Eleccions 2021 diputats independentistes

La XII legislatura del parlament regional català s’acaba formalment avui. El ple sorgit de les eleccions del 21 de desembre de 2017 es dissol i s’enfila el camí cap a les eleccions del 14 de febrer.

La sensació que deixa aquesta XII legislatura és molt agra. L’XI va ser la millor de la història, amb el debat i l’aprovació de lleis fonamentals, amb aquella sessió històrica del 6 i el 7 de setembre de 2017, en què van ser demolides les estructures del postfranquisme, i amb la proclamació de la independència –agònica i mal mesurada però que ja va restar per sempre– del 27 d’octubre del mateix any.

Per contrast, aquesta XII legislatura ha fallat en tot. Havia de ser la legislatura de la restauració, després de la victòria de l’independentisme a les eleccions del 21-D, però ha acabat essent la legislatura en què el parlament ha perdut tota la dignitat. No hi ha hagut cap restauració i la cambra ha deixat que les interferències del poder judicial i polític espanyol arribassen a l’extrem de no poder ni dir qui és diputat o de no permetre ni de publicar les coses que discuteix. Costarà molt de recuperar la idea que el Parlament de Catalunya és la seu de la sobirania del poble català. Aquests darrers tres anys clarament no ho ha estat perquè la sobirania del poble català no s’hi ha pogut expressar en cap moment i encara menys fer-se efectiva.

Veníem d’una XI legislatura extraordinària, que va ser la de la llei a la llei. Tothom, o gairebé tothom, estava convençut que es podia arribar a la independència respectant la llei. Però el 20 de setembre de 2017 vam descobrir que Espanya no estava disposada de cap manera a acceptar la democràcia i que faria prevaler la violència. I tota la XII legislatura ja ha estat marcada per això, i s’ha demostrat que és un camí intransitable. O passa alguna mena de miracle que no em sé imaginar o el procés d’independència es rematarà en un altre escenari polític diferent, com el Consell per la República proposava clarament dissabte.

Això no vol dir, és clar, que el parlament deixe de tenir importància. Ni que les institucions autonòmiques deixen d’interessar. És clar que no. I en eixe sentit les eleccions del 14 de febrer són i seran importants. Per a constatar si l’independentisme continua guanyant, per a veure si se supera la barrera del 50% –una de les darreres enquestes ja parla del 51%– i per a analitzar quin repartiment d’escons hi ha dins l’independentisme. No tan sols entre els tres partits sinó també entre reformistes i rupturistes.

Però sí que vol dir que a diferència de tot allò que va passar la nit del 27 de setembre de 2015, aquesta vegada la nit del 14 de febrer tots serem ben conscients que la culminació del procés de separació no dependrà de quants diputats independentistes tinguem, ni de quin percentatge s’assolesca, ni tan sols de quin govern es forme.  Perquè ara ja hem après que pot haver-hi una divergència gran, en voluntat, en actituds, en accions, en maneres de fer, entre la classe política independentista i la població. I que això explica, per exemple, que malgrat que aquesta ha estat una legislatura fracassada no ho han estat pas els tres anys que ha durat. Ni de bon tros.

I per mostra un botó, una simple anècdota del dia: un vell col·lega meu de professió escrivia ahir emocionat en un diari de Barcelona que el procés s’havia esfumat de la política catalana, comentari que de seguida Miquel Iceta va reproduir amb aquell entusiasme que mostra quan necessita creure’s una cosa com siga. Santa innocència, i quines ganes de creure-s’ho! Hores abans, la coalició de totes les forces espanyolistes havia fracassat estrepitosament en l’intent de controlar la Universitat de Barcelona –com ja va fracassar abans en l’intent de controlar la Cambra de Comerç, com estic segur que fracassarà en l’intent de controlar el FC Barcelona… I ho feia el dia que el seu rei havia hagut de venir d’incògnit a Barcelona, amagant-se de tots, amb tanta por al cos que no es va fer públic que hi havia estat fins que ja tornava a ser a Madrid.

El parlament l’han controlat i l’han desfigurat, sí. Potser per sempre més. Però el país és, som, tota una altra cosa…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.