Mònica Terribas: ‘Si no et pressionen, és que no existeixes’

Mònica Terribas dirigeix i condueix ‘El matí de Catalunya Ràdio‘ des del setembre del 2013. Abans, havia estat consellera delegada de l’Ara, directora de Televisió de Catalunya i presentadora de ‘La nit al dia‘. Prèviament, s’havia format al costat de Joaquim Maria Puyal a la ràdio i a la televisió i s’havia doctorat en filosofia a la Universitat de Stirling, a Escòcia. Després d’haver entrevistat el seu rival amistós, Jordi Basté, hem parlat amb Terribas de la seva experiència a la ràdio, de les pressions que rep, de l’abús de la tertúlia, de la gestió de la influència, de la competició amb Basté, del record de ‘La nit al dia‘, dels plans de futur –’La vida m’ha ensenyat a no fer plans’–, de la seva absència a Twitter… I també li demanem alguns consells per als periodistes més joves.

—Com porteu el pes de la influència?
—Cada vegada tinc més dubtes d’això que en diem influència del periodisme. Perquè, afortunadament, el panorama comunicatiu ha canviat molt; hi ha molta diversitat de veus; les xarxes tenen la virtut d’haver donat espai a gent que no tenia accés als canals tradicionals… I el periodisme ha perdut prestigi social. I això fa que la nostra societat hagi posat alguns filtres, cosa que ja tocava, sobre la nostra feina. La influència és relativa. El concepte d’influència el relacionem amb unes determinades esferes de poder que creuen que són influents. Però penso que la majoria de la nostra societat viu bastant aliena d’aquelles coses que nosaltres creiem que són factors importants per a la presa de decisions.

—Els programes radiofònics matinals marquen l’agenda mediàtica del dia.
—Siguem humils. L’agenda de qui? Perquè l’agenda ciutadana, de la persona que es lleva i escolta una estona la ràdio i se’n va a treballar, aquesta agenda no la marquem nosaltres. La seva agenda són els seus projectes i les seves preocupacions quotidianes. Una altra cosa és que diguem que marca l’agenda de les tertúlies que s’aniran succeint al llarg del dia. O la concatenació de batalles a Twitter d’uns sectors i d’uns altres. Però aquesta no és l’agenda de la societat. Aquesta és l’agenda periodística o política. Com que pensem que marquem l’agenda, ens hem obsessionat a treure titulars i buscar l’última cosa diferent que podem dir respecte dels altres, i hem deixat de comunicar el rerefons de les coses que passen. En aquesta qüestió, sóc especialment crítica i autocrítica. Tots plegats hauríem de demanar-nos si ens domina la pressa per a aconseguir un titular mentre desballestem el sentit comú de l’agenda periodística. Tot això no contamina els debats de fons que hem de fer? El periodisme que està sotmès a l’estrès de l’audiència està més pendent de marcar l’agenda de la resta, de ser els primers, de l’exclusiva, de la primícia, que d’informar bé i de donar context i profunditat a l’oient, al lector o a l’espectador.

—Aquesta competició d’audiència és molt present a Catalunya Ràdio.
—Sí. Nosaltres tenim mig milió d’oients. Perfecte. ‘El món a RAC1‘ en té sis-cents vint mil o sis-cents trenta mil. Però penso que cobrim una funció de companyia, d’informació, que és molt important. Traslladem la visió de persones que formen part de les taules d’anàlisi i que procurem que vagin fluctuant i canviant per renovar l’opinió i les mirades. Però no tinc tan clar que, com a periodistes, estiguem governats pel servei a la societat. Estem més governats pel servei a nosaltres mateixos i a la nostra voluntat d’èxit. Que és una voluntat legítima. I on posem èxit, posem rendiment econòmic i poder apuntar-se el prestigi de ser el diari més venut o el digital més clicat o la ràdio més escoltada…

—Esteu satisfeta de l’experiència a la ràdio?
—Sabeu què passa? Que a mi m’agrada ser periodista. No em plantejo si estic satisfeta de fer ràdio o d’haver fet televisió, o d’haver passat per la premsa. Estic satisfeta o no d’haver fet la meva feina bé. I d’anar a dormir pensant que he fet la meva feina periodística bé. Aquesta és la meva prioritat. No penso si l’etapa a la ràdio és millor o pitjor, o si aquest o aquell diuen que servia més per la tele. És aquesta cosa que ens agrada fer de posar la gent en capses. Jo no m’ho plantejo així. Quan feia ‘La nit al dia’, la pressió de l’audiència no la tenia. Era un programa nocturn d’una hora i mitja que jo estirava si volia. Però no era un horari amb la pressió de les audiències. Hi feia entrevistes de mitja hora o tres quarts i no venia ningú a discutir-me si ho podia fer. Ara estic en horari de màxima audiència i aquesta pressió sí que hi és. I això em passa ara a la ràdio i no em passava a la tele. La diferència és aquesta. La diferència no és el mitjà, sinó l’horari i el moment.

—Per què no ha funcionat cap nou programa com ‘La nit al dia‘ a TV3?
—A la vida hi ha moments de màgia absoluta. Hi ha petits moments de la vida personal i professional que són màgics. ‘La nit al dia‘ va ser un moment d’aquests. Hi van confluir uns quants aspectes especials. Vam connectar amb una audiència fidel. Que no era gaire, però era la que ens estimàvem. Vam coincidir un conjunt de persones que vam crear un equip que ens miràvem i ja sabíem què havíem de fer. Confiàvem els uns amb els altres. Vam aconseguir treballar amb molta harmonia. I molta màgia en la proposta de continguts. Podíem entrevistar en Josep Benet o un comissari europeu i després qualsevol artista que passava per Barcelona. Podíem dedicar el temps que volíem a aquesta gent interessant. No hi havia la pressió d’ara. Vam viure el procés de l’estatut d’autonomia, però el moment no era com l’actual. ‘La nit al dia‘ era un calidoscopi professional i informatiu. Jo m’hauria jubilat fent aquell programa. No m’hauria mogut mai d’aquell estudi.

—Catalunya Ràdio no aconsegueix atrapar RAC1. Cada vegada se n‘allunya més. A què ho atribuïu?
—Òbviament, per a parlar d’això d’atrapar en el concepte quantitatiu, caldria discutir sobre els quantitatius i avorriríem molt els lectors de VilaWeb. M’estalviaré les meves reflexions, que són moltes i molt llargues, sobre els quantitatius. Quan vam recuperar les audiències de TV3 en els quantitatius, sempre deia al meu equip que calia recuperar-los però que mai no podíem perdre de vista els qualitatius. El servei públic ha de passar sempre davant de la resta. Nosaltres tenim mig milió d’audiència. Ells en tenen sis-cents mil i escaig. Hi ha moltes qüestions de l’actualitat que nosaltres no obviem del dia a dia de la realitat social i dels problemes de fons. Hi ha tot un conjunt de feina que penso que ‘El matí de Catalunya Ràdio‘ ha de fer. Som un servei públic i hem d’explicar la realitat amb uns criteris concrets. Respecto completament les estratègies d’un mitjà privat i la competència que tenim amb RAC1 és molt sana. Ara, a mi m’encantaria que al meu país l’audiència prioritzés la proposta que els fem nosaltres. Preferiria que no hi hagués aquesta diferència, és evident.

—Us toca parlar de coses que no interessen tant per ser un servei públic?
—Nosaltres podem fer-ho millor. Però tenim uns nivells d’exigència i d’autoexigència amb alguns continguts als quals no volem renunciar. I no és que no hi puguem renunciar; és que no ho volem. Els controls que es fan al parlament o al Consell de l’Audiovisual de Catalunya del nostre servei tenen més a veure amb els quantitatius i la pluralitat política que no pas amb comprovar si el dia que s’aprova la llei de renda mínima garantida nosaltres en parlem. O si el dia que tenim un problema per la vaga del sector del taxi en fem un seguiment. O si el dia que el Iemen és fora de l’agenda, nosaltres l’hi col·loquem. Aquesta anàlisi no es fa. I només parlem dels indicadors quantitatius i si han quedat representats tots els partits o, com en diuen, totes les sensibilitats polítiques. Jo penso que el servei públic és molt més que tot això.

—S’abusa de les tertúlies?
—Jo penso que sí. La meva resposta és molt contundent. Penso que hi ha un factor econòmic que fa que s’hagi abusat els últims anys d’aquest format. Ho hem vist als mitjans audiovisuals, a televisions i ràdios públiques i privades. Treure càmeres al carrer i donar temps a la producció periodística no és una aposta econòmica de les empreses audiovisuals. I per un altre factor. Com que la qüestió econòmica pesa molt, aquells tertulians que generen més rèdits d’audiència són els qui es prioritzen. Quan acabes prioritzant les col·laboracions, no pas en funció de la qualitat del pensament sinó en la capacitat de projecció de la persona o la seva capacitat de reproduir després a la xarxa allò que ha dit i continuar la polèmica, perquè això revertirà en els resultats de la teva antena; quan prioritzes això, acabes pervertint el format mateix de la tertúlia. Quan la fas, t’adones que hi ha persones que parlen en forma de tweet perquè ja saben que allò es mantindrà viu a les xarxes i amb polèmiques posteriors. La tertúlia no està concebuda per a ser un generador de polèmica. Ha de ser un intercanvi d’idees amb el qual s’arribin a posar de manifest visions contrastades de la realitat.

—Sou presoners de les quotes en la informació i les tertúlies?
—A ‘El matí de Catalunya Ràdio‘ posem els talls que considerem que són rellevants de cada notícia. A les tertúlies apliquem la llei de paritat i mirem que, de les cinc persones, almenys dues siguin dones. Enguany, ens hi hem posat de manera militant. Pensem que cal fer-ho. També hi ha una qüestió de diversitat territorial que és fonamental. No se’n parla mai, d’aquest equilibri. A mi m’agrada que sonin veus de les Terres de l’Ebre, per exemple. M’agrada que sonin veus diverses i que s’expliquin els problemes i els projectes de tot el territori. El criteri territorial és fonamental. És important que hi hagi veus de generacions diferents. I també cal preservar la diversitat ideològica. Que no té a veure amb quotes de partit. És una qüestió de mirades diferents de la realitat. Equilibrar aquestes mirades és molt saludable. I és un desafiament formidable que encarem amb passió cada any. Mai no aconsegueixes que tothom se senti seva la tertúlia.

—Quines pressions rep Mònica Terribas?
—Totes. Com tu, no?

—No ho crec…
—Totes. Ens hauria de preocupar no tenir-ne. I ens ha de preocupar administrar-les. La nostra feina és administrar la pressió per ser a l’espai públic. El dia que no rebis informació –que és un sinònim de pressió– per cap banda, d’un gabinet de comunicació d’una empresa, d’una ONG, d’un partit polític o d’una empresa de segar la gespa, aquest dia t’indicarà que el teu espai públic no és rellevant. El periodisme és explicar a la gent les coses que passen. I el més normal és que la gent vulgui aparèixer al mitjà. Si no et pressionen, és que no existeixes. La pressió és pròpia del nostre ofici. Que no se sàpiga administrar és una altra cosa. Però les pressions s’han d’administrar. I cal gestionar el conflicte. Si tot anés molt bé i no hi hagués conflictes, jo començaria el programa dient que tot va molt bé i que tothom vagi a treballar tranquil. Però nosaltres hem d’informar de coses que no agradaran a algú. La funció de vigilància periodística hi és i hi ha de ser sempre. Els periodistes administrem material que no agrada a tothom.

—Aquestes pressions poden créixer molt els mesos vinents per la situació política…
—S’espera de nosaltres que expliquem què passa en cada moment. El referèndum és el desafiament polític més transcendent des de la recuperació de la democràcia. Això és un fet. És la primera vegada que hi ha un escenari de ruptura amb la constitució del 78. La primera vegada! I és la primera vegada que un parlament i un govern diuen que volen saber si la societat està disposada a renovar el contracte del 78 o suspendre’l. Si la decisió serà l’una o l’altra, ja ho veurem. Nosaltres hem d’explicar-ho. No podem ignorar-ho, treure-hi importància perquè alguns estiguin contents fent veure que no és important i que, si ho expliquem, resulta que donem suport a les opcions que ho defensen… No, no, no. Les nostres institucions, votades per aquest país d’una manera majoritària, impulsen una proposta política amb l’estat en contra i amb totes les implicacions judicials que això té. I això fa que estiguem a punt de viure un dels moments més complicats de la història política espanyola. La nostra obligació serà explicar-ho tan bé com sapiguem.

—Què podeu aprendre de Jordi Basté?
—Tot. Puc aprendre molt de tothom. Al món de la ràdio hi ha persones que fa un munt d’anys que fan aquest ofici molt millor que jo. I no aspiro a comparar-me amb en Jordi, ni de bon tros. En Jordi és una persona amb una capacitat comunicativa brutal. Amb una capacitat d’espontaneïtat molt empàtica. I té un nas per a flairar allò que serà comentat mentre es fa el cafè envejable. A mi em pot el sentit de la responsabilitat, de valorar les coses d’una altra manera. Si jo intentés imitar en Jordi, m’equivocaria molt. No tinc les seves qualitats ni les seves aptituds. No pretenc ser ningú més que qui sóc.

—Però heu de competir…
—Quan l’empresa consideri que ja he estat prou útil, decidiran canviar i buscar algú que vulgui o pugui mesurar-se millor amb en Jordi Basté. No em van venir a buscar quan era a l’Ara perquè emulés en Jordi Basté. Ens coneixien a tots dos. No havíem pas nascut ahir. Voler emular allò que funciona traint-te a tu mateix és un grandíssim error. L’error seria intentar fer les coses com les fa en Jordi. Fer la guitza als principis d’un mateix es paga car.

—Us heu proposat un horitzó temporal per al lloc que ocupeu ara? Diuen que és una feina dura, aquesta.
—Em sembla que la gent m’ho recorda molt perquè té ganes que plegui.

—Podria haver fet la pregunta d’una altra manera…
—Ha, ha, ha! Faig broma. La vida m’ha ensenyat a no fer gaires plans. Tots els plans que fas surten a l’inrevés. Hi ha gent que planifica molt la seva vida. ‘D’aquí a uns anys faré allò i faré això’, diuen. De vegades, els surt bé. Però les decisions mai no les pren un tot sol. Hi ha molts factors externs que acaben decantant les decisions o els trajectes d’una vida. Som un intercanvi entre algú i algú altre perquè convé en un moment donat. A més, en un lloc com el meu, les decisions no sempre es prenen per raons professionals. Per tant, no faig plans. Els anys que he pensat que viuria tranquil·la, han estat els més moguts. Jo feia ‘La nit al dia‘ i em van venir a demanar que dirigís la televisió. I em va canviar la vida en dos dies. Jo era feliç, en el sentit professional més ampli. No vull dir que deixés de ser feliç. Bé, a mitges. La vida canvia per coses que són ingovernables. Quan algú creu que és l’amo d’ell mateix, és que no ha entès la complexitat de la vida. Qui sap què passarà. Qui sap què em passarà demà. La vida m’ha ensenyat a no fer plans.

—Per què no teniu compte de Twitter?
—Públic?

—En teniu d’aquests amb pseudònim?
—Sí, perquè jo m’informo a les xarxes. Estic tot el dia connectada a Twitter. Però no en faig cap ús particular. Perquè ja tinc el meu espai públic. No em puc passar la vida compartint debats. La meva vida ja és prou pública. Però m’informo i estic al cas de les coses que s’hi diuen. Hi ha un cert ús de Twitter que em sembla molt endogàmic, que normalment és gent que cerca combat. El combat no sempre aporta contingut i sovint afavoreix els malentesos i lluites que ens perjudiquen en l’àmbit relacional.

—Si t’ho prens a la valenta, pot ser un lloc dur.
—He vist molta gent deixar Twitter. Jo el faig servir cada mitja hora. Hi sóc, però em sembla que m’aporta més no ser-hi amb perfil propi. Hi ha persones a qui agrada insultar-nos, a la gent que tenim una projecció pública. No vull que els meus germans, la meva família i els meus amics estiguin patint per tot això. Quan em fan mal en públic, la meva mare pateix. I el meu pare també. Ja pateixen prou. Al principi de l’entrevista em demanàveu per la influència. I és això. Passar el dia dient la teva. Opinant. Això no em governa.

—Teniu algun consell per als periodistes joves?
—Que no es converteixin en una marca i que no perdin el sentit de l’autocrítica. Això és bàsic per al nostre ofici. La pressió del mitjà perquè ens convertim en marques és molt forta. Les empreses volen que ens convertim en marques per a vendre. Si no ets atractiu o no t’exposes prou, ja no tens valor. Recomano no convertir-se en una marca, ser autocrítics i no oblidar que no servim les empreses per a les quals treballem, sinó la societat que ens escolta i llegeix. I la gent que ens escolta i ens llegeix no té la mateixa agenda que els sectors influents de la nostra societat.