Pere Aznar: “M’encantaria beure com beu la gent, però no puc, perquè tinc un cable pelat”

Entrevista al còmic i guionista que ara fa de jurat al programa 'Duel de veus' a À Punt

VilaWeb
Esperança Camps Barber
19.05.2022 - 21:15
Actualització: 20.05.2022 - 02:18

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Pere Aznar va ser un dels primers rostres que van aparèixer a À Punt. El seu programa, Assumptes interns, revisava des de l’humor bona part dels tòpics valencians. Ara ha tornat a la televisió pública en un paper que no havia fet mai però que el fa gaudir molt, diu: és un dels jurats de la nova temporada del concurs de talent musical Duel de veus. El programa s’emet cada divendres al vespre amb una audiència prou superior a la mitjana de la cadena.

Fem aquesta entrevista al camerino mentre espera per començar l’enregistrament del programa. Acaba d’arribar de Madrid, on viu d’ençà de fa disset anys, i hi tornarà quan s’acabe el programa. A banda de Duel de veus, Aznar continua col·laborant amb un programa setmanal de ràdio, fent guions i desenvolupant una sèrie de la qual encara no pot parlar. També escriu un llibre on explica la seua experiència com a alcohòlic que fa deu mesos, deu dies i dotze hores que no beu. I encara, confessa per què es va llevar la barba i com és la vida d’un negre literari.

Torneu a À Punt amb el concurs de talents Duel de veus, un format que fins ara no havíeu fet.
—És un programa molt divertit i m’ho passe tan bé que jo mateix estic sorprès. És la primera volta que faig un programa així, i quasi us diria que és la primera volta que el veig. Com tothom, vaig veure el primer OT, però després, res. Tinc alguns problemes amb el format de reality. Aquest és molt blanc i me n’agrada el resultat, però aquests programes que fan muntatges amb la música de Coldplay per baix i diuen al concursant que hi ha la seua iaia, i busquen la llàgrima o l’abraçada, no m’agraden. No estaria còmode fent-ho.

Veient-vos en antena sembla que ho hàgeu fet tota la vida.
—La producció buscava algú que no tinguera res a veure amb aquest món dels talents. Ho dic sempre: he trobat una feina on em paguen per dir les mateixes coses que diria al sofà de casa. Faig els mateixos comentaris que faria si em mirara el programa amb una altra persona, amb unes papes i una Coca-Cola. La diferència és que ací porte un vestit i hi ha llums…

I teniu Samantha Gilabert i Sole Jiménez al costat.
—Sole ja els diu “heu de posar la veu ací o allà”, però jo dic el que em sembla a mi. No hi ha guió. Estic comodíssim i em sorprèn. De fet, el productor executiu, que és un paio que conec de fa molts anys però que ha arribat molt més lluny que no jo, m’ha confessat que tenien por del que poguera dir.

Què us semblen els concursants?
—Ho fan molt bé. Són gent que tenen la seua vida. N’hi ha un que és metge i està quaranta hores de guàrdia i després ve ací i en canta una de Txarango, i potser acaba d’operar una persona. Quan assaja? Una altra és cambrera, un és obrer, una té una botiga… Són gent que aprofita els espais que té en la seua vida per venir a cantar. No és una acadèmia i no els fan vuit hores de classe cada dia. Són cantants, alguns professionals… Això m’agrada molt. No hi ha res brut darrere ni hi ha història profunda.

Pere Aznar

A banda d’aquest nou registre a la televisió, també heu fet un canvi molt radical a la vostra vida.
—Superradical. Molt bèstia!

Per què?
—Doncs perquè feia molts anys que feia les coses malament, i em cuidava molt poc. Tenia problemes de tota mena i em vaig adonar que no podia continuar així, i vaig canviar d’una manera molt radical. El més destacable és que me’n vaig adonar jo. Aquestes coses, si te les diuen de fora, no en fas cas. Vaig ser jo qui vaig dir prou. Fa deu mesos i deu dies i dotze hores… Però qui ho compta?

El setembre passat vàreu dir, al programa d’Andreu Buenafuente, que teníeu problemes amb l’alcohol i que havíeu deixat de beure. Per què ho vau voler fer públic?
—Uf, això va ser molt fort. En realitat no tenia pensat de fer-ho públic. No va ser una cosa que tinguera pensada. És més, si ho haguera pensat, no ho hauria fet. Però tot va eixir perquè Andreu Buenafuente em va dir que tenia la sensació que jo no feia les coses d’una manera personal. I tenia tota la raó, perquè ja feia més d’un any que era al sofà de Late Motiv i ell em donava oportunitats cada setmana i jo anava fent acudits d’actualitat, fent les coses que he fet tota la vida com a guionista. Però molt poques vegades havia rascat en la meua vida personal. I l’Andreu em va pegar un toc d’atenció, molt educadament i a la seua manera, que és amb poques paraules, ja sap com fer-ho. Això va ser abans de l’estiu, i a l’estiu vaig deixar de beure. Quan faltava una setmana per a començar la temporada, encara em preguntava, de què collons parle?


—Just dos dies abans d’eixir al programa vaig anar a un open de comèdia, que és un lloc on vas a explicar acudits nous, i vaig començar a improvisar sobre el fet que havia deixat de beure. Vaig fer acudits de coses prou dramàtiques. Com que les tenia treballades, va eixir enfilat i la gent s’ho va passar bé. Quan vaig eixir de l’open vaig pensar, això és el que contaré a l’Andreu. Però si haguera sabut tot el que vindria després, no sé si ho hauria fet. Ara busque “Pere Aznar” a Google i el primer que apareix és “Pere Aznar alcohòlic.” Hòstia! Fa un poc de vertigen.

Sou una persona coneguda que conta a la televisió un problema d’alcoholisme.
—No tenia la sensació que fora una persona pública o famosa. Però tinc una teoria sobre per què es va viralitzar la cosa.

Digueu.
—Hi ha molta gent que ha vist el vídeo i l’ha compartit, però no té ni idea de quin és el meu nom. Es va viralitzar perquè sempre s’havien fet acudits i un discurs sobre la beguda que era o molt canalla, molt Joaquín Sabina, Lou Reed, Janis Joplin, o acudits de Massiel. I, per una altra banda, s’havia fet un discurs de reinserció, de gent que ho havia passat molt malament. Però jo parlava del problema de la beguda més generalitzat, que és l’alcoholisme funcional. Som moltíssims. I ara que us ho dic, us hi fixareu més. Hi ha molta gent que beu cada dia, per les raons equivocades, però continua fent vida absolutament normal. No l’han fet fora de la feina perquè haja arribat borratxo, no ha bossat al bateig del seu fill, no ha estat a tres mil puticlubs amb Joaquín Sabina, ni ha agafat cocaïna a les set del matí. Simplement, és gent que beu set copes un dimarts perquè ho necessita. Però l’endemà, a les vuit del matí, du la xiqueta a l’escola, va a la feina i fa vida normal.

Eixe era Pere Aznar.
—Eixe era jo. Eixe sóc jo, en realitat, perquè sóc alcohòlic, passa que ara no bec. I vaig parlar d’això amb Buenafuente. Sense demonitzar la beguda. El discurs és: a mi m’encantaria beure com beu la gent, però no puc, perquè tinc un cable pelat que fa que no puga beure una birra. Si bec una birra, arribe fins al final i no pare. Les addiccions són una malaltia.

Pere Aznar

I l’heu tractada, o ho feu a pèl?
—Els tres primers mesos ho vaig fer tot sol. És quan és més fàcil, perquè recorres a l’orgull i marques cada dia que passa i dius, un dia més, un dia més aguantant, i ja fa tres mesos i dius, que bé! A més, m’ho vaig prendre molt seriosament, i em vaig posar moltes pedres al camí. Quedava amb els amics que continuen bevent i fent vida normal, la vida que fèiem tots junts, i anava a les mateixes festes, però sense beure. No em vaig quedar tancat a casa. I al principi, no diré que siga fàcil, però sí que tens aquest orgull. Quan passa aquest temps, la teua vida és això. Ja no és que jo siga l’exòtic que ha demanat una Fanta, és que d’ací fins que em muira, la meua vida és demanar una Fanta. Va començar a ser més difícil i vaig demanar ajuda. Ara tinc un assessorament psicològic de teràpies d’adicions. Hi vaig quan el necessite. Em dóna eines per a identificar, tot i que, igualment, si ets honest amb tu mateix, ho identifiques. Tu saps de sobra quin és el dia que beuries catorze whiskys. Un dia que t’alces al matí, o ixes de la feina, o tens una telefonada amb un problema. Tu ho saps, tens una veueta que et diu “ah!!!”

I quan això passa, què feu?
—Isc a caminar. I així estic. He perdut trenta-dos quilos. Si isc a caminar cada vegada que tinc ganes de beure… Ara, quan vaig amb amics que encara no he vist, o companys de faenes noves, com aquest del Duel de veus, i quede amb ells després del programa, em diuen: “Et fa res que beguem? Tens ganes de beure quan ens veus?” I jo els dic: “No em fa res que begueu i en tinc ganes sempre, no només quan us veig”.

Manteniu aquesta visibilitat, i a Twitter aneu comptant públicament els mesos.
—És una manera de recordar-m’ho i, a més, quan va passar tot això de la televisió, es va crear una mena de moviment molt bonic de molta gent que va veure que em passava a mi i va dir, a mi em passa el mateix. Ara tenim una relació sense conèixer-nos personalment. Sense exagerar, són entre 150 i 200 persones que per privat em van informant de com els va. El vídeo el van posar en associacions d’addictes i ho faig per ells, com per dir “em recorde de vosaltres, continue el procés, espere que estigueu bé”. Intente fer-ho amb comèdia, perquè no sóc gaire embafós. Però també ho faig per mi, perquè continue essent especial per a mi. Perquè si no, quan ja fa deu mesos, ja és el meu dia a dia. Ja no és un esdeveniment, i perquè siga un esdeveniment per a mi, jo també necessite dir-ho, “ep, fa deu mesos, és un esdeveniment per a mi, i encara és difícil”.

També heu canviat l’alimentació?
—Ja havia començat aquest canvi, perquè l’any anterior, amb el confinament, m’havia deixat anar i pesava 120 quilos. No és que estiguera gros, és que estava malament, no em trobava bé. I vaig començar a cuidar-me un poc més i, sobretot, a caminar. Camine com un boig des de fa dos anys. Camine com si no existira la roda. Camine sempre. És a dir, si no haguérem quedat i tinguera temps, des de l’estació Joaquim Sorolla, hauria vingut a Burjassot caminant. A Madrid camine sempre. Vaig a tot arreu caminant. Faig 20 o 30 quilòmetres el dia caminant.

Això són molts minuts!
—Són moltes hores, sí. Ser còmic té això. No tinc un horari d’oficina, i si el tinguera, igualment ho faria, perquè quan he tingut horaris un poc més estrictes, a les nou del vespre, quan la xiqueta s’adorm, me’n vaig al carrer a caminar.

I què feu mentre camineu?
—Pense. En realitat, caminar és una acció molt poètica. Sempre amb música. Sóc incapaç de caminar sense música. El dia que Spotify caiga, tornaré a beure. És un exercici mental molt saludable. Em dóna molta pau, observar-ho tot, traure conclusions normalment equivocades i trobar poesia en molts detalls que veig. Recorde un moment molt mel de l’estiu passat que va ser brutal. Vaig anar de casa els pares, que viuen a l’avinguda del Port, fins a l’entrada de València per l’avinguda del Cid. Això és travessar tota la ciutat. I vaig veure un paio que es va olorar l’aixella, una cosa que les persones fem quan pensem que no ens mira ningú, i quan es va adonar que el mirava, em va saludar amb la mà. Com dissimulant. Mitja hora després, vaig veure com una senyora passava la maneta per un arbust de merda de l’avinguda del Cid, que allà, enmig del trànsit i de tot, segur que feia olor de pixum de gos i de fum de cotxe, però la senyora el tocava i després s’olorava la maneta com si estigués passejant per la serra de no sé on. Aquestes coses me les guarde, apunte acudits i pensament… Em dóna molta pau.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Late Motiv es va acabar, continueu vinculat a El Terrat?
—Sí. Escric guions per a un parell de programes. Un s’estrena ara a final de maig, i un altre un poc més endavant. També escric un llibre que m’han encarregat, i desenvolupe una sèrie… Coses de guionista.

I el dissabte sou Pedro Aznar a l’A Vivir de la Ser.
—Sí, ja fa prop de deu anys que hi col·labore. La història de per què sóc Pedro és molt forta. Jo vaig començar als 40 Principales el 2005. Em va fitxar Frank Blanco per fer de còmic de l’Anda Ya! i em va presentar el director de l’emissora. Un senyor que es deia Jaume Baró. Jaume Baró, queda’t amb el nom! Doncs aquest senyor em va dir, “hi ha molts noms en català en antena, et fa res si et diem Pedro?”. I jo tenia 22 o 23 anys, era molt jovenet i vaig dir, “no, és clar que no m’importa, treballar als 40 Principales, l’emissora que escolte des de xicotet…” I d’eixe programa vaig passar a uns altres i sempre em deien Pedro. És molt difícil explicar a tot el món que jo sóc Pere. Ara ja fa un temps que, com que sóc jo qui escric els guions de la tertúlia de còmics, em pose com a Pere, a veure si el Javier del Pino ho diu bé, però diu Pera…

Us poseu límits a l’hora de fer humor?
—Sí, és clar. Però no perquè hi haja límits. No n’hi ha, de límits, però jo en pose. Com que ja fa anys que faig això, ho he passat malament. He fet acudits que no han caigut bé, que han ofès molta gent, he tingut problemes legals amb algun acudit, un judici, denúncies… Per tant, ara ja m’ho pense. Si l’acudit és boníssim, me la jugue. Si l’acudit no és boníssim, no.

On la poseu, la ratlla?
—Que siga boníssim. Tinc una teoria. Si l’acudit és boníssim, és impossible que t’ofenga. Si és boníssim, et farà riure, encara que tu en sigues la víctima, diguem-ne, que no existeix, això, en la comèdia, però diguem que tu ets el receptor de l’acudit. Si és boníssim, és impossible que t’ofenga. Si no és boníssim, potser t’ofèn.

Fem aquesta entrevista a À Punt. Vàreu formar part del renaixement de la televisió al País Valencià. Fins i tot, abans de l’eixida en antena, vàreu fer un monòleg a l’acte de presentació a la societat, ací, a l’estudi 2.
—Vaig fer aquell monòleg i en tinc un record molt bonic. Va ser fantàstic. Eixir allí, amb tots els senyors amb vestit i corbata, autoritats, gent forrada de la Comunitat Valenciana, cardats impossibles, gent estiradíssima i gent no estiradíssima, gent normal… Però eixir allí i fer acudits de tot, del passat, del present, de les falles, de la corrupció, de l’obsessió per la paella… Coses que haurien estat impensables i impossibles de dir en l’època de Canal 9. I dic, si us agrada el monòleg que acabem de fer ací, poseu-vos Assumptes interns, perquè això n’és un tastet molt xicotet. I és el que vam fer. I jo al·lucinava.

Fa un moment heu dit que escriviu un llibre. En podeu parlar.
—Crec que sí. Me l’han encarregat. L’he de lliurar al setembre. Volen que escriga un llibre sobre la meua història amb la beguda. Supose que l’editorial volia una cosa com Ángel Martín, la confessió personal i tot això. Jo els he dit que a mi això em fa molt de pudor, i que faré una autoficció, un terme molt socorregut per a contar la meua història. I és la història d’un còmic de quaranta anys que té un problema amb la beguda.

És la primera novel·la?
—Signada per mi, sí.

Oh, acabeu d’obrir un filó. Això vol dir que heu fet de negre alguna vegada?
—Sí. De quatre llibres per a editorials diferents i per a personatges molt coneguts que, evidentment, no puc dir qui són.

Com és la relació amb els presumptes autors?
—Depèn. Amb un he tingut una relació superfluida, em donava tres o quatre ítems i jo li anava enviant les pàgines i avançàvem. Amb algun altre, em demanava que fes propostes sobre el tema del qual volia parlar, i jo enllestia la proposta i ja ho desenvolupava tot. I amb un altre, ell escrivia i jo refeia el text i l’omplia de coses més gracioses.

Quina sensació us fa veure que eixe autor és a la fira del llibre amb una gran cua de gent que vol que els signe el llibre que heu escrit?
—Orgull. Súper! Jo tinc l’eterna sensació que sóc un soldat ras. Encara que ara mateix siga en un camerino amb el nom escrit a la porta, sóc soldat ras, i ho seré tota la vida. I sóc feliç. M’ho prenc així. Per tant, si venen molts llibres, és perquè la meua faena està ben feta.

Heu entrevistat mai “l’autor” d’un dels llibres que heu escrit?
—Sí. I hem parlat en una entrevista en directe sobre el llibre que jo havia escrit i li he fet preguntes i tot normal. [Riu]

Un altre canvi a la vostra vida és que us heu llevat la barba.
—Portava la barba perquè em tapava, com tots els qui en portem. La barba és una disfressa, i els tatuatges, també. A la segona intervenció amb Buenafuente, després de dir això de l’alcohol, vaig fer un monòleg sobre els colorants i els conservants. Els colorants són els tatuatges i els conservants és la barba. Els tatuatges són disfresses. Un xiquet de divuit anys que ha sigut un matat tota la seua vida i de sobte diu, si em faig un tatuatge, potser sucaré, i mira. I si me’n faig un altre… I després t’agraden molt i formen part de la teua vida. I la barba és un conservant, et conserva. Bé, en aquell monòleg amb Buenafuente dic, m’adone que fa vint-i-dos anys que duc barba i no sé quina cara tinc. Ho descobrim? I em vaig afaitar en directe.

Pere Aznar

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies