Nosaltres, els sense nom

Per primera vegada es publiquen en català les impressionants memòries del ministre i pistoler Joan Garcia Oliver

Andreu Barnils
Andreu Barnils
23.01.2022 - 18:09
Actualització: 23.01.2022 - 19:09
VilaWeb
Joan Garcia Oliver, en una imatge d'arxiu

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries Nosaltres, els sense nom (La Campana), primera traducció al català de les mítiques memòries El Eco de los Pasos (Ruedo Ibérico) de Joan Garcia Oliver (1902-1980). Garcia Oliver, cambrer, de família pobra, fill de Reus, explica com ningú el segle XX català i la revolució anarquista de dins estant. Molt de dins estant: va ser pistoler els anys vint, membre de Los Solidarios (amb Durruti, Ascaso, Jover i més), presoner durant anys a presons infectes, ministre anarquista durant la guerra del 1936-1939 i exiliat a Mèxic durant dècades, des d’on va provar d’atemptar contra Franco. Com diu Xavier Diez, l’historiador que ha editat la versió reduïda de l’obra que ara es presenta: “Garcia Oliver va ser l’arquitecte de la Revolució Anarquista”, i llegir-lo impressiona molt.

Les memòries de Garcia Oliver han marcat la manera que tinc de veure el món (juntament amb The Debt de David Graeber) i espero que la versió catalana, editada i reduïda, pensada per al gran públic (ara són 408 planes i no més de mil de l’original, que conté les actes de congressos) serveixi perquè el lector mitjà, que és el més potent, s’enamori d’aquest llibre de la mateixa manera que ens n’hem enamorat els quatre gats que fa anys que en parlem: “Hi ha gent que només necessita la Bíblia per a explicar-se el món. Hi troben tot allò que necessiten: la paràbola de l’ambiciós, de l’horror, del sagrat, dels mediocres, dels traïdors i els germans de vida. Tots els personatges que coneixem, explicats 2.000 anys abans a Galilea. Tot un entramat moral que els guia segles després. N’hi ha que ho troben a Shakespeare, a la Divina Comèdia o a El capital del senyor Karl Marx. Són llibres totals, absoluts, que encapsulen tot un univers. A mi, em passa, ho he de confessar, amb Garcia Oliver.”

Les memòries de Garcia Oliver, que ara rellegeixo en català, espero que ajudin a descobrir un passat que ens han amagat. Perquè tant als afins a l’anarquisme com als contraris ens han amagat, per exemple, els catalans armats. Els revolucionaris. L’autodefensa violenta, agressiva, i organitzada. No és fins que no llegeixo Garcia Oliver que sé qui són Mateu, Nicolau i Casanellas, assassins del president Eduardo Dato. Gràcies a ell conec els Arlequins Blaus. O qui eren els Archs, Batlle Salvat o Carbonell, i per què van agafar les armes. És Garcia Oliver qui em mostra el passat armat i revolucionari dels nostres avis.

Però Garcia Oliver fa una altra cosa: uneix l’anarquisme i l’independentisme amb afecte, ell que no ho era, independentista, i de qui se’n poden llegir crítiques contundents, però que a la vegada, com es llegeix a Nosaltres, els sense nom, sent un afecte i una empatia enormes amb Francesc Macià, i respecte i companyonia amb Josep Tarradellas. (I, a la vegada, menyspreu per la poca vista, i talla política, de Lluís Companys.)

Garcia Oliver i Josep Tarradellas van col·laborar durant l’estiu de l’anarquia, l’estiu del 1936, quan els anarquistes manaven a Catalunya mercès al Comitè de Milícies, que Garcia Oliver pivotava, un òrgan més poderós que no la Generalitat. Aquells tres mesos els anarquistes van mig tocar el cel, fins que els comunistes els van guanyar la partida. Però no solament ells van tocar el cel. Els independentistes, també. Passa que mai no han reivindicat aquell període, ells, sia pel caos i la repressió a la rereguarda, que també va existir aquells anys (no tot van ser flors i violes, i milers de morts ho testimonien, 8.000 segons diu Xavier Díez al pròleg del llibre, molt il·luminador), sinó perquè la quasi independència de Catalunya d’aquells mesos no va ser dirigida per independentistes, sinó per anarcosindicalistes:

“Des que Catalunya va perdre la independència no havia tingut mai tant poder com amb el Comitè de Milícies. Des de llavors no havia tingut mai Conselleria de Defensa, ni exèrcit ni indústria de guerra propis, ni administració de justícia independent. Quan els tribunals revolucionaris del Palau de Justícia de Barcelona imposaven una sentència de mort, la seva execució ja no depenia del ‘enterado’ del govern central i es portava a terme. Companys, vist des de Madrid, es converteix en un assassí a sou, perquè disposava de vides alienes sense disposar d’atributs legals per a això. I aquestes i altres coses les hi recordaria ara el govern de Madrid, el qual, amb el conte de “primer guanyar la guerra”, no deixava de fer referències contínues als abusos anticonstitucionals que tenien lloc a la Generalitat de Catalunya” (Joan Garcia Oliver, Nosaltres, els sense nom, p. 238-239).

No us sona la frase “Primer guanyar la guerra i després la revolució?” La lúcida mirada de Garcia Oliver ens fa veure que no solament era una frase dels comunistes per a frenar els anarquistes. També era un eslògan dels centralistes espanyols per a frenar la quasi-independència instaurada a Catalunya els primers mesos de la guerra.

Pocs llibres retraten les potències i impotències de l’independentisme català com les memòries de Joan Garcia Oliver, ell que no ho era, independentista, i que parla de passada de la independència, adés amb molt d’afecte, adés no tant, perquè el seu tema era un altre, i la seva obsessió també. L’home estava més per la revolució, no tant pels somriures.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies