Narcís Comadira: “I així hem acabat, en aquest neoautonomisme ridícul”

Entrevistem el poeta arran de la publicació del llibre de poemes 'Els moviments humans' (Edicions 62) i la reedició de la traducció dels 'Cants' de Leopardi (Proa)

VilaWeb
El poeta Narcís Comadira.
Montserrat Serra
27.01.2022 - 20:51
Actualització: 27.01.2022 - 20:11

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El poeta Narcís Comadira (Girona, 1942) ha celebrat el vuitantè aniversari entre amics i lectors a la seva ciutat, amb la presentació del seu nou llibre de poemes, Els moviments humans (Edicions 62). Alhora, Proa també acaba de reeditar la seva traducció dels Cants de Leopardi, una traducció que ha contribuït a donar més gruix a la cultura catalana.

Els moviments humans és un aplec de poemes que Comadira ha ordenat alfabèticament, perquè són esparsos. Els ha anats escrivint durant els darrers cinc anys, del 2017 al 2021. Durant aquests anys, han passat fets determinants per a la història del país i per a la societat, que l’han marcat anímicament, i això es reflecteix en aquests poemes.

Com és habitual en Comadira, les seves respostes són clares i directes. I no es mossega la llengua.

Al final d’Els moviments humans expliqueu que, de fet, són un dietari dels darrers cinc anys. En aquest temps, a Catalunya hem viscut el referèndum per la independència del Primer d’Octubre de 2017, un fet històric important i, alhora, tràgic i dolorós, que marca decididament el llibre.
—No és que el llibre sigui pensat per a ser un dietari. Però els poemes els he anat escrivint a mesura que el temps anava passat. O sigui que, de fet, es podria entendre com el resultat de les vivències d’aquests últims cinc anys. I aquests anys han passat moltes coses. El Primer d’Octubre de 2017 vam votar la independència de Catalunya. I vam guanyar. Vaig votar en una escola prop de casa. Va ser un matí molt bonic. Plovinejava. Hi havia un ambient de solidaritat. Et senties que formaves part d’alguna cosa. Però de seguida van començar a arribar notícies desastroses. La policia entrant en alguns col·legis electorals, apallissant la gent. I després, al cap de dos dies, el lamentable discurs del rei. Ja vaig veure per on anirien els trets. I és per on han anat. Després va venir la decepció. La furtiva declaració d’independència. Uns polítics que no van estar a l’altura de les circumstàncies. I així hem acabat, en aquest neoautonomisme ridícul. Amb el cap cot i fent bondat. Trist i dolorós.

Recordo que en un primer moment, tanta repressió indiscriminada us va sumir en el silenci. No podíeu escriure. En el poema de l’epíleg, “Fantasmes de la nit. Un nocturn”, dieu: “Sóc aquí, doncs, abatut, sota un pes impossible, / sol amb la meva solitud culpable d’escriptor.”
—Sí, em vaig quedar del tot bloquejat. No podia escriure res. Al cap d’un temps vaig fer un parell de poemes sota aquesta influència d’abaltiment. Fan referència als fets d’octubre, però d’una manera tangencial. I després, a sobre, va venir el confinament…

Com vau superar el blocatge?
—Va ser un encàrrec, com moltes vegades, que em va estimular a escriure. Xavier Albertí volia un monòleg per a un espectacle del TNC, Decameró, que es va estrenar just quan feia tres anys d’aquell Primer d’Octubre. Vaig escriure allò que s’ha convertit en l’epíleg d’Els moviments humans. Hi repasso la meva situació de paràlisi. La postguerra del meu naixement, els bombardeigs de Londres, i els contraposo amb certs records feliços.

Aquests darrers anys, l’epidèmia, la malaltia i la mort també ens han sumit en un estat temorós, neguitós, de tancament. Com viviu la pandèmia? Com creieu que ens marcarà en el futur i quines conseqüències podrà portar-nos?
—La pandèmia és i ha estat un desastre. A tot el món. I em preocupa molt. No sé com acabarà, tot plegat, no sóc un vident. Però com que sóc pessimista crec que la situació durarà molt. Haurem de viure molts anys en la incertesa. I em preocupen els joves i els països pobres. Em considero un privilegiat. He escrit sempre allò que he volgut i ho he publicat tot. I en una època d’un ensenyament anàrquic, he tingut la sort immensa de tenir alguns professors extraordinaris a l’institut de Girona, com ara José Garcia López i Santiago Sobrequés, per exemple. O al seminari de Girona, com ara Modest Prats, i a Montserrat, Cassià Just, Gregori Estrada, Alexandre Olivar… Com també he conegut i tractat persones notables. He conegut Foix i Pla, Valverde i Ferrater i Jaime Gil de Biedma. I més gent.

Els poemes tenen un marcat estat d’ànim ple de pessimisme, de derrota i de final. Els vuitanta anys també s’hi mostren, en els poemes. L’absència dels amics, la pèrdua, la idea de la solitud, el retorn als records d’infantesa… Resseguiu la vostra vida, en certa manera.
—Sí, els poemes tenen un to negatiu, són plens de pessimisme. I, a més, hi ha la meva situació personal. Fer vuitanta anys ho subratlla tot plegat. Et vas quedant sol. Els amics se’n van i vius molt de records. Bé, això de repassar records ho he fet sempre. Tinc un natural nostàlgic.

Potser per això hi ha força poemes de tardor, una estació de nostàlgia i malenconia. Dieu: “L’esperança se m’ha tornat nostàlgia.”
—Sempre m’ha agradat la tardor, crec que és l’estació de la poesia, no la primavera, en contra d’allò que es creu. I ho és perquè la decadència del món real, de la naturalesa, convida a la reflexió. I convida a la creació d’alguna cosa sòlida en un món que s’esllavissa cap a la decadència final. És clar que per a la naturalesa hi ha un renaixement, però no per als humans.

Parleu d’aquests darrers cinc anys com d’uns anys foscs. També hi ha un poema dedicat a l’assemblea d’escriptors del PEN català en què es va decidir de denunciar la presidenta anterior, Carme Arenas. Vós i una vintena d’autors més us en vau anar del PEN…
—Sí, a part del fracàs del procés d’independència i de la pandèmia, vaig patir el problema del PEN català, que em va afectar molt. Mai no hauria pensat que es pogués manipular tant l’opinió de la gent i sobretot dels escriptors. Sí, dedico un poema a aquella soi-disant assemblea, perquè no va ser una assemblea, va ser un linxament. Trist i lamentable. Mentre mirava d’exposar les meves opinions molts escriptors socis m’escridassaven. I un va cridar: “Tu calla, fill de puta!” Ja em diràs si això és digne d’una assemblea. És clar que em vaig donar de baixa. No volia ser soci d’un club en què m’insultaven sense que la taula que presidia l’acte, la nova presidenta, em demanés disculpes.

Dins Els moviments humans s’hi toquen més qüestions, com ara el procés de creació. En el poema “Arqueologia” dieu: “Escriure és excavar.”
—Sí, dic que escriure és excavar. El poema ho explica prou bé per a fer-ne cap glossa.

I potser per compensar la tristesa, hi ha molta música en el llibre, que sembla que us dóna consol.
—La música és, per mi, una cosa meravellosa. La necessito. Bach, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Chopin, són noms que sovint em fan companyia. La música és un bàlsam, també. Però és, sobretot, un llenguatge abstracte. Alguna estructura musical s’ha ficat en algun poema meu. I no solament un ritme, una melodia accentual, sinó fins i tot alguna indicació com ara cadenza i da capo.

Per què vau triar per títol Els moviments humans, que és molt suggeridor, tret d’un vers de Dante? Aquest “moviment”, com el llegiu?
—No ho sé. Sóc un vell lector de la Comèdia dantesca. I el darrer cant del Paradís és un cant a què torno i torno… Hi ha aquella oració de Sant Bernat a la Mare de Déu, a la qual pertany el vers que origina el títol del llibre. Però hi ha més coses. Sobretot la constatació per part de Dante del seu fracàs com a escriptor. Quan diu que li va faltar força per a expressar allò que volia. És un model per a tots els poetes. Ja voldria per a mi un fracàs com el de Dante! Els moviments humans són les passions, els pecats capitals, si ho vols dir teològicament, però també uns altres pecats més petits. A vegades, simples vacil·lacions o les omissions. A vegades aquests moviments són tan sols interiors, moviments calmats, contradictoris, com allò de la música callada de Fray Luís.

Heu dedicat el llibre al vostre editor, Xavier Folch, mort l’any passat. En quin sentit ha estat determinant per a la vostra trajectòria literària?
—Xavier Folch ha estat molts anys el meu editor. Era un excel·lent lector de poesia i tenia una biblioteca de poesia impressionant. Sense ell, el meu llibre sobre Girona no existiria, ni tampoc la traducció de Leopardi. Es va esperar pacient i em va insistir durant vint anys perquè l’acabés. Aviat és dit!

Precisament, coincidint amb Els moviments humans, es reedita a Proa la vostra traducció dels Cants de Leopardi, que vau publicar per primera vegada el 2004, aviat farà vint anys. Com veieu, amb perspectiva, aquest treball? Com us va marcar?
—Aquesta reedició dels Cants ara és una reedició simbòlica. Un homenatge també a ell, que la va fer possible. I un regal d’aniversari per a mi. Leopardi segur que ha marcat la meva poesia. En el sentit que, tal com deia Pla, manejava una gramàtica d’acer. He anat procurant, cada dia més, de controlar la gramàtica. Sense gramàtica, tot trontolla i m’agrada que els meus poemes siguin potents.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies