Nosaltres no som d’eixe món

«Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible»

Vicent Partal
06.01.2018 - 01:21
Actualització: 06.01.2018 - 02:21
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No sé si dir que és sorprenent o que és indignant, però el fet clar és que les cançons que varen ser himnes contra la dictadura franquista tornen a tenir plena rellevància el 2018. Com si no haguera passat el temps. Després de llegir ahir els presumptes arguments usats pels jutges del Tribunal Suprem per a mantenir en presó Oriol Junqueras, per exemple, és gairebé impossible que no et retornen al cap els versos de Raimon: ‘hem vist tancats a la presó / homes plens de raó’.

Aquell ‘jo dic no’, aquell ‘nosaltres no som d’eixe món’ se’ns fa present de manera inevitable davant l’argumentació que els magistrats pretenen colar en la seua explicació, una argumentació que, de fet, implica la demolició completa de les garanties democràtiques. Així, en un paper oficial els jutges s’han atrevit a escriure que ‘és cert que no consta que el recurrent [Junqueras] haja executat personalment actes violents concrets. Tampoc no consta que donés ordres directes en aquest sentit. Però mitjançant de la defensa pública de la independència unilateral i fora de tota consideració i respecte a la llei vigent a l’estat […] ha empès els partidaris de la seua posició a mobilitzar-se públicament, ocupant espais públics amb la finalitat de fer efectiva la declaració d’independència’. Per tal que ho entenguem, això vol dir que els magistrats encarregats de redactar el text saben i són conscients que Junqueras no ha comès el delicte que volen imputar-li i pel qual el mantenen en presó preventiva. En el text també queda ben clara la raó real per la qual romandrà a Estremera, que no és sinó ‘la defensa pública de la independència unilateral’. Com a concepte. Com a idea. Com a projecte polític, fins i tot si ha estat votat per la població.

Però com que tenen el problema que defensar la independència encara no és cap delicte i d’això no el poden acusar, aleshores els jutges retorcen l’argument per encabir-hi com siga la violència, necessària i imprescindible per a sostenir el delicte inexplicable de rebel·lió i sedició. I així arribem a l’exposició estel·lar de la resolució del recurs. Poques línies més avall afirmen, literalment: ‘El recurrent, que actuava com a vice-president del govern autonòmic, no podia ignorar que, impulsant els seus partidaris a mobilitzar-se contra l’estat, els impulsava a enfrontar-se físicament amb les forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat.’ Amb la qual cosa, pretenen inferir que Junqueras, al final, seria culpable del comportament de la Guàrdia Civil i de la violència, aquesta sí, desencadenada pels cossos policíacs el primer d’octubre. La conclusió és tan insostenible com insultant i irritant, encara més quan veus que no aporten cap prova que hi haja hagut cap enfrontament físic entre ‘els seus partidaris’ i les ‘forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat’. Perquè no hi va haver baralles. Perquè no es van atacar aquelles forces. Només hi va haver una resistència pacífica a l’agressió violenta i unilateral ordenada pel govern del PP, resistència pacífica que els tribunals espanyols d’una manera desvergonyida converteixen en argument per a demostrar el que és indemostrable i per a mantenir així a la presó, com un ostatge, a l’encausat, un home ple de raó que es diu Oriol Junqueras.

Entenc perfectament la irritació, la ràbia i la indignació que genera aquest raonament –supose que, malgrat tot, aquesta és la paraula. I encara entenc més la sensació d’impotència que genera el comportament del Suprem, reflex també suprem de la perversió en què s’ha convertit la pretesa democràcia espanyola. Com passa sempre que es toca el moll de l’os, però, aquesta situació extrema ha de servir, ens ha de servir, per a incrementar la consciència sobre a què ens enfrontem i per a afinar quins haurien de ser els pròxims passos a seguir.

I ací és on hi ha la clau de tot. Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible. Espanya no reconeixerà mai ni de cap manera la voluntat democràtica dels catalans. I, per tant, no acceptarà res del que puga fer el pròxim govern de la Generalitat en defensa no ja de la República proclamada sinó ni tan sols en defensa del dret a defensar la independència del país. Siga quin siga el pacte final de govern, cal assumir que a efectes polítics, més enllà dels purament administratius, la legislatura serà inexistent. I la capacitat de fer res en la línia de la voluntat popular, basant-se en la legitimitat de l’estat autonòmic, nul·la. Cal, en conseqüència, una proposta que tinga en compte això i que explique als dos milions d’electors que van revalidar la proclamació de la independència com i de quina manera l’independentisme polític opina que hem de superar aquest túnel cap al passat que ara ens apareix de manera tan clara davant les nostres mirades. La força democràtica, la voluntat popular, la tenim, però ara cal posar-la al servei d’una estratègia que ja no pot preveure el pas de la ‘llei a la llei’ com a fórmula de desconnexió, com hauríem pogut fer si haguérem viscut en un estat democràtic, amb seguretat jurídica i respectuós de la voluntat popular.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
05.01.2018  ·  22:11

Vista a interlocutòria, el que està clar és que no vivim en un estat de dret. Espanya no negociarà res. Amb ningú. No ho ha fet mai. Ha perdut tots els enfrontaments que ha tingut en tres-cents anys i que han deixat el seu “gran imperi” del segle XVI en un país de quarta fila. Però els qui manen, ho continuen fent igual. Som els seus serfs i tenim la obligació de servir-los, de treure’ns el menjar de la boca per tal que se’l mengen ells i també de riure’ls les gràcies. Ells poden fer i desfer. Aquesta és la seua realitat, en la què ells viuen. I fan tant com poden per mantindre-la. I ara, en fallida com estan, ens volen per a que els generem un superàvit que ells ens furtaran (ja ho fan de bestreta) per eixugar els seus balafiaments. I també compten amb un poble molt inculte que es pensa que un país és una selecció de futbol. Caldrà, doncs, canviar de full de ruta. Hi ha el què hi ha i no cap altra cosa.

josep SELVA
josep SELVA
05.01.2018  ·  23:06

Hi ha una confusió general sobre que vol dir negociar. La gent creu que negociar és cedir una mica (o molt) per una i altra part, i aixó no és així. Una negociació comença per no cedir res, amb una duresa total. Si l’altra part dóna mostres de debilitat aqui s’acaba la negociació i queda la imposició.
Si l’altre part no cedeix gens, aleshores s’estableix un tour de forçe que pot ser molt llarg, i ve marcat per les estratègies de redoblar l’aposta de la duresa a cada envit.
Només quan es fa evident, i això pot trigar mesos o anys, que ni es pot guanyar el tot, ni es pot prolongar mes la situació comença la negociació. Sense aquest previ tencament total no hi haurà cap negociació.
L’Estat ha començat la pre-negociació de manera correcte i nosaltres no. Ens hem donat per la pell a les primeres de canvi i ara tenim una imposició.
Per tormnar al camí de la futura negociació la nostra duresa ha de ser total i s’ha de doblar sempre l’aposta de radicalitat, sense cap mena de concessió.
Sí, caldra canviar el full de ruta en aquest sentit. Hi ha el que hi ha i no cap altre cosa

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
05.01.2018  ·  23:17

És dur de pair però teniu raó. Espanya no és un estat de tots ni de tots iguals. Al segle XVI es deia Castilla i nosaltres no ho érem, tot i tenir el mateix rei. Ara, en la seua mentalitat del 98, del 98 post-Cuba, decimonònic, EspaÑa continua sent Castilla y alrededores, sense cap més dret que no siga ser com ells i treballar pels seus interessos. I sense dret al divorci ni a no ser maltractat si dius que no. Ah, però et diuen que ho pots pensar, mira si són bons. Falangisme pur, franquisme pur, VOX acusant-te. Torna la nit feixista i Europa no se n’assabenta. O fa com si.

Jaume Sans
Jaume Sans
05.01.2018  ·  23:36

Dons sí, es sorprenent, es indignant, es injustificable, es intolerable, es inacceptable, es injust, ……. I no podem resignar-nos a seguir en aquesta situació. Cada dia que passa sense que fem res, la bestia es fa mes grossa. Tenir la raó i la força democràtica no ens serveix per a fer front a un adversari que no aten a raons i que no respecta els resultats democràtics. Hem de començar a fer accions que puguin introduir desequilibris al funcionament ‘normal’ de la economia europea i als mercats financers. Sense por, com ja hem demostrat que podem fer.

Pepi Borrego
Pepi Borrego
05.01.2018  ·  23:43

Vicent faig meva les teves paraules, no puc afegir res. Seguim cap a l’implementació de la República. Seguim mobilitzats!

Joan Ortí
Joan Ortí
05.01.2018  ·  23:51

Homes tancats a la presó plens de raó…….és un miratge? és ciència ficció? NO, és la realitat d’un estat franquista que no ha evolucionat i s’ha quedat amb el seu ADN. inversemblant en l’Europa moderna i civilitzada del segle XXI.
Però com que estic completament d’acord amb les formes i amb el contingut de la editorial, només afegiré un petit apunt. Hi ha una cançó no d’en Raimon sinó en aquest cas de Lluís Llach que porta per títol, “SOMNIEM”.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot. Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa!!
No podem deixar passar mes dies; els òrgans jurídics del país siguin públics o privats han de començar a presentar denuncies i querelles als tribunals i instàncies internacionals. Prou de veure l’espectacle dantesc d’uns ineptes i segons un jutge d’uns delinqüents. Prou de màfia corrupte. Tenim pressa per poder-nos governar plenament.

Gerber van
Gerber van
06.01.2018  ·  00:04

És clar ara hem de jugar fort el joc. Hem de lluitar per a la nostra República. Hem de defensar els instituts Catalans, el President, el Parlement, les conselleries amb els nostres cosos propis. Com vam fer el 1-O, peró aquesta vegada més fort, més dur, molt més dur per evitar que arresten el President i els polítics.

La paraula clau sera desobediència. No pagar els impostos a Ñ, peró sí en un compte del nostre Govern. Un comte que ha de ser en una manera que Ñ no pot embarcar. Per exemple un compte bancari en Suissa (Andorra és massa sota la influéncia i amenasses de Ñ) o un compte de tecnològia BlockChain, com el BitCoin. Si fem tots i entre tots, sera molt dificil per Ñ anar a multar cadascú. Hem de colapsar la justicia Ñ i, sobretot, fer tremolar la seva economia. Treiem els nostres diners dels comtes bancaris i ens pagem en efectiu o, potser millor, a través d’una moneda BlockChain. Ja ha initiatives Catalans que funcionen, tenen un valor estable i ja es utilitza en algunes botigues. Reconeg que en general hi ha falta de confiança en una moneda així. Això es pot resoldre si el govern l’acceptaria per a pagar les impostos i els seus serveis.

Secundí Mollà
Secundí Mollà
06.01.2018  ·  00:49

Estem totalment d’acord, Vicent.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
06.01.2018  ·  01:07

Penso que ens equivoquem en parlar de la llei, d’estar dins o fora de la llei, de complir o incomplir la llei o d’anar de la llei a la llei.

Nosaltres estem dins la llei que diu que el dret d’autodeterminació forma part dels drets humans i dins de la constitució espanyola que diu que les lleis espanyoles inclosa la constitució s’han d’interpretar d’acord amb els tractats internacionals ratificats per Espanya entre els que hi ha el dret d’autodeterminació. Nosaltres estem dins la llei que no diu en lloc que sigui delicte organitzar, celebrar un referèndum i proclamar la independència. Qui està fora de la llei és el tribunal que ordena que es cometin actes contraris a la llei com ara que s’impedeixi un referèndum. Qui està fora de la llei son els tribunals que ordenen empresonar persones de les que reconeixen que no hi ha cap prova de que hagin fet cap acte violent ni han donat instruccions a ningú de fer actes violents. Qui està fora de la llei és qui dissol un parlament sense tenir-ne competències i sense reformar prèviament l’estatut seguint els requisits establerts per la llei de forma que li atorgui aquestes competències…

Però aquest no és el problema. El problema és: qui té capacitat per aconseguir que es faci la seva voluntat independentment de si aquesta voluntat és conforme o no a la llei?

Avui el govern espanyol té capacitat per aconseguir que es faci la seva voluntat tot i ser contraria a la llei.

Nosaltres hem de maniobrar per aconseguir que a Catalunya sigui el poble català i els seus representants legals al parlament de Catalunya i al govern català qui tinguin la capacitat per aconseguir que es faci la seva voluntat i no la del govern espanyol.

El fet que el govern espanyol i els jutges i tribunals espanyols estiguin fora de la llei pot ser un avantatge per a nosaltres si ho sabem aprofitar, però pot ser un desavantatge si anem amb el lliri a la ma i pensem que un pla que pressuposi que ells actuaran dins de la llei pot funcionar.

El pla de fer efectiva la república ha de ser illegality-tolerant. És a dir, ha de funcionat tot i que Espanya actuï fora de la llei.

Danny Norton
Danny Norton
06.01.2018  ·  01:36

Lamento donar-te la raó, Vicent. Em fa molt mal veure que anem endarrere, que estem caient per un precipici.

Em fa l’efecte que baixem molt de pressa el vessant de la muntanya de la llibertat. Ja vèiem el cim, varem ensopegar perquè ens refiàrem quan no coneixíem prou bé la podrida idiosincràsia de la màfia que tenim d’adversari…. i sempre la baixada és rapidíssima i perillosa i fa mal. Al fons ens espera un barranc molt pitjor que el dels anys 60. Els “amos” ja han tastat el nostre projecte, ja no és un soufflé, ja no són quimeres ni utopies, ara ja veuen el perill de debò, ens han sabut fer picar l’ham i de cap manera deixaran escapar la balena. Estic acollonit.

Dius: “Cal assumir que a efectes polítics, més enllà dels purament administratius, la legislatura serà inexistent.”

“Necessitem una proposta que explique als dos milions d’electors que van revalidar la proclamació de la independència com i de quina manera l’independentisme polític opina que hem de superar aquest túnel cap al passat.”

“Una estratègia que ja no pot preveure el pas de la ‘llei a la llei’ com a fórmula de desconnexió.”

Com diu en Josep Usó, hem de canviar de full de ruta.

En resum, hem de crear una NOVA estratègia de país, per sobre dels partits i enfocats en la república perquè “nosaltres no som d’eixe món”.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
06.01.2018  ·  01:38

Vist que hi ha una Declaració d’Independència i un proto-estat en marxa, com és que no és possible de cap de les maneres fer asseure el regne d’España a cap banc dels acusats?

N’esteu segurs que en cap instància internacional podem empaitar l’estat colonial a hores d’ara?

Vinga, va crec que segur que podem !

Hi ha els precedents que va trenar un jutge espanyol -becat pel Santander de Botín als EUA- que furtà la faena silent del valencià (Llíria. 1944) en Joan Garcès sobre temes a Xile i l’Argertina, que podria ajudar-nos a obrir una bretxa per on fer-los una via d’aigua sota la línia de flotació que esfondrara la carabel·la espanyola per sempre més.

Convoque a rumiar-ho a Carles Viver, Santi Vidal, Alfons López-Tena, Jaume Renyer, López Bofill, Montserrat Guibernau, Joan Garcés, etc. i llurs contactes arreu del món per a trobar el badall.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Enric_Garc%C3%A9s_i_Ramon

Florenci Maymó
Florenci Maymó
06.01.2018  ·  02:14

Dels records que evoques, Vicent, sobre les cançons d’en Raimon, sempre he tingut molt present aquella que diu:

“…
No m’he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d’home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.
…”

Més que plorar i donar la culpa als altres, tornem a estar en la fase en que cal treballar i construir en silenci i despistar quan ens creuem al metro.

Sense fer soroll, però sense parar.

Xavier Gómez
Xavier Gómez
06.01.2018  ·  02:15

Gràcies al procés republicà, s’han posat de manifest els límits de la democràcia. No ens enganyem, ni l’estat espanyol ni qualsevol altre estat del món no han permès mai, ni permetran mai, una modificació radical de l’status quo decidida de manera democràtica per la seva població.

Pensem en els exemples que vulguem. Fixem-nos, per esmentar un cas, en el debat dreta-esquerra. Des del final de la II Guerra Mundial, a tota l’Europa Occidental, els diversos governs d’esquerres en els diferents països s’han limitat a impulsar algunes mesures d’extensió dels drets socials, algunes de molt importants – per exemple, la sanitat universal – però en cap cas han tocat el moll de l’os del sistema. Per aquesta raó han pogut governar arreu sense problemes els darrers 70 anys.

Per contra, quan les estructures reals de poder s’han vist amenaçades, no han dubtat mai a pervertir les seves pròpies lleis per defensar-se. Només cal recordar, per exemple, com es va derrocar el socialisme de Salvador Allende a Xile…o la II República a Espanya.

No és cap sorpresa, doncs, la manera com s’està interpretant la llei en els processos endegats contra els nostres representants polítics.

Els estats tenen, per definició, el monopoli de la força. I la llei no és res més que la transcripció en un text dels interessos de qui té la força. En definitiva, els estats decideixen en cada moment quina és la legalitat i com l’apliquen, perquè tenen la força per imposar-la. Tots els estats tenen el seu Guantánamo.

El procés republicà català qüestiona de manera rotunda les relacions de poder en el si de l’Estat Espanyol i, en certa mesura, en el si de la Unió Europea. I l’Estat, tot l’Estat, dretes i esquerres, no dubtarà a emprar tots els mitjans al seu abast per combatre’l.

Víctor Serra
Víctor Serra
06.01.2018  ·  02:16

Encara que no ho sembli, penso que aquesta desmesura ens obre una finestra d’oportunitat.
La imatge d’Espanya a nivell internacional, la podem fer caure fins a límits insostenibles.
La prevaricació de jutges i fiscals espanyols és tan clara que ens obre un camí per denunciar-los i que responguin fins a les darreres conseqüències.
També ens pot ajudar a eixamplar la base social en front de l’impresentable projecte espanyol.
Ens calen accions i denúncies contundents que realment ho facin trontollar tot. Ja no valen mitjes tintes.

Manel Macià
Manel Macià
06.01.2018  ·  02:16

Ja fa dies que penso que l’única cosa que ens queda per fer després d’haver fet cadenes humanes, v baixes, creus i punters és anar a manifestar-nos allà on sembla que rau el poder: Madrid.
No sé si hem d’envaír uns quants centenars de milers de catalans la Gran Via i la Calle d’Alcalà, o enllaçar aquestes vies amb Alcalà Meco i Estremera.Sé també que si fem això, ens insultaran, potser ens ho intentaran prohibir i ens provocaran i i potser fins i tot ens agredirà l’ultradreta que campa al seu aire en aquest estat podrit. Però no se m’acut res més de cara a denunciar-ho al món.

Joan Pitarch
Joan Pitarch
06.01.2018  ·  02:17

Seria interessant començar fer articles etc….. sobre una qüestió àmpliament comentada però no prou,
l’ampliació de la base de la republicà cap els catalans que viuen a Catalunya en castellà.
Un primer pas seria fer un canal TV3 i Catalunya Radio en castellà sobretot en qüestio de noticies
Aquest primer assumpte no es banal per ampliar la base de la pròxima Republicà Catalana.

Eulàlia Gili
Eulàlia Gili
06.01.2018  ·  02:17

He acabat de llegir Rosa de Cendra de Pilar Rahola i he quedat impactada per la similitud dels atacs del Govern espanyol contra Catalunya el 1900 quan els moviments progresistes creien que es podrien alliberar del domini espanyol. El discurs orwelià és el mateix. Els catalans van acabar èssent acusats de tot i durament reprimits. No ha canviat res!

Ara mateix França es mostra disposada a negociar canvis constitucionals amb Còrsega. Amb Rajoy només podem esperar més empresonaments.

Davant el panorama que es presenta, potser el MHP Puigdemont hauria de cridar a establir-se a Brusel.les el Parlament i el Govern sencer, governant.
Potser seria un revulsiu internacional per denunciar aquesta nova persecució implacable i trencar tots els motlles. La UE no podria quedar al marge.
I nosaltres, la gent, al carrer.

Albert Turull
Albert Turull
06.01.2018  ·  02:18

Que el nacionalisme espanyol, en la seva croada contra els catalans (no en la d’ara, sinó la que fa segles que dura, que això és un procés històric de llarg abast, no pas una batussa episòdica), empri el barroer però contundent parany de la inversió de rols, no és pas nou. El 38, el 39, el 40, el 41, el 42… ens afusellaven (quan hi havia quelcom semblant a un judici, verbigratia cas Companys) acusant-nos tot just de rebel·lió, ells que s’havien rebel•lat amb un cop d’estat ben cruent el juliol del 36. Res de nou: ara els responsables de la violència ens acusen …de violència. Però han progressat molt: ja no ens afusellen.

Josep Martín Gurguí
Josep Martín Gurguí
06.01.2018  ·  02:19

Tornem on érem abans del conflicte. Origen i arrel de tot.
No hi haurà cap canvi per part de l’estat espanyol mentre el Derecho de Conquista (Almansa i Decrets de Nova Planta) no sigui un tema de conversa constant, viu i sistemàtic.

Creuen de fons que tenen tota la raó. Totes les raons!! S’han inventat una història a la seva mida i conveniència. I així no hi ha canvi possible.
L’ espanyol normalet neix i viu creient que España sempre ha existit i que sempre ha aportat una gran convivència a les seves colònies.

Han de veure que són reis despullats i que així els ha de veure el món perquè la realitat és inapel•lablement tossuda.

No poden entendre que uns “Astèrix” bojos puguin ser tant traïdors a una (seva) Madre Patria. No ho entendran mai sense saber del 1714 o 1707 i de l’absolutisme borbònic mort arreu del món excepte aquí.

He dit que això és l’arrel de TOT.

Pau Batlle
Pau Batlle
06.01.2018  ·  02:19

Tal com molt bé comentes, cal trobar una estratègia recolçada en la força de la gent. Molts parlen de vagues indefinides, de talls al sistema de transport.. No seria millor una vaga de Govern: repetir les eleccions “ad infinitum”. Evitaríem aturar econòmicament el país i atacariem el punt correcte: el sistema polític.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
06.01.2018  ·  02:20

Exacte. Cal canviar completament d’estratègia. El govern espanyol és una col·lecció de “malos y feos” sense comparació a tot Occident. I nosaltres hem de deixar d’anar amb el lliri a la mà. No, no em refereixo a res violent, doncs la pau és el nostre millor capital. Però segur que podem fer coses que els incomodin, cosa que les manifestacions no fan.
Sobre les cançons de fa cinquanta anys, el seu retorn és oportú i justificat. Però no ens oblidem que ara mateix hi ha gent que vol aportar el seu granet de sorra i no pot… perquè “algú” els ha tallat completament el camí. I potser un nou país hauria de comportar una nova manera d’actuar, no creieu? De moment, un tast: [NMR021] República o Barbàrie, by No Me’n Records (la meva aportació és la pista 11, i hi ha bons noms aportant el seu gra de sorra)

Dolors Rovira
Dolors Rovira
06.01.2018  ·  02:55

Important: un nou full de ruta sense comptar amb cap capacitat de reflexió ni de diàleg. Repeteixo: un nou full de ruta. No podem continuar només responent a atacs, anant al seu ritme amb manifestacions i llaçades. Ens cal un objectiu clar, consensuat entre polítics i població -aquesta vegada sense paternalismes ni mitges tintes. Tenim el mètode, la no-violència. Tenim la necessitat i tenim el coratge. Ens falta la fita clara

Dulce Benítez
Dulce Benítez
06.01.2018  ·  04:05

Jo estic fins els nassos que l’estat espanyol faci amb Catalunya el que li roti i tracti els catalans com si fóssim una merda.
Arribat el punt on ens trobem no trobo més sortida que fer-la ben grossa: una vaga indefinida i tant bon punt l’economia comenci a trontollar ja veurien quan trigava la Merkel en posar al seu lloc a tota aquesta colla de feixistes.
Les manifestacions, els llaços grocs, les concentracions davant els ajuntaments, tot això ens reconforta a nosaltres mateixos, però a l’estat espanyol “se la bufa” tot això, perquè són accions que per a ells no tenen cap mena de conseqüències.
O deixem anar el lliri d’una vegada o ens menjaran vius.

Enric Ubach
Enric Ubach
06.01.2018  ·  04:12

Crec que el que no vam fer l’endemà de la proclamació d’independència, tocarà fer-ho ben aviat i en pitjors condicions.

Em temo que és quelcom inevitable, que s’han esgotat totes les vies i que Europa lamentarà amargament no haver-hi intervingut.

Helena Larreula
Helena Larreula
06.01.2018  ·  06:26

Estic completament d’acord que cal buscar una estratègia. Cal sobretot no aturar-nos. Fer front a la injustícia, al cinisme, a una dictadura cada vegada menys dissimulada. Si hem arribat fins aquí, ja no podem, ni volem tirar enrere.
Aquests dies, potser esperant la llibertat dels presos polítics i la constitució del nou govern, estem com apagats. S’ha acabat. Cal endurir la lluita. Partits polítics del nostre país, deixeu-vos de romanços i aneu per feina UNITS. Teniu el poble amb vosaltres que us demana una actuació valenta (no dic que l’actual no ho sigui quan esteu a la presó o a l’exili), però cal més, molt més per guanyar a la FERA

Roser Giner
Roser Giner
06.01.2018  ·  07:23

La negociació no és possible, o sí. No cedir ni un milímetre. Aquí és on nosaltres hem de ser. El full de ruta ha de ser un altre. Tenim la raó. Tenim la legalitat dels vots. Tenim a la gent. Una gran majoria. El reino de espaÑa ho té clar. Nosaltres, ho tenim clar ? No hem de cedir. Ja hem llegit la sentència per no alliberar a en Oriol Junqueras, ni tampoc en Joaquim Forn, ni els Jordis. I ja es veu que el 155 continuarà. Així que tots plegats, el poble i els nostres representants, ens hem de replantejar el canvi de full de ruta d’immediat.

Joan Josep Isern
Joan Josep Isern
06.01.2018  ·  07:39

Estic d’acord amb el que dius, Vicentg. I, sobretot, amb el Josep Selva quan diu que la nostra duresa ha de ser total i que hem de doblar l’aposta de radicalitat, d’actuar sense concessions i no deixar-los passar ni una.
Cal tornar a les èpoques de la resistència i, si m’apureu, de la intransigència. Del “morro fort”.

marga guasch
marga guasch
06.01.2018  ·  08:33

Completament d’acord. Per això voto CUP.

Ramon Alloza
Ramon Alloza
06.01.2018  ·  08:40

Coses que urgeix assumir:
1) A l’octubre vam ser derrotats. I a diferència de 1714, aquest cop els nostres polítics no ens van permetre ni lluitar. Estàvem preparats i disposats a fer-ho però es va preferir abandonar el camp de batalla i lliurar-se absurdament a l’enemic sense lluita. Això per força ha de tenir conseqüències enormes. Els que estan presos a Madrid són directament presoners de guerra. Els que ja estan imputats per la justícia penal espanyola i els que témen ser-ho en una futura i previsible ampliació de la causa aquests sí que són hostatges perqué l’enemic els té en les seves mans i condiciona les seves actuacions futures. Per últim, els que estan a Brusel.les estan fora de combat i s’han de cuidar molt, molt. Hem preocupa especialment una possible actuació encoberta i brutal contra el nostre President. El seu odi i falta de respecte pels drets humans no té límits, ni legals ni geogràfics.
Tota batalla perduda comporta baixes i aquestes per tant són les nostres.
2) Tot i el desànim i la confusió, el poble català ha tingut prou empemta per a construir el 21-D uns nova línia defensiva des d’on reorganitzar les forces. Em sembla històricament admirable i a més ho hem fet estant cabtius de l’enemic (155 i ocupació militar) i seguin les normes que ells van bastir per a derrotar-nos electoralment.
3) La nostra contraofensiva passa per reorganitzar les forces ocupant novament les institucions, obligar als nostres polítics a acceptar el clam popular que exigeix unitat i trobar nous generals que ens portin a noves batalles. Els presoners, els ferits i els exilats lamentablement no poden fer-ho. Són baixes i estan a l’abast de l’enemic.
4) Així doncs, investir quan abans un president d’aquesta miserable ‘Generalitat Autonòmica Espanyola’ i que al dia següent de prendre possessió es presenti a Brusel.les a jurar lleieltat al legítim President de la República.

Josep Navarro
Josep Navarro
06.01.2018  ·  08:56

Certament ha calgut arribar a saber la decisió de tornar a tancar al Sr Jonqueres per deixar perfectament clar que sense ser jutjat ja ha estat condemnat per defensar pacíficament l’encàrrec del catalans que respecten la democràcia real.
Aquesta és la Justícia de l’estat espanyol que hauria d’ésser jutjada ben aviat, per partidista i depenent.

francesc dorca
francesc dorca
06.01.2018  ·  08:59

Espanya pot retorçar tant com vulgui els seus arguments però s’ha adonat que els belgues, com a pertanyents a UNA NACIÓ CIVILITZADA considera aquests arguments com una meracaderia averiada q

Jaume Bosch
Jaume Bosch
06.01.2018  ·  09:10

És collonut que els fills i nets (filles i netes) dels que és van revelar al 1936 per les armes i van faltar als juraments i constitució vigent, traïdors al fi i al cap. Que van matar a dojo. Ara ens vulguin culpar de rebel·lió.

No, jo tampoc sóc d’eixe món.

Arri unicorn. Que parin Ñ que vull baixar.

Albert Miret
Albert Miret
06.01.2018  ·  09:12

Tenim una arma d’una força immensa a les mans i no hi sabem jugar. Hem guanyat les eleccions per majoria absoluta. Que el govern espanyol no vol cap independentista al Palau de la Generalitat és d’una obvietat que tomba d’esquena, i que faran el que calgui per evitar-ho també, i mentrestant, els nostres partits polítics van jugant a la ruleta russa sense adonar-se que les seves discussions públiques no fan més que enfortir la pretesa justificació per a portar-nos a unes noves eleccions que -gràcies a la tupinada corresponent- curiosament guanyarà l’Arrimadas o qualsevol dels seus sequaços. Això és d’una claredat meridiana, i per això mantenen a l’Oriol Junqueras tancat a la presó injustificablement i al Carles Puigdemont a Brussel·les temptant-lo diàriament perquè vingui. I així continuaran amb els seus judicis absurds fins a inhabilitar a tota la gent de les llistes que els faci falta per a provocar més batalletes de les que tant agraden als nostres partits fins a poder justificar el retard en els terminis també establerts per ells mateixos.
Per tant, em sembla indiscutible que el primer objectiu a aconseguir és utilitzar una majoria absoluta indiscutible i guanyada en unes eleccions il·legals i imposades per la força i en ple estat de setge. Per a fer-ho no hi ha cap més camí que guanyar el que és nostre. La Presidència de la Mesa del Parlament l’ha d’ocupar una persona de qualsevol dels tres partits, i la Presidència de la Generalitat també. Ho hem hagut de guanyar a cops de porra, i regalar-ho amb foteses seria un crim. Ara no es tracta de fer equacions matemàtiques ni de saber què li toca a cada un, es tracta de sobreviure com a país, i ens necessitem tots, uns fent de ciutadans responsables i exigint els drets que només són nostres i els altres fent de governants valents i responsables.
Si no som capaços d’utilitzar aquesta arma de molta més potència que una de les seves per a fer el que legalment ens toca a tot arreu menys al país més corrupte del Món, tampoc serem dignes de governar aquest país.
Estic segur que no ens deixarem escapar aquesta oportunitat que potser la última.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
06.01.2018  ·  09:31

Jo crec en la força de la gent i per això proposo demanar que tothom pugui proposar les seves idees i iniciatives; el conjunt de totes elles ens podria portar a vèncer l’atzucac en què ens trobem en aquest moment. No podem ignorar el raonament personal i col·lectiu de la societat a l’hora de buscar solucions als problemes.

humbert roma
humbert roma
06.01.2018  ·  09:38

La interlocutòria del Tribunal Suprem, denegant la llibertat provisional al vicepresident Oriol Junqueras –en realitat, una sentència encoberta–, indica per on aniran els trets (judicials eh!, que no se’m malinterpreti) ara pel que fa a l’autogovern de Catalunya. El govern imperial espanyol seguirà utilitzant l’aparell judicial –compte, però, que no se’ls en vagi de les mans, i encara pot ser pitjor– per interferir en l’autonomia –per desgràcia, la República Catalana només va durar uns minuts–. A banda de persistir en l’aplicació de l’article 155 de la seva nefasta Constitució –de dret o de fet, si decideixen retirar-la oficialment–, l’actuació dels jutges colonials està destinada a impedir un desenvolupament normal de l’activitat del Parlament de Catalunya. Amb la doctrina aplicada a Junqueras, cap diputat o diputada –i cap alcalde o alcaldessa– pot assegurar que no serà perseguit pels seus posicionaments polítics, d’abans o després del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre. El fantasma de la inhabilitació –de dret o de fet, com es el cas ara de Junqueras o del mateix president Puigdemont– plana sobre el conjunt de la cambra catalana. Un dia sí i un altre també l’aparell judicial espanyol pot anar imputant, amenaçant, condemnant, engarjolant sense judici previ, la gent elegida el 21 de desembre pels electors catalans. En definitiva, aplicant el que anomeno “via basca” al cas català. També al País Basc ho van patir, en aquell cas amb inhabilitacions exprès, i es un precedent a tenir molt en compte. Perquè va ser la manera que van aplicar, per exemple, per fer lehendakari al “socialista” Patxi López. Mentrestant, la Unió Europea –no li digueu Europa, sisplau– segueix mirar cap a una altra banda.

Pep Agulló
Pep Agulló
06.01.2018  ·  10:06

L’editorial és d’una contundència necessària. Cal parlar de brunete jurídica perquè són tribun als de guerra, van per totes, no hi haurà cap més govern de la Generalitat, o serem república o regió espanyola. Per tant l estratègia ha combatre el que ens neguen: poder exercir la victòria de les seves pròpies el.leccions il.legals. Ara l’estratègia ha de ser de país perquè s ‘ha acabat jugar només al joc de la democràcia parlamentària, al joc de la denúncia davant del món. Ningú farà res fins que vegin una desestabilització preocupant pels seus interesos. La república s’ha d’implementar clandestinament, amb un govern a l’exili, amb molts presoners i mobilitzant el carrer. Que la repressió se’ls faci insostenible.

Ignasi de
Ignasi de
06.01.2018  ·  10:07

Enhorabona Joan Pitarc. Aquesta és una na qüestió fonamental. Ets dels primers a dir-ho. Cal arribar des de els nostres mitjans, contrainformació en castellà. No hem de cedir als mèdia centralistes el privilegi de l’exclusivitat.

Nicolau Sagrera
Nicolau Sagrera
06.01.2018  ·  10:07

“Ja no pot preveure el pas de “la llei a la llei””.
D’acord. Però que ha de preveure? Què intueixes Vicent?
El 27oct no ens van deixar passar del pacifisme cap a, com a mínim, la no-violència. Ara ho farem?

Rosa Gispert
Rosa Gispert
06.01.2018  ·  10:11

Bloqueig al parlament que no faci govern, que igualment estarà bloquejat per la intervenció economica i no podrà fer res. Tancament de caixes. Dimissió de tots els càrrecs per designació política de la generalitat. Això portarà al caos total fins a noves eleccions.

Josep Salart
Josep Salart
06.01.2018  ·  11:06

Parar el país:
Fer publicitat entre nosaltres i les nostres associacions a fer:

– treure els diners de les entitats bancaries i de La Caixa
– boicotegar l’autopista, sobre tot des de Espanya i La Jonquera. Hi ha maneres eficaces i sorprenents.
– que no surti cap vehicle de la fabrica SEAT
– que no entri ni surti cap camió del moll de Brcelona ni de Tarragona
– que no entri cap turiste a la Sagrada Familia
– no comprar cap producte espanyol, ni català unionista.
– que els jubilats, que poden i son molts, surtin al carrer amb publicitat feta a casa ( 1/2 de A4) i ho expliquin a la gent.
– sempre fe les accions vestis amb alguna cosa groga.

i si algú pot afegir més coses i amb mès imaginació que jo, si us plau, JA !!

eva salas
eva salas
06.01.2018  ·  11:47

Sr. Ramon Alloza estic amb vostè. Per a mi és clar com la llum del dia.

Robert Joan
Robert Joan
06.01.2018  ·  13:04

No m’ha quedat clar si és ara que el Sr Partal se n’ha adonat que la
dita “de la lei a la lei” (Torcuato Fernández Miranda, ideòleg del
procès de canvi de la dictadura franquista a la neofranquista
borbònica) no és possible aplicar-la o ja ho creia abans de l’1-O. En qualsevol cas no
deixa de ser un xic decebedor el temps que ha trigat en reconeixer-ho
explícitament en una de les seves anàlisis.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
06.01.2018  ·  13:27

No puc estar més d’acord amb tu, Vicent. Això que has escrit ho veiem tots, estic segur que ho veiem tots. De la llei a la llei no s’hi pot anar. Ens cal una estratègia urgent, un nou full de ruta que ens tregui d’aquest cul se sac. Segurament caldrà fer sacrificis, però si el camí és clar no tinc cap dubte que tots seguirem. Per començar, donada la situació tan excepcional i crítica que estem vivint, no et sembla que seria molt necessari la unió de totes les forces independentistes en una única organització?. Un sol front, una sola veu … seriem molt més forts. És feridor, a hores d’ara, veure com els moviments dels nostres polítics responen més a una estratègia partidista que a una de país.

Enric Emo
Enric Emo
06.01.2018  ·  13:46

Penso que aquesta podria ser l’estratègia a seguir:

1. Obtenir un mandat democràtic clar, de més del 50% del votants. Com que l’estat espanyol no permetrà un referèndum no hi ha més remei que obtenir-lo en unes eleccions. El referèndum de l’1O es va guanyar però el 21D on va votar el 79% dels catalans amb dret a vot, si bé l’independentisme va guanyar es va quedar al 47%. De cara als ciutadans que encara no creuen en la independència, per mantenir el principi democràtic i la prova palpable que volem un país diferent i millor ho hem d’assolir.

2. Obrir un procés constituent des de la societat civil. No es tractaria de redactar l’articulat d’una constitució sinó debatre els principis sota els que s’hauria de regir una Catalunya independent. Estendre els debats a la massa unionista tant com es pugui. Fins i tot preveure que la constitució tindria un capítol on es descriurien els grans principis pels quals Catalunya podria integrar-se amb Espanya si aquesta els acceptés i els catalans ho decidissin en referèndum (A favor de Catalunya:reconeixement de nació, del dret d’autodeterminació, sobirania fiscal, pacte bilateral de contribucions a l’estat espanyol i a la solidaritat, condicions a la residència plena dels espanyols que en el futur vinguin a Catalunya, polñitica d’immigració, tribunal constitucional específic per Catalunya i paritari en els nomenaments de jutges amb garangties per a que siguin independents i possoblement amb caràcter vitalici, com al Suprem dels EUA per evitar-ne les pressions, etc)

3. Convidar als unionistes a explicar quina Catalunya volen, cosa que fins ara no han fet. Contraposar la seva idea al país que volem. Argumentar sempre amb els unionistes. Preguntar-los per les infraestructures que desenvolupen l’economia, etc. Exposar les seves mentides, però respectar i debatre correctament amb els de bona fe.

4. Governar les institucions. Fer ús de la majoria al parlament per assegurar-ne la presidència i la majoria a la mesa, escollir president de la Generalitat i nomenar un govern independentista. Governar a tants ajuntaments com sigui possible.

5. Planificar i executar accions de resistència pacífica no violenta. Assumir-ne els costos. Desvetllar consciències. No es tractaria d’implementar la República proclamada, sinó de desvetllar consciències per arribar al 50% més 1 i arribar a l’opinió pública internacional.

6. Mantenir l’acció del Diplocat sota la forma que calgui, ni que sigui completament privada, potser presidida pel President Puigdemont que podria jugar aquest paper.

7. Escollir nous líders -ni Puigdemont ni Junqueras- que tinguin les mans més lliures, que demostrin que tallant caps no solucionen res, que no tinguin l’ombra del fracàs.

8. Mantenir cohesionada i operativa la societat civil. Si és atacada, explotar-ne el fet.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
06.01.2018  ·  13:49

Ara mateix m’he adonat que a la porta de casa meva han pintat amb spray una bandera espanyola, segurament perquè al balcó hi tinc penjada una pancarta que hi diu democràcia. He netejat la porta amb dissolvent i us puc assegurar que en aquest moment si tingués al davant el brètol que ho ha fet li trencaria la cara, encara que jo també rebés. Serà difícil mantenir-se en la no violència.

eva salas
eva salas
06.01.2018  ·  15:18

Sr. Emo, per poder afirmar com vostè afirma que l’independentisme s’ha quedat en el 47% hauria de llegir els resultats del 21 D en clau referèndum, i en clau referèndum li recordo que no compten els que no s’ajusten a la resposta a la qüestò, amb la qual cosa ja no podria dir que l’independentisme s’hauria quedat en el 47% perquè hi hauria cents de mils de vots nuls que no entrarien en el còmput dels percentatges. No he fet el cálcul, si s’atreveix faci’l vostè mateix. Apostaria que l’independentisme, apart de guanyar en escanys i en vots sobrepassa el 50%.
S’hi atreveix.

eva salas
eva salas
06.01.2018  ·  15:20

?

eva salas
eva salas
06.01.2018  ·  15:27

Sr. Aregall, pengi una bandera espanyola amb la paraula independència escrita a sobre. I que es foti el fatxa.

Roser Caminals
Roser Caminals
06.01.2018  ·  16:16

Deixeu-me dir el que no volem sentir:

1.La independencia arribara, pero no es questio de mesos sino d’anys. No tota una generacio com diuen alguns.
2. L’estrategia de la no-violencia, la que va donar la victoria a Ghandi i Martin Luther King, es imprescindible. Per practicar-la cal ensinistrar la ciutadania (proteccio, primers auxilis, etc). L’ANC i Omnium s’han de reforcar amb mes organitzacions civils.
3. La via legal europea cap a Estrasburg i, paral.lelament, el recapte de mes suport entre els paisos europeus tambe son imprescindibles.
4. Que ningu es pensi que l’objectiu s’assolira sense martirs. I no parlo nomes de l’exili o la preso.

(Perdoneu la falta d’accents. Soc als EUA i l’Outlook de la meva universitat no els reconeix)

Josep Martínez
Josep Martínez
06.01.2018  ·  18:20

Doncs aquets fiscals ens han d’empresonar a 2,100.000 ciutadans que varem votar a l’ octubre, tots tenim la mateixa culpa segons ells que l’Oriol. A veure si tenen pebrots¡¡

Enric Emo
Enric Emo
06.01.2018  ·  19:03

Sra Salas, la seva observació és interessant. Per part meva hi afegeixo que en unes eleccions obtenir el 50% més 1 dels vots sempre és més difícil que en un referèndum perquè hi ha electors que també tenen en compte altres factors, a banda de la independència.

Prenent com a font fiable els resultats oficials publicats a la web del Parlament de Catalunya, resulta que per tot el país:

– Vots emesos descomptats els blancs i els nuls……………………. 4.357.388
– 50% dels vots anteriors ……………………………………………………….. 2.178.694
– Total de vots dels partits independentistes (ERC, CUPi JxC)….. 2.079.360
– Vots que li manquen a l’independentisme pel 50% més 1……… 99.334
– Vots unionistes (C’s, PSC i PP) ………………………………………………. 1.902.056
– Vots dels Comuns………………………………………………………………… 326.360
– Altres (Partit Animalista, Recortes 0, Mon + Just …………………… 49.607

Comentaris:

Probablement en un referèndum la independència hauria guanyat doncs sabem que una part dels Comuns hi votarien a favor i els 99.334 vots que li han mancat a l’independentisme son menys de la tercera part dels que han rebut els Comuns. Desafortunadament no podem considerar els vots del Comuns com vots en blanc de manera indiscutible, doncs els seus dirigents van votar en contra de la independència a la votació de la declaració del Parlament. Tampoc es poden sumar sense més als unionistes, doncs son sobiranistes (partidaris d’un referèndum d’independència. Van votar en contra de la independència unilateral però i si fos acordada? A més sabem per les enquestes que una part dels seus votants son independentistes. Tanmateix les grans dificultats que té la independència ens obliguen a un resultat indiscutible, més enllà d’interpretacions.

Hi ha 49.607 vots d’altres formacions que son difícils d’assignar. Recortes 0 es va manifestar expressament contra la independència. Van obtenir al voltant de 10.000 vots.

Amb només 99.334 vots que manquen i tenint en compte el complex mon dels Comuns, entre altres motius, l’objectiu del 50% més 1 és assolible si treballem amb intel·ligència. Amb aquest majoria indiscutible al sac ens hauríem reforçat pel que calgués, però sobretot per dir-lis als unionistes catalans i als estats de la UE que la voluntat dels catalans és molt clara

Toby Willett
Toby Willett
06.01.2018  ·  19:23

Els polítics fan el que poden, però estan cada cop més immobilitzats per la força de l’estat. Aviat veurem com el nou govern és impotent, i serà hora d’actuar decididament, pacíficament i sense por des de les bases, des de les masses, des dels CDR. No podem estar amb els braços creuats.

eva salas
eva salas
06.01.2018  ·  20:02

Sr. Emo, tal com em sembla que ha entès, em referia a que els “otros” i ni tant sols els Comuns es poden comptabilitzar, i llavors sí passem del 50%. Però entenc que vostè es cenyeix a la naturalesa dels comicis i en aquest cas les seves observacions són justes. I malgrat tot no considero que es pugui dir que l’independentisme ens hem quedat en el 47% com a enunciat perquè no eren uns comicis d’independència i hi havia altres vots; vots que en un referèndum d’independència no sabem on anirien com vostè mateix diu, però el seu enunciat els obvia i implícitament els compte de l’altra banda.

És per tant l’enunciat el que no em sembla just. Ens treu força i per a treure’ns força ja tenim l’Espanya Una.

eva salas
eva salas
06.01.2018  ·  20:07

Sr. Emo, m’he descuidat d’agrair-li que hagi portat les dades. Gràcies.

Enric Emo
Enric Emo
06.01.2018  ·  21:09

Sra Salas, gràcies per les seves observacions que son raonables.

Tanmateix penso que després de la derrota del 27O necessitem una estratègia guanyadora i aquesta passa per reforçar-nos. Hem d’assolir posicions que siguin molt difícils de discutir pels catalans unionistes i per l’opinió pública internacional.

Un requisit d’eficàcia de la no violència és que les posicions que defensa siguin percebudes com legítimes. Fixi’s que dic “percebudes com legítimes”. És a dir, han de ser legítimes i percebudes com a tals.

La meva estratègia intenta donar una resposata pràctica i efectiva a les dificultats que tenim i qamb la voluntat de guanyar. No pas de festejar derrotes ni de fer proclamacjons d’independència vuides sense cap intenció d’implementar-les. I ho fa volent ser 1005 democràtica.
També hem d’intentar dialogar amb els molts catalans unionistes perquè volem fer un gran país. Com que soc realista, penso que el diàleg no serà possible amb la majoria de dirigents de C’s, del PP, etc. Però crec que hi ha ciutadans que han votat unionista que s’ho poden pensar. Jo en conec.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
06.01.2018  ·  21:50

Gràcies Vicent,
Hem arribat fins aquí perquè el poble català ho ha volgut. Continuarem perquè els catalans ho volem. Ja sabem que la legalitat no ens protegeix. Actuacions pacífiques i efectives. Hem guanyat a cada embat. Perseverança.
Per cert, el Referèndum sobre la independència va ser el primer d’octubre del 2017.

jaume vall
jaume vall
06.01.2018  ·  22:05

Haurem de triar, aviat, quina de les dues opcions volem desenvolupar per tal de guanyar la república.
-Escenari A. “Convèncer Isabel Marín”.
Es percep que tibant la corda ja s’ha assolit el màxim : desacreditació de la qualitat democràtica de l’estat espanyol, anorreament posicions terceraviistes, internacionalització del procés català. S’han mesurat forces, i el realisme fa concloure que no tenim la suficient per continuar anant a la tremenda. Cal destinar els propers dos o tres anys -abans de les properes eleccions anticipades- a convèncer el 5% dels votants de PSC, Catalunya en Comú, i sí, també el 5% de C’s. Els que són anomenats molt gràficament per “Isabel Marín” en paraules del professor i articulista Miquel Puig.
Els de Súmate, i qualsevol altre referent independentista castellanoparlant, ha d’aconseguir convèncer amb arguments utilitaris el 5% de la bossa de votants anti-catalanistes emocionals, els qui no suporten TV3, el català, el color groc, la crítica contra l’espanyolisme, etc. És difícil, però cal aprofundir en la seva contradicció de pertànyer a la classe popular i votar un partit de polítiques pro-íbex, pro-casta, pro-retallades socials.
Només que 5 de cada cent votants dels 2,0 M de votants (C’s + PSC + Cat.Comú) apartin “l’espanyolitat ancestral” ” i apostin pel “progrés material per a la seva família” suposaran aproximadament 100.000 vots. (200.000 de diferència sí els guanyem nosaltres i els perden ells). La tàctica ha de ser informació , informació, informació. Real, no esperançada, sobre la millor qualitat de vida per a ells. Infraestructures, beques, subvencions. També es pot afegir informació, real, contrastada, sobre el mal ús per part de l’estat espanyol dels milions de euros rebuts dels fons europeus, i de la solidaritat catalana. No il·lusió ni xerrades wishful- thinking, sinó dades reals, tangibles, contrastades.
-Escenari B. “Desplegar CR”. Apostar per una confrontació constant, sovint sorda, a base de les estructures d’estat, de recursos, de boicots, i a cops sorollosa, a base de vagues i talls logístics. Malgrat no ser el 50%, s’ha constatat la fortalesa del moviment sobiranista, la impossibilitat de negociar res, i cal contundència. Amb milers de individus que despleguen els comitès republicans, el conflicte està assegurat.
És una obvietat ja tastada que Europa (tot i que permet la injustícia “moderada” espanyola, no ha permès la violència extrema mediàtica). Per tant, a risc d’alguna contusió i alguna cosa més, les imatges de policía i exèrcit contra el desplagament de la contundència seran una volta de cargol més en la desacreditació, qui sap si en la picada de cresta europea cap l’estat espanyol, cap a la mediació internacional, política i judicial.
És una estratègia arriscada, a nivell individual perillosa. A nivell de país, si el dany a l’economia i la violència policial són extremadament elevats, resulta una estratègia guanyadora.

Potser hi ha algun altre escenari, potser la conjunció de tots dos. Si algú més entenimentat en sap de més profitosa, l’haurem de tenir en compte.
En tot cas, des de l’observació del fenòmen amb distància geogràfica, i ja temporal, en termes històrics, crec que queda clar que el sobiranisme català ha guanyat un lloc el món, i que té una alta probabilitat de resultar vencedor amb la seva confrontació històrica amb l’estat espanyol. El que queda per determinar és amb quina tàctica i amb quanta paciència té previst de consolidar la república.

jaume vall
jaume vall
06.01.2018  ·  22:15

Bastant d’acord amb Roser Caminals.
Sí, la república arribarà si els pocs anys que ens falten no es fan les coses malament (desunió sobiranista, per exemple), i la natura en termes de demografia fa el seu fet.
Ara bé, podríem escurçar el termini? Abans he escrit un parell d’escenaris, un de més llarg, un de més curt, que podrien avançar la consolidació de la república.

Ricard Aguerri
Ricard Aguerri
07.01.2018  ·  02:09

Plantejaré dos escenaris que ens poden donar el 50 % + 1 de vots emesos i necessaris per implementar la República Catalana:
1r escenari: més temps per garantir el canvi generacional (votants de PSOE que han viscut fins a 40 anys de dictadura, i que la “transició” els ha fet veure el cel), + un canvi mental (els que no oblidaran l’1 d’octubre).
2n escenari: esperar la inminent crisi global econòmica on podem veure a Espanya amb un “default” en tota regla (retallades salvatges de pensions, sanitat, educació, etc) per aprofitar fer un salt endavant en defensa de la República.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
07.01.2018  ·  11:22

Són conscients els jutges del TS que la seva darrera resolució sobre Junqueras passarà a l’història? Que seran jutjats per això molt severament tard o d’hora? Han vist la pelicula dels Judicis de Nuremberg? La seva prevaricació és exactament igual a la que cometeren els jutges alemanys al servei del nazisme. Exactament igual. Allà tampoc condemnaven als acusats per haver fet res sinó perquè calia defensar Alemanya, la pàtria en perill, i els acusats podien perjudicar-la. Així les coses, és evident que la justícia espanyola no dóna cap garantia de judici just a ningú. Amb la alta cúpula de la judicatura prevaricant sistemàticament i actuant amb total arbritarietat i sense cap control és clar que no tenim una justícia homologable enlloc. Malauradament tenim uns jutges prevaricadors i corruptes.

Cal per tant establir noves estratègies. Però quines? La via de la violència ha de quedar totalment descartada per contradictòria amb els principis i drets humans més elementals i per ineficaç. La via de l’enfrontament democràtic normal s’ha demostrat que era il·lusòria, perquè l’adversari no respecta les més elementals regles del joc, i per tant ha passat a ser enemic. La única via que queda és la democràtica de base i la via pacífica a la Ghandi, que a la curta o a la llarga erosionin l’autoritarisme espanyol, que no oblidem té l’amenaça molt seriosa de un desastre econòmic a curt termini.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes