El parlament atorga la Medalla d’Honor a Núria Feliu, Pau Riba, Joaquim Arenas i Margarida Muset

La mesa del parlament ha decidit d’atorgar la Medalla d’Honor en categoria d’or a la cantant Núria Feliu, al cantant i escriptor Pau Riba, al mestre i pedagog Joaquim Arenas i a la inspectora d’educació i mestra Margarida Muset. L’acte d’entrega serà el vuit de setembre. D’aquesta manera, el parlament entregarà dues medalles a títol pòstum a Riba, que va morir enguany a setanta-tres anys, i a Feliu, que va morir la setmana passada a vuitanta anys.

Feliu es va iniciar quan era petita a la música als orfeons Canigó i de Sants, barri al qual sempre ha estat molt arrelada, i va fer també les primeres interpretacions com a actriu dramàtica. Després va formar part de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. El 1964 va debutar com a cantant acompanyada del conjunt Els Quatre Gats, i d’aleshores ençà va actuar amb continuïtat i va fer nombrosos enregistraments discogràfics. Va publicar, un any després, els seus dos primers àlbums, els senzills “Anirem tots cap al cel” i “Gent”, versions catalanes de cançons nord-americanes. L’any 1966 va començar una col·laboració amb Tete Montoliu, que va culminar amb l’aparició d’un LP enregistrat amb Erich Peter, Billy Brooks i Booker Ervin. El 1997 es va publicar un àlbum recopilatori amb el títol ‘Tete Montoliu-Núria Feliu, 1965-1990’.

Al llarg de la seva trajectòria, ha rebut nombrosos premis, com per exemple el trofeu de l’any de Ràdio Barcelona a la millor cantant (1966); el premi del Ministeri de Cultura al millor disc de cançó tradicional per Cançons d’Apel·les Mestres (1976); la Medalla del Cercle Català de Madrid (1979); millor disc de l’any de Ràdio 4 per “Viure a Barcelona” (1979); la Creu de Sant Jordi (1985), el Premi Obra del Ballet Popular “Dia de la Sardana” (1989); el Premi Sant Jordi a la difusió de música cinematogràfica (1990); el Premi SGAE a la difusió d’autors de cançons (1990); el Premi Ramon Aramon i Serra a la lleialtat lingüística (1995); la Medalla al Mèrit Cívic de l’Obra del Ballet Popular (2001); el Premi Altaveu Honorífic a la trajectòria (2005) i el Premi Enderrock d’honor (2020).

Pau Riba

Hippy confés, Riba va viure uns anys a Formentera abans d’instal·lar-se a Barcelona i fundar, a finals dels anys seixanta, el Grup de Folk. Poc abans, els Setze Jutges –d’Espinàs, Serrat o Maria del Mar Bonet– no l’havien acceptat com a part del grup en considerar que no hi havia prou coincidència estilística. Aleshores, ja havia editat una sèrie d’EP, entre els quals el seu debut ‘Taxista” (1967) i “Noia de porcellana” (1968), aquesta segona una de les cançons més recordades del músic i que va ser inclosa al seu disc més destacat, “Dioptria”, publicat entre el 1970 i el 1971 amb el grup Om, amb Toti Soler, Romà Escalas i Jordi Sabatés.

Va participar en totes les edicions del Festival Canet Rock i es va consolidar com un referent de l’escena alternativa en català. El mallorquí va seguir creant música i publicant àlbums fins al final. En conjunt, una vintena de discos on ha conservat sempre l’esperit contracultural i combatiu dels primers anys. Tot i aquest perfil alternatiu, ha estat un nom propi en l’ecosistema cultural català, amb reconeixement popular i presència sovintejada als mitjans de comunicació. Va fer alguna incursió en el món de la interpretació principalment als anys vuitanta i noranta, i va dirigir dos espais culturals a TV3 i al Canal 33.

Net de Carles Riba i Caterina Arderiu –per part paterna–, Riba també va cultivar l’escriptura. En concret és autor d’una quinzena de títols, entre els quals diversos poemaris la novel·la Ena (Quaderns Crema, 1987), alguns reculls d’articles, assaigs i, els dos darrers, un sentit homenatge a la seva mare, amb Sa meu mare (Ara Llibres, 2014) i la seva visió sobre el cosmos a Història de l’univers (Males Herbes, 2021). De fet, Riba tenia a punt un altre llibre sobre la història de la música del segle XX, “és a dir, sobre l’electrònica”, tal com n’havia parlat en una ocasió.

Joaquim Arenas

Joaquim Arenas (Mataró, 1936), a més de ser considerat un dels pares del model d’escola catalana en llengua i continguts, és autor de nombrosos llibres sobre educació i llengua, va ser cap del servei d’Ensenyament del Català entre el 1983 i 2003, rector de la Universitat Catalana d’Estiu el 1995 i ha assessorat els governs de Bolívia i Guatemala en la incorporació de les llengües indígenes al sistema escolar.

Margarida Muset

Margarida Muset és mestra, pedagoga i inspectora d’educació (1978-2013). El Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya destacava que l’activitat pedagògica de Muset ha estat incansable al llarg de la seva vida, amb articles, publicacions i col·laboracions en diferents mitjans. Ha format part de diferents plataformes i institucions, com la Societat Catalana de Pedagogia, des d’on ha treballat activament per a un model d’escola catalana, integradora, laica, i pedagògicament activa.