21.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 22.04.2021 - 20:39
El govern d’Espanya s’ha apuntat a això que el 23 d’abril siga el “Día del Español”. Tenia 364 dies més per a col·locar aquest nou invent tan nacionalista, però l’excusa de Cervantes li ha servit per a contraprogramar oportunament, quan durant molts anys la iniciativa havia passat desapercebuda. Per a contraprogramar-nos. Què els catalans fan Sant Jordi i amb molt d’èxit? Doncs convertim Sant Jordi en el “Día del Español” i quedem-nos-el. D’ací a quatre dies veureu com proposen de convertir els llibres i les roses en símbols, eterns, de l’espanyolitat.
Ho faran, sobretot si consentim que es continue descafeïnant la celebració de la manera com ho ha fet enguany l’Ajuntament de Barcelona. El consistori, cada dia més infame en tots els sentits, ha tingut la pensada de promoure Sant Jordi fent servir escriptors en espanyol i prou. I, a més, tots homes, ben mascles, com si les dones no servissen per a escriure. Especialment les catalanes. I per si la decisió no era prou gruixuda. Turisme de Barcelona, ho ha explicat a VilaWeb dient que “la campanya pretén difondre Sant Jordi al públic internacional i no al local”, amb la qual cosa ha assumit la versió més diglòssica de l’afer que es podia imaginar. Ara que, per posar-ne un sol exemple, Mercè Rodoreda s’ha convertit en una escriptora de culte als Estats Units, ara resulta que l’ajuntament d’Ada Colau opina que el català és una llengua d’estar per casa i prou.
Cadascuna d’aquestes dues decisions és per si sola sorprenent –fa uns quants anys això simplement no hauria pogut passar. Però totes dues juntes, i emmarcades en el context ideològic de qui és qui les pren, és ben revelador. Perquè cal ser conscients que tot això no és ni casual ni innocent. El nacionalisme espanyol fa temps que ha activat una maniobra consistent a alterar el significat de la paraula “català” i el sentit de la catalanitat. I això, que ho va començar a fer la dreta més rònega, ara és el pa de cada dia de l’esquerra requeté.
Totes aquestes discussions absurdes que fa anys que aguantem sobre què és literatura catalana i que no ho és, o sobre si el Principat, i evidentment la resta del país, miraculosament té dues llengües naturals, cosa que no passa enlloc més del món, en el fons no és sinó la preparació d’això que ara, emparats en aquell treball, poden fer el govern espanyol i l’Ajuntament de Barcelona. Imposant la idea, completament falsa, que l’espanyol és tan natural en les províncies catalanes al sud de l’Albera com ho és el català. I imposant-la amb l’objectiu de malmenar una llengua, la catalana, que si deixa de tenir un sentit com a referent de la nació que la parla, queda desvalguda. Com passa amb totes les llengües, ep! O és que us penseu que l’espanyol, la llengua espanyola, no és reconsagradament nacionalista?
Potser, doncs, que deixem de fer bajanades tots plegats i entenguem que el que pretenen, ara i ací, és enderrocar la llengua, perquè és evident que l’enderrocament de la llengua és l’enderrocament de la nació –per més que hi haja una part de l’independentisme que es negue a entendre una cosa tan elemental, bàsica i indiscutible.
I negar-se a entendre això vol dir obligatòriament també negar-se a entendre que l’enderrocament de la nació, de la nació catalana, ara i ací implica l’enderrocament de qualsevol alternativa realista al règim postfranquista. Amb la qual cosa, per molta retòrica esquerrana que hi vulguen posar els seus defensors, al final resultarà que aquesta decisió només afavoreix i consolida els qui diuen que volen combatre. Perquè, tant si ho volen entendre com si no, juguen a favor seu.
PS. Parlant de llibres de Sant Jordi, ahir vaig tenir l’ocasió de parlar llargament amb Elena Vavilova, l’espia russa que durant vint-i-cinc anys va viure com a agent il·legal del KGB dins els Estats Units. Té una història fascinant, absolutament increïble, que he intentat de reflectir en aquesta entrevista que publiquem avui. Vavilova, que va inspirar la sèrie televisiva The Americans, ha escrit una novel·la basada en la seua vida que s’ha publicat ara en català amb el títol El secret de la clandestina. Ah!, i precisament se n’ha publicat la traducció catalana però resulta que encara no n’hi ha traducció a l’espanyol. Pobre Ajuntament de Barcelona. No sabrà com classificar-lo…
Visca la Républica Catalana. Rés més a dir.