Primera visita de Duncan a Picasso . La Californie, 8 de febrer de 1956 © David Douglas Duncan.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Com poden unes fotografies connotar la imatge d’un personatge públic? Aquesta és la pregunta que ens fem davant l’exposició ‘Picasso per Duncan. La mirada còmplice’, que s’acaba d’inaugurar a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i que hi serà fins el 31 de maig. Són fotografies que mostren un Picasso alegre, bromista, íntim, quotidià, mediterrani. Tot en la Californie, la casa que el pintor tenia a Cannes, emana felicitat, amb Picasso com a únic protagonista, i amb una secundària de luxe, Jacqueline, la seva última dona, sol·lícita, una mussa casolana, sempre pendent de l’artista.
L’exposició aplega una seixantena de fotografies que el fotoperiodista David Douglas Duncan va fer a Picasso els anys 1956 i 1957, sobretot, i en algunes altres visites anys posteriors. Diu Maria Choya, directora de la Fundació Palau, que Palau i Fabre estaria content de tenir aquesta exposició a la fundació, tot i que va tenir una actitud antagònica a la del fotògraf nord-americà.
David Douglas Duncan era un fotoperiodista especialitzat en conflictes bèl·lics. Nascut el 1916, va participar en la Segona Guerra Mundial i el 1946 va començar a treballar per a la revista Life. Va cobrir moltes guerres, però sobretot és reconegut per les fotografies que va fer de la guerra de Corea i la del Vietnam. Quan el 8 de febrer de 1956 es va presentar a la Californie, ho va fer com a amic de Robert Capa. Aquesta carta de presentació li va obrir la casa de Picasso a Cannes de seguida. Aquell primer dia, quan va arribar, la Jacqueline li va dir: ‘Pugi, pugi, que en Picasso és a dalt’. Picasso es banyava. I la primera fotografia que Douglas Duncan va fer a Picasso va ser al bany. És una imatge amb l’artista dins la banyera, somrient, fent broma.

David Douglas Duncan i Picasso a la Californie, 1960. Fotografia de Gjon Mili.

Com va aconseguir el fotògraf, a la primera, entrar en la intimitat de Picasso? La comissària de la mostra, Sílvia Domènech, procedent del Museu Picasso de Barcelona, que és la institució que produeix l’exposició, ho diu així: ‘Les fotografies expliquen la relació que el fotògraf va establir amb Picasso i ajuden a documentar processos creatius. Són petits episodis de la vida de Picasso. Entre ells (fotògraf i artista) no tenien gaire conversa, perquè Picasso no parlava anglès i en Douglas Duncan només parlava anglès. Són fotos que sí que ens influeixen i estic segura que, en tot moment, Picasso controlava allò que volia que Duncan fotografiés i allò que no. Perquè, a la mateixa època, l’artista pintava la sèrie de ‘Las meninas’ i en aquella habitació no entrava ningú.

Però Douglas Duncan va ser molt a prop de l’artista i la seva família. Sempre amb la càmera a la mà, no li feia pas res disparar una vegada i una altra. En aquest sentit, Palau i Fabre, un dels grans especialistes en l’obra de Picasso, que era un home discret, tímid, reverencial, admirador incondicional i mai pertorbador ni exhibidor de la vida privada de l’artista, li va costar moltíssim arribar a establir una confiança que el fotògraf va tenir des del primer moment. De fet, a Palau li va comportar molt de temps aconseguir que Picasso el convidés a casa seva. No va ser fins que Ferran Canyameres li va fer una recomanació que Picasso va accedir que el visités.

Picasso i Jacqueline. La Californie, 1959 © David Douglas Duncan.

El biògraf de Josep Palau i Fabre, l’escriptor i periodista Julià Guillamon, té un punt de vista singular sobre aquesta qüestió: ‘Palau té clar quins són els espais públics i quins els privats. La diferència és que Duncan entra en alguns llocs de la casa que només hi entra ell. Per altra banda, Palau veia coses que Duncan ensenya: com Picasso feia el pallasso davant la càmera o com tractava el gos, com si fos una persona. I penso que les fotos de Douglas Duncan van influir en el llibre de Palau Estimat Picasso, que ara Galaxia Gutemberg acaba de reeditar. Palau reflecteix les enrabiades de Picasso, fet que no reflecteix Duncan. Però Palau va canviar el final del llibre i segurament ho va fer després d’haver vist l’exposició que es va organitzar a la Fundació la Caixa de la plaça de Catalunya de les fotos de Duncan. Perquè jo crec que Palau va agafar un atac de gelosia quan va veure-les, perquè ell hauria volgut tenir la relació que va tenir el fotògraf amb Picasso.

Una nova lectura de la col·lecció permanent

Una altra novetat de la qual gaudirà a partir d’ara el visitant de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac és el nou discurs museològic i museogràfic de la col·lecció permanent, que la componen pintura i escultura de tot al llarg del segle XX, a càrrec de Julià Guillamon. En disset anys que fa que la fundació és oberta, aquesta és la tercera permanent que es proposa. Senyal de bona salut.

Sala de la col·lecció permanent de la Fundació Palau.

Julià Guillamon fa molts anys que treballa la biografia del poeta, de qui va ser molt amic. Per tant, la mirada de Guillamon és una mirada més biogràfica i menys genèrica. Perquè l’encàrrec de comissariar la nova permanent, que ha titulat ‘Un pare pintor i un fill poeta’, també l’ha dut a investigar l’origen d’una part de les obres que s’hi conserven.

En aquest sentit, és important la primera sala, que acull obra del pare de Palau, Josep Palau i Oller, un pintor que es va dedicar a les arts aplicades (construcció de joguines, disseny tèxtil…) i es va acabar guanyant molt bé la vida quan va obrir una botiga d’objectes per a la llar i de regal. Palau i Oller va començar col·laborant amb la revista Patufet i Julià Guillamon ha descobert que bona part de les peces de primers de segle de la col·lecció provenen dels artistes amb els quals el pare de Palau i Fabre es va relacionar a través d’en Patufet. Així, podem admirar obra d’Humbert, Gargallo, Nogués, Juli González. Fins i tot, hi ha un preciós Torné Esquius. També de Josep Mompou, que era el gran amic del pare de Palau i que era germà del compositor Frederic Mompou.

Palau i Fabre neix i creix en el si d’una família burgesa culta, que està al dia del món de l’art. Es mostra una paret on s’encaren dues obres de Torres Garcia. La que tenia el pare és marcadament noucentista. La del fill, que el pare va comprar-li, és una peça de l’època constructivista. També s’exposen tres paisatges d’Eivissa, que Palau va tenir sempre penjats a la sala de casa. I arran d’aquestes peces, Guillamon recorda que el descobriment d’Eivissa va començar als anys trenta i que Palau, a dinou anys, se’n va anar a Eivissa de vacances, però que poc després de ser-hi va esclatar la guerra del 1936-39 i va haver de tornar a Barcelona precipitadament.

En la permanent, ara hi trobem un Goya que va comprar Palau i Fabre, símbol de la guerra, i que fa de contrapunt d’un Mompou que va pintar a Suïssa, on es va exiliar durant la guerra. I després, ja caminem cap a la postguerra, amb la revista Poesia, amb la qual Palau volia lligar l’abans i el després de la guerra. I el seu periple per París, l’existencialisme, l’interès per Antonin Artaud… I acaba amb les obres de Perejaume i de Barceló. La sala dedicada a la relació de Palau amb Picasso es manté allà on era, separada. No us la deixeu perdre!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.