*Aquest dia, parlant de propostes de lectors al concurs de l’ARA, li vaig atribuir al mot despectiu canteula (baliga-balaga, tarambana, dropo) una vigència remota, però un ocellet m’avisa que per la banda de Sabadell i Castellar del Vallès encara se’l foten pel cap. O com a mínim sura en l’ambient, si més no. De fet és una de les que sol sortir a les llistes de terminologia local, que malauradament més aviat semblen necrològiques de samarreta. Sigui com vulgui, la gràcia de canteula, que ni és normatiu ni apareix als reculls generals (ni tan sols a l’Alcover), és el misteri de l’origen: es tracta d’una aglutinació de ‘can Teula’, d’on suposaríem un possible hereu escampa que hi hauria donat nom, o sorgeix d’una forma verbal amb pronom, ‘canteu-la’, que més aviat al·ludiria als fadrins cantamanyanes que no trobaven mai el moment d’anar a joc?

*A mesura que avancem pel pantà de la correcció política ens enfanguem més. Ara ja he llegit en un article de divulgació “els catalans castellanoparlants”. Salivo només de pensar en les vint-i-quatre síl·labes del megasintagma ‘els catalans castellanoparlants i les catalanes castellanoparlantes’ que algun dia sentirem.

*Parlant d’excessos sil·làbics. L’atzar em regala un exemple de primera per a fer una prova d’intuïció lingüística. Entre aquestes dues versions de la dita: ‘Cap geperut es veu la seva pròpia gepa’ i ‘Cap geperut es veu el gep’, quina té la música que ha de tenir en català i quina no? És a dir, quina sona natural i quina no? Si dubteu més de mitja dècima, em sap greu, però teniu la intuïció atrofiada.

*L’etimologia, en canvi, sempre és molt més poètica. Què devia voler dir el qui va redactar la de fe, en afirmar que prové de fides, però “amb evolució mig frenada per influx eclesiàstic”?

*Debat col·lectiu sobre la in/conveniència d’adaptar ‘pa amb tomàquet’ a la forma aglutinada pantumaca per part dels veïns. Com era de preveure, bona cosa dels nostros s’esveren i s’indignen, però els arguments són més aviat poc filològics: que si no ens tenen respecte, que no costa gaire fer-ho bé… A mi el que em sembla és que nosaltres no hi hauríem de tenir res a dir, perquè això és cosa d’ells. Cada cultura adapta els manlleus segons la seva tradició, i de fet en el cas de les menges hi ha dues maneres que cohabiten: l’adopció tal qual amb mer anostrament en l’oralitat (cocido-cossido, pizza-pidza, vichysoisse-bi(t)xisuà(s)…) i l’adaptació gràfica, generalment en els casos de llengües més allunyades (xucrut, xocolata, bistec…). Així, defensar que els castellans tenen perfecte dret a incorporar pantumaca seria l’argument filològic. Però aleshores en surt un de contrari, més polític, i trobo que de més pes: difondre la forma pantumaca en comptes de ‘pa amb tomàquet’, sense especificar-ne l’origen (per exemple en una web del Ministerio), és una manera d’esborrar-nos. De fet el mateix que ha passat amb la gastronomia occitana, que només coneixem per la denominació francesa, i ni tan sols tenim consciència que és una gastronomia diferent. La política, sempre més puta, se serveix de la filologia.

*La remenamenta quotidiana del diccionari em proporciona una altra sorpresa: el verb recontar. El desconeixia del tot, i la primera definició que m’ha vingut al cap quan l’he enxampat ha estat la de ‘tornar a contar, explicar per segona vegada’. Però no. Té el mateix significat que els seus cosins germans raccontare (IT) i racconter (FR): narrar. Sabeu si hi ha cap dialecte que el mantingui?

*Enèsima prova que el feminisme també pot ser un opressor. L’artista feminista Maria Llopis (València, 1975), fa una acció al Museu Picasso per denunciar els maltractaments que es veu que l’artista infligia a les seves companyes, consistent a mostrar unes quantes samarretes amb eslògans contra el pintor. Tots en castellà. Com es diria en twitteresc, maltractar les dones és mal, maltractar la llengua és bien.

*L’altre dia fèiem cabòries sobre rentaplats i rentavaixella. Casualment, pels mateixos dies enllesteixo una traducció sobre un pintor i al client li sobta el sintagma ‘plats i olles’ per referir-me a l’italià stoviglie: “L’insieme del vasellame, piatti, bicchieri e simili, usato a tavola e in cucina.” És a dir, allò que els veïns anomenen vajilla i nosaltres ara també, per calc; però quan parlàvem català en dèiem, precisament, ‘plats i olles’.

*No tots els intrusos són tan evidents com els lèxics. Els sintàctics, per exemple, solen passar inadvertits perquè el parlant està encegat pels arbres de les paraules. Però n’hi ha, ja ho crec que n’hi ha. A mi un que em solleva força és l’avançament del sí afirmatiu a l’inici de l’oració subordinada: “La cúpula del partit no va respondre, però sí les bases.” La meva llengua heretada me’l faria posar a darrere de tot: “…però les bases sí”.

Però ara no volia parlar d’aquest sinó d’un altre desplaçament, el de l’adverbi millor: “Aquest dilema és el que millor expressa el conflicte que vivim.” Em costa de creure que als joves redactors aquesta posició no els molesti, perquè a mi em grinyola de mala manera. “…és el que expressa millor el conflicte…”, indiscutiblement. Les estructures castellanes se’ns escolen per totes les esquerdes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.