Melcior Comes: “Jo no faig novel·les per perdonar ningú”

L’escriptor Melcior Comes (la Pobla, Mallorca, 1980) ha publicat enguany Tots els mecanismes (Proa), una novel·la de més de sis-centes planes, complexa tècnicament, exuberant, arriscada, coral, que explica l’enfrontament entre dues famílies, una de la Pobla, l’altra de Barcelona, en disputa per uns terrenys sobre els quals especular urbanísticament. Es basa en un cas real. Comes també hi ha enxarxat la història d’un assassinat molt cruel i irresolt, també basat en fets reals, el cas Bökelmann, i una tercera història poc contada, sobre el camp de concentració franquista que es va aixecar als anys quaranta en aquella part de l’illa.

Fem l’entrevista quan fa pocs dies que Adrià Pujol Cruells, entrevistat al Punt Avui per Eva Vàzquez, ha fet saltar la tensió a Twitter, després de donar unes opinions directes i negatives contra algunes obres literàries publicades darrerament i els seus autors, amb noms i cognoms. En aquest context, Melcior Comes, tot i que no és dels al·ludits (ni de bon tros: Pujol el va citar a favor en un article sobre novetats de Sant Jordi), ens diu que vol començar l’entrevista dient: “Adrià Pujol és un cap de fava. I a partir d’aquí ja podem continuar [riu].” Però no tenim pas el propòsit de ser subsidiaris d’una altra entrevista. Tot i que al començament apareixen polèmiques diverses sorgides a Twitter, després entrem de ple en el llibre i en alguns dels camins que se’n deriven. Aspectes intensos i essencials de la vida i d’un món dins l’illa de Mallorca. Comes, que es troba en un moment dolç literàriament,  és intens i exuberant i sembla que pot fer tot allò que es proposi. També maldem per entendre d’on li ve aquest tema recurrent que és la idea de l’herència, de la relació entre pares i fills, que és literàriament el seu baix continu.

—Adrià Pujol és un cap de fava. I a partir d’aquí ja podem continuar [riu]. A mi em fa gràcia aquesta manera que ell té de sentir-se burxat i de respondre i de cercar coses que no són. Ja li ho he dit. Però, això que et deia: crec que un escriptor ha de fer que el seu llibre sigui millor que ell, que et faci millor del que ets. Que faci una projecció de la teva intel·ligència i sensibilitat molt més gran. Tens molt de temps per a fer un llibre. Hi has de posar molta cura per a fer que el resultat sigui remarcable. Aquest és l’objectiu. N’hi ha tants, de llibres, i es publica tant, que si els escriptors no aportem al mercat qualque cosa que sigui un do de pit, no té sentit publicar per publicar. Jo segons què no ho publicaria.

—Un altre fil ben remenat aquests dies a Twitter gira entorn d’això, de si has de defensar un llibre un cop publicat.
—Pot ser necessari defensar el llibre. Pots tenir la necessitat de fer-ho. A vegades sobre un llibre es diuen coses injustes i l’autor se sent una mica indefens. Però, personalment, no recomanaria a cap escriptor que ho fes. Perquè deu o quinze anys després, l’única cosa que potser queda d’aquella cosa dolenta que van dir sobre el llibre és la teva resposta. Hi ha moltes novel·les de Philip Roth de les quals sabem els atacs que van rebre en virtut de les respostes que ell va donar a aquests atacs. Crec que no val la pena. La temptació hi és i a vegades penses que s’han dit coses molt injustes o directament falses, sobre un llibre, i t’agradaria respondre-hi, però jo sóc partidari de girar full, fer un altre llibre i parlar a través de les nostres obres. I no a través de coses que són literàries d’una manera col·lateral.

—Però de vegades també salteu i us agrada polemitzar.
—Però sobre jo, no. Hi ha moltes coses que s’han dit sobre aquest llibre, bones i dolentes, i no responc. Per exemple, ha sortit un article llarg a la revista la Lectora que trobo que és injust. És una ressenya que està impressionada pel llibre, però fa uns emperons que no són de rigor literari. Però jo no m’entretindré a donar-li més altaveu o repercussió. Jo em vaig fer escriptor per l’amor que reps quan escrius, no per les bufetades. Si em peguen, me n’aniré. Allà on em donen troncades, no hi vull anar. Perquè no em vaig fer escriptor per les troncades.

—Doncs, en general, al món literari se’n donen moltes.
—Sí, però crec que no hauria de ser així. I també crec que si tu estàs disposat a criticar obertament els companys, doncs has d’estar disposat també que et diguin coses crues sobre el que escrius. Si jo m’obr als meus gusts vertaders, els altres també ho faran o en tindran temptacions. Però, tenim una literatura tan petita, que a sobre ens hem d’estar difamant i burxant? I precisament perquè és petita, les difamacions i les burxes són encara més accentuades, perquè el pastís de reconeixement és petit i ens estem disputant aquest pastís. Si el pastís fos molt gran, ple de capes, com els de noces, n’hi hauria per a tots. Si t’emportes molts reconeixements o acapares molt l’atenció, els altres es posen una mica recelosos i tendeixen naturalment a burxar-te.

—Us sentiu burxat?
—A vegades, sí. És natural. Hi ha llibres que reben reconeixements i premis i jo no els hauria ni publicat. Però he de sortir públicament a dir això? Cal? Cal que jo digui que la novel·la d’un senyor és infame? Cal? És prou interessant la meva opinió? Puc estar molt equivocat.

—Centrem-nos en el llibre. Abans parlàveu de Roth i pensava que, com ell, també preneu el vostre entorn per narrar una història. El centre neuràlgic de Tots els mecanismes recau a la Pobla, on vau néixer. I en aquesta novel·la hi feu sortir un escriptor que es diu Melcior Comes, que escriu la novel·la i n’aneu mostrant el procés. I que de petit li costaven les matemàtiques i que té una mare infermera… Què hi ha de veritat en tot això?
—La meva mare no és infermera, però el meu pare és metge. Es tractava d’acostar-se a aquesta família, els Súbac, a través de la via lateral, que també és molt de Roth, d’aquesta gent amb la qual t’has criat. Al llibre hi ha una família que són els Súbac, que són dels pocs de la Pobla que tenen hotels i els tenen a la part de Mallorca de l’Albufera, Alcúdia. Són aquelles terres que eren un pantà enorme que al segle XIX, gràcies als anglesos, es va convertir en un terreny fèrtil, conreable i edificable. I a la part que toca a mar, durant la guerra civil hi havia un camp de concentració, amb molts presoners forçats que varen trobar-se obligats a obrir camins, fer ponts, nius de metralladores… La novel·la anterior, Sobre la terra impura, se situa a Inca. Jo m’he criat a Inca, una ciutat industrial del centre de Mallorca on hi havia tota la indústria de les sabates. I la novel·la parla d’una família que tenia una fàbrica de sabates que després es converteix en una multinacional. Però quedava per explicar la història d’aquests altres, que eren dels pocs poblers que havien aconseguit fer diners amb els hotels.

—És un interès, el de la vostra terra de naixença, que sorgeix motivat per la literatura o ja us ve de sempre?
—Gràcies a la literatura i a la lectura, veus com els escriptors han tractat el seu paisatge social, humà i familiar. I quan veus que alguns escriptors aconsegueixen fer literatura de la seva memòria familiar, com Porcel i Villalonga, o fins i tot escriptors del meu propi poble, com Alexandre Ballester, penses que el que t’envolta no són uns materials literaris diferents dels que envolten un senyor que viu a l’altra punta del món, com és Philip Roth o Salman Rushdie. Són els mateixos materials i a vegades fins i tot poden ser molt més interessants, molt més! Perquè, Roth no ha tingut un camp de concentració franquista a un quilòmetre de casa ni s’ha anat a banyar a la platja on encara ara hi ha un niu de metralladores. I hi havia nazis a Mallorca i el meu padrí fins i tot era capaç d’anar a casa d’algun. És material literari de primera categoria.

—Ara que parleu del vostre padrí, en quina família vau néixer?
—Els meus padrins eren pagesos, tot i que un, que també es deia Melcior Comes, era escriptor i va publicar molts articles d’interès local. Era un senyor bastant lletraferit, que va escriure uns quants llibres que no va publicar. De fet, una de les primeres raons que em varen motivar a escriure Tots els mecanismes és que encara tenc els llibres del meu avi a casa, sense llegir. Estant aquí, sense tenir una idea per a fer una novel·la, vaig pensar de llegir els papers del meu padrí per trobar material per a fer-la. Però aleshores vaig pensar: “I què haurien de dir aquests materials, per ser realment interessants?” I m’ho vaig inventar i és el que surt al llibre. De fet, un dels inèdits del meu padrí explica la història d’un senyor de la Pobla d’un passat obscur. Ell llibre en concret no l’he llegit encara, però els vaig fullejar, després de morir-se ell, el 2002. I això em va fer ballar el cap.

—Però vau començar estudiant d’advocat. No volíeu ser escriptor?
—Vaig trobar que tots els escriptors eren llicenciats en dret. Els escriptors que realment m’agradaven eren advocats o havien passat per la Facultat de Dret: des de García Lorca a Cela, passant per Salvador Espriu. Però, a veure, per jo ser escriptor era com ser astronauta. Era com un somni impossible. Tenia divuit o dinou anys, havia llegit una quantitat de llibres enorme, des dels quinze anys era un lector fanàtic. Però pensar que un dia jo pogués acabar fent llibres com Tots els mecanismes, no m’ho creia. Era una aspiració, no era versemblant que ho pogués acabar fent.

—I quan us en vau adonar, que sí que podíeu?
—Amb Pere Antoni Pons, que havíem estudiat junts a l’institut. És un home molt culte, molt llegit. Quan jo vaig venir a estudiar a Barcelona, ens vam separar. Ell va quedar a Mallorca. Però temps després ens retrobàrem aquí i ens incentivàrem molt. Ell tenia vocació de poeta i de periodista, de fer crítica d’art i crítica literària, i em va animar a fer un dietari. I uns mesos després, quan ja havia escrit un quadern sencer, l’hi vaig mostrar, l’hi vaig llegir en veu alta i ho va trobar boníssim. I vaig pensar que no devia ser tan difícil. Era una mena de Quadern gris però de panfonteta. Mira, en Pla també va passar per la Facultat de Dret.

—Són inèdits aquests dietaris de joventut?
—És clar. No crec que se’n pugui fer gran cosa, d’aquests dietaris. Bé, com els de Pla: si els passes en net i els treballes durant anys i anys, al final queden bé. Però no tenc gens d’interès a publicar-ho, això.

—L’amic us va fer un reconeixement i vau entendre que escrivint us en sortíeu.
—Sí, trobava que ho feia bé i que havia de continuar explorant. També li vaig ensenyar uns poemes que havia escrit i els va trobar abominables, perquè ho eren. Aleshores, vaig concebre un argument per a una novel·la i la vaig començar a escriure. Tenia dinou o vint anys, la vaig acabar a vint-i-dos, la vaig intentar publicar a Barcelona i no ho vaig aconseguir. La vaig enviar a un premi del País Valencià, el vaig guanyar i va sortir publicada. La següent va guanyar el premi Documenta. Tenia vint-i-quatre anys i estudiava teoria de la literatura.

—Passar per la universitat, en l’àmbit literari, se us va fer necessari?
—Pere Antoni Pons havia fet algunes assignatures de teoria de la literatura i em va dir que m’interessaria força. Jo ja havia anat d’oient a les classes de Jordi Llovet i ell em va animar a traduir… I com que en la meva estada a Itàlia havia estudiat francès, vaig començar a traduir del francès. Vaig estar un any a Itàlia fent estudis de filosofia del dret. Com que tenia molt de temps, bàsicament llegia i aprenia italià i francès.

—I l’anglès, com el vau aprendre?
—El vaig aprendre jo sol amb l’iPad. Perquè amb l’iPad, quan poses el dit a sobre la paraula, a peu de pàgina et surt la definició. Era millor que la feina feixuga de parar cada vegada per consultar el diccionari. I ara ja no consult les paraules. I a Mallorca vaig estudiar alemany, tres o quatre anys.

—Vau néixer l’any 1980 i durant la vostra infantesa i joventut és el moment que explota l’illa.
—Tots els grans booms que hi ha hagut allà han estat booms booms. El boom immobiliari a Mallorca va ser redoblat, en relació amb altres zones de la costa mediterrània. Sobretot amb els governs de dretes, en què la concessió de permisos d’obra era… i també la capacitat de construir en terrenys rurals. Aleshores es donaven i ara es continuen donant.

—S’han estimat poc l’illa els polítics mallorquins.
—Van estimar fer duros.

—També cal dir que no és una exclusiva de Mallorca. Només cal mirar la costa del Principat.
—És una de les coses que em van sorprendre. Quan vaig venir aquí, a divuit anys, esperava que estaria més bé. I aleshores penses: aquesta gent ens ha de donar lliçons a nosaltres? A Mallorca és aberrant i a Salou, no? No s’entén.

—A la novel·la no solament construïu literàriament uns personatges seduïts i venuts als diners, sinó que són personatges d’una gran perversitat: cacics i pinxos, brutals. Un ambient molt mascle, on no hi ha pràcticament dones.
—Sí, tot i que també hi ha la història de la gran immobiliària barcelonina descarregant a Mallorca, un cas real, que volia l’adjudicació d’uns grans terrenys a Palma per construir-hi pisos de luxe, una venda que es feia mitjançant un suborn a polítics. I les avionetes i els vaixells anaven carregats de diner negre cap a Palma per a subornar aquells polítics. Tot això és real.

—És tan pedestre que sembla mentida que sigui real.
—Això és el que ho fa interessant. I tots els implicats són homes. Respon a un món en què les dones no pinten res. I jo vull fer un tipus de novel·la que desmunti el món de dalt a baix: des dels grans despatxos de les grans immobiliàries barcelonines fins a les quadres on tens un negre netejant la merda dels cavalls. Passant per les cases d’ocupes i els boxadors, també.

—Hi ha escenes fortes, que moralment desperten un gran rebuig.
—Sí, però això és el món que vivim. No podem ser ingenus. Tot i que a vegades demanem que la literatura sigui una gran passejada complaent. Hi ha gent que rebutja el llibre per aquestes coses.

—Tots els mecanismes i el llibre anterior, Sobre la terra impura, tenen molts paral·lelismes: són molt durs sociològicament amb Mallorca i també comparteixen aquesta relació obsessiva entre pares i fills.
—Jo crec que els escriptors s’especialitzen en determinades relacions i hi són fidels. Hi ha escriptores que parlen sempre de la relació entre mares i filles. O escriptors que parlen sempre de la seva parella, el matrimoni, l’amor i el desamor… La novel·la canviarà, però hi ha temes recurrents en cada escriptor que sempre hi són. I, en el meu cas, hi ha aquesta idea de parlar de l’herència, d’allà on t’has criat, del que reps, d’un home enfrontat amb el món, del model d’home que has rebut… Tot això és la relació entre pares i fills. I això s’esdevé en un moment en què la masculinitat es troba una mica perduda.

—Una mica no…
—Totalment. Ho he dit d’una manera suau. Però el model del pare sempre hi és. I és aquí on es produeix el conjunt de friccions, paradoxes, inconveniències.

—Hi ha un personatge especialment interessant, que és en Bernadí, el fill petit i esquizofrènic de Jac Súbac.
—Crec que és el nucli fort de la novel·la, aquest personatge. Té una consciència molt lúcida. És un personatge dolgut, però com tots els bojos, és el que hi toca realment. Té una lucidesa forta i dura. Representa també l’esperit esquizofrènic del capitalisme i de l’economia mallorquina. D’aquest batibull, de la manera com es fan diners en el capitalisme de la nit, de discoteques, bars… que també és un món esquizofrènic. A en Bernadí l’han tingut tancat molt de temps, ara surt del psiquiàtric i es comença a assabentar del que la família té entre mans. I ell intentarà dir-hi la seva i participar-hi. És dels personatges bons del llibre. I la relació que té amb el seu pare és la clau. En tota la novel·la, excepte al final, no hi ha retrobaments entre el pare i el fill. Alhora, en Bernadí sempre ha estat marginat pel fet de ser homosexual. I també he volgut posar en relleu aquesta homofòbia, el racisme, el conservadorisme d’aquest tipus de família. Sempre l’han tingut al marge.

—És un bon moment per mostrar aquest catàleg d’abusos? Ho dic pel context sociopolític mundial que vivim, amb aquest retorn de l’extrema dreta, el racisme, etc., en què l’alteritat, el respecte per l’altre, va tan de baixa.
—La literatura sempre té aquest objectiu: ens posa en contacte amb vides que no són les nostres i ens fa entendre com són aquestes vides. Jo aquests personatges no els aprov, però crec que són humans. I val la pena d’entendre com veuen el món. El personatge del polític corrupte, per exemple. Entendre com funciona, els seus orígens, els seus ressentiments. I és una manera de criticar-lo amb fonaments, no pas una manera de justificar-lo. Si el comprens, pots criticar-lo amb molta més severitat. Jo no faig novel·les per perdonar ningú. Per jutjar amb més fonament de causa. Sabent que les coses són complexes. La literatura té el seu sistema de valors. És clar, la literatura sempre s’alimenta dels vicis i flaqueses humanes.

—Literàriament, a Tots els mecanismes, on heu situat la transgressió? On us heu barallat amb els propis límits?
—Tota la novel·la se suposa que és això. Em deia: “Jo no sé si podré fer aquesta novel·la, Jo no sé si me’n sortiré de fer una novel·la així.” Quan no sé si me’n puc sortir, de fer una novel·la així, és quan realment sé que la puc fer bé. Quan tu saps que entres en un territori on te la jugues.

—Què us feia patir?
—Tot. Tot. Tot. Que canviï de narrador i de punt de vista moltes vegades; que el lector es perdi; que hi hagi tants personatges que no els pugui mantenir dins el cap d’una manera intel·ligent, que li calgui prendre notes… Si l’obligues a fer això es pot perdre. I després, utilitzar un conjunt de tècniques narratives que no semblin arbitràries i gratuïtes, com de lluïment. Les tècniques narratives sempre es troben supeditades a l’interès del llibre, a allò que vulguis explicar. I hi ha algunes parts que m’han costat molt d’escriure, com un monòleg còmic a la part final del llibre. Escriure aquest monòleg humorístic ha significat la cosa més difícil del món. No m’imaginava que seria tan difícil. Un monòleg que faci riure i que allò que explica servesqui a l’argument de la novel·la, que faci evolucionar la història… Hi havia molt de risc. És el més difícil que he escrit mai.

—Però, per què l’ús de tantes formes literàries? Per posar en tensió constantment el lector?
—Aquesta novel·la només és suportable amb aquestes formes literàries. El que s’explica és tan vulgar i tan barroer, que estic obligat a fer unes formes literàries exquisides, tècnicament brillant, perquè t’ho puguis empassar. És l’única manera.

—Narrar la història de Mallorca, de la transformació i destrucció, és un tema recurrent en la vostra literatura. I també de molts altres escriptors. Antònia Vicens, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, explica que a la primera novel·la va narrar els primers complexos hotelers de l’illa i com se n’anava perdent la identitat. Fins i tot la van amenaçar, dient-li que deixés de parlar d’hotelers i hotels, que si no no trobaria feina a cap racó de Mallorca.
—Encara s’agafaven seriosament els llibres, llavors. Ara ja ni això. A diferència de la generació d’Antònia Vicens, la meva generació ja no hem vist la part verda de l’illa. Els hotels ja eren fets, eren l’aire que respiràvem. No hem vist la destrucció d’aquest món. Ja no hi era. El que nosaltres veiem és la Mallorca de la massificació, que ja no pots anar a la platja, que ja et fan fora del teu propi lloc. El llibre també parla d’una gran immobiliària de Barcelona que se’n va a Mallorca, perquè és dels últims llocs on encara pot especular. Perquè dins de Barcelona ja no queda lloc per especular. Però a Mallorca encara queden solars enormes i sucosos. Es Carnatge, inspirat en un cas real, eren 50.000 metres quadrats de terreny. I això encara passa. Llocs que et pots sentir com a teus, com ara la serra de Tramuntana, es troben permanentment assetjats. I també veus això: que la teva família, que els teus amics, també es converteixen en especuladors immobiliaris.

—Per acabar: us han amenaçat mai com a Antònia Vicens?
—No, directament no. De tota manera, la gent a partir de la qual m’inspir, ja ha sortit als diaris. No descobresc res. Per altra banda, la literatura arriba un punt que és innòcua en el món en què vivim.

—Després d’aquesta voluntat de totalitat que heu tingut amb aquesta novel·la, s’imposen els contes?
—Ara faré una novel·la més petita i més senzilla. I després tornaré a una novel·la més llarga. Encara no sé sobre què, però ja ho trobaré. Escriure és divertit i encara ho podem fer millor.

—Us trobeu en un moment dolç literàriament?
—Com a escriptor arriba un punt en què et coneixes. No saps ben bé on pots arribar, però saps treballar. I és en aquest punt quan pots donar bons resultats. Però val més no capficar-s’hi ni adormir-se pensant que ho fas molt bé. Per fer un altre llibre has de menysprear el llibre anterior.

—Però són una mena de díptic, Sobre la terra impura i Tots els mecanismes.
—Sí. De fet en Súbac ja sortia a Sobre la terra impura. Hi ha una escena on surt el senyor Súbac i jo, el narrador. I Tots els mecanismes es fa ressò d’aquesta escena. Connecten perquè són dues novel·les sobre el mateix món sociològic.

—Us falta narrar cap més part d’aquest món sociològic?
—A mi no se m’acut, però… Ja ho veurem.