L’any 1995, el meu amic Wayne McPhail va encarregar-se d’una prova pilot per a mirar com afectaria internet la feina d’un diari. El grup Southam, del qual formava part, va decidir que experimentarien amb un diari petit primer i van triar el Hamilton Spectator, a Ontario. L’Spec era, i és, un diari bàsicament adreçat a la comunitat local d’aquesta ciutat de mig milió d’habitants, aproximadament. Wayne em va oferir d’ajudar-lo en el laboratori experimental que va crear dins el diari i jo ho vaig acceptar.

Més enllà de la feina a l’Spectator, que crec que va canviar la meua vida de periodista, conèixer Ontario em va aportar moltes coses, una de les quals em va sorprendre molt: trobar-me amb un federalisme avançat que tenia en compte, amb fets i no únicament amb paraules, la singularitat dels quebequesos i, en general, dels parlants del francès.

Quan vaig arribar a la ciutat, una de les primeres sorpreses va ser descobrir que tenia tres escoles francòfones, tres, per a atendre els parlants en francès de la ciutat. Una era l’École Georges-P.- Vanier, que ací en diríem un institut, i era molt a prop de casa. I després hi havia dues escoles elementals. Vaig aprendre, no pas sense sorpresa, que a qualsevol ciutat d’Ontario on visquessen més de cinc mil francòfons s’aplicava una llei que feia possible de relacionar-se en aquesta llengua amb tots els nivells de l’administració o tenir escoles pròpies. A més, quatre de les universitats de la província oferien línies en francès i hi havia una universitat, la Universitat de Hearst, que funcionava completament en aquesta llengua. No cal dir que a casa rebia totes les cadenes de televisió en francès del Quebec i del conjunt del Canadà. Perquè al Canadà dues televisions públiques emeten, o emetien aleshores, en francès a tot el territori, a banda el gruix de televisions que emetien en francès amb base al Quebec.

Permeteu-me que acabe l’anècdota personal explicant una experiència colpidora: el tren Toronto – Mont-real. Quan l’agafaves i viatjaves per Ontario, tots els senyals acústics i escrits eren en anglès i francès, però de sobte, quan entraves al Quebec, l’anglès desapareixia i et parlaven només en francès. La raó? Al Quebec l’única llengua oficial és el francès. L’única. Mentre que el govern diguem-ne central del Canadà estableix l’anglès i el francès com a llengües oficials iguals a tots els efectes i sense distincions. És per això que en els actes solemnes el primer ministre, quan parla, fa la meitat del discurs en francès i l’altra meitat en anglès.

Perquè ens situem i concretem de què parlem, els francòfons del Canadà representen el 21,3% de la població. Si ho comparem amb l’estat espanyol, segons les dades oficials de l’Institut d’Estatística (INE), el 23,3% de la població parla català, dos punts més. I hi ha a més el 6,2% que parla gallec i el 3% el basc. És a dir, que hi ha si més no un 32% de la població que parla una llengua altra que l’espanyol, sense comptar encara els parlants d’occità, asturià, aragonès, amazic i àrab a les ciutats africanes.

Per això és d’un cinisme inigualable que Pedro Sánchez, de viatge al Canadà, diga que el Canadà i el Quebec són el model de solució del problema català. Evidentment que els quebequesos no estan contents encara amb la situació i hi ha un moviment molt important que reclama la independència del país. Però comparar el tracte del Canadà amb la seua minoria francòfona i el tracte d’Espanya amb la seua minoria catalanòfona és un autèntic insult. Especialment perquè cal recordar que els quebequesos s’han pogut manifestar dues vegades en dos referèndums d’independència. Referèndums que el govern federal no va acceptar com a legals, però que es van fer sense impediments, sense que ningú agredís els votants a colp de porra i amb una sentència judicial històrica que deia que, tot i que la independència no era legal, si una majoria del Quebec la volia, el govern federal no podia sinó negociar-la de bona fe i els tribunals s’haurien d’abstenir d’intervenir-hi.  La frase definitòria d’aquell dictamen diu que si els quebequesos voten a favor de la independència  ‘l’actual ordre constitucional canadencs no pot romandre indiferent […] al seu desig de deixar de formar part del Canadà’. Quina diferència, eh, Sánchez? Quina brutal diferència amb el comportament de la justícia espanyola.

El president del govern espanyol no s’hauria d’atrevir, doncs, a dir que el model canadenc és la solució del problema català. Això no és seriós. Perquè si la relació entre el Canadà i el Quebec és el model, aleshores és ell qui té deures, molts deures a fer, abans d’exigir res a Catalunya. Per exemple, TVE hauria de tenir pel cap baix una cadena que emetés en català a tot l’estat, i les cadenes en català s’haurien de poder veure a tot arreu. I una tercera part del constitucional espanyol hauria d’estar format per jutges nomenats per la Generalitat de Catalunya. I a cada ciutat on hi hagués més de cinc mil catalanoparlants –Madrid, posem per cas– hauria d’haver-hi escoles públiques en català. I ens hauríem de poder adreçar a l’administració en català a tot arreu de l’estat espanyol, al poblet més petit d’Andalusia, a Múrcia, a l’Aragó, on fos. I Catalunya hauria de tenir representació oficial a la UNESCO, com a part de la delegació espanyola però amb drets propis. I el govern espanyol, això no cal ni dir-ho, no tan sols hauria d’haver permès el referèndum del primer d’octubre sinó que hauria d’haver negociat de bona fe a partir del resultat. És ben significatiu en aquest sentit que fins i tot el senyor Trudeau, el primer ministre del Canadà, en la reunió amb Sánchez, remarcàs obertament que la solució del problema català demana ‘respecte als drets humans’. Era una clara al·lusió a la violència exercida pel govern espanyol, violència que fou durament criticada per tot l’arc parlamentari del Canadà.

El primer requisit per a resoldre un problema és tenir interlocutors seriosos i responsables. I Sánchez, amb aquesta comparació que ha fet entre el Canadà i Espanya, entre el Quebec i Catalunya, ha tornat a demostrar que no és ni l’una cosa ni l’altra. El problema, en conseqüència, és ben gros però ens hauria d’ajudar a obrir els ulls. Podem fer-nos tantes il·lusions com vulguem i fins i tot podem fer servir qualsevol argument per disfressar qualsevol decisió. Però cap polític català no hauria d’intentar ensarronar la població inventant fantasies màgiques, com ara qualsevol entesa productiva amb aquest impresentable que fa de president a Madrid. Un senyor capaç de dir qualsevol cosa, sense que li caiga la cara de vergonya i amb tota la barra del món.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb