Per què el veredicte sobre Lluís Puig és un pas tan determinant en el procés d’independència

«Els tribunals europeus anul·laran el judici del procés i situaran Espanya en la perspectiva de no poder respondre a les actuacions polítiques de l'octubre del 2017 o a les que fem després, per la via de la violència policial i judicial»

Vicent Partal
08.08.2020 - 03:03
Actualització: 08.08.2020 - 05:03
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El veredicte de la justícia belga rebutjant la demanda d’extradició del conseller Lluís Puig és una victòria enorme. Determinant, per al procés d’independència de Catalunya. Després del veredicte dels tribunals alemanys sobre el president Puigdemont, el cas de Lluís Puig gairebé deixa fora de joc de manera definitiva la justícia espanyola i desqualifica del tot la persecució política contra el referèndum d’autodeterminació i la proclamació d’independència. Cal temps encara perquè el cas escale fins al cim dels tribunals europeus, sia el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg o el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, però la contundència de les decisions és evident que deixa un marge ínfim de maniobra a l’estat espanyol. Si Alemanya va deixar clar que no hi havia ni rebel·lió ni sedició, ara Bèlgica ha deixat clar que el Tribunal Suprem no és competent per al cas.

El resultat de tot plegat dibuixa avui un escenari més plausible que mai: tard o d’hora, els tribunals competents europeus anul·laran el judici del procés i, pel precedent,  situaran Espanya en la perspectiva de no poder respondre a actuacions polítiques com les de l’octubre del 2017 per la via de la violència policíaca i judicial. Com hauria d’haver passat des del primer moment. Només que ara ho hauran de fer amb la legitimitat del moviment independentista situada en un nivell molt superior al que tenia aleshores i amb el qüestionament de l’estat espanyol a un nivell molt més alt, tant a l’interior com a la resta de la Unió Europea.

La forma en què, finalment, Catalunya aconseguirà la implantació d’aquella república independent proclamada fa tres anys dependrà bàsicament de la població i dels polítics, i no serà automàtica, no arribarà des de fora. Però des de fora ja va arribant el dibuix d’uns límits que l’estat espanyol no podrà traspassar una segona vegada sense qie això tinga conseqüències greus per a ells.

Podríem dir que la victòria d’ahir es basa en quatre paraules que comencen per la lletra p. Repassant-les crec que entendrem molt bé el punt exacte on som i la manera com hi hem arribat.

P de Lluís Puig.

La primera P és majúscula i correspon al cognom del conseller Lluís Puig. Perquè ell defineix avui d’una manera molt adequada l’esperit del govern a l’exili.

Pensant en ell mateix, Puig podria haver optat per no córrer cap perill. Podria haver dilatat l’euroordre, podria haver intentat trobar vies per a escapar dels seus efectes. Però, en canvi, va decidir de fer-hi front i anar al fons de l’afer, anant a totes. Pensant, no en ell i en la seua comoditat personal, sinó en l’operació política de la independència de Catalunya.

Puig ha desmuntat la idoneïtat del Tribunal Suprem, però ho ha fet assumint el perill de ser lliurat a un estat espanyol que l’hauria posat a la presó si el veredicte hagués estat un altre. Per tant, no ha defugit la seua responsabilitat de conseller del govern legítim de Catalunya sinó tot el contrari. Lluís Puig ha estat un home valent i molt generós i això mereix tot el nostre respecte. Com ho va ser el president Puigdemont posant-se en perill per guanyar als tribunals alemanys. Com ho han estat tots els altres exiliats.

P de paciència.

L’endemà de la proclamació de la independència, des de la seu de la Generalitat a Girona, el president Puigdemont va fer l’únic discurs oficial –com així es pot entendre–en la condició de president provisional de la república. I va dir que per implementar la república catalana independent que acabava de proclamar el parlament caldrien tres pes: paciència, perseverança i perspectiva. El full de ruta dibuixat per aquella frase és clau per a entendre on som i les seues conseqüències són com més va més clares.

Paciència és, sens dubte, la qualitat més difícil de totes. Havent proclamat l’estat independent, cada dia que passa sense que siga una realitat palpable es fa molt llarg. Especialment, pels abusos desbocats que comet l’estat espanyol. La divisió partidista del moviment independentista i les misèries del dia a dia i la seua gestió fan molt de mal a la gent. Cansen. Esgoten. I aquesta camama d’ahir segons la qual alguns funcionaris del parlament imposen el seu criteri en seria un bon exemple.

Per això hi ha una part de la població que ja no veu factible la independència, o que se sent decebuda amb l’actuació de l’independentisme. De tots, aquest és el punt de més risc, el més perillós. Perquè podria passar que en el moment en què Espanya no puga fer servir més la violència contra el procés independentista ja no hi haja una majoria social independentista. Ho veurem.

Però dit això, hi ha dos arguments que fan pensar que les coses podrien anar per un altre camí. El primer és que, malgrat els errors de la política institucional i el desgast causat pel partidisme, el carrer es manté en un nivell de força i decisió enorme, més contundent i tot que el 2017. I aquest és el factor més important de tots, el factor més decisiu. El segon argument és que Espanya ha rebutjat que la independència de Catalunya es puga decidir per una majoria electoral i, per tant, l’independentisme, en lògica correspondència, ja no la necessita. Tindrem temps de parlar-ne.

Perquè ens entenguem i per a aquells, que sempre invoquen el pessimisme. El 13 de març de 2018, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va dictaminar que cremar fotografies del rei espanyol no podia ser perseguit judicialment per Espanya perquè entrava en l’àmbit de la llibertat d’expressió. Fins aquell dia, qualsevol de nosaltres podia acabar a la presó si cremava fotografies del rei espanyol, però en canvi, avui ni tan sols ens poden detenir i no ens detenen. La via de la justícia europea és molt lenta però quan canvia les coses les canvia de manera definitiva.

P de perseverança.

La segona p que explica la victòria de Lluís Puig i el salt endavant del procés d’independència és la perseverança. Com a bon periodista que és, el president Puigdemont no tria els mots a l’atzar, encara que de vegades se n’haja d’aclarir el significat. Diu el diccionari que ‘perseverança’ significa ‘persistència en alguna cosa o empresa, prossecució continuada en quelcom començat’.

Més clar l’aigua. La perseverança implica no tan sols persistir en alguna cosa, sinó prosseguir una cosa ja començada. En aquest cas, prosseguir amb la implantació de la república proclamada a partir del referèndum del Primer d’Octubre. Com en tantes coses a la vida, el camí pot tenir molts revolts, tants fins i tot que en algun moment siga difícil saber quina ruta seguim. Però la intenció no es pot posar en qüestió.

Tot allò que s’ha fet des de l’exili ha estat en la línia de la perseverança. Com totes les mobilitzacions populars, han estat bàsiques per a sostenir la perseverança, des de les concentracions davant les presons a les marxes de la llibertat, des dels dies d’Urquinaona a les diades de l’Onze de Setembre. I, malgrat tot el mal que ha fet el partidisme i que fa, el govern de la Generalitat ha mantingut la perseverança com a guia de la seua actuació. En aquest sentit, el discurs del president Quim Torra d’ahir va ser modèlic: cal no desviar-se ni un mil·límetre de l’objectiu marcat, i aquest objectiu és la república independent de Catalunya. I hauríem de donar un gran valor, el que té, a l’acord assolit entre JxCat, Esquerra i les CUP.

Finalment, un detall important a retenir: el jutge belga fa seus els dos arguments del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU sobre Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras. En el moment en que es van emetre la part més pessimista de l’independentisme va córrer a dir que no servien de res, que eren simples declaracions. Però ahir es va veure com d’importants són. Des de fa gairebé tres anys s’està jugant una maniobra que en realitat és un immens puzzle on cada peça necessita de l’anterior i la del costat.

I la p de perspectiva.

Aquesta és la paraula més sorprenent, però cal entendre també que és la clau de tot, perquè impedeix l’ofuscació que tant de mal ens hauria fet.

Jo recorde vivament la primera conferència de premsa que va fer el govern a l’exili a Brussel·les. I com allà el president Puigdemont va explicar –i Marta Rovira ho va dir també després al parlament– que Espanya tenia la voluntat de desencadenar una violència sense parangó sobre Catalunya. Aleshores ell va justificar la decisió adoptada d’anar-se’n a l’exili com a govern dient que estaven convençuts que no podien afrontar i combatre aquella violència des de dins i convençuts que hi havia una manera de fer-ho des de l’espai judicial europeu.

La serenitat amb què va explicar aquella teoria em va copsar. S’entenia que la seua opinió era que si s’hagués provat de sostenir la república al carrer, la violència espanyola hauria estat molt gran i hauria implicat uns costs que ell i el seu govern no volien assumir. Però que, en canvi, apel·lant a la justícia europea ells estaven convençuts que amb el temps s’aconseguiria de doblegar la judicialització d’un procés que només és polític i que havia de ser resolt per la via de la democràcia.

Aquesta perspectiva era molt difícil de veure aleshores i jo la vaig assumir amb un cert escepticisme. Se’ns deia que Europa posaria límits a la violència espanyola amb un procés judicial que, sens dubte, seria llarg però que assentaria unes bases sòlides per tirar endavant. Unes bases que permetrien de tornar a la via de la política allò que Espanya havia volgut desviar a la via de la violència.

Avui, després del veredicte sobre l’extradició de Lluís Puig, no és possible negar que aquesta perspectiva tenia fonaments. Molt sòlids. No som encara al final del camí però s’ha fet molt de camí, i el final avui és més a prop que fa dos dies. Personalment, crec que no hi haurà prou amb les decisions europees i que caldrà un procés de confrontació institucional i de carrer, com el que el Consell per la República o l’ANC van dibuixant, per a rematar definitivament el procés. Però és veritat que Espanya cada dia està més afeblida i limitada per l’acció de la justícia europea i pels seus propis i immensos errors. I, per tant, demà tindrà moltes més dificultats per a aturar-nos, moltíssimes més de les que va tenir l’octubre del 2017.

És sobretot per això que podem dir que ahir es va viure un moment clau en el procés d’independència de Catalunya, d’aquells que passarà als llibres d’història, un escac i mat. Perquè es va fer més clar per a tothom l’abast i la capacitat de la ruta que l’exili ha posat sobre la taula des de fa gairebé tres anys i que amb paciència, perseverança i perspectiva va donant fruits. I perquè es confirma que el moviment independentista té dirigents que saben què fan.

 

PS. Una de les dificultats més grans amb què m’enfronte cada dia quan em pose a escriure aquest article editorial de VilaWeb és com explicar al lector, en un món tan marcat per la velocitat i la immediatesa com és aquest nostre, situacions complexes que requereixen temps per a consolidar-se i per a tenir efectes sobre la vida quotidiana. Per sort, molt de tant en tant, arriben dies com avui que m’ho permeten de fer. Espere que això ajude a fer més comprensible la realitat que vivim. Que al capdavall, la feina que tinc com a periodista, que tenim a VilaWeb i ens fa diferents, és aquesta obstinació per estirar-vos de la voràgine diària perquè pugueu apreciar la complexitat del món des d’una vista més a vol d’ocell.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
07.08.2020  ·  22:17

P de paciència encara que tingui raó, la paciència NO es infinita

I l’actual desmobilització (per Independència i contra monarquia)es de ‘jutjat de guárdia’ Quants anys hem d’esperar per a veure quelcom?

Josep Usó
Josep Usó
07.08.2020  ·  22:25

Com més va, més es veu que l’exili tenia un bon pla. I, tot i que costa ser pacient, les derrotes que va acumulant Espanya s’acumulen. Només cal mantindre’s ferms. I no perdre de vista l’objectiu. La independència. De moment, un dia per a gaudir de la victòria. Només cal llegir els articles dels seus diaris.

Maria del Mar Serra
Maria del Mar Serra
07.08.2020  ·  22:29

Gràcies! Cada dia aconseguiu superar aquesta dificultat fer-nos entenedors alguns fets que necessiten una altra perspectiva.
Moltes gràcies!

Toni Arregui
Toni Arregui
07.08.2020  ·  22:32

Gràcies, Vicent!

Berta Carulla
Berta Carulla
07.08.2020  ·  22:37

P de Puigdemont. Un ésser de carn i ossos perseverant quant a la independència del seu país que és el nostre.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
07.08.2020  ·  22:43

Sí, avui Espanya ha rebut un cop fort; la sentència d’avui entra al fons de moltes coses, i demostra que Europa posarà límits i no tolerarà segons què. La UE anirà marcant cada prop més d’aprop l’estat espanyol. Els “bons” dies de benevolència per a Espanya s’han acabat.

Merkel i cia. han vist que no era un problema creat per l’estultícia de Rajoy i el PP, sinó un problema molt més greu, estructural, i que Sánchez no és ni millor ni capaç de solucionar res. Ni a nivell territorial ni a nivell econòmic. A hores d’ara Merkel busca i no troba qui és capaç de solucionar alguna cosa. I això porta a més intervenció europea. El que més ha de témer el règim postfranquista.

jordi Rovira
jordi Rovira
07.08.2020  ·  22:55

El que diu aquesta editorial no pot ser més aclaridor, i marca una ruta seguida fil per randa des de l’1-O. És ara evident que un enfrontament sense els límits posats, era jugar deixant el factor camp per l’enemic. En aquest moments aquest perill ja no hi és. Deixar un exili i uns presos polítics injustament tractats, serveix de límit per l’estat mentre dona legitimitat al moviment independentista. Aquest camí s’havia de fer. Té riscos. Implica quelcom menys heroic del que molts esperàvem. Però el nostre ja és un poble que col·lecciona heroiques derrotes. Fins i tot en fem identitat. Ara cal un xic de practicitat. Crec que podrem fer aquest pas. Així ho espero.

joan rovira
joan rovira
07.08.2020  ·  23:12

Quan ens feien creure que l’orquestra desafinava resulta que no; segons aquest pausat i precís editorial.

Perquè hi ha partitura, orquestra, instruments, solistes, cors, director i tot un poble disposat a fer relleu on calgui.

Perquè l’auditori, la gent d’Europa i més enllà, ens escolta perquè la melodia que sent és autèntica i està plena de vida.

Alegrem-nos i continuem amb paciència, perseverança i perspectiva la nostra simfonia pacífica, generosa i ferma cap a la llibertat!

Esther Miquel
Esther Miquel
07.08.2020  ·  23:21

Gràcies.

Mercè ariza
Mercè ariza
07.08.2020  ·  23:23

Bon cop’ de falç, bon cop de falç de la justicia Belga !Bon cop de falç!!!

Roser Caminals
Roser Caminals
07.08.2020  ·  23:35

Aquest pot ser l’espurna a punt d’esclatar i reactivar la mobilització. Si els polítics es mouen, no busquem excuses per no moure’ns nosaltres. Aprofitem la decrepitud de l’estat espanyol i l’aclariment progressiu de la visió europea.

Matilde Font
Matilde Font
07.08.2020  ·  23:46

Avui he estat contenta tot el dia perquè la justícia de Brussel·les ha dit que al conseller Puig no l’extradirà car el Tribunal Suprem no és competent.
M’ha cridat l’atenció que CatRàdio cada vegada que deia la notícia afegia que la fiscalia belga ja havia recorregut. Posava aigua al vi com perquè no ens férem il•lusions. No sé, o no vull, buscar les explicacions.

Antoni Dalmases
Antoni Dalmases
07.08.2020  ·  23:54

Editorial molt d’agrair. El seu propòsit diari, Vicent, avui ha estat del tot assolit ( i no és l’únic dia): ens ajuda a situar-nos i a suportar situacions absurdes creades pels “nostres” massa sovint. Gràcies.

Ramon Perera
Ramon Perera
07.08.2020  ·  23:56

Sí que costa tenir paciència, però no és l’única cosa a la vida que costa. Cal tenir en compte que el mot prové de la mateixa paraula llatina de la que procedeix ‘patir’.

També és veritat que amb la paciència es poden obtenir grans resultats. Imagineu la grandíssima paciència que s’ha de tenir per dedicar-se a l’antiquíssima activitat humana de fer de pagès: l’esforç d’esperar des que es sembra la llavor fins que es pot recollir el fruit.

Gràcies, Vicent, per la teva vista d’ocell.

Anna Linares
Anna Linares
08.08.2020  ·  00:12

Jo avui estic feliç, primer per Lluis Puig que és conciudata meu de Terrassa i segon xq es va veien com de mica en mica es va desembolicant la troca i es veu lluny encara però una llum al final, gràcies a tots els polítics que per Catalunya han sortit de la seva zona de confort i ho estan pagant molt car, encara que només sigui per ells no tenim dret a queixar-nos. Gràcies

Gemma R.
Gemma R.
08.08.2020  ·  00:34

Avui és un gran día, i li devem a la grandesa del nostre conseller legítim Lluís Puig. D’ aquelles persones que se’ ls veu la bondat i la honestedad a kilòmetres. Ha fet un enorme servei de país, i ha fet feliços a mils de milers de catalans avui. Moltes gràcies conseller!!!!

JAIME LLECHA
JAIME LLECHA
08.08.2020  ·  02:05

M’agradaria que ens fes algun anàlisi que ens lligués la manca de diners d’Espanya i les possibilitats de fer la independència.
Els europeus poden primar la sortida independent de Catalunya de la crisi i incorporar-la al grup de frugals?

Joan Jordi Duch
Joan Jordi Duch
08.08.2020  ·  03:05

Gràcies pel vostre últim paràgraf!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
08.08.2020  ·  06:24

España cada dia pitjor, amb una monarquia, una justicia, uns bisbes un gobierno més demencial, brut, i més franquistes, i que cal fer que cada dia vagi a pitjor. Sense el nefast junqueras, que va regalar un gobierno a la criminal españa, avui estariem apunt d’esser independents. Junqueras la roda de recanvi del gobierno franquista

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
08.08.2020  ·  06:46

Eufòria descontrolada, però malauradament un cop més poc fonamentada. Per mirar al futur hem de mirar al passat, i veure quantíssimes vegades a Espanya li han donat unes pallisses enormes a nivell internacional, i sempre ha tornat a fer el mateix. Repeteixo el mateix que dic sempre: és la broma de l’albatros. Oi que ells tenen el moviment independentista escapçat, els líders tancats a la presó, on hauran de complir condemna abans no els donin la raó, el carrer més o menys desactivat i les institucions catalanes anul·lades o desprestigiades (començant per la policia), i tot això amb la població espanyola aplaudint amb les orelles ? Doncs ja està !! La propera vegada tornaran a fer exactament el mateix. No espereu res de diferent. Com ho varen fer al segle XIX i a principis de segle XX… o ara !! Mentre el nostre paràmetre sigui l’estètica i la baralla interna, el molt parlar de fer, per no acabar fent gran cosa més enllà de declaracions (les lleis de desconnexió i el discurs del MHP Puigdemont en són dos exemples paradigmàtics), i el seu ser efectius encara que no quedi gaire bé, ells sempre ens guanyaran. Sempre.

La denegació de l’extradició és una bona notícia pel conseller Puig, però m’agradaria recordar que no va al fons de la qüestió, sinó a la forma. Si els tribunals europeus qüestionen el judici no ho faran perquè reconeguin que els catalans teníem dret legal a la nostra independència, ni perquè s’hagi actuat amb proves falses contra els independentistes, sinó per una qüestió de forma (la manca de tribunal natural). Potser és important, però l’únic que i implicarà és que potser el proper cop qui els jutjarà serà el TSJC. Si algú pensa que això és millor, que es miri el que ha fet el jutge Barrientos, o el fiscal Sánchez Ulled en el seu dia, amb el MHP Torra, o el MHP Mas. I si algú creu que una condemna del TSJC serà rebaixada pel TS en favor dels independentistes és que encara creu que la lluna és feta de formatge. Si algú s’espera que el parlament europeu, ple de mòmios, excèntrics o directmament feixistes com els polonès que ha de redactar la ponència de la comissió del suplicatori, o de hooligans com el González Pons o en Cañas (i els que no coneixem d’arreu d’Europa) donarà la raó als nostres diputats, torna a errar-la de mig a mig.

Per acabar: una cosa són els tribunals i l’altra cosa els governs. A Europa, llevat de Polònia, Hongria, Espanya i algun altre indret poc recomanable, solen anar separats. El TEDH pot anul·lar el que vulgui, o el tribunal suprem belga pot denegar 50 cops l’extradició de qualsevol presoner polític, que això no farà incrementar el suport de cap goven europeu per la independència. Els estats donen suport a altres estats, i només canvien d’opinió quan hi ha n fet consumat o bé els interessa (recordeu en Kohl dient-los als eslovens que mai reconeixerien la seva independència per fer-ho tot just 3 dies després): però els has de donar fets consumats, o fer que sigui un problema no reconèixer-te, no fer una declaració a les escales del parlament i una festa musical a la Plaça de Sant Jaume.

Fins que d’una vegada no anem units, avaluem les nostres forces, ens posem uns objectius, entenguem que caldran sacrifícis immensos, pensem com arribar-hi i ens hi posem, encara que no sigui bonic, no ens en sortirem. Si algú pensa que Lituània, amb un 20% de població russa i antiindependència en el seu moment, o Estònia, amb un 50%, quan en Gorbatxov (que era el demòcrata !!) els va enviar els tancs i els va dir que el que feien era il·legal, haguessin simplement abaixat les mans i Vitautas Landsberguis se n’hagués anat a l’exili, ara serien independents, és molt ingenu. Necessitem menys paraules, menys dies històrics, menys ens en sortirem, i més fets, i molt més efectius.

Malauradament crec que ens queda molt per això. I no se si jo ho veuré, si el país ho veurà o quedarà abans ja definitivament assimilat. Les dades de llengua, economia i cultura que estic veient últimament em fan ser enormement pessimista en aquest sentit i em fan pensar que- ara sí- definitivament se n’estan sortint.

Didac Botella
Didac Botella
08.08.2020  ·  07:56

Hi falta la P de Puigdemont! 🙂

Carme Brugarola
Carme Brugarola
08.08.2020  ·  08:06

Moltes gràcies. Sempre ets molt aclaridor

Joan López
Joan López
08.08.2020  ·  08:07

Espanya necesita als calés de la Unió Europea,i ja no pot ser-hi un pais banané per molts franquistes que hagin. Poc a poc la feblesa farà del pais que ara ens oprimeix,mes grand,las victorias com la de ahir ho demostran. Jo tinc clar que als 140 mil milions de euros que la UE li donarà (70 en prestacs) no ha sigut gratis…..potser li van demanar-hi el cap del major corrupte conogut a fora del estat espanyol,si aquet que han deixat fugir. Aixó per mi es molt clar i evident,ara crec que la perseverancia i la paciència dels que volem la republica catalana es primordial,no defallim.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
08.08.2020  ·  08:09

Dia de joia , de celebració. Gràcies infinites Lluís Puig , el retorn a la terra estimada està més aprop. I la llumeta es fa més visible. Endavant i visca Catalunya Lliure . Visca la República Catalana !! Tinc pressa !!!

Gregori Dolç
Gregori Dolç
08.08.2020  ·  08:21

M’agrada’t l’editorial d’avui. També el que diu En Miquel Gilibert. Les dades sobre l’ús social de la llengua catalana arreu del país, són esfereïdores. La situació de la cultura catalana, és de pena. Ja sabeu allò que diu que qui perd els orígens, perd l’identitat, i si perdem l’identitat, que ens queda?.

montserrat ximenis
montserrat ximenis
08.08.2020  ·  08:37

Gràcies amic Vicent, la teva visió del q tenim entre mas particularment m’ajuda i serena

Joan Cuscó
Joan Cuscó
08.08.2020  ·  09:10

Si no vaig errat, Joan Ridao és el lletrat major del Parlament.( a mi m’agradava el que deia quan era diputat per ERC)
Sempre passa el mateix: aconsegueixen el càrrec i caca la vaca.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
08.08.2020  ·  09:29

Benvolgut Director, esplèndida reflexió, m’he llegit M’EXPLICO, on per cert, vos sortiu mencionat més d’una vegada, ja en la pàgina 29 sou citat com un bon amic. Excel·lent llibre d’en Xevi Xirgo imprescindible per entendre el per què de tot plegat (amb permís de Quim Monzó). Ara bé! la pròxima vegada que un MHP vulgui proclamar la independència, ja li explicarem Miquel Gilibert o jo mateix com s’ha de fer. Encara que en el cas meu l’hauríem de deixar-ho per la pròxima vida, ara ja no em dona temps. Mentrestant, seguirem pagant la subscripció de VW, les quotes de ANC, Omnium, El Consell que ja som 91.094, encara queda un tros pel milió. Qui sap! Ben-Gurion va trigar dos mil anys en aparèixer i al Paràclit encara se l’espera. Salut.

Miquel-Àngel Montserrat
Miquel-Àngel Montserrat
08.08.2020  ·  09:35

I manca una P: “puteria” i pebrots.
O sigui, veritable esma i determinació per fer el que calgui.
D’això, molt poca cosa a CUP i ERC, i molt desenfocada a JxC.

Marisa Hipolito
Marisa Hipolito
08.08.2020  ·  09:42

Jo afegiria la P de Partal, que construint dia a dia escenaris futurs de possibilitats ajuda a aquest exèrcit de lectors a no defallir.

Josep Guia
Josep Guia
08.08.2020  ·  10:17

Un dels editorials més contundents i clars dels darrers temps. Molt bo!
Només un parell de mancances: mencionar els Països Catalans i fer esment de la darrera enorme concentració independentista de Perpinyà, el 29/02/20.

Josep Salart
Josep Salart
08.08.2020  ·  10:27

Si, la P de Puigdemont és la que falta.

Els jutges españols, n’estic segur que ja s’ho imaginaven tot això. No són pas tant tontos. El que passa es que qualsevol cosa que fan es per passar temps i fer-nos badar i de passada trobar algún traïdors dispossat a vendre’s.
Será lladres, corruptes, assassins, però no idiotes.

Per tant, la força la tením nosaltres fent tot el què estigui a les nostres mans i, ara per ara, fem poc. No se rés dels ajuntaments, la gent no atropella l’economía i si d’aqui dos dies el MHP Torra diu que ingrassem els impostos a l’ Agència Catalana, tothom es cagarà a les calces.
Començem doncs a fer coses.
President Puigdemont, estem a les seves mans. Només ens queda vos.

Oriol Maynés
Oriol Maynés
08.08.2020  ·  10:28

Tinc necessitat de dir-ho: moltes gràcies, Vicent! no deixis mai d’escriure.

Daniel Farré
Daniel Farré
08.08.2020  ·  10:36

M’ha agradat molt l’Editorial, gràcies, en vull resaltar el reconeixement a la tasca i perspectiva dels exiliats, l’he trobat a faltar a vegades, quan, al meu entendre, és la que ens ha de portar al nostre objectiu, perquè amb aquesta finalitat van marxar molts d’ells, I no han parat de treballar-hi, sovint des d’quí no els hem fet justícia i s’ha donat molta importància als presos, quan el seu sacrifici, important també, sols serà útil si el treball dels de fora els fa visibles. Gràcies als eurodiputats, a Boye, a Costa ,,,,, i tanta gent que ha fet i està fent de crossa perquè l’engranatge continuï. Ens cal, crec, un recolçament més explícit al MH Puigdemont i al Consell per la República per bastir una punta de llança més forta.

Pere Grau
Pere Grau
08.08.2020  ·  10:39

Una de les causes que estigui convençut que ens en sortirem (encara que jo amb els meus 90 anys potser no arribi a veure-ho) és que a la política i als mitjans d’Espanya no es veuen per enlloc homes com en Vicent Partal. I nosaltres si que els tenim!

enric llopis
enric llopis
08.08.2020  ·  10:48

A d’agraïment, senyor Partal. Gràcies per les seves reflexions que m’encenen altra cop un llumí d’esperança

Pep Agulló
Pep Agulló
08.08.2020  ·  10:49

LA REALITAT ÉS COMPLEXA I ES PROJECTE EN EL TEMPS, CREIEM-NOS-HO D’UNA VEGADA !

El format de la nostra comunicació del dia a dia d’un procés que hem dit que serà llarg, en l’espai d’una editorial diària, que encara que no vagi del tema però que sempre hi és present, fa que l’estat d’ànim sobresurti en molts comentaris i fins i tot l’editorial ha de fer una mena de teràpia presentant els fets amb un rigor delicat i anant en compte per no ferir susceptibilitats. Soc de la pasta d’en Vicent però amb menys paciència…

Comentaris massa insistents, pessimistes, derrotistes, simplistes, que personalment m’esgoten molt. També hi ha els aparentment positius, comentaris-articles que analitzen cada dia l'”estat de la nació”, i tenen la solució del que s’hauria de fer sempre. En l’exigència al govern, als partits o a les organitzacions cíviques. No m’hi trobo… Entenc que estic parlant com allò que critico, des de l’emoció. En realitat tots m’aporten idees. Si més no, és tal com respira la meva terra.

Avui l’anècdota ha pogut més que la categoria. L’article d’avui, important. Molt. D’aquells que fan reflexionar i sobretot veure-ho tot amb claredat, que quasi mai, el soroll d’aquest Estat en davallada i de la repressió no ens deixen veure.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
08.08.2020  ·  10:51

Hem guanyat una altra batalla.
Esperem poder guanyar la guerra.
El camí serà llarg: Paciència, Perseverança i Perspectiva.

No serà fàcil, sobre tot després de que el suport d’Esquerra Republicana Convergent, de mossèn Junqueras, apaivagués l’interès d’Europa donant suport a un gobierno del PSOE.
Va ser un error gravíssim (o potser no era un error si no algo volgut per Junqueras) perquè aleshores Europa va baixar el seu interès/preocupació pensant que el canvi de govern, fet gràcies als independentistes, rebaixava la tensió i posava vies de solució.
Fals, totalment fals, en temes de naZionalisme espanyol el PSOE i el PP són el mateix, pero des de Europa van pensar “a bodes em convides, un problema menys”. A sobre en Pedro Sànchez te més traça que en Rajoy per a fer de triler.

Soc dels que crec que hagués estat millor no donar suport al PSOE si no era amb un compromís clar i per escrit i públic, de fer un referèndum a un any vista.
I també sóc del parer de que va ser una decisió partidista volguda de la Esquerra Republicana Convergent de mossèn Junqueras per assolir el poder autonòmic a qualsevol preu, fins i tot el de la independència de Catalunya. La mateixa ER que ara modula el seu discurs, essent més agressiva contra espanya per motius électoralistes. No ens han de tornar a enganyar com van fer el 21-D . Mentre hi sigui al capdavant en Junqueras, en Rufián, en Tardà, en Roger Torrent,…….. no els tornaré a votar.

Jaume Palau
Jaume Palau
08.08.2020  ·  10:56

Molt bona reflexió Vicent. Gràcies com sempre. Pels impacients: No podem arribar a l’inpendencia dividits, la unitat es imprescindible, al menys, en no tirar-nos pedres a la nostra teulada. I l’altre condició son els vots, o sigui nosaltres. Per això fa falta explicar amb poques i inteligible paraules con seria una Republica catalana, en un full, i explicar-ho arreu, a mercats, supermercats, actuacions musicals, teatres, cines, etc. Que póster aquest 50% (per dir una xifra) que la política no li interessa, que es donarà compte que la política influeix a les seves vides. Això també s’escriu amb P de perseverància i amb P de perspectiva!

Eduard Samarra
Eduard Samarra
08.08.2020  ·  11:06

Com sovint em passa estic d’acord amb el Miquel Gilibert. Jo també penso que les dades de llengua, cultura i economia són preocupants. I és més esfereïdor encara pensar que som nosaltres mateixos qui reblem el clau. També estic d’acord en què per l’estat espanyol aquest és un terreny en què se sent còmode.

Personalment em costa de veure la relació directa (indirecta no nego que la hi pugui haver) entre aquestes victòries judicials i la independència. Personalment em sembla que és treure suc de les pedres. Hi ha un petit tros de l’editorial que per mi ho defineix molt bé:

“S’entenia que la seua opinió era que si s’hagués provat de sostenir la república al carrer, la violència espanyola hauria estat molt gran i hauria implicat uns costs que ell i el seu govern no volien assumir. Però que, en canvi, apel·lant a la justícia europea ells estaven convençuts que amb el temps s’aconseguiria de doblegar la judicialització d’un procés que només és polític i que havia de ser resolt per la via de la democràcia.”

Primer, és només una opinió (ni tan sols és una convicció). Segon, ell i el seu govern no “volien assumir” i tanmateix van decidir per la població. Així, sense més? Tercer, doblegar la judicialització no significa en absolut guanyar. Quart, la frase aquesta de “resoldre per la via de la democràcia” és una de les majors manipulacions del procés, pura retòrica buida evasiva. Precisament perquè fer front a la repressió de forma no-violenta és un dels actes més grans de democràcia que hi ha. En canvi, la lògica de la frase, posada en context, diu en el fons que ser democràtic és abaixar els braços. I tant que es pot guanyar la batalla judicial, però no sé valia la pena pagar-ne el preu de perdre allò que teníem (legitimitat referèndum, mobilització ciutadana, estat cagat, països a la UE expectants, multinacionals que no van marxar).

També, i des d’un prisma més ampli, veiem una tendència autoritària arreu del món, inclús en països que tot i tenir polítiques exteriors sanguinàries, intermanent havien de cuidar molt el tema dels drets i les llibertats. Aquesta tendència no minvarà a curt termini sinó tot el contrari. Això reforça Espanya i ells ho saben. Per tant, que a Europa hi hagi jutges “normals” no significa que els estats siguin més sensibles a les reclamacions de llibertat d’una part de la població. Cada victòria judicial, en l’àmbit que sigui, és molt suada i s’ha de celebrar com Déu mana, però poden passar anys fins la resolució. Anys que els governs aprofiten per a fer de les seves.

De fet, amb la covid-19, sota un pretexte sanitari (per mi la gran trampa d’aquesta història és plantejar-ho com un tema únicament sanitari quan és un problema social i ambiental, de la mateixa forma que el 2008 es va plantejar tot com una mera crisi econòmica, allà on hi teníem economistes ara hi tenim metges) s’ha creat un context en què la dissidència s’elimina de forma implacable i gens democràtica. I em costa d’entendre que no s’hi vegi la relació.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
08.08.2020  ·  11:10

Gràcies, Vicent, com sempre i cada dia per cada Editorial que ens regales. Contemplant-ho tot, però amb P de Perspectiva Retrospectiva, crec que el nostre procés d’independència va començar el 1707 – 1714 respectivament, al País Valencià i al Principat. Des d’aleshores, malgrat (i semblant a), tots els impediments i forces a emprar contra Galileo Galilei perquè s’en desdiguera, mai podran assolir, sinó contra natura, eregir-se per centre del nostre univers i obligar-nos a orbritar al seu voltant. És el que també saben i pel que estan tan nerviosos.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
08.08.2020  ·  11:10

Resumint:
Está clar a qui s’ha de votar no?

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
08.08.2020  ·  11:21

Continuem, seguim! Gràcies Vicent.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
08.08.2020  ·  11:23

I cuàtriple P de PuntaPeu als Pebrotons dels Psicòpates i altre de regal… pels Patans desmotivadors i desmoralitzans que per costum els tenim que aguantar

I una abraçada en Partal

Enric Vilar
Enric Vilar
08.08.2020  ·  11:24

Per fi he acabat de llegir i absorbir el llibre “M’explico” del President Puigdemont i Xevi Xergo. Tot quadra i encaixa. Les P’s van donant el seu fruit. El trenca closques va encaixant. La nostra República caurà del arbre com la poma madura. Des.de els errors garrafals d’un judici farsa fins l’escàndol d’una monarquia corrupta i en vies d’extinció passant per el desastre financer causat per la terrible pandèmia (que deixa la caixa del Estat seca i erma) to va encaixant per què la poma maduri i caigui.
Espero en candaletes les properes eleccions Catalanes. Amb el nou partit transversal el terratrèmol de l’elecció de President i de govern republicà la República serà a tocar. Perseverança haurà guanyat; lògic.
Excel.lent editorial que estimula més pensaments cap endavant. Gràcies.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
08.08.2020  ·  11:53

Gran victòria, sens dubte. Una altra pantalla passada, un context cada cop més favorable. Ara bé, si l’objectiu és la independència i no només que es faci justícia amb els nostres exiliats, sempre faltarà la part més important, la part on els actors som nosaltres. En cas contrari, després de tot el recorregut judicial europeu on segurament ens acabaran donant la raó, tornarem a ser, si fa no fa, a la mateixa casella de sortida.

Pot ser una bona idea una estratègia de mobilitzacions mantinguda en el temps que pressioni els nostres polítics, que els faci treure els colors i que els forci, no pas a fer declaracions, sinó a prendre decisions. Estan molt còmodes amb el vot assegurat tot sabent que no votarem partits espanyolistes. Això no ho podem permetre. Les manifestacions fent de comparsa dels nostres polítics i fent reivindicacions, s’ha demostrat abastament que són una pèrdua de temps i d’energia perquè desvien l’atenció sobre qui s’ha de moure realment. I així, ells, es clar, no es veuen obligats a fer-hi absolutament res.

Com ha dit per aquí en Miquel-Àngel Montserrat, manca una “P”. Aquest punt que ens falta és cosa nostra. Els partits, apart de fer declaracions i d’intentar guanyar eleccions, tenen molt poc a oferir que sigui creïble. No me’ls imagino proposant res realment punyent, revolucionari i efectiu per a aconseguir la independència. Més aviat, els veig en la línia de tenir-nos entretinguts i controlats per protegir les seves cadires.
Els partits són eines al nostre servei. Han de ser constantment pressionats, hem de fer que es moguin per a fer la feina. Un cop aconseguit els hem de seguir controlant perquè l’acabin. No esperem que ens dirigeixin. Avançarem si els movem nosaltres a ells i no pas a l’inrevés.
Tenim a sobre una crisi econòmica profunda, accentuada pel fet de pertànyer a Espanya. Serà l’espurna que ho encendrà tot? Ho veurem.

Josep Roura
Josep Roura
08.08.2020  ·  12:01

Jo sempre he tingut clar que això costarà molt, i que resistir pot ser vèncer. Fixeu-vos sinó com es van ensorrant ells sols, de moment en Juan Carlos ja ha fugit! I com diu la Rebeca Quintans a Vilaweb, en Felipe li anirà al darrera, i aquesta és la pota principal del règim, la que mana als jutges, que manen per sobre del Gobierno, i que manen als policies. Lo important és que nosaltres ho sapiguem aprofitar.

En Gilibert diu que ells sempre guanyen, però la URSS també es va enfonsar quan ningú s’ho esperava. En aquesta partida encara ens queden cartes, i les jugarem, n’estic convençut.

Moltes gràcies Vicent pel teus anàlisi, que en època de Twitter són com un oasi de reflexió!

I moltes gràcies Lluís Puig per ser tan valent!!

Oriol Ribera
Oriol Ribera
08.08.2020  ·  12:10

Força i independencia

cinto vilamala
cinto vilamala
08.08.2020  ·  12:13

Miquel Gilibert. Moltes gràcies per el seu comentari. Estic completament d’acord amb vos.

Eduard Pertíñez
Eduard Pertíñez
08.08.2020  ·  12:16

Quina és la millor estratègia legal, la del conseller Puig o la de la resta de l’exili? Totes dues. En una partida d’escacs no és mouen tots els peons igual. Pot haver un cavall que sigui determinant en una partida però això no vol dir que l’altre cavall sigui un traïdor per haver ocupat una posició estratègica. En aquest sentit, els consellers empresonats estan obrint les portes judicials a Europa. Sort en tenim de tots ells. Els de dins i els de fora.

maria serra
maria serra
08.08.2020  ·  12:25

Moltes gràcies Vicent, pas a pas arribarem al cim. Davant de tanta confusió només ens cal una cosa, que s’aclareixi d’una vegada l’embolic del President Jordi Pujol, em dona la sensació que esperen que ja no hi sigui per què no tenen ganes que això s’aclareixi i així sempre ens ho puguin retreure, aquesta és la meva sensació , només cal adonar-se que aquests dies en tot el que surt del rei els hi va de allò més bé per posar-ho tot en el mateix sac.

David Mascarella
David Mascarella
08.08.2020  ·  12:54

“El color de su cristal”

Sorprèn que descobreixi el què és de domini públic, sr Partal. ‘si s’hagués provat de sostenir la república al carrer, la violència espanyola hauria estat molt gran i hauria implicat uns costs que ell i el seu govern no volien assumir. Però que, en canvi, apel·lant a la justícia europea ells estaven convençuts que amb el temps s’aconseguiria de doblegar la judicialització d’un procés que només és polític i que havia de ser resolt per la via de la democràcia.’

‘com a govern dient que estaven convençuts que no podien afrontar i combatre aquella violència des de dins i convençuts que hi havia una manera de fer-ho des de l’espai judicial europeu.’

com a govern dient que estaven convençuts que no podien afrontar i combatre aquella violència des de dins i convençuts que hi havia una manera de fer-ho des de l’espai judicial europeu.

El món periodístic és naturalment molt divers, i cada u té la seva línea, per aquest motiu mereix una felicitació per la manera com guia als seus seguidors. Tots? no… sense compartir la seva interpretació dels fets, m’agrada llegir les seves editorials i les opinions dels lectors, això també ajuda a una vista d’ocell que permet veure els diferents panorames d’on treure més informació i utilitat.

Gerber van
Gerber van
08.08.2020  ·  12:56

Molt d’acord amb el Marisa Hipolito: no s’ha de subestimar els editorials diaris de Vilaweb. Per a molts el ‘P’ de Partal ens dona la Perspectiva i la llum en aquesta tunel.

Molts diuen, començant amb l’advocat Gonzalo Boye, que els condemnes de la justícia Belga i Alemany és la prova que l’exili va ser l’unica manera per tirar endavant. Des del punt jurídic te raó, però des de la perspectiva política ho discrepo. Si no haguessim tingut presos polítics la comunitat internacional no ens hagessi entendre mai perquè volem marxar d’Espanya. Precisament aquesta lawfare i violencia jurídic d’Espanya ens ajudarà per fer entendre com és l’Estat i ens ajudarà a independitzar-nos quan la comunitat internacional ha de triar entre l’estat Espanyol, no oblidem que és un estat amic de tots els estats al món i respectat per la comunitat internacional, i la República de Catalunya, un estat nou, encara poc consolidada i coneguda.

Pere Jordi Junqué
Pere Jordi Junqué
08.08.2020  ·  13:05

Sr. Michel Gilbert
Sincerament la seva anàlisi no m’agrada gaire.
El seu primer paràgraf és simplement derrotista, que Espanya fins ara hagi guanyat batalles no demostra que hagi de guanyar la guerra ni molt menys. Li manquen les 3 P’s . Paciència cada dia aprenem més, segurament no hi som en el moment de derrotar-los, però és cap raó per abandonar la lluita, i arribem a la segona P. Perseverança, ho intentarem tant cops com calgui, no desistirem. La tercera és perspectiva, aquí hi afgiria històrica, tant d’Espanya com d’altres països. Espanya és el país que ha creat més països independents en el passat, Catalunya en serà un més. Les independències no és fan en dos dies però són el resultat d’ un procés, cada procés és propi al territori que s’independitza, i hi pot triga més o menys.
Totes i cada una de les frontisses del seu segon pràgraf grinyolen de manera estrident. En primer lloc la seva exigència de que el juge belga es pronuncii sobre la i dependència de Catalunya és una impertinència, no correspon al jutge belga de cap manera d’ocupar-se de la independència de Catalunya ell només s’ha de pronunciar sobre la euroordre. Segon dir que la seva sentècia és un pronunciament sobre una cosa formal i no de fons és una afirmació totalment grafuita, tornis a llegir el primer paràgraf de l’ article d’en Vicent per veure importància i trascendència de la sentència. No, no hem guanyat la guerra però hem guanyat una batalla important i hem obert la porta per guanyar-ne’n d’altres. Ami això em fa feliç.

david graupere
david graupere
08.08.2020  ·  13:22

Sr. Partal seguiu entestat amb el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, jo crec que la clau de tot plegat no és res que surti de la UE sinó dels mateixos estats, membres o no, la resposta dels estats que acullen els exiliats. La suma d’un estat rere un altre durà a un atzucac el tribunal de la UE, no podran desfer ni aigualir tot el que van resolent els jutges de cada estat. Fóra un espectacle.

Amb l’exili i les detencions es van afaiçonar dues estratègies: la lluita de fora estant i la lluita de dins estant. L’independentisme es va partir en dues meitats. Avui crec que hom pot dir que l’estratègia de l’exili era i és la correcta perquè els estats no poden capgirar-se com un mitjó per pressions de la UE o d’altres estats perquè hi ha divisió de poders. Les resolucions jurídiques dels estats estrangers han obligat als diaris espanyols a reportar una realitat contradictòria a la seva fal·làcia.

No diré que sou optimista o pessimista, és irrellevant, però sí que us puc dir el sugüent: en un article jo hi cerco a parts iguals que hom lloï els encerts i també posi de relleu una crítica constructiva. Cal també fer-ne una crítica. Els mitjans sou poder i ho sabeu. D’aquí que en critico el fet que tota la classe dirigent s’embolcalli amb la bandera del pacifisme per no haver seguit amb el full de ruta: diguem-ho clar, arriar la bandera espanyola, publicar el DOGC la declaració, desconnectar els mossos de la legalitat espanyola, deixar decidir lliurement a la societat civil què fer al carrer, als ports, als aeroports… tot això no té res a veure amb el pacifisme.

I podríem anar més enllà: el pacifisme no va alliberar mai cap camp de concentració, el pacifisme no és cap garantia per preservar la democràcia a Espanya. Espanya posa un preu a la mateixa democràcia pel poder i per un nacionalisme d’estat d’arrels totalitàries.

Montserrat Puig
Montserrat Puig
08.08.2020  ·  15:05

Té tota la raó Sr. Partal. Gràcies per l’editorial.

Una ocupació que fa segles que dura no es desfà en els 18 mesos que molts exigien.
Costarà una mica més i per això cal la Paciència, la Perseverança i la Perspectiva. I estic segura que hi arribarem. A la Independència.

Gràcies a la P de Lluís Puig, a la seva valentia, a la seva generositat i a la seva Perspectiva i Persevarança. És una gran persona.

Jo també, com d’altres, hi afegiria una cinquena P. La P de Puigdemont.

Eduard MUNTADA
Eduard MUNTADA
08.08.2020  ·  16:14

Si a les properes Eleccions Catalanes el partit de Mossén Junqueras guanya al partit del President Puigdemont no tinc cap mena de dubte de que, traduït a la realitat, això significarà que els votants unionistes hauran guanyat als independentistes. I tampoc dubto que, per tal de governar, el Junquerisme és capaç d’aliar-se amb la Ballarina i amb qualsevol mena de ciutadà-deixalla… Temps al temps.

Josep Gualló
Josep Gualló
08.08.2020  ·  16:43

EN RESUM

Una vegada més ha quedat demostrat, per si algú encara en dubtava, que la millor estratègia era l’exili.

Guillem Aranda
Guillem Aranda
08.08.2020  ·  16:44

Continuo pensant que els costos de l’octubre de 2017 haurien estat molt menors que els costos totals de l’alternativa. Sense comptar la tragèdia del COVID espanyol

ramon Feixas
ramon Feixas
08.08.2020  ·  16:47

Cal felicitar avui a en Partal per com tracta el tema de la perspectiva i l’explicació que en dóna. Això però no vol dir una mancança en el seu tractament de l’assumpte en els components de l’immediatesa . Intuir perspectiva pot ser un encert, un luxe o quelcom que mai sigui comprès. El poble no estàvem preparats perquè se’ns parlés de perspectiva encara que en Puigdemont ho hagués i la reacció podia ser semblant al desmereixen de la tacs que reben els presos per part d’independentistes que no valoren precisament la utilitat de la perspectiva que els presos tenen d’una manera tan aguda i polida lentament. Des de la perspectiva actual s’albiren fites, però això no garanteix que no hi hagi més talussos en el recorregut les emboscades dels òrgans estatals, dels medis d’adoctrinament, dels tres partits d’extrema dreta, de la base franquista del PSOE i el cadirisme de Podem així com la usura de l’IBEX i la por que espargeix l’estament militar, encara que el tribunals no puguin aguantar supervar tanta ignomínia, venjança i orgullosa burla, van a la desesperada en la seva fòbia a la democràcia i compromisos amb mans brutes i caldrà que Europa entenguin molt bé de què va l’assumpte i com la corrupció espanyola pot remolcar al continent a una misèria inaguantable per un vell continent que havia estat ric en cultura abans que de que la religió capitalista convertís la raó en interès.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
08.08.2020  ·  18:51

Té molt de sentit el que s’explica a l’editorial … i cal dir que nonsom ni a la final del camí, que la sendera fa molts tombs i giragonses, però que el nord està molt clar o no el podem perdre mai: marc democràtic i llibertats bases en els DDHH.

Lluí Mor
Lluí Mor
08.08.2020  ·  20:20

M’agrada la contraanalisis de Miquel Gilibert, ara bé, com diu Pere Jordi Junqué, la sentència no és tan sols un pronunciament formal i no de fons, és un cop molt dur al regim ñol, a hores d’ara, cualsevol jurista europeu, te un esquema molt clar del que és la justicia ñola. Per tan abans de pendre cualsevol decisió contra algú perseguit pel regim ñol s’ho miraràn molt bé.

Daltra banda, la opinió pública europea també va prenen consciencia del que és còu aquí. Premsa i mitjans audiovisuals van estirant el fil, perquè també saben que molts ciutadans estan descobrint que aquell paradis de platjes, hotels barats i festa, no és el que és pensaen. Amb aquesta decisió judicial li hem guanyat terrey a l’enemic.

Moltes gràcies per la seva valentia al senyor Lluís Puig.

Francesc Contreras
Francesc Contreras
08.08.2020  ·  22:18

Gràcies Sr Partal pel seu escrit

Ens falta enfonsar ERCastellana, abans que ens enfonsi a nosaltres

I trobar alternatives a l’ANC dirigida x Paluzie, una ex d’ERC, x desactivar el carrer, la base de totes les transformacions socials

Tant de bo Força Catalunya de SEspot i el partit d’ADFachín arrepleguin suficients vots a les properes eleccions. Necessitem veus noves quevulguin servir al país, en comptes de Treure un miserable rédit electoral a curt termini

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes