Amb parar taula no n’hi ha prou, Josep Maria

Mentre mig país fa la digestió de Sant Esteve, un exèrcit de mares i padrines es deixen caure a la cadira dient allò de “ara m’assec”. És un eco polifònic, sincrònic, que les agermana cada any sense que es coneguin de re. Perquè en aquestes dates hi ha velles tradicions que competeixen en recalcitrància amb el pessebre i el tronc: com ara l’obligació de les reunions familiars, per exemple, amb els maldecaps corresponents, i que encara deu la planificació i organització a les dones de les cases. I per més que els rols de gènere estiguin canviant, de tant en tant cal recordar (alerta, spoiler) que generalment només canvien per la banda que es veu: la de prestigi, la popular.

De petits ni ens n’adonàvem [dramatització]: amb els capets un pam per sobre de les estovalles bones, vèiem aterrar i enlairar-s’hi plats, plates, platets, soperes, cassoles, coberts, com aquell qui va a mirar avions a l’aeroport. Ningú no ens havia incitat cap curiositat pel rerefons logístic que precedia tot aquell desplegament, el donàvem per descomptat. Si teníem al costat una cadira més buida que plena, era el lloc d’una mare o d’una padrina. Si l’ocupava algú de manera permanent –amb la colònia de no treballar– era el lloc d’un pare, padrí, oncle, cosí germà. Per tota contribució, els hòmens paraven taula i com a bons caçadors portaven el tronc i l’arbre a casa. Però avui aquesta contribució s’eixampla i prou que els protagonistes fan per fer-nos-ho saber. Perdem-hi si voleu un minut de temps:

No ens ha d’estranyar que els senyors que es reivindiquen funcionals respecte del pes familiar de Nadal es planyin que en articles com aquest no els dediquin un record i un reconeixement. També de diari els hòmens solen ser qualificats de “grans pares” per fer allò que s’espera per defecte de les mares, i és clar, l’adulació fàcil avicia. De tota manera, els milions de dones que no han estat mai reconegudes per fer el mateix paper segur que s’hi sentiran identificades i els enviaran escalf. Però han d’entendre, els primers, que desmerèixer la dedicació secular de les segones només per no ferir l’orgull dels novells no seria equilibrat ni just. Sap greu, nois, hi ha molta cua a davant. La història encara deu molt d’honor a la feina invisibilitzada de les vostres padrines i mares a l’hora de cosir les cases per Nadal.

Perquè si el pes de la direcció de la llar ja té un nom tot l’any, “càrrega mental”, pel que fa a les festes familiars, a aquesta càrrega li podríem posar un llaç. Des del detonant del primer missatge de WhatsApp –com ho hem de fer, per Nadal?– fins passat Reis, hi ha tota una agenda invisible que porta el nom d’una dona i que moltes voldrien llançar al foc. No és només parar taula, Josep Maria, ni fer la gimcana del mercat –una tongada per a congelar i una altra de producte fresc–, ni ficar-se a la cuina un dia abans. No és l’execució de la feina, que sempre llueix, és el càlcul i la presa de decisions sobre el com, el què, el quan, el qui, el quants. És la previsió dels “detalls”, les felicitacions, les punyetes, les decoracions (fer, però sobretot desfer); són els regals –els Reis són les mares, com saben els sondatges–; és la gestió de tot allò que pertoca la vessant emocional de la tribu, un altre intangible a què obliga el xantatge publicitari nadalenc.

“Oh, a mi no m’han dit res,”, es defensa el Josep Maria, i cinc anys més tard: “Oh, és que aquestes coses les fa més bé ella”, i deu anys més tard: “Oh, és que si ho fes jo, tot m’ho trobaria malament.” En efecte, canalla, les festes de Nadal són camp adobat per a excel·lir en la denominada “incompetència estratègica”, un sistema de manipulació subtil que pretén desembocar en un “deixa, ja ho faré jo, que acabarem abans” de la part contrària: el triomf final de l’estrateg. Perquè si la càrrega mental ja esgota prou per si sola, encara cansa més l’excusamenta dels qui han arribat a adults fugint-ne d’estudi. Ningú no neix ensenyat, és clar, però tampoc la Maria Antònia que a força de pràctica s’ha guanyat l’avantatge per a fer-ho “més bé” i tenir la facultat d’alliçonar.

Ara que ja som al final, cal deixar dit allò que tothom ja ha pensat: que aquestes qüestions són afers del primer món, i que tant de bo el problema de les cases, avui, fossin els maldecaps que encara pesen sobre massa senyores els dies de Nadal. Però no ens equivoquem: que visquem en una merda de món no ens dóna dret a insinuar que el seu temps i la seua agenda val menys, ni a ser tan miserables per donar a entendre que són afortunades de poder lamentar-se mentre hi ha qui no té regals per pensar, aliments per encomanar, ni taula des d’on aixecar-se trenta mil vegades. No ens fem aquesta trista trampa: viure en un món tan merdós ha de ser el pretext, justament, per a agrair l’esforç a qui mira perquè no ho sigui més.