Martín Pallín: “Fan guerra d’alta intensitat mitjançant els tribunals”

Entrevista al jutge emèrit del Tribunal Suprem espanyol, que ha escrit el llibre ‘La guerra de los jueces. El proceso judicial como arma política’

VilaWeb
Martín Pallín, en una imatge d'arxiu.
Andreu Barnils
26.06.2022 - 21:40
Actualització: 26.06.2022 - 22:53

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

José Antonio Martín Pallín (1936), magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol, jubilat del 2006 ençà i opinant habitual, acaba de publicar el llibre La guerra de los jueces. El proceso judicial como arma política (Catarata), on explica teòricament, i demostra amb casos, que els jutges a l’estat espanyol actuen políticament per eliminar rivals polítics. I no per raons de corrupció, sinó per ideologia. Martín Pallín va atendre dijous VilaWeb per videoconferència per parlar del seu darrer llibre, en què apareixen força casos catalans.

Martín Pallín, en una imatge d’arxiu.

Per a qui no ho sàpiga, que és la warfare, la guerra dels jutges?
—L’antic activisme judicial. Quan alguns jutges fan servir el dret penal com una arma de guerra política per a eliminar un càrrec públic. És una cosa que no passa solament a Espanya. Tenim els casos de Lula al Brasil, Morales a Bolívia, que són autèntics cops d’estat. Fan guerra d’alta intensitat mitjançant els tribunals. Ara van darrere Pedro Castillo al Perú, i veurem quant tarden a anar contra Boric a Xile o Petro a Colòmbia. És la guerra: desgastar el rival sense base jurídica. N’és un exemple sagnant això que li passa a Pablo Iglesias, amb el cas de la seva assistenta, Dilma Bousselham. El jutge sap que és un delicte que tan sols es pot perseguir a instància de l’ofesa. L’ofesa ha retirat els càrrecs. I, així i tot, el jutge obre el cas. I així podríem continuar fins a l’infinit.

Frase del llibre: “Crec que hi ha base més que raonable per a dir que la nostra democràcia és una bella façana, però si entrem a l’interior troba clamorosos i dolorosos buits.”
—Hi ha alguns mitjans, com The Economist, que tenen un rànquing sobre la qualitat democràtica dels països. Qualitat que no és només fer eleccions. Per exemple, i dit en positiu, la manera com funciona l’administració electoral a Espanya –i no em refereixo tan sols a la Junta– és exemplar. Funciona molt bé. Però després hi ha aspectes que funcionen de manera anormal i perillosa. Per exemple, la invasió judicial dels parlaments. No s’entén en cap país democràtic del món que un president o presidenta d’un parlament pugui ser condemnat per desobediència. És una aberració constitucional, democràtica i jurídica. En el cas Atutxa, per exemple, uns senyors que tenen el mèrit d’haver aprovat unes oposicions, no han estat capaços de comprendre que en una democràcia el poder judicial no pot immiscir-se en el funcionament d’un parlament. La nostra democràcia té un cap d’estat, president de govern, parlament, eleccions, ajuntaments. I això és una façana. Façana que s’ha d’omplir de contingut.

El factor Catalunya, com el valoreu en la reacció dels jutges? Quin paper hi ha tingut?
—Quantes condemnes amb contingut polític (no de corrupció) han afectat partits de dretes, i quantes han afectat independentistes bascs i catalans, gent de Podem, i del PSOE? La diferència és abismal. Això és una realitat.

Al llibre dieu que no voleu valorar la sentència al govern català (ja ho heu fet en alguns altres), però sí l’enfocament. I que la idea de posar una querella al govern –en compte d’aplicar el 155 i prou– o la idea de considerar el referèndum com un delicte –en compte d’inconstitucional i prou–, dieu que és de règim dictatorial.
—A l’altra banda dels Pirineus ens ho han dit reiteradament els jutges belgues, alemanys, suïssos, italians o francesos. Els suïssos ja van dir que ni pensar-hi, de demanar extradició d’Anna Gabriel, que era assumpte polític; i els francesos han permès a Puigdemont d’arribar fins a Perpinyà i no ha passat res. I tot això els mitjans de comunicació no volen acceptar-ho. I els que tenim molta edat, recordem aquests discursos aflautats amb veu de Franco, sobre la conspiració judeo-maçònica: “Si a nosaltres ens honra, a ells els envileix.” D’una manera no tan flautista, però lamentablement amb el mateix component mental, actuen ara la major part dels mitjans de comunicació i els opinants d’aquest país. Fins que no s’adonin que a Catalunya els jutges van fer una aberració jurídica no podrem entrar en un diàleg, en una normalització. I que consti que tot era anticonstitucional, les coses com siguin. Anticonstitucional ho era, cap dubte. Però el que no s’expliquin a Europa és que imposessin tretze anys de presó.

La vostra tesi és que la solució del problema català no era presó, sinó aplicar el 155. Ho he entès bé?
—Exactament. I si no em falla la memòria, el senyor Puigdemont va acceptar la convocatòria d’eleccions que va fer el president del govern, el senyor Rajoy, a l’empara del 155, s’hi van presentar i no va passar res.

Vós citeu la figura de Marchena, que ja va jugar les seves cartes amb el cas Atutxa, com a exemple de guerra judicial.
—El cas Atutxa va ser sagnant. Hi havia, hi ha, el debat de si en un sistema de llistes tancades com el nostre, l’escó és del partit o del parlamentari. El Tribunal Constitucional va dir clarament que era del parlamentari. I el senyor Atutxa, en compliment de la doctrina constitucional, va dir que Herri Batasuna era un partit que s’havia declarat il·legal, cert, però que això no afectava els parlamentaris. La fiscalia no va pensar que fos delicte, allò que havia fet Atutxa. I el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) tampoc. Però aleshores Manos Limpias, que és un càncer per a l’acusació popular i potser la fulminarà (té dos dirigents que han acabat a la presó per extorsió) sí que es va querellar i va recórrer al Tribunal Suprem. Al Suprem el ponent Carlos Granados diu: absolguem Atutxa. Marchena s’hi oposa, guanya dins la sala, condemna Atutxa i trenca amb la doctrina Botín. La doctrina Botín que ell mateix havia construït! Marchena diu ara que en te prou amb l’acusació popular de Manos Limpias. Abans, amb Botín, deia que no. L’acusació popular no és suficient abans i ara sí? Heus ací un exemple de guerra jurídica. Per què? Per què es barregen dos elements que deterioren bastant la façana democràtica: l’antiindependentisme i el dret penal de l’enemic contra el terrorista.

Martín Pallín, en una imatge d’arxiu.

M’agradaria fer d’advocat del diable. Diré frases per veure com les rebateu: “Tots són iguals davant la llei. I, per tant, Carme Forcadell, Atutxa, i qui sigui, han de complir les lleis.”
—És que les van complir. El que he dit d’Atutxa n’és un exemple clar. I no té res a veure amb casos com la Gürtel, és un altre terreny. No el mateix.

“La llibertat d’expressió inclou fer apologia de Franco.”
—A Alemanya això el portaria a la presó. I si és jutge, el fan fora de la carrera.

“Tant se val quin tribunal jutgi. Tots són imparcials. I aquest debat de si els catalans havien de ser jutjats al Suprem o al TSJC no té sentit.”
—Teòricament, sí. Però cada jutge té la seva ànima a l’armari, la seva cultura, o incultura (depèn), la seva ideologia, i actua segons els seus paràmetres. Jo tinc els meus. Però en qualsevol cas he d’explicar per què arribo a la conclusió de la sentència. I dir, per exemple, com hauria dit a la sentència d’Atutxa, que en una societat democràtica, els jutges no poden intervenir penalment en la fiscalització d’actuacions del president o la mesa d’un parlament. Perquè fer-ho és la ruptura de la divisió de poders. I una ruptura del principi de la sobirania nacional, que resideix als parlaments. Si ho explico així, segurament vindrà un espanyolista fonamentalista hispànic, com els dic, i dirà que és una aberració, i que Espanya està per sobre de tot. Aquest és el debat.

“Els jutges són una màquina d’aplicar lleis.”
—Jo ja ho he advertit, i no ho dic de broma: si són màquines, què hi ha millor que una de veritat, i d’intel·ligència artificial.

Vostè es decanta per tenir jutges empàtics, que visquin la vida, i que coneguin el context. Quin país ho aconsegueix?
—Un jutge màquina és el sistema que fomenta les actuals oposicions. Sempre cito un Lord canceller de la Gran Bretanya del segle XIX, quan deia: “Un jutge ha de ser un cavaller, amb gran sentit comú, molt coneixement de la societat i gran valentia. I si a sobre té una mica de coneixement de dret, li serà molt útil.”

També citeu Holmes, jutge conservador dels EUA, com a referent. Per què?
—Perquè raona. I en sóc lluny per ideologia. Però raona. I té dues grans frases. “Podem tenir idees divergents, però una sentència val allò que valen els seus raonaments.” I la segona, meravellosa, en el cas de la cremada de la bandera nord-americana davant el Capitoli amb la guerra del Vietnam, Holmes va dir: “Després de trenta-cinc anys d’exercici, he arribat a la conclusió que no sóc Déu. I en la qüestió de la llibertat d’expressió m’he de guiar per la constitució. I encara que no ho comparteixi, maleït sigui, que s’expressin lliurement, com diu la constitució.”

Al llibre expliqueu que fa molts anys va haver-hi ciutadans que volien portar Aznar als tribunals per la guerra de l’Irac. Vós, jutge, us hi vau negar. Per què?
—Ho acabo d’explicar. Els jutges no ens podem ficar en actes de política exterior del govern. Són actes de govern. I que consti que hi ha fotografies meves amb pancartes protestant per la guerra de l’Irac.

Per què éreu favorable a la il·legalització de Batasuna com a partit?
—En aquella època ho era. Avui, no. Però aleshores hi havia un grup de senyors, com els poli-milis, que van tenir l’oportunitat d’abandonar el tret al clatell i la bomba i passar a la participació política. I van decidir de continuar amb el tret al clatell i la bomba. Hi havia gent que simpatitzava amb això, i per això era possible la il·legalització. Però en aquella època. Ara, evidentment, després de deu anys d’inactivitat d’ETA no té gens de sentit, parlar d’això.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes