30.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 01.10.2021 - 10:48
“El passat s’explica molt bé des del futur.” La frase, un poc rebregada però molt encertada, ens recorda que quan ets enmig d’un procés històric el problema principal és saber en quin lloc et trobes exactament. Saber quant de camí has fet i quant te’n queda.
No aniré fins al 1707 ni al 1931 per a descriure el camí que avui seguim els catalans. Ni tan sols al 1975. Bàsicament, perquè tot esclata amb la mutilació de l’estatut del 2006, al parlament espanyol i, sobretot, al Tribunal Constitucional. I perquè aquest esclat té fases, autèntiques pujades de nivell, que, l’una rere l’altra, enlairen el problema català a una altura cada volta més visible.
Entre el 2010 i el 2014 la classe política encara prova d’arribar a acords amb l’estat espanyol que puguen reconduir el trencament. Però d’ençà del 2012 la forta pressió del carrer ja fa que la societat adopte la independència com a objectiu. La peça central de tot, com és sabut, és el dret de decidir. El respecte a la voluntat democràtica. I per això entre el 2010 i el 2017 s’intenta reiteradament la via negociada. Catalunya ho intentarà divuit vegades. Sempre inútilment.
Què significa, aleshores, i en aquest context, el Primer d’Octubre? El referèndum d’autodeterminació és una mostra d’unilateralitat i sobirania com cap altra que haja fet mai el poble català. I el dia fundacional de la República Catalana. Però també és, si més no, una altra cosa: el vot del Primer d’Octubre és la palanca que liquida el filibusterisme espanyol, amb l’immobilisme intencionat, i que obliga el règim a moure’s. Sense el Primer d’Octubre avui encara seríem on érem –allà on sembla que una part dels nostres polítics actuals estarien ben contents de tornar. Però gràcies al Primer d’Octubre i a les conseqüències que té cada dia, el terreny s’ha mogut sota els peus d’Espanya. El regne dels veïns estava molt tranquil, instal·lat en l’afer intern i en el no a tot, i això se li ha acabat per sempre.
Propose, per tant, d’entendre també el Primer d’Octubre com aquesta palanca que aconsegueix de fer moure finalment l’Espanya que no es volia moure. Com el colp que l’obliga a eixir de la cova. I que força Espanya, incapaç de reaccionar com un país democràtic, a recórrer a la violència per frenar el moviment democràtic català. I a desafiar, doncs, el dret europeu i particularment els drets personals dels ciutadans de la Unió Europea que encara vivim en territori espanyol.
Aquest és un desafiament que d’entrada no es fa visible, perquè la primera reacció política, la primera que arriba, resta completament condicionada per la importància i la influència dels espanyols, socialistes i populars, a Brussel·les. Però avui, quan el conflicte ja ha avançat tant i origina sentències judicials i decisions polítiques de pes, tot comença a prendre una forma molt diferent. I passa, per exemple, que l’estat que va violentar totes les normes imaginables per a poder condemnar a dotze anys una part del govern català no pot, en canvi, retenir els seus presoners més de quatre anys tancats a la presó. Es mostra completament impotent.
Encara més: l’exili, amb la seua lluita, demostra una vegada i una altra que hi ha un camí claríssim per a guanyar, que és la confrontació permanent i constant, anar-hi sempre, i la reclamació dels drets que tenim com a europeus. Un camí que el jurista Javier Pérez Royo definia magníficament en un article que va publicar ahir: “La terrible conclusió de la comparació d’aquesta doble estratègia de defensa [la de Junqueras per un costat i la de Puigdemont per un altre] és que un ciutadà pot exercir el seu dret de defensa si estableix la residència fora d’Espanya mentre que aquest dret es redueix a una simple formalitat si es queda en territori espanyol.”
Aquest és el punt en què tot plegat fa un tomb, el lloc on cada vegada és més evident que som. Els catalans que vivim al Principat tenim encara la ciutadania espanyola, però també tenim ja la ciutadana europea. I com s’ha fet ben palès amb les dues estratègies divergents contra la repressió, no és igual comportar-se com una cosa que com una altra. Si ens comportem com a espanyols no hi tenim res a fer, tot serà un formalisme. Però si actuem com a europeus podem derrotar-los. Perquè són ells i no nosaltres que han violentat les lleis. Perquè nosaltres no vam fer res il·legal, però ells sí, moltes coses. I perquè Espanya ja no és ama del seu destí, ni tan sols dins les seues, sempre provisionals, fronteres.
Tot això que explique no serviria de res, evidentment, si no fos per la resistència. Perquè la repressió era pensada per a impedir d’arribar on ja som avui, esborrant el moviment tan de pressa com fos possible. Però no se n’han sortit, gràcies a aquesta gent extraordinària que no falla mai i que tampoc no fallarà en les mobilitzacions d’aquest cap de setmana.
Ara, tinguem-ho clar: els passos següents i l’acceleració del final dependran molt de si sabem aplicar això que ja hem après aquests anys. I per això avui m’importa destacar que des del futur, des d’aquell temps que explica tan bé el passat, el pas implacable de les fases és visible fins i tot si mires amb poca atenció. I que tot allò que es va construir avui fa quatre anys té conseqüències directes i immediates en el nostre present i és allò que ens mou. Tot l’esforç que vàreu fer fent córrer les urnes. Tot l’esforç d’allotjar-les i imprimir butlletes. Tot l’esforç de crear programes informàtics. L’esforç de votar les lleis que tocava al parlament. La defensa dels col·legis, cada vot ficat en una urna. Tot, absolutament tot, té sentit perquè si avui passen coses importants és precisament perquè ho vàrem fer.
De manera que, tot i que jo, com el mestre Fuster, sóc un poc al·lèrgic als visques, avui deixeu-me acabar amb un visca el Primer d’Octubre. Amb un visca la llibertat.
PS. Cerquem periodistes per a treballar a VilaWeb. Si us interessa podeu trobar-ne tota la informació ací.
