Joaquim Arenas: “No té sentit de plantejar-se la república sense la llengua”

Parlem amb el mestre i pedagog, que acaba de rebre el premi especial del jurat Martí Gasull, atorgat per la Plataforma per la Llengua

VilaWeb
Joan Safont Plumed
13.03.2022 - 10:15
Actualització: 13.03.2022 - 11:15

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El mestre i pedagog Joaquim Arenas Sampera (Mataró, 1938) és considerat el pare del model d’escola catalana. Parlem d’una vida dedicada a la llengua, de les classes clandestines de català al govern de la Generalitat l’any 1978 a la direcció del Servei d’Ensenyament del Català fins l’any 2003, i l’impuls i el disseny del model d’immersió lingüística que ha permès que al final dels anys escolars tots els alumnes sàpiguen català, sigui quina sigui la seva llengua d’origen. Aprofitem que acaba de rebre el premi especial del jurat Martí Gasull atorgat per la Plataforma per la Llengua per parlar de la seva vida i demanar-li opinió sobre l’atac a l’escola, la situació de la llengua i el manifest Koiné, del qual va ser un dels impulsors.

Vau néixer Mataró l’any 1938 i, per tant, tota la vostra formació es va fer en castellà. On vau aprendre català?
—Vaig néixer en plena guerra en una família carlina. El primer que van detenir a Mataró el 18 de juliol va ser el meu pare, que si bé era carlí, sempre havia estat catalanista i, com a carlí, no podia veure en Franco. Als Salesians, en què vaig estudiar dos anys, hi havíem d’anar fins i tot el diumenge, i a la biblioteca ens donaven la revista franquista Flechas y Pelayos. Per tant, el català el vaig aprendre a casa.

Com es vivia, la qüestió de la llengua, a casa? De quina manera vau prendre consciència de la importància que tenia?
—Els anys quaranta ningú no es volia significar gaire. Els carlins feien unes vetllades de teatre, per exemple, i sempre les feien en català. Recordo d’haver anat cada any a la romeria de Montserrat i que l’activitat dels carlins es fes en català, excepte els discursos públics. Vaig anar a estudiar al seminari de la Conreria, on em vaig formar com a estudiós i vaig tenir professors com ara mossèn Cassanyes, que l’any 1951 em va ensenyar poesia en català.

De tota manera, no vau reeixir com a sacerdot.
—Del seminari vaig anar-me’n a Montserrat, perquè volia ser monjo. L’abat Escarré estava entusiasmat i gràcies a ell vaig poder passar directament a novici, sense passar pel postulantat. Però vaig agafar una malaltia que em feia aprimar i ho vaig haver de deixar. Vaig tenir un disgust! Va ser el dia més trist de la meva vida, com el dia que es va morir la meva mare.

Després del pas per Montserrat, vau acabar essent mestre?
—Vaig poder convalidar assignatures a l’escola de Magisteri de l’Església i vaig entrar a treballar a l’Escola Montessori de l’Hospitalet de Llobregat. Recordo que hi havia una mestra que havia estat alumna de l’Escola Normal de la Generalitat, i que parlava de “la doctora”. Pensava que es referia a una metgessa, i es referia a la doctora Maria Montessori! Era una persona sensacional, antifranquista total, que seria per fer-ne una pel·lícula.

Vau fer classes clandestines de català a l’Escola Pia Santa Anna, de Mataró.
—Aleshores era mestre a Cabrera de Mar i aprofitava quan venia el capellà a fer classes de llatí i religió per anar a Mataró a fer classes de català. Vaig tenir com a alumne en Manuel Cuyàs, que sempre se’n recordava als seus articles! De fet, ja havia començat a fer classes de català a Cabrera, fet que em va costar una denúncia i tot.

Com va ser?
—A Mataró hi havia la fama que els nois de Cabrera que anaven a estudiar-hi el batxillerat elemental suspenien la Formación del Espíritu Nacional. Passava que jo els ho explicava tot al revés! [Riu.] Recordo que un dia va venir un inspector vestit amb camisa blava, i em va demanar si feia català. Li vaig respondre que ensenyava quatre poemes, però no s’ho va creure. Aleshores em va preguntar on era la bandera. I li vaig respondre que era a la tintoreria! Amb la mosca al nas, va voler examinar els alumnes i els va començar a demanar tot de qüestions de la retòrica falangista, que els nens no sabien, i finalment va voler fer-los cantar el “Cara al sol”, que només se sabien els que havien anat a les colònies del Frente de Juventudes. Acabat el cant, tocava fer el que en deien els tres “gritos de rigor” de “Una, grande y libre”. Aquell home va cridar “España”, i jo assenyalava amb un dit perquè els nens diguessin “una”. A continuació, quan va cridar “España”, i calia dir “grande”, els nanos van dir “dos”. Es va enfadar com una mona i em van posar una denúncia. Vaig tenir sort que el qui va rebre la denúncia, el cap del sindicat de mestres, era amic del meu pare. Va advertir-lo i el meu pare em va cridar a l’ordre. Ho vaig continuar fent.

Vau dirigir la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium (DEC). Com hi vau arribar?
—Després de vuit anys a Cabrera, em van proposar d’anar a treballar a l’escola Sant Gregori de Barcelona. Fent-hi feina vaig començar anar a fer classes nocturnes de català a Santa Coloma de Gramenet, amb la Maria Lluïsa Coromines. No havia vist mai mares plorant perquè els seus fills no cabien a la matrícula.

Aquelles mares consideraven que el català era una manera d’integrar-se i prosperar, suposo.
—Oi tant! Aleshores no es parlava del terme d’ascensor social, però sabien que ho era. Alguns deien que si eren aquí, els seus fills havien de parlar com es parlava aquí. Aquestes classes es feien a la biblioteca de la Diputació, tanmateix, com que no cabien tots els nens a la matrícula, vam parlar amb l’ajuntament, amb la inspecció i amb tothom, i vam acordar que es farien dues hores de català a la setmana de manera gratuïta, on havien d’assistir tots els nens i que es pagaria als mestres com tocava. Va funcionar i va ser tota una revolució, encara amb el franquisme agonitzant. Quan vam fer aquest canvi, que semiprofessionalitzava els mestres, vaig anar-me’n a veure en Joan Triadú, que aleshores dirigia la DEC. L’experiència de Santa Coloma va ser el model que es va estendre en més pobles i ciutats.

Va ser l’assaig d’allò que vindria després?
—Va ser-ne el començament, perquè en acabat es va fer als barris de Barcelona i les grans poblacions del Barcelonès i el Baix Llobregat. Quan vaig ser director de la DEC, vam arribar a tenir 170.000 alumnes. També vaig ser fundador, amb més mestres, del Grup Promotor d’ensenyament i difusió del català, per a promoure edicions populars de llibres de text en català. Quan vaig proposar coedicions a diversos editors catalans, cap d’ells no en va voler saber res. L’única que hi va creure va ser l’editorial Santillana de Madrid, que dirigia Jesús de Polanco, que va acabar comprant el Grup Promotor per convertir-lo en un segell del grup.

Amb tota aquesta experiència prèvia, a l’escola, al DEC, etc., entreu l’any 1978 a la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas.
—Mentre era al Sant Gregori, a la tarda anava Òmnium, fins que vaig plegar per treballar només a Òmnium. Però, quan feia dos anys que hi era, vaig passar a la Conselleria d’Ensenyament i Cultura que dirigia en Pere Pi Sunyer. Va ser en Triadú qui em va dir que el conseller volia que tot allò que feia a Òmnium ho fes a la Generalitat. Tanmateix, no tenia gaires ganes de treballar amb en Tarradellas, que s’havia passat anys malparlant d’Òmnium, de Montserrat, de Serra d’Or… No m’era simpàtic. Em van acabar convencent d’entrar-hi perquè em van dir que si no hi anava, ho agafaria un partidari del bilingüisme educatiu.

Hi havia el risc d’una doble línia o d’un bilingüisme a les classes?
—Allò que es feia a les escoles del Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Pública Catalana (CEPEC), vinculades a Rosa Sensat, era una doble pissarra i amb el guix blau s’escrivia en català i amb el vermell en castellà de manera simultània.

Com vau aconseguir vèncer les reticències que hi havia a la implantació del model d’escola catalana? De fet, sembla que Tarradellas mateix no ho veia clar.
—En Francesc Noy, que era secretari general d’Ensenyament, em va presentar en Tarradellas i li va dir que jo pensava que no es podien fer menys de dues hores de català. El president va dir-me: “Vós voleu dividir el poble!” Em va tocar anar-lo a veure i el vaig convèncer dient-li que si amb Òmnium es feien dues hores de català a les escoles, no podia ser que amb la Generalitat se’n fessin menys. Per això no ens calia, la Generalitat. En Tarradellas estava molt desinformat i molt influït pels socialistes, que l’advertien i l’espantaven que podia patinar per aquí. No em va dir res més, però l’endemà va anar a Madrid a negociar amb el govern espanyol i va tornar amb un decret que establia les tres hores de català i la possibilitat que tota l’escola fos en català. Allò va ser l’esquerda que permetia l’escola catalana en llengua i continguts.

Què vol dir “escola catalana en llengua i continguts”?
—Vol dir que l’escola es fa en català, tant en l’ensenyament, és a dir, la instrucció, com en l’educació. Hi vam afegir les actituds favorables a la catalanitat i ens ho van acabar tombant. Aquests tres punts resumien el contingut d’una conferència sobre l’escola catalana que havia fet Alexandre Galí l’any 1931 a Reus.

Teníeu ben presents la pedagogia catalana d’abans de la guerra?
—Al Grup Promotor, vaig impulsar la col·lecció El tremp, per difondre l’obra dels pedagogs catalans, que havia quedat arrasada per la dictadura. S’havia fet una gran feina que va ser desfeta de manera salvatge.

Vau tenir molt clar que no s’havia de separar la mainada per raó de llengua.
—Fa poc vaig anar al parlament i vaig explicar que la llengua d’educació no ha estat mai la llengua de la mare sinó la del territori. L’any 1928 es va fer a Luxemburg un congrés sobre bilingüisme en què va sorgir el terme “llengua materna”, però amb un caràcter eminentment territorial. En un moment en què havien canviat les fronteres, i hi havia germanòfons en territori francès o francòfons en territori italià, posem per cas, el Bureau Internacional d’Education (BIE) va dictaminar que els nens havien d’estudiar en la llengua que portaven de casa, però no es referien a la llengua familiar, sinó a la del territori.

Un dels elements clau d’aquell moment era el consens que tenia el model d’escola catalana i la consciència que la llengua era l’eina bàsica de la nació. No teníeu oposició?
—Teníem denúncies concretes instigades per l’advocat Esteban Gómez Rovira, però l’any 1994 el Tribunal Constitucional va dictar que el sistema educatiu a Catalunya, respecte de la llengua, era de “conjunció lingüística”, i, per tant, plenament constitucional. Aquella sentència analitzava la constitucionalitat dels decrets que vam fer els anys vuitanta, després de la primera llei de normalització lingüística, i que van ser avalats.

Vau ser director del Servei d’Ensenyament del Català del 1983 al 2003. Com va ser, l’extensió d’aquest model?
—Al començament, per implantar el català com a llengua de l’escola calia l’acord de la comunitat educativa. Quan l’escola veia que el moment era oportú, ens demanava que una comissió tècnica hi anés per ajudar a convèncer els reticents. Vam haver d’anar escola per escola convencent pares i mestres. Sempre hi havia algú que feia la punyeta, però el problema no eren pas els pares, sinó els mestres. Hi havia un gran gruix de mestres castellans que havien vingut a treballar a Catalunya perquè es feia una hora més de classe i es cobraven permanències. Quan van arribar els traspassos, ja s’havien acabat les permanències, però hi havia mestres hostils, mestres indiferents i mestres apassionats amb l’escola catalana. De fet, pensa que se’n van anar 25.000 mestres de Catalunya per la qüestió del català, per no haver-se volgut reciclar. Però molts altres sí que es van reciclar. L’any 1982 hi va haver divuit mil mestres als cursos de reciclatge, dels quals nou mil eren castellans.

Com és que es va tòrcer aquest impuls?
—Durant aquells anys, l’èxit va venir perquè es va posar tota la llenya al foc i es va prendre la llengua com la cosa més important del sistema educatiu. Però, l’any 2003, així que plega Jordi Pujol i, em sap greu dir-ho, arriben els independentistes a la Conselleria d’Ensenyament, el català es deixa com una cosa més, i es prioritza la informàtica o la integració, per exemple. Aquí va començar l’error.

Tot comença aleshores o ja s’havia pecat d’un cert cofoisme? La inspecció era prou rigorosa amb els mestres?
—No hi ha cap estat que oblidi la seva llengua, perquè sap que cohesiona el sistema, forma el pensament… Però no podem oblidar que una llengua que està tres-cents anys foragitada i que quan neix el sistema educatiu, al segle XIX, és fora de l’escola, necessita molts anys de recuperació. No es pot pensar que perquè tot anava bé, ja no calia esforçar-s’hi. Es pot comparar amb un jardí esplendorós. Si durant mig any el jardiner no hi va, tot es perd.

I per què es tanca el SEDEC?
—Després del darrer govern Pujol, que ja no tenia l’impuls inicial, el Tripartit va entrar amb una gran suficiència i poca pràctica, i tot allò que feia olor de Pujol, calia eliminar-ho, encara que funcionés i les idees fossin bones. Calia fer foc nou i, si convenia, cremar-ho tot.

El Departament d’Ensenyament ha tingut uns quants responsables de diversos partits. Quina responsabilitat han tingut, els polítics, en la crisi lingüística?
—Tinc noms i cognoms que diré a les memòries. Em vaig trobar el president Pere Aragonès a la manifestació de Som Escola i li vaig recordar que des que havien entrat els independentistes al Departament d’Ensenyament, el català havia anat cap avall, i li vaig dir que esperava que ell, que és jove, lúcid i té voluntat, ho arreglés. Com a projecte polític, a molts independentistes, no els interessa el català.

Els atacs judicials contra el català han coincidit amb la consciència generalitzada que la llengua perd parlants de manera dramàtica, i que l’escola, que havia de garantir l’aprenentatge de la llengua, no era prou per assegurar-ne l’ús social. Què ha passat?
—Els anys vuitanta, hi havia, tal com deia, mestres hostils, indiferents i entusiastes. A mesura que els hostils se’n van anar, els qui van entrar van trobar normal que el català fos la llengua de l’escola. Amb la sentència del TC, es van tancar la porta a les denúncies. Però és a partir de la sentència de l’Estatut del 2010 que s’obre la porta a això que passa ara. Els espanyols saben perfectament que si s’ataca la llengua, s’ataca la nació.

En aquest sentit, els anys del procés hem vist com la llengua ha estat la bandera dels sectors unionistes més abrandats (i d’ací l’èxit de Ciutadans), però també com alguns sectors independentistes creien que la llengua no era una qüestió fonamental, no prou atractiva per a captar determinats sectors per a la causa.
—Ara tothom parla d’emergència lingüística, no obstant això, l’any 2016, el Grup Koiné ja ho vam dir, quan vam presentar el manifest. El problema era plantejar-se una república sense la llengua. No té sentit de plantejar-se una república sense la llengua. Un estat solament té sentit quan hi ha una nació. I nosaltres som una nació perquè tenim una llengua.

La renúncia a la reclamació del català com a única llengua oficial, en favor d’una cooficialitat i l’acceptació del bilingüisme, s’ha fet amb la idea d’eixamplar la base. Ha estat un error?
—L’escola catalana ja eixamplava la base, perquè incloïa tothom. De fet, cal dir que als anys vuitanta, si haguéssim optat per una escola en català per als catalanoparlants i una escola en castellà per als castellanoparlants, molta gent, posem de Convergència, hi haurien estat d’acord. Volien que els seus fills aprenguessin en català, i els altres nens ja s’ho farien. Aquí vam ser molt clars: o el català era per tothom o no ens ho sortirem. Per a un nen castellanoparlant, el català és tan seu com per a un nen catalanoparlant, i els hem de facilitar l’aprenentatge. Era un plantejament just i igualitari, sense discriminacions i per això el PSUC sempre va defensar l’escola catalana a tot arreu.

Del manifest Koiné se n’ha dit de tot.
—Va ser molt fort, perquè el vam preparar durant més d’un any i quan el vam presentar solemnement al paranimf de la universitat, van sortir quatre-cents articles, majoritàriament crítics. Es deia que volíem carregar-nos la immersió, que érem monolingüistes, que érem supremacistes…

Què és allò que més us va doldre d’aquests atacs?
—Em va saber molt de greu que es mentís sobre la qüestió de la immigració.

Us sentiu satisfet de la tasca de Koiné?
—Volíem que no es tanqués la qüestió de la llengua sense un debat. I en aquest sentit, vam causar-ne un. Hi havia polítics que havien tancat la qüestió acceptant la cooficialitat, i el nostre manifest volia ser un crit d’alerta. Les crítiques també venien d’aquí, però estem contents perquè des de llavors el debat hi és.

Vau trigar massa a defensar-vos? Ara tot just presenteu Llengua i República, el manifest Koiné argumentat, en què rebateu les crítiques rebudes.
—Els contraris al grup Koiné volen que el català sigui una llengua de segona. I, a més, menteixen perquè allò que diuen no té res a veure amb els punts del manifest.

La idea és que el català havia de ser una llengua franca, una koiné que permetés que tothom, fos quina fos la llengua d’origen, s’entengués.
—Ens esverava que a qualsevol país del món, quan hi arribava un estranger, la llengua d’integració fos la llengua pròpia, i, en canvi, a Catalunya fos el castellà. Una llengua que li passa això, es mor. Si a més, els seus parlants, per diglòssies profundes i absurdes, s’adrecen en castellà a tothom a qui veuen que pel seu origen pot no entendre el català, ja estem perduts.

De quina manera s’hauria d’afavorir l’ús social del català?
—Amb l’estat espanyol és impossible d’establir cap mesura que sigui interpretada com un privilegi pel català, perquè els tribunals s’ho carreguen tot. Aquest darrer any s’han dictat cent seixanta-dues sentències contra el català.

La taula de diàleg sembla que vol fer algun reconeixement del català. Què us sembla?
—Si quan els socialistes van arribar al govern per la moció de censura els polítics catalans haguessin negociat, a canvi del seu suport, la retirada de la demanda presentada pel PP arran de la reacció catalana a llei Wert, aquest 25% de català que els jutges ara dicten no hauria estat possible. I, de postres, durant la negociació de la LOMLOE, ERC va considerar que s’havia fet un gran acord perquè el percentatge de català i castellà el decidiria l’administració educativa. Però no es van adonar que l’administració educativa és tant la Generalitat, com l’estat, com l’ajuntament. Per tant, l’estat pot intervenir-hi. Especialment si mana el PP. Ho vaig advertir a Carme Forcadell, que va treballar amb mi durant quinze anys. Per cert, al judici del procés, els nostres polítics, per por, segurament, van optar per parlar en castellà en comptes de demanar de fer-ho en català amb traducció. Marchena va demostrar urbi et orbi que el català és una llengua prescindible. Em va saber especialment greu que Jordi Cuixart, president d’Òmnium, parlés en castellà.

L’Òmnium d’ara s’hauria de tornar a dedicar més a la llengua?
—Ara torna a recuperar amb força la qüestió de la llengua, però la va tenir molt abandonada. Òmnium va abaixar el to de la reivindicació de la llengua per centrar-se en les lluites compartides. Amb els socis i força que té, podria destinar recursos pel català a les escoles, per exemple, com va fer als anys setanta, quan no en tenia cap obligació. Caldria fer accions concretes que incidissin en la societat.

La idea que el català era un ascensor social s’ha perdut?
—Totalment. A la universitat, per exemple, el català no val res davant l’anglès. Els anys vuitanta, treballàvem perquè les empreses demanessin als seus treballadors que parlessin català. De fet, quan no manava, ERC deia que s’havia d’implantar una clàusula que exigís el coneixement de català als contractes indefinits. Ara això sembla impossible.

Tots hem pres consciència que el català és en una situació d’emergència. Què hem de fer?
—Sempre dic que cal parlar català sempre, com si el castellà no existís.

Aquesta és una actitud personal, però què haurien de fer el govern, les administracions, l’escola…?
—El govern ho té molt pelut, perquè l’han acorralat judicialment. És molt complicat d’anar contra els jutges, no obstant això, cal fer-hi alguna cosa. Suposo que caldrà refer consensos, encara que potser fa replantejar algunes postures. Per exemple, hi ha gent de l’entorn de Junts per Catalunya que ja diu que potser els bascs ho van fer millor amb els tres models d’escola. Ara, els qui hem estat model a tot Europa i fins i tot als Estats Units i el Canadà hem estat els catalans. Els anys noranta el model érem nosaltres, no pas els bascs. Ara caldria una reacció dels pares i de les escoles.

Els pares de l’escola el Turó del Drac de Canet de Mar han presentat batalla, també en l’àmbit judicial. És un camí a seguir?
—A Canet ha sorgit aquesta reacció arran d’una provocació externa, però caldria estar preparats per tornar a anar escola per escola, reunir els pares i tornar-los a explicar els avantatges de l’escola catalana. La gent hi és, però l’administració sembla que va dues passes enrere. Per una altra banda, cal que quedi clar quin és el model i si algú s’hi oposa, mirar de convèncer-lo. Ara, en cap cas donar la idea que poden triar.

S’ha donat la idea que era així?
—No hi ha cap país del món en què es triï la llengua d’ensenyament. El dret individual d’una família no pot contradir el dret col·lectiu. No passa enlloc.

Sou optimista o pessimista sobre el futur de la llengua?
—Sóc un optimista moderat. No he estat mai pessimista, però tampoc triomfalista. Penso que tenim elements per a guanyar, si la gent té seny i disposa dels recursos humans que té.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies