el meu vot va ser comptat!!!
Parleu també d’això. De la xarxa (mig secreta) que van muntar per rebre el vot per correu. El meu vot va anar a Paris… I parleu de les cues que es varen formar per votar a l’estranger.

I ara mireu què ha fet amb l’1 d’octubre el diari ARA. Tampoc hem d’oblidar la traïció dels mitjans d’informació.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
01.10.2021  ·  10:08

L’agenda i els diaris avui ens ajuden a recordar com de FANTÀSTIC i TRENCADOR va ser el dia tot just fa 4 anys.

Seria meravellós poder-nos ajuntar novament i celebrar-ho (aquestes coses encara són legals), però no hem estat capaços ni d’això.

Fins a quan hem d’aguantar que uns pocs (a qui tots coneixem i a qui, molts d’ells, hem votat) ens segueixin oprimint les ganes de fer camí, ens forcin a oblidar el que hem estat capaços de fer i ens retinguin al “camp de treball” en que s’està convertint Catalunya (amb la decadència programada de Barcelona)?

espanya ens tracta com a una colònia, cert, però el que més m’indigna és la nostra submissió i indulgència amb polítics, funcionaris, opinadors i col·laboracionistes diversos que se’ns pixen a la cara a diari. El no-debat sobre un nou referèndum proposat per la CUP és un clar exemple.

És urgent recuperar un mínim control del nostre futur. És hora de treure el millor de nosaltres i gestionar el present amb dignitat. Organitzem-nos !!!

ESTHER QUETGLAS
ESTHER QUETGLAS
01.10.2021  ·  10:09

Sempre he mantingut i segueixo, que tenim un mal divorci amb aquest marit tan totalitari, que’s el país veí. Son els de “la mujer en casa y mejor con la pata quebrada” Això es el qu’ens varen voler fer el 1-O, però no se’n van sortir. Ara altres veïns i amics, van sentit i notant com en patim de maltractes. A veure si aconseguim una ordre d’allunyament indefinida i guanyem la nostra Independència, que ja la tenim ben merescuda. Gràcies per els articles i l’esforç de mantenir aquest diari.

Berta Carulla
Berta Carulla
01.10.2021  ·  10:18

El discurs del president aquesta vegada em reconcilia amb ell, i més després del succeït a l’Alger, esperem que aquella gesta segueixi per bona via dilluns vinent.

Quan aconseguim fer fora els ocupants, l’1 d’octubre hauria de ser la nostra festa nacional.

Que tingueu una feliç diada!

Oscar Bernades
Oscar Bernades
01.10.2021  ·  10:47

Desconfio immediatament dels qui menystenen l’1-O.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
01.10.2021  ·  10:55

L’1-O va ser la cosa més guapa feta col·lectivament i va superar la classe política. L’hem de defensar i no permetre que li llevin significat uns i altres.

Els polítics que ens manen actualment estan domesticats per Espanya i, tot i que està ben clar que la justícia europea ens donarà la raó, no veig de quina forma ho podrem aprofitar.

Visca l’1-O. Visca la llibertat.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
01.10.2021  ·  10:56

Des del primer moment del PROCÉS, trobe faltar la significació del govern valencià (X.PuIG-PSOEista) en favor de Catalunya, amb tot el que ens agermana històricament, culturalment. I no cal dir, per molts altres interessos recíproques. Som colònia espanyola. I quan Catalunya s’independentitze, tant de bo que voldrem seguir-los. És del tot incongruent no establir i estrényer, relacions polítiques, quan més denses i fluïdes millor. Som PPCC (no Castellans. Sense menyspreu vers ningú). Ells ja s’ho faran. I com a tal hem de mentalitzar-nos i procedir cara al futur. A la llarga, per bé de tots.

ramon Feixas
ramon Feixas
01.10.2021  ·  11:06

De les lliçons, en aquest cas de la que ensenya la professora història, i com podem comprovar, cada alumne n’aprèn una part diferent, que és elaborada fins i tot arriba a veure’s contradictori allò que un après respecte el que ha après l’altre. Ningú pot negar que per ser considerada bona una conclusió, cal que sigui factible. És evident que el que ha estat factible físicament aquests 4 anys ha estat la capacitat d’aplicació de repressió per part dels franquistes. Aquells independentistes que miraven a curt (victòria o derrota) per molt que el referèndum en termes democràtics ètics i humans s’hagi guanyat, l’aplicació no ha estat possible. No era possible perquè el factor sagrat que decidia eren els veredictes del jutges franquistes assedegats de repressió. Hi ha independentistes que en culpabilitzen a d’altres independentistes. I això també és una lliçó per qui la vulguin aprendre.
A mesura que es va recurrent el camí sorgeixen nous factors ( el principal de moment és la separació de poders a la UE que no s’assembla de res amb les institucions espanyoles). Els cicles de la història no es poden mesurar en dècades. A la dècada passada, per exemple s’han produït fets fruit de la dècada dels 70 del segle passat, ja que la capacitat de violència i repressió del franquisme varen posposar el factor social que s’ha mantingut en la societat en el factor de la por, el orgullo nacional, i l’esperit de revenja. S’ha seguit fomentant aquest valors culturals a pesar d’haver mort el dictador, encara que siguin esperpèntics i primitivistes.
La unió fa la força. L’exclusió crea enemics. Però unió i “unidad” són dos termes ben diferents pel tipus de valors que sostenen al darrere.
Aquest curt terminis ha hagut de sacrificar. Però guradant.ne el suc no serà un sacrifici inútil. El Dependrà de la utilització, intensitat i persistència d’aquest suc.

PS. La Berta Carulla es disculpa perquè escrit Alger enlloc Alguer. Ho traspasso com ella demana a des la tanda de comentaris d’un altre article,

Maria Villarroya
Maria Villarroya
01.10.2021  ·  11:25

VISCA 1O

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
01.10.2021  ·  11:32

“Primer d’Octubre: tots els vostres esforços tenen sentit avui”.

Tant de bo!

Pense que el vídeo d’Octuvre, amb les paraules del mestre de mestres Josep Fontana, resumeix molt bé l’essència i la tenacitat del poble català.

En el vídeo… només gent del carrer, perquè, al cap i a la fi, som i serem la gent del carrer els que aconseguirem que la nostra identitat, que l’Estat espanyol vol diluir en l’espanyolitat amb una insistència malaltissa, no només perdure, sinó que tinga el marc estatal per desenvolupar-se.

https://www.youtube.com/watch?v=U3PpTyOuCv4

Bona diada del Primer d’Octubre!
(que hauria de ser la nostra única Diada Nacional)

P.S. Un “fora de tema”. Berta Carulla, en un comentari a un altre article, demana que es diga que quan va escriure “Alger”, volia dir “Alguer”.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
01.10.2021  ·  12:04

Malgrat tot l´1de octubre varem guanyar i la marca ñ malgrat la violéncia que ens va enviar espanya cada s´enfonsa i queda completament desprestigiada. Ara nosaltres seguirem endavant per moltes raons una ja per principis ja que som una nació. Sr Partal moltes gràcies per aquesta editorial i VISCA L´1 DE OCTUBRE

Joan Ortí
Joan Ortí
01.10.2021  ·  12:16

Ni el 1714, ni Primo de Ribera, ni el dictador del “alzamiento nacional”, ni la guerra civil, ni l’1 d’octubre………Un poble no es pot doblegar i sinó pregunteu-ho al poble Mexicà……..
Per una República Catalana lliure!!!!
VISCA ELS PAÏSOS CATALANS!!!!

Francesc Subiràs
Francesc Subiràs
01.10.2021  ·  12:39

Visca l’u d’Octubre.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
01.10.2021  ·  12:43

Proposta en ferm:

¿Per què no proposem canviar el nom de la/les Plaça d’Espanya per Plaça de l’1 d’Octubre?

Es pot fer SEMPRE SENSE VIOLÈNCIA el proper 11S o demanar solemnement als alcaldes que ho facin a les seves ciutats.

Andreu Palomo
Andreu Palomo
01.10.2021  ·  14:18

Andreu Palomo

Completamente d’acord amb l’Editorial de Vicent, i afegiria que nomès la gent que presioni al carrer farem canviar les idees dels politics que ara governen…igual que ho varem fer al 2012, a partir de manifestations massives exigint votar. Ara toca exigir que s’implementi el que varem votar l’1O, i no perdre mes temps amb un altre teoric i probablement irrealizable referendum…..Quant deixem decidir als politics…ho tenim malament….per si mateixos tenen tendencia a instalar-se en la comoditat dels seus ben retribuits càrrecs…i a perdre la memoria……

Lluís Paloma
Lluís Paloma
01.10.2021  ·  15:01

No és que una part dels polítics siguin nostàlgics de l’autonomia, és que només podem refiar-nos de Waterloo!

Roser Caminals
Roser Caminals
01.10.2021  ·  16:20

No ens estripem les vestidures.
Els partits polítics, sobretot ER, només avancen a empentes de la societat civil. L’objectiu actual d’un referèndum pactat és un pas endavant (per bé que molt tímid) respecte de la taula de diàleg sense límits. Tots sabem que és un objectiu impossible, a no ser que se’l forci des de l’exterior.
A la societat civil ens toca reivindicar un referèndum unilateral i coordinar-nos amb el CxR i els polítics més capaços per estat preparats. Hem d’anar per totes. Una derrota seria irreversible.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
01.10.2021  ·  17:22

Si la gent vota erc, vol oblidar el 1-O. I els de Junts amb el nomenament del delinquent 155.Giro de Caixabank.155 com a conseller ho fa per que dona gracies a la fugida d’empresses a milers. GIRO 155, el simbol d’aquest GOVERN155, de pocavergonyes erc.junts.155. PROU POCAVERGONYES 155

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies